dissabte, 15 de setembre del 2012

Pedrolo




Després d’aquesta Diada i dels esdeveniments que l’estan seguint és de justícia recordar en Manuel de Pedrolo (1918-1990). És un escriptor a qui mai se li han estalviat dos justos adjectius: prolífic i independentista. El cas és que la intelel·lectualitat benpensant de l’època subestimava la popularitat de la seva obra utilitzant amb mala intenció el primer adjectiu i el volien relegar a la marginalitat precisament pel segon.
     Té una novel·la, Acte de violència (Edicions, 62, la primera edició es va publicar el 1975), escrita el 1961, que a molts ens vindrà al record. L’argument és que en una societat oprimida hi ha una revolta a partir d’una consigna que s’extén com una taca d’oli a tota la població: “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”. La narració descriu el seguit de jornades que segueixen al fet que la població atura el país per canviar l’estat de coses. L’instrument de la revolta és de no-violència i aquí rau la seva força.
     Aquest Onze de Setembre la gent no s’ha quedat a casa i  aquest fet pot suposar un tomb. En un moment en què la política estava perdent crèdit perquè se la percep sotmesa al poder financer, sembla que la ciutadania pot decidir i propiciar un canvi d’estructures. O no és això una ruptura amb l’Estat espanyol? Per a mi, l’èxit d’aquest procés anirà lligat a dos mitjans per aconseguir la independència. El primer, que la consciència nacional sigui una consciència social per garantir el benestar que estem perdent: dret universal a la sanitat, educació pública de qualitat i prestacions socials. El segon, la no-violència i l’antimilitarisme. Si aquesta societat ha tingut l’ambició de canviar la història, que els polítics que tutelin aquest canvi no caiguin en la mediocritat de crear un Estat convencional amb exèrcit. Que el fet de no tenir-ne sigui la nostra força, el nostre acte de violència. Potser així, també transformarem el món.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Eurovegas Barcelona World



Pinotxo és arrossegat pel guillot Joan Honrat —llegiu lladre engalipador— a l’Illa Encantada, on es permet als nens fumar i jugar fins a l’extenuació. Però l’Illa Encantada és, en realitat, una fàbrica de burrots. Converteix els infants en rucs, burros de càrrega que serviran per anar a treballar a les mines. Aquest estiu he llegit diverses vegades a les meves filles l’obra de l’italià Carlo Collodi, Pinotxo, en la versió de Walt Disney editada en català.
Primer, volien destruir el Parc Agrari del Baix Llobregat amb la instal·lació de la ciutat de casinos Eurovegas. Ara, el Govern iguala el projecte del magnat americà Sheldon Adelson amb un parc temàtic a Salou i Vila-seca (Tarragonès) al costat de Port Aventura, que tindrà, ni més ni menys, que sis casinos: exactament els mateixos que el primer projecte!
Ens poden dir que, aquells que estem en contra d’aquests projectes, som en Jepet Grill. Però els senyors que defensen aquesta política econòmica per a Catalunya dubto que aspirin que els seus fills i filles trobin feina de crupier o facin del joc el millor entreteniment. Per tant, els primers, el que no volem per als nostres no ho volem per a ningú, ells condescendeixen: que es tornin burros els altres si n'hem de treure profit.
     Durant la jornada que ICV-EUiA va organitzar el 20 de juliol al Parlament per reunir diversos agents socials que s’oposen al projecte d’Eurovegas, l’alcalde del Prat del Llobregat, Lluís Tejedor, va recordar que, durant l’època daurada del totxo, molts joves de la comarca van deixar els estudis perquè l’ofici de paleta era més eficaç. Ara a l’atur, se’ls tornaria a posar una nova i falsa vida fàcil. Es va parlar molt de l'efecte contaminador d'implantar el model de la ciutat de casinos i del fet que atrauria el bo i millor de cada casa: les màfies.
     La Plataforma Aturem Eurovegas, que organitza un concert el 15 de  juliol a Cornellà del Llobregat, ha dit avui que donarà suport a l’oposició al Barcelona World. I és que, en la lluita per defensar el Baix Llobregat, ens vam adonar que defensàvem molt més que el territori: un model de país. A La Terra de setembre exposem les raons agràries, però també moltes altres raons de pes. El diputat del PSC, Ernest Margall (no us perdeu el nombre i qualitat de les adhesions que va aconseguir al maig contra Eurovegas), ho va resumir dient que és un fracàs pensar que només amb turisme i totxo podem fer sortir el país de la crisi. Amb el finançament que té aquest gran projecte, no podríem aspirar a finançar molts petits projectes que creïn llocs de treball d’alt valor afegit?    

dijous, 16 d’agost del 2012

Can Cervera




Sempre quedaran primeres vegades. De cada ínfim batec de vida en fem un niu amb un llibre de natura a la mà. La descoberta rau en traslladar els coneixements de la guia a les observacions, i viceversa. Els dibuixos de l’artista i naturalista Toni Llobet François a Flora i fauna del Parc Natural del Montseny, ens han fet augmentar l'experiència al càmping Can Cervera.
     Acabat el plat de dinar, entre les dues i les tres, arriba aquí dalt, cada dia puntualment, l’oreig del migdia. Fa de les hores de sol més aclaparadores les més fresques del dia. Entre les flors de la pastanaga borda —fa honor al nom quan l’arrenques i n’ensumes l’arrel—, trobem una llagosta d’ales blaves. Descobrim que l’és perquè la fem saltar i desplega el cel de primavera que té guardat a dins.
     Mentre fem les postres, a l’alzina de davant, un gaig salta barroerament sobre branques que en prou feines l’aguanten. És gros i el distingim per les plomes tacades de blau —és el del dibuix de la portada.
     L’estiu és el temps de les papallones i aquí tenim un prat magnífic. Hem vist papallones de color... blau, és clar. També, al prat, la papallona de l’alfals, que té les puntes de les ales negres i l’interior grog d’oli amb dos ulls negres a les ales davanteres i dos més ataronjats a les posteriors. Ahir, al Turó Gran vam veure dues papallones ensangonades flirtejant... I així, anem de descoberta en descoberta.    

dimecres, 25 de juliol del 2012

Vicenç Navarro


“No hi ha res més a fer ”, ens diuen. No hi ha res més a fer més que doblegar-nos a l’omnipotent mercat i al desordre de la borsa per superar la recessió. El simple fet que ens vulguin fer combregar amb un discurs únic ja ens hauria de fer sospitar d’aquests governs que ens menen. El mercat no és un ens abstracte. Són bancs, fons d’inversió, grans corporacions, rere els quals hi ha persones, les decisions de les quals determinen el desordre que ens ha portat on som.
     Què volen aquesta gent? Noves oportunitats de negoci. Si se’ls ha esgotat l’especulació financera entorn del totxo, doncs ara cal exhaurir els recursos públics, per mitjà d’escanyar els Estats i promoure privatitzacions. La seva lògica depredadora els condueix a exigir la màxima desregulació.
     Ahir, però, la Comisión Nacional del Mercado de Valores, la CNMV suspenia les operacions borsàries a curt termini —l’especulació pura i dura, “un mal menor”, fins ahir, per garantir la liquiditat dels mercats—, per aturar la caiguda. I  el govern del Partit Popular anunciava que calia gravar les transaccions financeres. Per fi!
     La dreta baixa del burro? Ha arribat al punt que el deixar fer, deixar passar no s’aguanta per en lloc i la fal·làcia del mercat lliure no se la creu ningú. I ara ens trobem al cap del carrer: el discurs alternatiu: cal regular els mercats i, entre altres, gravar les transaccions financeres!
     Això bé a tomb, perquè, a La Terra de juliol-agost, entrevistem l’economista i politòleg, Vicenç Navarro. Ha escrit, conjuntament amb dos economistes més, Hay alternativa. Propuestas para crear empleo y benestar social en España. Passem al discurs afirmatiu: sí hi ha res a fer. Hi ha moltes coses a fer per construir una economia productiva fora de la lògica de la rapinya dels bens públics perquè els privats s’han volatilitzat en una economia de base financera. Podeu descarregar-vos la revista sencera a l'enllaç en pdf. L'entrevista està a la pàgina 12. 
     Amb aquesta entrevista, a La Terra, continuem elaborant el nostre propi relat de la crisi a través d'aquest gènere periodístic. N'hem fet a: Salvador Giner, Arcadi Oliveres i Josep Ramoneda, entre altres.  

dilluns, 23 de juliol del 2012

Elogi de l'educació lenta

Foto: AGC


"L'educació lenta proposa resistir la velocitat, sinònim de superficialitat, dóna importància a la qualitat per sobre de la quantitat, es resisteix a penalitzar la lentitud i rebutja l'activisme sense intencionalitat"


Elogi de l'educació lenta, Joan Domènech Francesch, Editorial Graó, Barcelona, 3era reimpressió, gener 2010


El mestre autor d'aquest llibre ha influït durant molts anys els projectes de les escoles públiques de nova creació. Molts pares hem vist en l'escola que arrenca des dels fonaments un valor afegit en l'educació dels nostres fills. Participar d'un projecte que es va construïnt des de nous pressupòsits és molt engrescador. 
   Ara bé, aquestes escoles públiques han de lluitar sovint, tant en èpoques de crisi com   pletòriques, contra la lentitud —aquesta imperdonable— de l'Administració Pública a l'hora de construir els edificis. Ens ha passat a l'escola l'Univers de Gràcia, a Barcelona. Això m'ha involucrat en una nova lluita per defensar un dret evident —per quants més drets assolits haurem de lluitar a partir d'ara? És un dels motius pels quals he restat allunyat d'aquest bloc durant aquests darrers mesos.  
     Hem aconseguit portar la nostra reivindicació a molts mitjans de comunicació. Aquí una peça que va sortir a TV3.








dijous, 2 de febrer del 2012

Lliçó

Voldria que algú pintés l'escena
que esteu vivint sense saber-ho
com un exemple de lliçó indolora:
a l'ombra del teulat de casa,
sota el seu encanyissat i bigam,
cadascú en un extrem de la solana,
asseguts amb un llibre a la mà,
pare i filla suren abstrets
i entotsolats ens els seus mons.

Potser no li ha dedicat tot el temps
que ella hauria necessitat,
potser no han parlat mai a fons tots dos,
però si ella ha trobat gust als llibres
i n'ha fet una bona companyia,
el pare bé s'ha de tranquil·litzar,
car sap que ha començat sense retorn
l'incert camí cap a ella mateixa
que només els llibres procuren.

     De Promiscuïtat, Àlex Susanna, Proa, Octubre de 2011

diumenge, 29 de gener del 2012

Pulsacions

"Havien arribat a aquella fase, vuit anys de relació, en què havien començat a fer-se regals útils, el tipus de regals que confirmaven el seu projecte en comú a la vida més que no pas una expressió dels seus sentiments"

"El món dels jardiners", Pulsacions, Julian Barnes, Angle Editorial, Barcelona, octubre de 2011

dissabte, 7 de gener del 2012

Ruyra

Hi ha un moment de la vida que estem en contacte amb la natura sense haver-ho de buscar: quan som petits. Wordsworth va concentrar-ho en una frase formidable: <<el nen és el pare de l’home>>. La majoria de contes de Ruyra tenen per protagonista aquest nen que s’està transformant en adult.”

Del pròleg de Toni Sala a Narracions, Joaquim Ruyra, labutxaca, novembre de 2011.

   És aquest punt de vista el que he adoptat quan he escrit els reportatges i els contes al Cavall Fort. La sèrie dels tres darrers contes portaven per títol “Animals i nosaltres” i eren: Capità Escarlata, L’esperit del quetzal i La nit de l’hipopòtam. També feia referència a aquesta idea a l’entrada Literatura naturalista.

dilluns, 26 de desembre del 2011

Nadala 2011

 Llúcia Garcia i Torras



El ninot de neu
De l'aigua neix el món.
La neu se’m fondrà
i, a l’estiu,
el meu cor serà al sud;
el cérvol em beurà
de nit.

Tot ha de canviar:
el sol em desfarà.
Tot ha de canviar:
la neu se’m fondrà.

Del silenci blanc,
l’aigua brollarà
de dia.

   AGC


                                                                        
     Aquesta és la Nadala del 2011. Ens hem inspirat en el conte The Snowman, Raymond Briggs, editat per Hanish Hamilton, a Londres el 1978. És un clàssic anglès, sense lletra, dibuixat a llapis. El 1982, Dianne Jakson el va traslladar al cinema. La pel·lícula, com el conte, no ha perdut gens amb els anys. Aquí podeu veure’n el fragment culminant, quan el ninot de neu agafa de la mà el nen i junts s'envolen. Llavors sona l’única part musical cantada: Walking in the air, composada per Howard Blake. 


 

diumenge, 18 de desembre del 2011

La nit de l'hipopòtam

Pep Montserrat

El Cavall Fort, número 1184, de la segona quinzena de novembre, publica La nit de l’hipopòtam amb unes il·lustracions excel·lents de Pep Montserrat. És el cinquè conte que publico en la revista juvenil de més tradició a casa nostra. Abans hi he publicat: Elis Elis puxinel·les, El món perdut maia, Capità Escarlata i L’esperit del quetzal.
   Al número següent, el 1185, Cavall Fort celebra el seu cinquantenari!




dissabte, 26 de novembre del 2011

Contra la indiferència

En les darreres entrevistes a La Terra, hem buscat una anàlisi de les causes de la crisi econòmica. Hem entrevistat un sociòleg, un economista i en el número de novembre el periodista, escriptor i filòsof, Josep Ramoneda.  A l’epíleg de Contra la indiferencia (Galaxia Gutenberg), Ramoneda escriu:“La impunidad de los que la han provocado es tan escandalosa que es difícil entender la falta de reacción salvo que el virus de la indiferencia se haya impuesto definitivamente”.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Memòria


"Un home és tot el que ha fet. Si ho oblida és un got de cap per avall, un buit tancat."   

   De El pes de la papallona, Erri De Luca, Edicions Bromera, febrer de 2011. Traducció d'Anna Casassas Figureras. És una novel·la curta d'aquest entranyable autor italià, on un caçador vell i el cap dels isards es busquen. L'isard suporta sovint el pes determinant d'una papallona a la banya. Conté una prosa plena de recursos poètics molt ben trobats, com el de la cita.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Arcadi Oliveres

Foto: Dani Codina


      A La Terra d’aquest mes conversem amb l’Arcadi. Quan governs espanyol i català apel·len a la responsabilitat dels ciutadans perquè entenguem les concessions econòmiques a les entitats financeres i alhora que ens retallin les polítiques públiques, aquest doctor en Ciències Econòmiques defensa allò evident al sentit comú: si els bancs els hem salvat amb fons públics, s’han de nacionalitzar. “En aquests moments, la quantitat que el govern espanyol ha donat als bancs i caixes ja supera els 40.000 milions d’euros. Per tant, cada ciutadà, sense saber-ho, ha donat mil euros a la banca”, Aturem la crisi. Les perversions d’un sistema que és possible canviar, Angle Editorial, Barcelona, tercera edició, juny 2011.
            Oliveres tant ens adverteix que els plans de pensions són còmplices de l’especulació com que un salari mínim és possible. Si ho diu una veu autoritzada en economia, val la pena pensar-hi i no donar per fet tot allò que ens volen vendre, sigui en nom del futur, la responsabilitat o altres idees abstractes.
            Justícia i Pau és l’entitat des de la qual Oliveres treballa.

divendres, 23 de setembre del 2011

Crisi

"No em consta que uns quants dels economistes neoliberals que recomanaven les polítiques financeres que ens han dut a aquest infern hagin estat processats", Salvador Giner a El futur del capitalisme (Edicions 62, segona edició, juny de 2011).
     Caldria no oblidar que la recessió econòmica ha vingut precedida d'una histèria neoliberal, els ideòlegs i seguidors de la qual no n'han rendit comptes. Només cal veure la pel·lícula Inside job. L'entrevista de La Terra, aquest mes, a Giner, ens aporta moltes pistes sobre com se'ns ha plantat aquest mur de la crisi al davant i els intersticis per on començar a enderrocar-lo.