Pràcticament, ha coincidit la celebració dels 30 anys d'insubmissió amb la publicació de Contra la guerra i la violència, de Lev Tolstoi, Angle Editorial, desembre del 2018, dins la col·lecció dels Clàssics de la Pau i la Noviolència, promugda per l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Probablement, el primer d'encunyar el terme insubmissió va ser Tolstoi al final del s.XIX. El Moviment d'Objecció de Consciència a l'Estat espanyol el va agafar per engegar la campanya a partir del 1989, com he explicat a Per molts anys, insubmissió! Directa. El cas és que, a l'època, aquests escrits de Tolstoi traduïts els havia llegit en La insumisión y otros textos, Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, Madrid, 1993. Avui tenim la traducció del rus al català d'Arnau Barios i amb una referència clara dels escrits traduïts, ja que l'edició castellana d'aleshores amagava que els fragments eren extrets de l'assaig: El regne de Déu és dins vostre.
Aquí faig la cita on surt per primera vegada el terme insubmissió:
"Si la majoria de la gent prefereix sotmetre's abans que insubordinar-se, no és perquè hagi sospesat sòbriament tots els avantatges i inconvenients, sinó perquè està exposada a un hipnotisme que l'atreu cap a la submissió. Sotmetent-se, la gent només obeeix aquelles exigències concretes que li fan, sense pensar i sense cap esforç de la voluntat; per a la insubmissió calen un pensament propi i un esforç que no estan a l'abast de tothom. Si, excloent el sentit moral de la submissió i la insubmissió, ens conforméssim només amb els avantatges, la insubmissió també seria sempre més avantatjosa que la submissió"
A més de l'escrit Directa, vaig publicar el 20 de febrer el següent article a Media.cat
Els insubmisos somien societats insubmises?
Avui fa 30 anys vuit joves van declarar-se
insubmisos al jutjat militar de Barcelona. Es tractava d’una presentació simultània
de 57 insubmisos arreu de l’Estat. A principi de març, el jutge militar va enviar
tres d’ells a la Model en presó preventiva; considerava que eren un perill
públic, a pesar que s’havien lliurat i feien públic i notori el seu delicte. Justament,
eren un perill públic per iniciar una campanya de desobediència civil. Yon
Sànchez, Josep Maria Moragriega i Carlos Hinojosa van publicar a El País el 8
de març del 1989 l’article “Desde de la cárcel: insumisión”: “Saben, igual que
nosotros, que el servicio militar obligatorio está en crisis, que la gran
mayoría de jóvenes y la población en general tiene una opinión contraria al
mismo. A pesar de ello siguen empeñados en que se mantenga el servicio militar
obligatorio y se respete la Ley de Objeción. Pero para conseguirlo sólo les queda
el recurso represivo. No obstante, la represión no es signo de fortaleza sino
de debilidad. La practican los que no pueden convencer de otra forma“.
La
campanya de desobediència civil que van engegar amb l’empenta del moviment
antimilitarista, anticapitalista i llibertari va ser reeixida. Al llarg de deu
anys s’estima que 50.000 joves es van fer insubmisos a l’Estat, 15.000 a
Catalunya. Al llarg de deu anys, l’Estat va canviar les lleis fins a quatre
vegades per tombar l’estratègia de la insubmissió. Els jutges civils van rebre
la patata calenta i responien de manera diversa. Al final, només vuit
insubmisos catalans van complir condemna a la presó. Entre ells, Pere Comellas,
que va complir-la a la Model el 1995.
Avui,
en Pere, en Yon, en Josep Maria, en Carlos i molts altres insubmisos tornarem a
la Model. Però, lliurement. Commemorarem la insubmissió amb un acte polític i
musical. Ens preguntarem en què va consistir l’èxit de la campanya
d’insubmissió? El desembre del 2001, l’Estat espanyol suspenia el servei
militar obligatori. Però sobretot el triomf va ser sobre la percepció social
majoritària, que és l’objectiu de tota desobediència civil, produir un canvi de
mentalitat en la societat i propiciar un canvi legislatiu.
L’Estat
va fracassar en voler fer passar els insubmisos per joves passotes. Era indubtable el seu compromís: assumien el risc
personal que suposa la desobediència civil per transgredir la llei. La seva
actitud i la presó deslegitimaven el servei militar obligatori i la llei
d’objecció de consciència. La mili posava els joves en un entorn d’una ètica
molt qüestionable, on imperava l’abús —sovint casos de novatades acabaven amb
greus i fatals conseqüències. L’exèrcit és antieducatiu, l’obediència cega xoca
amb una societat que s’obre a la democràcia, i en l’espanyol preexisteixen
ideals feixistes.
El PSOE va intentar rentar la cara a l’exèrcit
i no se’n va sortir. La insubmissió va provocar un problema gros. El 1993,
l’Estat tenia entre 3.500 i 4.500 insubmisos. Com a afirmava la revista Ajoblanco:
“Si s’engarjolessin tots els insubmisos, aquests formarien el 10 % de la
població reclusa espanyola.” La imatge de l’insubmís va anar guanyant terreny a l’opinió pública, més amb la
participació d’Espanya el 1991 a la Guerra del Golf. A partir d’aquí, el
sistema de poder, polític, judicial i mediàtic intenta disminuir el seu impacte
(mereix un capítol a part el paper galdós de la premsa durant la Guerra del
Golf, queda reflectit a Las mentiras de una guerra. Desinformación y censura en
el conflicto del Golfo). Fins i tot, partits polítics d’esquerra, com IC,
adopten un distanciament estratègic. La repressió és molt selectiva, s’acaba
amb la presó preventiva i la majoria de condemnes no impliquen presó.
Al final d’aquests recorregut hi ha la suspensió
del servei militar. I l’emergència d’un sentiment antimilitarista generalitzat
que respon amb grans manifestacions contra la segona guerra d’invasió de l’Iraq
el 2003. La insubmissió ha reeixit sobretot perquè la majoria de la societat ha
perdut la por. Els insubmisos somniàvem amb societats insubmises. La realitat
és que el raonament lliure del poder hipnòtic de la raó d’Estat ha guanyat
terreny. La capacitat d’insubordinació de la gent l’1 d’octubre del 2017 a
Catalunya n’és un bon exemple. Al cap i a la fi, milers de persones van
desobeir el manament del Tribunal Superior de Justícia de desocupar els centres
de votació. Allò va ser una expressió massiva de desobediència civil. No era
ciència ficció somiar una societat insubmisa.
AGC
 |
| Marc
Barrovés, Yon Sànchez, Xavier Artal, Jordi Clotet i Eduard Díaz,
companys insubmisos, el 20 de febrer a la Model al matí abans de l'acte
commemoratiu del vespre |
