 |
| Lierre Keith/ Captain Swin |
Article publicat a Mèdia.cat el 25 de juliol del 2019
Lierre Keith és una escriptora feminista i
ecologista nord-americana, editora i fundadora de campanyes de protesta contra
la violència contra les dones i contra el militarisme. Corrien els vuitanta, als
16 anys, en una edat influenciable per l’entorn, segons diu ella mateixa, quan va
fer-se vegana. Va adoptar una dieta vegetariana extrema obeint a raons nobles:
justícia, compassió i sostenibilitat. “Per a mi, tot aquell que menjava carn
negava la realitat, jo era la única que m’enfrontava als fets”. Els vegetarians
per raons polítiques li oferien raons molt convincents per lluitar contra les
relacions de poder des de l’arrel.
Keith,
activista i amb voluntat d’anàlisi, al llarg dels anys, va anar acumulant
informació que obria dubtes al seu posicionament. Amb tot, la deixava de banda,
perquè en aquell moment qüestionava el seu estil de vida. També va acumular un
seguit de xacres: en aquella edat tendre va perdre la regla, diu que patia una
sequedat a la pell insuportable, li queia el cabell, va desenvolupar una
malaltia degenerativa de les articulacions i, entre altres, tenia depressions. Tot
i així, se sorprenia quan, de visita a comunitats de vegetarians que vivien al
camp, veia persones que, a primer cop d’ull, semblava que patien càncer pel seu
aspecte demacrat.
Finalment, el
patiment físic va fer que abordés la revisió dels seus plantejaments. Vegana
durant vint anys, va posar en crisi les raons morals, polítiques i nutricionals
del vegetarianisme. Va concloure que no acceptar la depredació és una moral de
nul·la harmonia amb la natura; com a projecte pel medi ambient és insostenible,
fa necessària l’agricultura més industrialitzada i la petjada de carboni; i que
una dieta vegana no aporta els nutrients
necessaris per mantenir el cos a llarg termini.
Avui
no està d’acord amb els vegetarians que ataquen la ramaderia per si mateixa i
barregen tot tipus de ramaderia amb la ramaderia industrial. “Aquests
vegetarians no busquen la veritat sobre la sostenibilitat ni la justícia”, diu.
Keith continua essent una ecologista radical però amb un projecte que li dona
coherència: el policultiu amb ramaderia des del moviment sostenible local. Ha
explicat l’experiència i ha exposat els arguments a partir d’un estudi pluridisciplinar
ben referenciat a El mito vegetariano.
Alimentos, justicia i sostenibilidad (Captain Swing, 2018).
Escrit
al 2009, fins fa un any no es va publicar en castellà. Però, als mitjans
d’aquí, va passar sense pena ni glòria. Els darrers anys, els nostres diaris,
per omplir de novetat les seccions de tendències, ens han cosit a articles de cultura
vegana, i els magazins de ràdio i programes de televisió no han deixat de
fer-se’n ressò. El llibre de Keith ens va agafar en un moment de popularitat d’allò
que a la cultura anglosaxona ja porta algun tomb més.
I avui tenim
accions animalistes a Catalunya, d’activistes que diuen que les verres i les
vaques són noies, i que s’han de deixar anar. Activistes que no entenen de
benestar animal entren a les granges, esglaien els animals, els toquen i posen
en risc la seva salut, donen aigua a vedells que han de mamar només. Es pensen
que els drets dels animals han d’acabar amb el cicle de vida productiu del
bestiar. Formen part d’una internacional de papanates, amb la qual, sense
saber-ho, molts periodistes han combregat.
AGC
