dilluns, 3 d’agost del 2015

Poesia anglo-americana i antimilitarisme

Llúcia Garcia Torras

Un any més, a l'hora de fer la Declaració de la Renda, em van sobrar motius per fer objecció fiscal a les despeses militars —el Ministeri de Defensa consumeix el 3,79 % dels pressupostos de l'Estat espanyol el 2015.

            Encara que amb retard, per celebrar-me l'acte de desobediència, he extret noms i poemes —en reprodueixo només cinc per no fer-ho llarg— que recorden la maledicció de les guerres a Poesia anglesa i nord-americana contemporània (Barcelona, Edicions 62, 1994). D'aquesta antologia de Sam Abrams, m'ha cridat l'atenció l'important gruix de poetes anglesos tocats per la Primera i la Segona Guerra Mundial. Resulta que una antologia general de poesia del segle XX és un testimoni colpidor de la barbàrie que va viure Europa. Un, espontàniament, s'adona de la relació entre poesia i antimilitarisme. I, pensant-hi una mica més, és fa fàcil d'entendre aquest vincle. Mentre que la literatura es fonamenta en l'humanisme, el militarisme anorrea l'individu i la guerra, precisament, deshumanitza.  

        Edward Thomas, Ezra Pound, Siegfried Sassoon, Rupert Brooke, Isaac Rosenberg, Wilfred Owen, Edmund Blunden, són els noms dels poetes de la Primera Guerra Mundial.

            Comencem per Edward Thomas, nascut el 1878 a Londres, es va allistar a l'exèrcit a principi del 1915 i el 1917 el van destacar al front, on va morir durant la primera hora de combat a la Batalla d'Arras.



El mussol

Vaig baixar del turó, no afamat, si bé amb gana;

enfredorat, si bé l'escalfor de dins meu

frenava el vent del nord; cansat, si bé semblant-me

que no hi hauria res com un descans domèstic.



Un cop a l'hostal em donaren menjar, foc, repòs

perquè em veien amb gana, fredor i fatiga.

La nit sencera quedà portes enfora

tret del crit d'un mussol i d'una immensa tristesa.



Sonava llarg i nítid, trèmol, per aquell turó,

no pas amb nota alegre ni causant-me alegria,

sinó contant-me clar de què, aquella nit, en entrar,

jo m'havia salvat i els altres no pogueren.



I amarg fou el menjar, i el meu repòs

també amarg i tens, pel crit del mussol,

veu dels qui jeien sota els estels,

pobres i soldats, buits de joia per sempre.

(Traducció de de Dídac Pujol). 


     A la  poesia d'Ezra Pound (1885-1972) escrita durant la Primera Guerra Mundial, Homage to Sextus Propertius i Hugh Selwyn Mauberley , s'aprecia un progressiu desencís amb la civilització occidental, diu l'antòleg. 

     I sobre el següent: Siegfried Sassoon (1886-1967), neix a Brenchley, Kent, fill d'una família jueva adinerada. La bestialitat de la guerra va contrastar d'una manera brutal amb la seva vida acomodada de Kent i va desvetllar el gran poeta que portava a dins. Va escriure una llarga sèrie de poemes cruels, durs, irònics, austers i crítics sobre la insensatesa de la guerra, que estan recollits en diversos volums: The Old Huntsman (1917), Counter-Attack (1918) i War Poems (1919). Després de la guerra, a Satirical Poems (1926), encara culpava els dirigents militars, eclesiàstics i governamentals del despietat assassinat de milers de joves i de la misèria espiritual i econòmica de Gran Bretanya.



Ells

El bisbe ens diu: <<Quan els nois tornin

no seran els mateixos, car hauran lluitat

per una causa justa: el darrer assalt

a l'Anticrist; la sang dels seus companys

compra el dret a criar una raça honorable.

Han reptat la Mort, li han plantat cara.>>



<<Cap de nosaltres no és ja el mateix>>, els nois responen.

<<En George ha perdut les cames i en Bill ha quedat cec;

el pobre Jim té un tret al pit i és a punt de morir

i en Bert està sifilític: no trobareu

ni un sol vailet que hagi lluitat sense canviar "una mica">>

I digué el bisbe: <<Els camins del Senyor són inescrutables.>>



    Continuem amb dos més, el text és de l'antòleg: Rupert Brooke, nascut a Rugby, el 1887, va estudiar al King's College, Cambridge. En esclatar la guerra va entrar a la marina i, de permís el 1914, va escriure els cinc sonets de guerra que el van fer famós arreu del món. El 1915 va morir de septicèmia a bord d'un vaixell anglès i va ser enterrat a l'illa grega de Skyros. Després de la seva mort, Brooke es va convertir ràpidament en un mite: per un costat va ser el símbol de la gran època daurada de la cultura liberal que va quedar truncada per la guerra i, per l'altre costat, va ser el símbol dels soldats sacrificats en la flor de la joventut.

            Isaac Rosenberg va néixer a Bristol el 1890, de pares lituans. A la tardor del 1915 s'allista a l'exèrcit, no per raons patriòtiques sinó per ajudar econòmicament la seva família. El 1916 va al front i escriu els seus millors poemes sobre les experiències a la guerra. El 1918 mor al front d'un tret mentre feia la guàrdia.



Sortida del dia a les trinxeres

La foscor s'esmicola.

És el mateix Temps druídic de sempre;

sols una cosa viva em salta a la mà,

una estranya, sardònica rata,

mentre arrenco una rosella del mur

per posar-me-la darrera l'orella.

Rata estrafeta, et dispararien si sabessin

les teves simpaties cosmopolites.

Ara has tocat aquesta anglesa mà

i aviat, sens dubte, faràs el mateix

amb una d'alemanya, si és que et ve de gust

de creuar el prat adormit entremig.

Sembles somriure per dins mentre passes

ulls durs, braços i cames bells, altius atletes

amb menys sort a la vida que tu,

penyores dels capricis del crim,

estesos sobre el ventre de la terra,

els camps esqueixats de França.

¿Què veus als nostres ulls,

a la flama i el ferro xiscladors

llançats sobre els cels tranquils?

Quins tremolors, quins cors esgarrifats?

Roselles arrelades a les venes

cauen i cauen sempre,

però la meva, a l'orella, esta segura...

sols una mica blanca, de pols.

(Trad. de Josep M. Jaumà.)



     Wilfred Owen, neix a Oswertry, Shropstshire, fill d'un cap d'estació de línies ferroviàries. El 1913 marxa a França a fer de professor d'anglès. El 1915 torna a Anglaterra i s'allista a l'exèrcit. Va morir el 1918 ajudant els seus homes a creuar el Canal Sambre, just una setmana abans de l'armistici. Segons Abrams: Sense cap mena de dubte, Owen és el gran poeta anglès de la Primera Guerra Mundial i, segurament, el més gran poeta de guerra de tota la tradició anglo-americana.

            D'Edmund Blunden (1896-1974), l'antòleg diu: El registre temàtic era més aviat restringit: el paisatge de Kent i Sussex, les tràgiques experiències de la Primera Guerra mundial (que el van torturar tota la vida)...

Llúcia Garcia Torras
 
Citem cinc poetes amb poemes antibel·lcistes de la Segona Guerra Mundial a l'antologia esmentada: Henry Reed, William Stafford, Alun Lewis, Charles Causley, Keith Douglas.

            Henry Reed va néixer justament el 1914, a Birgmingham, i va morir el 1986. Passa a la història de la poesia gràcies a un sol poemari: Lliçons de la guerra. "D'una ironia fina i elegant sobre les experiències de la seva època d'entrenament abans d'anar al front".

            William Stafford (1914-1993), de Hutchinson, Kansas, va ser objector de consciència i durant la Segona Guerra Mundial va treballar en equips de conservació dels boscos.



AL MONUMENT NO-NACIONAL AL LLARG

DE LA FRONTERA CANADENCA



Aquest és el camp on no hi va haver batalla,

on el soldat desconegut no va morir.

Aquest és el camp on l'herba va unir mans,

on no hi ha hagut cap monument

i l'únic fet heroic és el firmament.



Els ocells volen sense fer soroll,

despleguen llurs ales a l'aire lliure.

Ningú va matar —ni morir— en aquest indret

santificat pel descuit i per un aire mansuet

que la gent l'exalça oblidant-ne el nom.



            Alun Lewis va néixer a Aberdare, un petit poble miner a Gal·les, el 1915, i va morir d'una ferida de bala a Birmània el 1944.  Alun Lewis, citarà Edward Thomas, el primer poeta citat al capdamunt, al poema "Ha plogut tot el dia".

            Charles Causley nascut el 1917 a Lauceton, Cornualla, va iniciar la seva carrera com a poeta el 1940 mentre estava a bord de destructors i portaavions.

             I per acabar: Keith Douglas nascut a Tunbridge Wells el 1920 va ser un poeta molt precoç que va morir el 1944 en el desembarcament de Normandia.

           

Vergissmeninnicht

Han passat tres setmanes i els combatents han marxat,

hem tornat pel camp del malson

on hem tornat a trobar l'indret, on hem trobat

el soldat estenallat al sol.



El canó amenaçador del seu fusell

sobresortia. Aquell dia, mentre avançàvem

una bala seva va colpir el meu tanc

amb la força d'un diable.



Mireu. Aquí, entre el botí de la trinxera,

el retrat profanat de la seva noia

que hi ha escrit: Steffi Vergissmeinnicht

amb cal·ligrafia gòtica.



El veiem gairebé amb satisfacció,

humiliat, com si hagués pagat,

com si la seva pròpia gent se n'hagués rigut

i és dur i és bo ara que ell ha caigut.



Però ella ploraria en veure

les negres mosques que volen damunt seu,

la pols sobre els seus ulls erts

i el cau rebentat de les seves entranyes.



Perquè aquí l'amant i l'assassí es barregen

en un sol cos i en un sol cor.

I la mort, en escollir aquest soldat,

ha ferit l'amant de mort.



            Altres poetes de l'antologia de Sam Abrams tenen poemes sonats contra la guerra, però no són els escollits. En trobem per exemple de l'anglès Auden, el nord- americà, Robert Graves, el gal·lès R.S. Thomas a l'antologia que Jordi Cornudella va fer el 2003 en motiu de la invasió de l'Iraq: Maleïdes les guerres. Poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra (Edicions 62 - Empúries).  

diumenge, 28 de juny del 2015

Pedrolo torna


Pedrolo torna per trens camins. Un documental: Pedrolo, trencant l'oblit. Un manual d'agricultura ecològica: L'hort del segon origen. I una pel·lícula: Segon origen.
     Divendres 26 va fer vint-i-cinc anys de la seva mort. El documental finançat per micromecenatge que dijous es va poder veure al 33 —a una hora intempestiva, com totes les coses bones— és el documental que un comprador compulsiu de les seves obres com jo —va editar 120 llibres—esperava de fa temps. Us l'ofereixo aquí sota.
     Pedrolo es projecta al futur, malgrat tots els oblits i silencis injustificables. Ho fa en un manual d'agricultura ecològica: L'hort del segon origen, de Jordi Puig i Roca (Editorial Barcino, març del 2015). Aquest llibre, per estrany que pugui semblar, és del tot pedrolià: esperit de lluita, compromís social i afany de llibertat.
      Els coneixements del llibre han servit de base real per a l’hort del film Segon origen. Encapçalen els capítols fragments del guió de la pel·lícula, projecte pòstum del cineasta Bigas Luna, que s’estrenarà  a l'octubre al Festival de Sitges. Carles Porta, periodista que va escriure l'exitós Tor. Tretze cases i tres morts, ha dut el projecte de Luna fins al final. I Pedrolo, aquí, té continuïtat, precisament, perquè no s'ha traslladat el Mecanoscrit del segon origen —l'obra més llegida de la literatura catalana, 1,300.000 exemplars venuts—, a la pantalla, sinó que es tracta d'una adaptació al segle XXI del seu missatge: la lluita per una societat lliure comença de nou cada dia. 


Trencant l'oblit

divendres, 12 de juny del 2015

"Ni França ni Espanya, visca la terra i mori mal govern"

Per aquest crit és inculpat el jornaler Jaume Pey. El significat d’aquesta proclama té un origen, podríem dir antimilitarista: dos exèrcits regulars, l’espanyol i el francès, causen un patiment extrem a la població, d’ençà que el comte duc d’Olivares ha traslladat intencionament les guerres europees de Castella a Catalunya. Això desembocarà en la revolta catalana de la guerra dels Segadors el 1640. Unió de Pagesos encara fa servir aquesta proclama com a pancarta de manifestació “Visca la terra i mori el mal govern”, la darrera vegada que la vam veure passejar va ser el 26 de març passat a Madrid, de la Puerta de Alcalà al Ministeri d’Agricultura. Era una manifestació contra la política agrària del PP.
     Però el crit de Jaume Pey té, sobretot, un significat d’afirmació nacional. Parlem d’això i d’altres coses amb l’historiador Josep Fontana (1931), autor de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo Editorial, Cinquena Edició, desembre del 2014). Vegeu l’entrevista sencera i l’extracte audiovisual aquí sota.
     La història la fan les lluites pels instruments de producció. Per això, la història de Catalunya és la de la pagesia des del seu origen, lligat al desenvolupament agrari i la repobalció de la Catalunya Nova, fins a la Llei de contractes de conreu del 1934, darrer episodi agrari que té un relleu polític en el conflicte que conduirà a la Guerra Civil. Fontana actualitza la història general del país, on la identitat catalana es va construïnt perquè, des de molt aviat, va establint models de representativitat i parlamentarisme; clau que explica el dinamisme polític que aquesta terra irradia, fins als nostres dies, cap a les terres de Castella.
     Identitat i democràcia van agafats de bracet, no només perquè, a partir de la recerca del consens entre els estaments de poder econòmic i reialesa es construeixen institucions fonamentals com el Consell de Cent de Barcelona i la Diptuació del General, també per l’organització de la participació des de baix. Martí L’Humà el 1397 permet que grups organitzats de pagesos elegeixin síndics —d’aquí neix la paraula sindicat—, així comença fins a la fundació a Barcelona dels tres grans sindicats de classe que són exportats a Espanya, el 1888, la UGT, el 1910 la CNT i el 1964 les Comissions Obreres.

diumenge, 7 de juny del 2015

Silenci, de Marianne Moore

Home llegint, Llúcia Garcia Torras

Silenci

El meu pare solia dir:
<<Les persones alteroses mai fan visites llargues,
tant si els mostres la tomba de Longfellow
com les flors de vidre de Harward.
Independents com el gat
—que s'enduu la presa a la intimitat,
amb la cua flàccida del ratolí que li penja de la boca com un cordó—,
de vegades gaudeixen de la solitud,
i un discurs que els ha encisat
els pot deixar sense paraules.
El sentiment més profund sempre es mostra en silenci;
no en silenci, sinó amb reserva.>>
També parlava de debò quan deia: <<Fes de casa meva el teu refugi.>>
Un refugi no és pas una residència.

MarianneMoore (St. Louis Missouri, 1887 - Nova York, 1972)

M'agrada aquest poema. També m'intriga perquè, en primer lloc, no sé si aquí ser una persona alterosa és més positiu que no pas negatiu i, en segon lloc, la relació d'aquesta llarga primera part amb el final: l'oferiment de la casa a la filla, expressió de l'amor incondicional de pare, i la puntualització de la filla, que no saps ben bé si el vol matisar, aquest amor paternal, o expressa la naturalitat del deseiximent que toca quan arriba una edat.
     Independentment de tot, la frase: "El sentiment més profund sempre es mostra en silenci" hi toca i té una força que fa que s'hagi aïllat com a cita en alguna ocasió. Quan la vaig llegir, vaig buscar el poema i saber de l'autora, i el vaig trobar a Poesia anglesa i nord-americana contemporània. Antologia, MOLU, febrer del 1994. La tasca que van fer Joaquim Molas, Josep Maria Castellet i Pere Gimferrer amb aquestes antologies de poesia contemporània de literatures diverses a la col·lecció "Les millors obres de al literatura universal del segle XX" hauria hagut de tenir continuïtat i servir de base per, després, traduir al català obres completes dels autors antologats, per exemple, algun dels llibres de Moore.

dijous, 28 de maig del 2015

Política i ètica

"L'espai que hauria d'estar reservat a una gestió pública professional sovint és usurpat o colonitzat per la política i els partits ". Un apunt, a tenir en compte aquests dies, d'Administració pública i valors, escrit pels politòlegs Adrià Albareda i Francisco Longo (Editorial Barcino, octubre del 2014). Diumenge va començar el cicle electoral del 2015 marcat pel discurs, present a tots els programes, de la regeneració política. Però n'hi ha prou de renovar discursos, partits i governs?
     A La Terra de maig, Adrià Albareda (aquí l'entrevista on-line) reclama dotar l'Administració d'una infraestructura ètica consistent. A banda de sistemes de control i sanció, proposa establir codis de conducta, fer-ne formació, socialitzar-los i promoure lideratges exemplaritzants.  

dissabte, 16 de maig del 2015

Vuit poemes recitats per Julie Christie a la Pedrera

Caldrà llegir demà les cròniques dels periodistes del ram de la cultura sobre l'hora que ha aturat els rellotges de set a vuit a la Pedrera. Com ha anat a parar la  mítica actriu anglesa al Festival de Poesia de Barcelona? Pot semblar pura demagògia, apel·lar a l'emotivitat, dir que hem retrobat la Lara Antipova que el Doctor Givago ha perdut i veu des del tramvia en l'escena fatal del final de la pel·lícula —sobretot perquè molts l'hem vista manta nadals del anys setanta, vuitanta i noranta i, per força, s'ha clavat al nostre cor. Christie val per molts altres films, segurament, però resulta que Al Pacino la va definir com la més poètica de totes les actrius i un vol pensar que aquesta flaca alguna cosa té a veure amb el personatge que va interpretar de ben jove, al costat d'Omar Sharif. Perquè el protagonista de Boris Pasternak és un metge que és poeta i li dedica un poemari. 
     Doncs ha aparegut cinquanta anys més tard a la Pedrera, feta un figurí, menuda i gràcil, amb uns texans arrapats i diria que molt ben envellida de cara —no pas una mòmia encerada per la cirurgia. S'ha adreçat al públic que omplia l'auditori amb valencià: "Bona vesprada" i ha improvisat una introducció amb un barrija-barreja de valencià i castellà (el cas és que s'està temporades en un poble del País València, l'Àngels Gregori, que és l'artífex d'aquesta hora màgica ho explicava a Núvol).
     Ha llegit vuit poemes molt i molt ben recitats que alternanaven amb la versió catalana de Marta Pessarrodona, allà mateix també vestida i calçada. Han estat Threnody/Cançó funebre de Dorothy Parker, Last Words to Dumb Friend/Mots pòstums d'un amic mut de Thomas Hardy, Morning Song,/Cançó d'albada de Sylvia Plath —el darrer vers: "les vocals clares s'enlairen com globus"—, High Windows/Finestrals (escrit el 1967) de Philip Larkin, The Journey of de Magi/El viatge dels Reis d'Orient (escrit el 1927) de T.S. Eliot i han acabat amb dos poemes de W.H. Auden.
     Aquí Christie ha explicat que Auden havia passat per Barcelona. Pessarodona ha afegit que va venir a lluitar durant la Guerra Civil, té un poema que es diu "Spain 1937" que no va voler editar mai més en vida, que l'experiència el va fer emigrar als EUA abans d'esclatar la Segona Guerra Mundial amb la seva parella Christopher Isherwood —aquest darrer, autor d'Adéu a Berlín, novel·la a partir de la qual es va fer la pel·lícula Cabaret i d'una novel·la meravellosa que es diu El món cap al tard, editada per columna el 1990. D'Auden, doncs, han llegit In Memory of W.B.Yeats/Homenatge a Yeats: "La mort del poeta es mantenia lluny dels seus poemes... fent una vinya de la maledicció... [la poesia] ensenya l'home lliure de regraciar". I Funeral Blues, escrit l'abril del 1936, que comença: "Stop all de clocks, cut of the telephone".
       Stop all de clocks, així es presentava l'espectacle d'avui, una hora en què els rellotges s'han aturat, i cal dir que les busques han anat màgicament cap enrere: a la infantesa d'un, a la joventut de l'actriu, a la primera meitat del segle XX a través de poetes anglesos i americans... Vaja hem sortit de la Pedrera enlairant-nos com un globus.

Finestrals

Quan veig una parella jove
i m'afiguro que ell la carda i que ella
pren la píndola o du un diafragma,
sé que això és el paradís

que els grans hem somiat tota la vida:
bandejar la beateria i qualsevol prejudici
com una màquina de segar passada de moda,
i lliscar tots els joves pel llarg precipici

cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si
algú em va mirar, quaranta anys enrere,
i va pensar: Això sí que és vida!
Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal·lera

de l'infern i tot això, res d'haver d'amagar
tot el que penses del mossèn. Seran ells,
maleït sia, els que no pararan de baixar
pel llarg tobogan, lliures com ocells.

I a l'instant, més que paraules m'afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l'aire blau i fondo que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.

Traducció de Marcel Riera, Finestrals, Philip Larkin, Alabatre Edicions, 2009  

divendres, 15 de maig del 2015

Poesia i animals

Josep Checa, autor de L'enteniment de les bèsties, que va guanyar el Premi de Poesia Vila de Martorell 2014, és un ramader. I un poeta amb ofici, de tirada realista. El títol pot induir a l'error de creure que es tracta d'un urbanita convertit a la causa animalista. Res a veure, ans al contrari, els poemes contenen l’experiència i el sentir que es farà familiar sobretot per a la gent del camp: “Capgirats els rostolls/ per la titànica arada del new holland/ fimbra l’aire calent/ des de l’eixutesa dels terrossos”. No en tinc cap dubte, més d’un sindicalista agrari dirà: És un dels nostres. Si en poesia es busquen recursos metafòrics vinculats a elements vius —el món agrari n’és un graner—, aquí aquests són veritablement viscuts. És veritat, podem parlar molt sobre animals, bèsties i bestiaris, a la poesia —en feia un esment amb un poema de Vinyoli en una altra entrada. Aquí és una altra cosa, com remarca al pròleg Àlex Susanna: "Molts poemes contenen una forma o altra de proximitat, d'intimitat, de promiscuïtat amb les formes de vida més elementals molt difícil de trobar en la poesia contemporània".

     N'he triat un que fa molt per aquests dies que tenim el cel del matí i el capvespre animat pels falciots :
 
Calia que els carrers fossin de terra

per enfangar-se les catiusques.

Les tempestes més fortes d'agost

llauraven reguerons i aterraven algun falciot;

un cop a terra, xops i maldestres

els ocells camacurts a penes es podien moure.

Passaven la nit a casa, sota el llit,

dins una capsa de sabates amb petits forats,

abrigats amb un drap de llana.

A l'endemà el sol bastia un pont fins a la finestra.

Ben eixut entre les mans,

el falciot no pesava més que l'anhel de volar,

només calia alçar els braços,

estirar els dits...



Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears, Lynx