Passa, Blaise. Pren un bol d’arròs. Aquest estiu ha plogut prou. Blaise, no saps què és sentir el toc somort de les primeres gotes sobre la terra escrostonada de l’arrossar. No és el dring de la pluja sobre la xapa dels teulats, aquí, a la ciutat. Al camp dels pares, és tota una altra música. És com el pal de morter picant cereals: toc-toc, toc-toc, toc-toc. Poc m’esperava que veuria tanta aigua, quan la mare em va dir: "Bobo, t’has fet gran i aquest estiu has de venir amb nosaltres als camps d’arròs. Ens hauràs d’ajudar si plou prou i a temps per sembrar".
Blaise, jo m’hauria quedat amb tu i els altres de la colla a córrer pel barri, com l’estiu passat. Hauríem rondat pels carrers. Però m’ha tocat treballar. L’època de pluges és tota una altra cosa al camp. Aquí no estem a l’aguait, quan ha d’arrencar a ploure. Allà, quan va arribar la pluja, feia quinze dies que l’esperàvem! Tot el dia mirant l’horitzó ample i aquell cel esbatanat que no es tancava. I si venien núvols, no eren prou foscos. Els pares els destriaven, com destrien gallines del corral: aquesta avui no, aquesta potser sí. "Han de ser de color de pell d’elefant o, si no, res", m’explicaven.
El pare deia que, si es retardava gaire més, l’arròs no tindria temps per fer-se abans no arribés la secada. Ja em veia un altre any de polenta tots els àpats. Per això, quan va començar a rebotre l’aigua sobre el terra més dur que la closca de la tortuga, la mare va començar a vessar llàgrimes d’alegria. I el cel va començar a rajar i ja no va parar. Cinc dies veient ploure: del toc-toc vam passar al clapoteig sobre els tolls que s’anaven eixamplant i eixamplant. Els camps es van començar a negar. L’aigua va tancar la terra sota nostre. Érem sobre l’acàcia, aixoplugats a la cabana alçada sobre tres branques; casa durant tots aquests dies. Al peu de l’arbre, l’aigua anava pujant, però la distància de tronc fins a la cabana era enorme. Pensa que havíem de grimpar quatre braçades. En deixar de ploure, l’aigua va baixar una mica. Quan el meu pare va començar a sembrar, tot just li passava sobre els turmells. "Mira’m bé el dibuix que faig caminant amunt i avall del camp, que després el faràs tu".
Des de la talaia de la cabana vaig sotjar el pare com escampava les llavors: en tenia el sarró ple a l’espatlla del braç esquerre i amb la mà dreta n’agafava un grapat i les esquitxava fent un arc amb l’avantbraç. Feia rengleres imaginades sobre l’aigua on les llavors eren engolides pel cel emmirallat. Després m’hi vaig afegir. Vaig acabar fet pols. Però això no va ser res comparat amb el que m’esperava. "Ara hem d’esborrar el camí de l’hipopòtam", em van dir. Sí, Blaise, no facis aquesta cara, ara t’ho explico. Això és el més fort de tot. A la nit, els hipopòtams ens podien esguerrar la sembra. Tracen un camí des de la tolla on es banyen, durant el dia, fins al prat, on s’atipen d’herbes. Aquesta sendera passa pel camp d’arròs.
Vam fer cap a la tolla a mitja tarda. N’hi havia un grup. La seva pell i l’aigua platejada semblaven un tot i costava destriar-ne el nombre. "Veus la cigonya, és sobre l’esquena del més gros. Aquest serà el que obrirà camí als altres al vespre. Deixarà un rastre de caques fins al prat. Seran les fites per a la resta del grup. Si passa per l’arrossar, ell i el seguici ens trinxaran la sembra", va dir el pare. No era més que un còdol gegant falcat a l’aigua. Quiet. Se l’endevinava perquè, de tant en tant, ruflava i esquitxava com si desembussés els narius. La cigonya no s’alterava. Diries que era ben mansoi. "No vulguis ensopegar-hi, és una fera", em deia la mare.
Va sortir de l’aigua: un barril amb quatre potes curtes, petites i gruixudes. Vam recular i vam trencar unes canyes per fer-nos els instruments. Es tractava de repicar amb una canya a cada mà, per tal de foragitar-lo de l’arrossar quan s’hi acostés. El pares es van posar a primera línia entre la brolla; i jo, n’era rere, prop de la cabana, de sentinella davant el camp. Llavors, la posta va incendiar el cel. Vaig sentir les primeres fiblades. Un eixam de mosquits arran de terra em mossegaven les cames. Em queien les llàgrimes, però no em podia moure d’allà. Així, sol, atent als primers espetecs de les canyes dels pares i fiblat pels mosquits, vaig passar l’estona fins que la lluna va pujar rodona al cel i l’arrossar es va fer un mirall de llum.
Vaig sentir el repic de les canyes. Després, uns grunyits. I tot seguit, els pares: "Bobo, que ve fet una fera cap a tu. Fuig. Enfila’t a la cabana!!". A l’angúnia de les picades dels mosquits es va afegir la por que m’omplia el cos. Se m’acostava: patrap-patrap, patrap-patrap. Vaig llençar les canyes. Vaig girar cua i vaig arrencar cames ajudeu-me cap a l’acàcia. En enfilar-m’hi, a mig tronc, vaig notar els esbufecs de la bèstia, sota meu! Em vaig quedar garratibat. I... em van flaquejar les cames: per la por o per la tibantor de la pell fiblada pels mosquits? Què sé jo. Vaig perdre peu: vaig anar a raure sobre l’esquena de l’hipopòtam. Vaig lliscar sobre el llom llefiscós fins a enforcar-lo pel coll amb les cames. Pell contra pell. Em vaig agafar a les orelles. I els ulls, al capdamunt del cap, els tenia a tocar. Em va clavar la mirada i em vaig adonar que el seu esglai era tan gros com el meu. Va fer un ruflet. Llavors, li vaig estirar una orella per fer-lo girar i canviar-li la direcció. Efectivament, es va tombar. Llavors vaig relliscar sobre l’eix del seu coll i vaig caure a terra. Però va continuar girant cua i vaig quedar fora de l’orientació de les potes. Li vaig veure la cua plana enmig del cul gegant.
Va marxar: patrap- patrap, patrat-patrap, en línia acostada a l’arrossar però sense creuar-lo. "L’has desviat! Ets el noi més valent de Burkina Faso", va esclatar la mare quan em va recollir de terra. Després, el pare: "Tens suor d’hipopòtam a les cames. L’avi deia que els hipopòtams suen sang". A la llum de la lluna, les cames em brillaven, estaven amarades d’un moc rosat. Va ser un ungüent miraculós. No em vaig sentir la picor més i els mosquits no em van tornar a picar en tots els dies a l’arrossar. Creu-t’ho, Blaise... Mmm!! Oi que és bo, l’arròs dels meus pares?
Albert Garcia Catalan
Il·lustracions: Pep Montserrat
Publicat al Cavall Fort, 1.184, segona quinzena de novembre del 2011
