Ahir es va fer públic que el meu recull de contes ha guanyat el VI Premi Anna Murià de contes durant la Festa de les lletres de Terrassa. Aquí l'agraïment (en vídeo a partir del minut 50), on explico el què:
Moltes gràcies al jurat, un ramell de bons escriptors que ha apostat per L’adeu de les granotes; i als Amics de les Arts de Terrassa per organitzar aquest premi que homenatja Anna Murià.
Sovint també s’agraeix a la família i en aquest cas està doblement justificat. Als pares, per haver-me brindat l’escenari del conte principal, per un cantó. A la Laia, pel seu amor i suport; i a la Llúcia i la Violeta, les nostres filles: són elles els “lladres que entren a casa quan dorms” del tercer relat.
L’adeu de les granotes són quatre relats independents però units per una mirada sensible dels personatges afectats pels impactes dels canvis econòmics i mediambientals del tombant del segle XX a principi del XXI.
Al conte que dona nom al recull, hi trobem la perspectiva d’un home que fa balanç de l’accés social de la seva família de classe treballadora a la segona residència, on quan és nen descobreix els seus desavantatges i, superada l’adolescència, que les desigualtats són presents fins en allò més íntim.
“Els dofins no fan cas” fa un retrat de la societat actual adelerada pels diners i el figurar durant el viatge d’un sol dia d’una jove solitària a les illes protegides davant la ciutat.
“Lladres que entren a casa quan dorms” aborda la crisi personal d’un home a la trentena que ha d’assumir la paternitat després de la crisi econòmica del 2008-2010.
“Homes que caminen” acompanya tres jubilats en l’excursió diària un dia singular (que per cert, s'escau demà 20 de novembre). La conversa i les seves accions posen de manifest les xacres de la societat actual i el canvi de valors associats al pas de l’economia productiva a la furibunda economia dels serveis i les noves tecnologies.
Vull pensar que aquests jubilats, que no han viscut la guerra però n’han conegut el ressò, homenatgen l’Anna Murià, perquè la República i els seus valors encara els és un referent. A Reflexions des de la vellesa, Anna Murià agraeix a Pere Calders —i valdria per ella mateixa— l’haver defensat des de la literatura també els com ells van lluitar pel que creien que era la causa justa sense incertes glòries. Avui jo els agraeixo més que mai les seves narracions. Espero que les meves siguin dignes d’aquest premi.
AGC
