Nadala dos mil vint-i-quatre

Via Augusta

Escric un conte que passa

pel forat del temps 

damunt l’empedrat 

en forma d’espiga

a la via romana. 

Hi ha dos nens que hi juguen

entre el xerric de carros

carregats d’àmfores i olor de vinassa. 

Juguen al joc citat per Virgili:

la baldufa, que

gira al segle primer abans de Crist.

La Història és una cadena

de condemnes, guerres 

i injustícies. Però aquests nens juguen. 

I l’un és esclau de l’altre.

Passa una host de soldats. 

L’amo es distreu amb el traüt 

de les sandàlies amb tatxes a la sola.

La baldufa gira. L’esclau l’atura, 

la pren i fuig. Es persegueixen

carrer comercial avall. 

—Et tallaré el cap! —crit ofegat

entre la canterella dels venedors.

Arriben a la platja emmarcada 

pel Turó de la Lluna, al nord, 

i el Turó de Júpiter, al sud; i

allí l’atrapa i rodolen per la sorra,

i es barallen i forcegen i finalment 

se somriuen. Les guerres passen. 

La Història no és la vida. 

Mirem de no humiliar 

ningú i anhelem la pau romana,

que va construir les nostres ciutats 

al llarg de la Via Augusta. 

AGC

Dofí, Llúcia Garcia Torras

Quinze són quinze

Quinze contes publicats a Cavall Fort. El darrer de la sèrie "Qui fa dissabte", guanyadora del Premi Cavall Fort 2023, va aparèixer al número de la primera quinzena d'octubre.

En faig el llistat (en negreta els que tenen enllaços per llegir i escoltar):

"Qui fa dissabte":

Intel·ligència artificial

El noi de la neteja i jo

Trobades a la pissarra

"El món s'escriu amb k":

Killini

Kivu

Kiruna

Alejandro

El vent sempre bufa a favor

Les vaques també ploren

Bateig de foc

"Animals i nosaltres":

La nit de l'hipopòtam

L'esperit del quetzal

Capità escarlata

El món perdut maia

Elis elis putxinel·lis

Se m'ha fet gloriós veure l'art dels il·lustradors a partir del que jo havia imaginat. Per ordre invers dels contes citats, han estat: Òscar Julve, Cristina Losantos, Daniel Jiménez, Javier Andrada, Pep Montserrat, Jordi Lafebre, Lluís Farré, Albert Asensio, Carles Arbat, Luciano Lozano, Mercè López, Marta R. Gustems, Javier Andrada, Pedro Rodríguez i Cristina Picazo.

Il·lustració de Marta R. Gustems per a Killini

Per últim, cal agrair la feina de correctors i la dels editors durant tots aquests anys. D'aquests últims, darrerament amb qui he tingut un retorn fructífer ha estat amb l'Eugènia Morer. 

El mètode Andersen

Aquest mètode el vaig descobrir al primer llibre que em van regalar a la vida: Rondalles de Hans Andersen (Editorial Joventut, abril 1969, traducció de Josep Carner). Es troba amagat entre les pàgines d'un dels 23 contes: "Sopa d'un clau de botifarra". L'explica una rateta que viu a la biblioteca, l'àvia de la qual havia sentit llegir un manuscrit que deia "Si un és poeta, sabrà fer sopa d'un clau de botifarra". Aquesta rateta explica:

    "...la meva àvia havia sentit llegir molt, i em digué que per a ser poeta calien, sobretot, tres coses: "coneixement, imaginació i sentiment..."

I és clar aquest és el mètode que he practicat per escriure els contes que han guanyat el Premi Cavall Fort 2023. Són tres contes. Els dos primers ja han estat publicats. "Trobades a la pissarra" va ser publicat al número de la segona quinzena de febrer passada (el podeu escoltar dramatitzat a l'enllaç del títol sobreimprès). Les il·lustracions són del gran Javier Andrada, que comencen a la portada del número de la revista. 

La segona quinzena de maig publiquen: "El noi de la neteja i jo"; és el segon conte (el podeu llegir complet!, ja que Cavall Fort l'ha publicat en versió digital, i també dramatitzat. Al títol sobreimprès...). Les il·lustracions de Pedro Rodríguez impacten i un vol saber què carall passa en aquesta història. Hi ha imaginació, i un homenatge als alumnes de l'institut Albèniz de Badalona, ells sabran per què, ... almenys els de les generacions dels anys vuitanta!

    Amb aquests dos, Cavall Fort m'ha publicat tretze contes. I encara en tenen pendents dos més.  

Kipling

 KIPLING

Les paraules tenen pes i aroma. 

Les escrivies sobre la balança, 

al platet en combinaves els colors

i les olors, com espècies als mercats 

de Bombai.

                        El text és una pintura, 

com la Roda de la Vida, elaborada tot el dia;

i et queixaries del lector que no sap fer

les pauses i desconeix que sucaves la tinta

després d'aturar-te per l'ocell

—en sabies el nom de cadascun d'ells—

que s'havia aturat arran de la finestra;

un cop desenfocat, veies l'Himàlaia, 

crestes blanques de cedres de Simla on havies fet repòs.

—Abans de tornar a la pàgina —li diries— pren-te 

el temps de les flors per descloure les olors.

AGC

Becs de corall al neteja ampolles

On és el lladre de revistes Cavall Fort?

Discurs Premi Cavall Fort 2023, Barcelona, 17 de gener de 2024

Els lladres van entrar a la casa antiga del poble. Van regirar els armaris i van buidar els calaixos. No van trobar el que buscaven. Joies? Diners? Res. Van marxar amb les butxaques buides. On eren els objectes de valor?
    Quan ho van saber, la Laia i l’Albert van plantar-s’hi per endreçar el desgavell que havien deixat.
    En aquesta casa no hi viuen. La casa de poble és per als ponts i les vacances. I és on porten els pots i les olles gastats i roba, molta roba, que s’ha fet servir molt però ja no se la posen i encara no la tirarien. Així, els armaris acullen les modes dels noranta fins a les dels primers lustres del segle vint-i-u. La Laia i l’Albert es troben samarretes, camises, jerseis, pantalons escampats davant els armaris, com si aquests haguessin vomitat. Però, en canvi, el prestatge de llibres de la vella col·lecció dels Grumets de la Galera roman intacte. Els lladres no han buscat ni un bitllet verd de mil pessetes perdut entre les pàgines de la novel·la De qui és el bosc? de Mercè Canela. I les piles i piles de revistes de Cavall Fort dels anys vuitanta i noranta es mantenen dretes, impertèrrites a l’assalt.
    Sobre la tauleta de nit —amb el calaix sortit com qui treu la llengua—, al costat del llum, reposen els exemplars triats per l’Albert. Estan com els havia deixat: doblegats per les pàgines de contes. L’Albert sospira. Aquestes eren les joies, les joies de les revistes que la Laia havia guardat tants anys. L’Albert n’havia llegit els contes en veu alta a les filles de tots dos, la Llúcia i la Violeta.
    Els lladres només han airejat la casa, pensa indignat. No han fullejat cap revista, ni les han tocades!

Chus Díaz. Cavall Fort

    Què no hauria donat! Què no hauria fet! Per aconseguir unes revistes com aquestes de petit. I molt més endavant imagineu-vos encara el valor del Cavall Fort: quan la Laia i l’Albert van anar a viure junts a principi del segle vint-i-u, ell la va subscriure a la revista. Fins avui dia, a casa, la subscriptora és ella, per davant de la Llúcia i la Violeta, de disset i quinze anys. Les seves filles, això sí, han escoltat el tresor rescatat per l’Albert a la casa del poble. Allò que reposa sobre la tauleta, principalment, són les “Històries en blanc i negre”, versions i adaptacions de clàssics apareguts a Cavall Fort fa més de vint i trenta anys. Sis pàgines dedicades a contes il·lustrats a llapis. Entre altres, la gent de Cavall Fort va adaptar històries de l’antigor, com el Poema de Gilgames, obra cabdal de la cultura mesopotàmica; Simbad, el mariner, extret de Les mil i una nits; La història de Rama, clàssic indi amb text d’Albert Jané, qui també va adaptar la Ilíada amb La guerra de Troia. Hi ha els Viatges de Gulliver, de Swift; L’exàmen de grec, d’Arthur Conan Doyle; El collaret, de Maupassant, Oliver Twist, de Dickens; Un capità de quinze anys, de Verne; Moby Dick, de Melville; L’home invisible, de Wells; i Tom Sawyer, de Twain.
    L’Albert també té separats set contes que l’enamoren. Un d’original de Montserrat Roig, on es posa a la pell d’un noi indi nord-americà; que ben escrit, dels millors que ha llegit mai! Hi ha un parell d’adaptacions de William Saroyan, versionats per Joaquim Carbó: Clarence, missatger i Locomotora 38. Un altre és El capot, de Gogol, amb text de Lluís Bosch. El sagristà, d’Isak Dinesen, pseudònim de la prodigiosa escriptora Karen Dinesen. El conte Déu coneix la veritat, però espera, del gran Tolstoi. I, per acabar, Els lladres, d’Arkadi Avértxenko, adaptació de Josep Ferrer i Costa; uns lladres que, per cert, es prenen la molèstia de trucar de casa el propietari estant a l’oficina on treballa per preguntar-li què li va bé que li robin.
    L’Albert pensava en aquestes joies quan escrivia els tres contes que va presentar al Premi Cavall Fort 2023. Volia comunicar el mateix humanisme, i indulgència, que destil·la aquesta gran literatura. Almenys acostar-s’hi.
    Per això, de tornada a Barcelona, l’Albert, no sap per què, se sent decebut davant uns lladres tan despitats que els hi ha passat per alt el més evident: les revistes Cavall Fort.
    Al pis de Barcelona, en un salt en el temps, hi ha les piles de revistes del segle vint-i-u, les que han llegit la Llúcia i la Violeta. Aquí, triats, també, hi han molts bons contes, que l’han inspirat, per exemple els de Joan de Déu Prats i David Nel·lo, i encara de Josep Vallverdú i Joaquim Carbó, que no han deixat de publicar-ne.
    Mentre repassa la pila de revistes del 2023, recorda que els falta el número de la segona quinzena de novembre. Els ha arribat el de desembre, per mitjà del qual l’Albert ha sabut que ha guanyat el premi, però el darrer de novembre no va aparèixer a la bústia. L’Albert sospita, amb una certa il·lusió, no sap per què, que l’han manllevat. Sovint la revista no entra del tot a la bústia i sobresurt. Voldria pensar que han estat els germans xinesos de l’escala, encara que sigui lleig pensar-ho. Acull aquest pensament amb satisfacció. Els veu sovint al vestíbul esperant la mare que arriba més tard. El saluden en un perfecte català; la mare en canvi en prou feines sap saludar en castellà. Està il·lusionat per aquest furt, no sap per què.
    Ara bé, i si al número de la segona quinzena de novembre hi havia un altre article sobre intel·ligència artificial i, a casa, se l’han perdut? Al número de la segona quinzena d’octubre n’apareixia un. (Ho recorda bé perquè també s’anunciava la tornada dels barrufets a la revista). L’Albert vol parlar d’intel·ligència artificial al seu discurs el 17 de gener al Museu Etnològic i de les Cultures del Món. Té una teoria. Ras i curt fa així: la intel·ligència artificial és una enganyifa. Els periodistes en parlen molt i ens li fan agafar respecte. Però serveix per escriure un conte? Heu provat d’escriure un conte amb intel·ligència artificial? Surt un bunyol. No, la intel·ligència artificial no impressiona als qui s’han presentat al Premi Cavall Fort. La matèria dels contes és d’una mena d’intel·ligència inimitable i inabastable per cap processador de dades. Està feta de les connexions de l’insondable món interior del contista amb el món exterior aquí i ara. Unes connexions úniques, com les relacions que les persones establim entre nosaltres al llarg de la vida. La intel·ligència que fa servir el contista és la capacitat de posar-se a la pell dels altres. Davant d’això, la intel·ligència artificial és pura faramalla sense vida. L’Albert voldria explicar això al discurs, però pensa que no gosarà fer-ho.
    En comptes d’això, escriurà un conte-discurs amb un final rodó. On d’alguna manera donarà gràcies a Cavall Fort per l’honor de publicar-li contes. El sol fet de publicar-los ja és un premi: veure les imatges i les escenes que ha imaginat recreades per il·lustradors és meravellós i només pensar que el conte prendrà cos a la ment de nois i noies no té preu. Per això, s’ha presentat al premi tantes vegades.
    Però encara dirà més. Donarà les gràcies a Cavall Fort perquè quan era un noi aquesta revista li va obrir un món i la porta a una comunitat. La revista el va fer sortir del barri només per saber que tants nois i noies com ell la llegien.
    L’Albert, al discurs, donarà les gràcies a la Laia per, entre altres coses, guardar els números antics a la casa del poble. Donarà les gràcies a la Llúcia i la Violeta per escoltar els primers esborranys dels contes que han guanyat el Premi 2023. Per cert que, a la Violeta, li toca un percentatge d’aquest premi, perquè ha documentat l’Albert en cartomàgia, n’és una aficionada.
    El discurs-conte pren cos a poc a poc, a cocció lenta, com els contes que va escriure per al premi. Passen els dies i està a mig fer. Una tarda tornant de la feina, a l’escala, es creua els germans xinesos. La germana gran més serena i el germà petit que salta els graons de dos en dos. El saluden com sempre. L’Albert els somriu i els diu hola i adéu. No gosaria interpel·lar-los sobre la seva secreta sospita que han agafat aquell Cavall Fort de novembre. Mentre puja l’escala pensa que és injust. Per què carregar-los el mort. Ell també era un belluguet i tenia unes germanes grans més assenyades. A més, qui no ha robat mai un llibre o una revista?

    De sobte s’atura a mitja escala. Es posa vermell. Fins agafa una suor freda. Ara li ve al cap un record. Els barrufets! Estava fascinat pels barrufets! Volia que les seves històries l’acompanyessin a casa. I... quan era petit, s’havia emportat el Cavall Fort de l’escola. L’havia pispat! Les seves germanes ho van detectar i ho van explicar als pares. I arran d’aquest incident, els pares es van veure obligats a subscriure’l! D’aquesta manera Cavall Fort va entrar a casa als anys vuitanta. El lladre de revistes és ell! Quina vergonya. No gosarà explicar-ho mai. No fos cas que li retiressin el premi Cavall Fort que acaba de guanyar.

Foto: Montse Garcia Catalan

William Saroyan

Recordo que la vella senyoreta Ogilvie s'adreçà al senyor Rickenbacker, Superinspector de les Escoles Públiques, i li xiuxiuejà, tota esparverada:

    —Aquest és Aram Garoghlanian: un dels nostres futurs poetes, compreneu?

    El senyor Rickenbacker em llançà una ràpida mirada i va dir:

    —Ja comprenc. Contra qui està ressentit?

    —Contra la societat —digué la vella senyoreta Ogilvie.

    —Comprenc —digué el senyor Rickenbacker—. Jo també, però que em pengin si puc fer un salt d'un sol impuls com aquest [per salvar els graons fins a l'escenari on feien les revisions mèdiques a l'escola]. No em parlem més. 

    Em vaig treure la camisa d'una esgarrapada, i vaig quedar nu fins a la cintura, amb força pèl al pit. 

    —Ho veieu? —digué la senyoreta Ogilvie—. Un escriptor.

"Un dels nostres futurs poetes, evidentment". Em dic Aram, Wlliam Saroyan. Trad. Ramon Folch i Camarasa (Ed. 62, Tercera Edició: maig de 1979)