dimarts, 24 de desembre de 2019

Nadala dos mil dinou


Llúcia Garcia Torras
Lapònia

Viatjàvem al Pol Nord
amb la furgo de l’avi.
Ho teníem tot parlat
feia dies, mesos, anys.
Carregàvem vitualles,
portàvem salconduit
per saltar el Pirineu.
Tot fosc i clandestí,
els fars, un feix boirós.
Eren uns temps estranys
per segons quines coses.
No escoltàvem cap no,
com mariners al mar,
com tuàregs al desert,
brivalls dins de les coves.
Vam passar llacs, muntanyes,
la tundra i d’avets boscos,
on un país sense límits
definits és Lapònia.
Com el foc de guineu,
fet de fusta podrida,
fa una resplendor tènue,
verda, lila, magenta,
l’aurora boreal.
L’avi va obrir el garatge.
Vam sortir ben inflats.
Ho havíem planificat
a les hores del pati
dins el barco banyera
plantat sota palmeres.
—Com aquest país remot,
no tindrem mai més límits—,
ens vam dir, més que amics.
AGC


Violeta Garcia Torras