diumenge, 4 de setembre del 2016

En la mort de la mare


Aquesta entrada té la breu nota biogràfica que vam elaborar la família i que vaig llegir el 29 d'agost al funeral celebrat al cementiri de Montgat (Maresme) i la cita de Tahar Ben Jelloun que hi va llegir la meva germana Marta. A continuació afegeixo cites de Henry Miller i de Virgili.

Montserrat Catalan Mor (Montgat, 24 de gener del 1934 - Santa Maria de Palautordera, 28 d'agost del 2016)


<<La Montserrat va néixer el 24 de gener del 1934 a les anomenades cases mallorquines de Montgat,  a tocar de la Riera de Sant Jordi. Als divuit anys va anar a viure a l'aleshores calle de la Huerta, número 14, on s'hi estaria fins als primers anys de casada. Es va criar i es va fer adulta, doncs, al Montgat del fum.
            Era filla de Manuel Catalan Fortea i Primitiva Mor Peña, tots dos vinguts de Fuentes de Rubielos (Terol) als anys vint. El seu pare va morir el 24 de febrer del 1989, la seva mare, el 16 de setembre del 2000. El germà gran de la mare, Manuel Catalan Mor, va morir fa vuit anys. Per tant, ella ha estat l'últim membre d'aquest nucli familiar establert en aquest poble del Maresme. Cal recordar la vinya que l'avi conreava per a benefici domèstic en un turó d'aquí a prop on ara hi ha una antena que fa de repetidor de ràdio. Va ser un lloc important per a ells, la verema reunia familiars immigrants aragonesos i amics.

L'àvia i l'avi
            La Montserrat parlava un català popular de dites i frases fetes après al carrer, que ens ha deixat als fills. Guardava com un dels primers records, del 1938 o el 1939, tenia quatre o cinc anys, l'anar al refugi de la Calera durant els bombardejos de la Guerra Civil.
            Va començar a treballar ben aviat, primer, en una fàbrica de caramels a Montgat i, després, de modista cosint en una fàbrica de Badalona. Allí va conèixer en Manel Garcia, passava per davant del taller on ell treballava. "El 1959 la vaig ensopegar al ball Miramar", diu en Manel. Es van casar el dia de Sant Miquel, el 29 de setembre del 1962.
            La Montserrat va dedicar la vida completament a la família. Quan els seus fills ens vam anar fent joves, sovint ens deia que ella havia nascut massa aviat, veient les oportunitats i els recursos que hem tingut en comparació a una nena que va viure la Guerra Civil i va créixer amb l'educació i els valors de la postguerra.
            Li agradaven molt les plantes i les bèsties. Expressava sovint, d'una manera o altre, compassió pels animals i també per la gent amb dificultats. Posar-se a la pell dels altres era una intel·ligència que tenia.  Era creient, cosa que li hem volgut respectar al funeral, però el capellà no ha estat disponible a mig matí. La cerimònia es tancarà, això sí, amb el Virolai.
            La mare era de molt bona pasta, d'un tracte agradable. Fa nou anys li van diagnosticar Alzheimer, però la malaltia no li va canviar el seu caràcter afable i dolç.  En Manel, la Montse, la Marta i l'Albert, han estat al seu costat amb tot l'afecte que necessitava durant aquest temps de malaltia, en el dia a dia, sobretot, el pare i la germana gran.>>


            "Torno a pensar en Roland, que no comprèn aquest estret lligam amb la mare. Em diu: <<Els lligams interessants són els de ruptura i oposició. I tu t'enganxes a ta mare com un desesperat s'aferra a la santedat>>. És veritat. I què? Estimo la mare pel que és, pel que m'ha donat i perquè aquest amor és gairebé religiós. Sovint em dic: <<Què seria de mi sense la benedicció dels pares? La benedicció no té res a veure amb la religió. Però devem respecte, assistència i amor als que ens han fet>>. No em fa vergonya de reivindicar aquesta benedicció. És una passió, un fil de seda tensat entre dos éssers, és un amor gratuït, simple i evident"

La meva mare, Tahar Ben Jelloun (Editorial Empúries)

De Violeta Garcia Torras

            "I quina és la naturalesa d'aquest secret? Només puc dir que té a veure amb les mares. Pressento que aquest era el cas de D.H. Lawrence i Rimbaud. Tota la rebel·lia que comparteixo amb ells deriva d'aquest problema que, segons la descripció més acurada que puc formular, representa la percaça del veritable vincle amb la humanitat. Quan hom pertany a aquesta mena d'individus, no el troba ni en la vida individual ni en la vida col·lectiva. La inadaptació arriba al límit de la follia. (...) ¿Per què, dic jo, els és tan difícil d'acceptar el món? El fet que, tal com ho veig ara, quan eren petits tota la part obscura de la vida, i del seu ésser també, és clar, fou suprimida, tan absolutament suprimida que no és possible de reconèixer-la." 

El temps dels assassins, Henry Miller, Traducció de Jordi Arbonès, Edicions Proa, primera edició, maig de 1975.

            Aquí, Miller, amb el pretext de fer una biografia de Rimbaud, se psicoanalitza ell mateix, i jo a través d'ell vaig trobar una manera d'explicar-me. La relació bondadosa amb la mare serveix de punt de vista del món, i això comporta certa inadaptació perquè, dut a la radicalitat, un rebutja qualsevol artifici social: condescendència, hipocresia, altres gestos arterosos de relació que són formes de la intel·ligència contra la innocència.
            Un diumenge al mercat de Sant Antoni de llibres de vell de Barcelona, cap a l'any 97, vaig trobar El temps dels assassins. De tornada vaig anar caminant fins a un bar terrassa que hi havia rere al Mercat de la Boqueria, aleshores en plena reforma. El vaig començar a llegir i no vaig parpellejar fins a la pàgina 70, o així.  Era un discurs redactat en exclusiva per a mi. Havia passat els 25 anys i no enfilava el camí. L'humanisme millerià em deia: No renunciïs a ser tu mateix; que és la manera de no tirar la tovallola en la lluita per trobar un lloc al món.
             
 
De Llúcia Garcia Torras
            Els dies que feia companyia a la mare a l'hospital jo, en els moments de serenor, llegia L'Eneida, de Virgili (traducció de Joan Bellés, Empúries, Butxaca, gener del 2002.)
            "<<Troia et confia els objectes sagrats i els seus déus Penats; pren-los com a companys del teu destí, i cerca'ls unes muralles, que fundaràs imponents, a la fi, després de recórrer el mar>>" Així parlà, i amb les seves mans treu del fons del santuari la poderosa Vesta, les seves cintes sagrades i el seu foc perenne."
            Són paraules de l'aparició de l'espectre d'Hèctor (l'heroi troià mort per Aquil·les davant les muralles de Troia) a Eneas perquè porti amb ell els refugiats troians de la guerra a una altra terra i allí trobi una nova llar, cosa per la qual necessita l'empara de la Vesta: "Deessa de la llar, de les feines domèstiques i de la pàtria. Era simbolitzada pel foc sagrat que l'Estat mantenia sempre encès, alimentat per vestals. Era representada amb cabells blancs, canosa".

            La mare serà aquest foc perenne de la llar els dies que vindran.

divendres, 29 de juliol del 2016

Carpe Diem de Frost

Carpe Diem

El Temps va veure dues
criatures amoroses
anant-se'n, al capvespre,
no sabia si a casa, al camp,
o (sentia repics) a l'església.
Esperà (eren forans)
que, de lluny, no el sentissin
per desitjar-los joia:
<<Sigueu feliços, feliços,
fruïu del goig d'avui.>>
L'etern tema del Temps.
El Temps imposà als poemes
haver de collir roses
i advertir del perill
els amants que, sorpresos
de trobar-se inundats
d'alegria, tenint-la
no sabessin tenir-la.
Però, ¿atrapar el present?
Vivim menys el present
que no pas el futur,
i molt menys tots dos junts
que el passat. El present
és als nostre sentits
massa poblat, confús, present
per poder imaginar-lo.

Robert Frost, de A witness tree (1942), és a dir, Un arbre testimoni, part de l'antologia Gebre i sol, Traducció de Josep Maria Jaumà, Quaderns Crema, primera reimpressió, juliol del 2011.

És un dels meus poemes de capçalera. Frost qüestiona un tema clàssic: el carpe diem, aprofita el dia, el moment, gaudeix-lo, perquè la felicitat d'ara passarà, el temps s'escola inexorablement i tot passa sense remissió. És la idea de present, que qüestiona. Una consciència del moment que no existeix, perquè un no viu pensant que el temps transcórrer, com un no és conscient absolut de totes les parts del cos quan camines, ara poso un peu ara un altre, sinó no avançaríem.  En canvi, sí tenim al cap envers on ens encaminem i, sobretot, sabem d'on venim i què portem a la motxilla.  El punt de partida i l'objectiu és al cap, i això és el que tenim davant el present: la imaginació. Referències i anhels, allò que som en el moment.


            

Em sembla que H.G. Wells, des de la ficció de La màquina del temps, toca  el tema, encara que sigui des de la tangent del que us parlo:
"—I, en el Temps, un no s'hi pot moure gens, no es pot marxar del moment present.
[Llavors respon el seu protagonista, el Viatger del Temps:]
—Estimat senyor meu, aquí és justament on us equivoqueu. Aquí és justament on tothom va errat. Sempre estem allunyant-nos del moment present. Les nostres existències mentals, que són immaterials i no tenen dimensions, passen per la Dimensió del Temps a una velocitat uniforme des del bressol fins a la tomba."
   La ficció ens acosta a la veritat, no només és cosa de la poesia.  

dilluns, 25 de juliol del 2016

Amor romàntic en femení

14

Si m'estimes, que no sigui per res
sinó per pur amor. No diguis mai:
"L'estimo pel somriure, la mirada
o el dolç parlar... per l'opinió que expressa
que s'adiu amb la meva, i em procura
una gran sensació de benestar..."
perquè tot això, estimat, pot canviar,
canviar per tu, i l'amor així forjat
fàcilment pot desfer-se. No m'estimis
tampoc per eixugar les meves llàgrimes...
Estant amb tu podria oblidar els plors
i perdre tanmateix el teu amor!
Estima'm per amor i així podràs
estimar-me sens fi eternament.

Sonets del portugués, Elizabeth Barret Browning, Traducció de Dolors Udina. Edició de Jardins de Samarcanda, Eumo Editoria, febrer del 2006.


Els Sonets del portuguès són tot un descobriment, perquè és l'amor des d'una mirada femenina. L'amor des de l'altra banda, ja que des de la poesia trobadoresca ha predominat la visió de l'amor de l'home per la dona.  I, aquí, 44 sonets, de l'amor d'una dona per un home, en plena època romàntica: Elizabeth Barret Browning, Durham, 1806- Florència, 1861.


diumenge, 3 de juliol del 2016

El valor d'entrevistar Francesc Cabana, un home amb valors

"A Guinea hi vaig retrobar una certa simplicitat de la vida, difícil de veure a casa nostra; una gent que té tots els defectes i totes les virtuts a la vista, en estat quasi pur; més temps per a pensar; menys dependència del rellotge i de l'agenda. Déu n'hi do. Gràcies! "

Cròniques de Guinea Equatorial, Francesc Cabana, Proa, Barcelona, primera edició: juny del 1995.

Fa uns quants anys que em vaig comprar aquest llibret atret per la curiositat que sento per l'antiga colònia espanyola a l'Àfrica negra. L'autor, un català que hi va estar entre el 1988 i el 1992 en qualitat d'assessor del Banc Mundial. La mirada humanista que hi destil·la van aconseguir que el tingués de referència i seguís els seus articles sobre el món econòmic a l'Avui. La integritat de Cabana passa, per proximitat familiar, la prova més dura: va ser molt explícit expressant els seus dubtes envers els seu cunyat, Jordi Pujol, quan va sortir a la llum l'afer d'evasió fiscal. Anys abans, quan el cas Millet, va dir una frase molt fina que em va quedar gravada: "Pot haver-hi cultura sense economia, però no economia sense cultura".

     Doncs bé, l'he pogut entrevistar arran de la publicació de Deu èxits de l'economia catalana (Pòrtic, febrer del 2016), on explica la història personal que hi ha darrere de les grans empreses catalanes del segle XX, i encara XXI. L'entrevista no té pèrdua. Cabana diu que el nivell cultural de l'empresariat català d'ara és baix. Que ja no queden figures com Manuel Raventós i Domènech, qui va fundar Codorniu, un home amb sensibilitat cultural i compromís polític amb el país. Que les empreses familiars catalanes, com Agrolimen i Roca, no són transparents, per motius fiscals! Que els actuals grans empresaris del cava estan carregats de punyetes quan acusen el procés català de perjudicar el seu negoci... La podeu llegir sencera aquí a La Terra, on line.

A la seu d'Enciclopèdia Catalana el 3 de juny. Foto: DANI CODINA

diumenge, 29 de maig del 2016

La finestra de Pere Rovira


"M'agradaria que aquesta paret seca durés una mica. No podrà durar tant, és clar, com els marges de pedra de debò, els que han aguantat durant segles una parada d'olivers, de vegades molt petita, amb només lloc per a mitja dotzena d'arbres. Admiro els homes que van fer els marges i envejo la saviesa de les seves mans. Tant de bo jo fos tan hàbil amb les paraules com ells ho eren fent encaixar les pedres".
La finestra de Vermmer, Pere Rovira (Proa, primera edició: febrer del 20016)
 
Aquest mes, he entrevistat Pere Rovira per a La Terra (aquí podeu llegir l'entrevista completa). El fragment citat és el final d'aquest dietari del 2013, on Rovira dia rere dia construeix una mirada sobre la realitat que l'envolta, atenta als cicles vitals, com un pagès, a l'actualitat política d'una època històrica pel país, al despotisme econòmic que governa el món... Es llegeix molt bé per la diversitat de temes, la mateixa diversitat de qüestions que ens emprenen en la vida quotidiana. Aquesta finestra oberta al món també és una mirada interior, al passat de l'autor, per exemple. El 2013 és l'any que presenta la novel·la Les guerres del pare, ficció que recrea el món rural de la postguerra que va viure de petit a Vila-seca i que es va acabar amb la irrupció del turisme. 
 
Rovira a casa seva, a Alpicat, el 28 d'abril. AGC
També fa una repassada de la seva joventut, en repudia la flaca per la poesia surrealista, per l'art d'avantguarda, així com els posats literaris de la vida literària i la mala literatura. Tot amb cites agudes d'autors clàssics, d'autors francesos sobretot, de bona literatura destriada per un escriptor que s'hi ha dedicat tota la vida. Perquè Rovira ha estat un poeta, consolidat, un mestre, que juntament amb Joan Margarit ha voltat amb l'espectacle "Paraula de jazz".
     Rovira em va regalar un llibre que feia temps que volia llegir Diari sense dies, 1998-2003 (Proa, desembre del 2004), un recull d'articles publicats a l'Avui que va concebre com un llibre des del primer moment. Un manual de vida, contra l'autoengany i on el país també surt retratat, en allò bo i en allò dolent. És el precedent de La mirada de Vermeer i es pot llegir com una mena del rilketià Cartes a un jove poeta, ensenya a trobar-se i a escriure bé.
            Per acabar, el poema de què parlem a l'entrevista, sobre l'avi que cavava avellaners:

Avellaners

Com que l'amor l'havia deixat sol
a prop dels setanta anys, el meu padrí
cavava avellaners de sol a sol
per enterrar les ganes de morir.

De nit, mirava el foc, bevia vi
i fumava el tabac del desconsol;
deia un renec abans d'anar a dormir
i s'ajeia al seu llit amb el seu dol.

Ja només el veig jo, cavant dolor
sota els avellaners de la memòria;
després, no haurà tingut ni infern ni glòria,
el padrí de la terra i la suor.
Era un pagès blasfem, nervut, petit;
gràcies a ell, vivim. Que quedi escrit.

Contra la mort, Pere Rovira (Proa, primera edició, febrer del 2011)

dijous, 19 de maig del 2016

Pot la poesia determinar un programa polític?

Article publicat a Media.cat el 17 de maig del 2015

El maig és el mes de la poesia. Parlem de poesia i política. Els poetes no necessiten els polítics. Però poden els polítics prescindir de la poesia? "El poeta és l'argamassa del poble", diu Lawrence Durrell al Quartet d'Alexandria. La política necessita, a més de raonament, un esperit que relligui el pensament. Els arguments necessiten alguna cosa més, alguna cosa que connecti amb una ànima col·lectiva. Aquest esperit, aquesta ànima, l'avala la veritat que porta la poesia.
            La polèmica sobre el poema "Mare nostra", que Dolors Miquel va recitar al febrer passat durant l'acte dels Premis Ciutat de Barcelona, restarà associada al mandat d'Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona. Aquell poema com una imatge que val més que mil discursos. Conté l'esperit subversiu de la primera alcaldessa de la història de la ciutat, feminista, per se, i  anticlerical, ha estat el primer màxim representant del consistori que no acudeix a la missa de la Mercè. El poema de Miquel pot ser entès com una declaració de principis d'un nou cicle polític.
              Els polítics quan volen vestir de gala els seus discursos citen fragments de poemes. Molts trien versos ja citats per altres col·legues o en assajos, no pas perquè freqüentin la poesia. Per a d'altres sí que la poesia és un valor interioritzat. Crec que és el cas dels dos polítics catalans més rellevants de la represa democràtica. Els vaig entrevistar, per a la revista La Terra, perquè havien publicat les respectives memòries. El 2013, Raimon Obiols en motiu de El mínim que es pot dir i, el 2010, Jordi Pujol, per Temps de construir (1980-1993). Com a bons adversaris, també tenen gustos poètics diferents. El primer cita Josep Carner i J.V. Foix, amb qui comparteix anècdotes, també n'explica de passades al costat de Joan Brossa. El segon cita profusament, al seu llibre, Màrius Torres i Salvador Espriu.

            A l'entrevista amb el President, la poesia va prendre una rellevància que no m'esperava. Li vaig preguntar per la relació amb Espanya —era l'època de les consultes independentistes a Arenys de Munt—, i va dir que el projecte polític que ell havia defensat s'havia acabat. Va agafar La pell de brau —poesia a la biblioteca del despatx d'un polític!—, i em va llegir el conegut: "De vegades és necessari i forçós... Recorda això, Sepharad/ Fes que siguin segurs els ponts de diàleg/i mira de comprendre i estimar/les raons i les parles diverses dels teus fills." Em va dir que el projecte del nacionalisme català dels primers vint anys de democràcia es basava en la idea d'Espriu. Pot la poesia determinar un programa polític?