El pagès, un supervivent

“El escritor es escritor en tanto que escribe. Si no escribe, no es escritor. Un labrador es labrador en tanto que cultiva la tierra. Sin tierra, el labrador no es labrador. Esto es una evidencia. Pero, en el simulacro social, un ingeniero es ingeniero aunque no ingenie nada. Se graduó como ingeniero y morirá como ingeniero. El escritor, como el labrador, es un superviviente.”

 El pueblo de la noche, Manuel Rivas, Santillana, Madrid, 2003

A La Terra de setembre, entrevistem el cineasta, Pere Joan Ventura, en motiu de l’emissió del documental Plou i fa sol. Ventura és l’autor de El efecto Iguazú, premi Goya el 2002, sobre la mobilització dels treballadors de Sintel, un avís que l’economia globalitzada ens feia anar pel pedregar. A Plou i fa sol, Ventura reivindica l’agricultura periurbana des de la vivència dels pagesos de l’entorn de l’àrea metropolitana. Un espai on la terra és molt cobejada i on els pagesos són aquests supervivents de Rivas. Ventura aprofita aquesta circumstància per copsar moments de gran bellesa i sentiment. Ens fa sentir, a tots, nostàlgia de la terra.

     Plou i fa sol a TV·3 a la carta. L’entrevista a Pere Joan Ventura, a La Terra, página 12. I aquí sota (si feu clic a la foto), breument, l’autor del documental ens explica el per què del documental, la repercussió que va tenir a mig reportatge el projecte Eurovegas i un apunt sobre el procés creatiu. 

AGC

Formentera, el lliri de platja i Villangómez

Lliri de platja de Formentera. AGC

Encara amb el sol de l’illa a la pell, poso aquí aquest record dels quatre dies passats a Formentera, que quedi com el rastre dels camins que dibuixen les sargantanes a les dunes. Pot semblar una illa àrida, però la riquesa vegetal és indubtable. Segurament perquè han aconseguit protegir-la. És de digna admiració com han preservat la costa. Al perímetre de les platges hi ha una passarel·la de fusta per als vianants i una corda a banda i banda per evitar que els passejants trepitgin les dunes. L’objectiu és garantir la regeneració de la coberta vegetal. I malgrat l’assolellada d’estiu, el 9 de setembre, a les platges de Migjorn, aquí i allà floreix el lliri de platja. Diuen que s’obre a la nit i mor vint-i-quatre hores més tard. Tot un dia que la seva olor dolça es fa un lloc entre l’olor de sal i marisc del mar.

     Per acabar de celebrar aquesta entrada, que és com una cua de les vacances, desenganxada de la sargantana, però que encara belluga, un poema de l’eivissenc Marià Villangómez.

Illa fidel 

No trobaràs la terra que jo veig,

ni tan sols el seu lloc a on guiada

és la nau, viatger. Una altra alenada

m’afavoreix el rumb, bé de llebeig

bé de gregal, més pura. Abstret passeig,

dins meu, per una illa treballada

i ja en saó. I la túnica daurada

no es desclou sense un llarg, dur malaveig.

No trobaràs la pedra que s’arrela

en quaranta anys de somni i de desig

i floreix en uns cims de poesia.

L’aire que hi duu coneix sols una vela.

Veuràs el puig, el solc, l’arbre... I jo, enmig,

altra llum dins la llum, més fèrtil dia.

Sonets a Balansat, Marià Villangómez Llobet, Edicions 62, Poetes del XX, maig del 2013

La muntanya d'ametistes

AGC

Abans que se me l’endugui en el record, la fixo aquí. La muntanya del massís del Montseny, dels dies d’estiu passats a la seva falda. La seva memòria és circular, a cada estació sap el que li toca, així sigui el meu afany.

     Diuen que el Montseny havia tingut ametista dins les seves entranyes. Guerau de Liost ho recull i sembla que no s'ho inventa, que se n'ha trobat a Sant Marçal:

A la muntanya d’ametistes

Apoteòsic, d’enroscades trompes
soni l’esclat imperial. Un jorn
set lapidaris, traficants de pompes,
la cuita violaren de ton forn.

I prodigares —camperola festa—
no pas de ginebrons d’òpal espars
ni el topazi florit de la ginesta,
sinó violes en cristall de quars.

Avui, sorruda, ta dolor consagra
d’exhausta mina l’oblidat renom.
I encara sotges amb la testa magra

el responsori de les boires tristes
que sots avall s’agemoleixen com
un enderroc de noves ametistes.

La muntanya d’ametistes, Edicions 62, Poetes del XX, abril del 2013

Rayuela

Violeta Garcia Torras

“Buscás eso que llamás la armonía, però la buscás justo ahí donde acabás de decir que no está, entre los amigos, en la família, en la ciudad. ¿Por qué la buscás dentro de los cuadros sociales?”

                  Rayuela, Julio Cortázar, 50 edició commemorativa d’Alfaguara, Madrid, 2013

Aquests dies de convivència intensa fora de la rutina ve a tomb aquesta veritat: l’harmonia és cosa d’un. Primer de tot un ha d’estar bé amb si mateix.

      Em sento acompanyat pel protagonista de Cortázar. L’Horacio Oliveira és un home a la quarantena la inquietud del qual és recuperar la innocència perduda amb tota l’experiència acumulada. Un objectiu que ja no ens queda a l'abast? Hi ha el pintor Paul Klee. L’expressió artística és un camí. L’art és recompondre el gerro trencat?

París i Rayuela

AGC

Sis dies a París. M’he ambientat amb Rayuela de Julio Cortázar, 50 edició commemorativa d’Alfaguara, Madrid, 2013. Un aplica els seus prejudicis i pensa si els argentins són tots uns verborreics pedants gràcies a aquest llibre, publicat el 1963, o bé el llibre és una mena de cristal·lització de l’ànima argentina porteña. Bromes a part, Cortázar va aconseguir independitzar la literatura llatinoamericana de l’espanyola i descolonitzar-la de l’americana amb aquesta novel·la que situa els criolls al nivell cultural europeu. 

    El protagonista, Horacio, mena una vida bohèmia i errant a París. Però està a la quarantena, la seva hiperintel·lectualitat és irònica i el seu amor, la Maga, reté la innocència perduda. Hi ha la tensió entre la recerca de l’absolut d’ell i la relativitat d’ella. 

     “París, una tarjeta postal con un dibujo de Klee al lado de un espejo sucio”. M’encanten aquest estil de metàfores. Segueixo l’exercici: París, el verd del Sena i el pissarra de les teulades amb ulls de mansarda; París, l’orangutan arraulit del Jardin des Plantes i el caminar dreçat de les noies; París, metro enrajolat de brie i capçades quadrades al Champs du Mars; París, cocodril africà i drac xinès; París, el Tròpic de Càncer de Henry Miller i Els Moderns de l’Alan Rudolph; París és ara, també, per a mi, el de l'Horacio Oliveira, la màxima llibertat creativa de Cortázar.          

De pagès a periodista

Lluís Foix a l'entrevista de La Terra

Aquest periodista que ha enviat cròniques des de 84 països, que ha fet carrera a La Vanguardia, ha escrit La marinada sempre arriba, vivències de la postguerra en un racó de la vall del Corb (Barcelona, Columna, març del 2013). El llibre explica els dos anys que va fer de pagès, des de la dignitat d’uns orígens, com diu al pròleg  el poeta Joan Margarit. L’hem entrevistat a La Terra de juliol-agost. Diu que, abans, quedar-se al poble a fer de pagès era com una condemna i que avui, en canvi, tenir terra i menar-la és tenir un tresor.

            Del llibre també és interessant la reflexió sobre el pòsit que deixen els primers anys de joventut: “El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa dia a dia. Però l’arrelament a la terra, a la familia, als primers mestres, als amics primigenis, als cops que dóna la vida des de ben joves, no s’oblida mai. Són trets definitius en el caràcter i trajectòria de tothom”. 

Manuel de Pedrolo, trencant l'oblit

Ràfols-Casamada

Manuel de Pedrolo em va fer sortir del barri. Durant els primer anys de joventut, i més enllà, les seves novel·les em van situar al país que m’havia tocat viure. Descrivien el temps anterior a la meva generació, i posaven de relleu el graó de l’escala social al qual pertanyia i el grau de subtil opressió que em pertocava. Aquelles hores de lectura m’absorvien, em feien prendre consciència i m’emancipaven. Em van donar accés a una capacitat d’expressió, perquè em normalitzava un lèxic al qual jo no estava acostumat.

    Els seus llibres són el grup més nombrós d’un sol autor a la meva biblioteca, molts els vaig comprar en llibreries de vell i al mercat de Sant Antoni. Contes, novel·les, reculls d’articles periodístics, els diaris dels últims anys de la seva vida, obres de teatre i la poesia completa.

     Em va impressionar, especialment, la sèrie d’onze novel·les Temps Obert. Un únic personatge per a totes elles, Daniel Bastida, però en cadascuna d’elles és diferent, perquè la seva vida parteix d’unes variables externes diverses a partir dels estralls que causa a la família el bombardeig de Gràcia durant la Guerra Civil. Així, Bastida esdevé en una novel·la pagès, en un altre, obrer que s’afilia clandestinament a la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, constructor estafador fugit que es va aprofitar del desarrollisme a Barcelona, investigador privat, poeta, novel·lista, psicòleg, entre altres. 

      Tot això, ho explico avui perquè hi ha un projecte de fer un documental de l’escriptor de l’Aranyó (Segarra) a través de la gent que el va tractar. S’han de recollir aquests testimonis abans no sigui massa tard. El projecte es vol finançar a través de VERKAMI: Manuel de Pedrolo, trencant l'oblit. Jo hi he de contribuït. 

Crisi de partit(s)

“No han mancat errors, de les esquerres i de Catalunya, per donar peu a les actituds <<impossibilistes>>, en particular els derivats de les discòrdies i divisions, i també dels qui, en nom de la radicalitat, dels principis, de la puresa, han sostingut que tot plantejament que no fos maximalista era contraproduent i significava claudicar. Però la traïció a la realitat, el refús sistemàtic de qualsevol transacció, tal vegada dóna lloc a consciències satisfetes, però és equivalent, en els seus mals resultats, a la traïció als valors.”

El mínim que es pot dir, Raimon Obiols, La Magrana, març de 2013

      En aquest fragment rau més de mig segle d’una experiència política a primera línia del país. Obiols escriu —directament de la seva mà— unes memòries polítiques a cara descoberta. És protagonista del moviment d’amplis sectors professionals, culturals i socials que acaben fundant el PSC el 1978. Fidel a aquest esperit unitari i societari fundacional, lluita al llarg dels anys noranta i dosmil contra un model de partit d’aparell i de capitans territorials. Al llibre, defensa la transformació dels partits, diu que comparteix la crítica al sistema de partits, però explica que no s’ha d’inventar la roda cada vegada, i diu que els moviments socials actuals també han de transformar-se: trobar formes de deliberació pluralistes i capacitat d’acció unitària. Podeu llegir l’entrevista a La Terra, pàgina 10, i aquí sota un fragment audiovisual.

            Nota comparativa sobre els poetes de dos polítics: El segon volum de memòries de Jordi Pujol que vaig llegir per entrevistar-lo, el president citava dos poetes: Màrius Torres i Salvador Espriu. Obiols, el qui va ser el seu rival en dos comicis, en aquestes memòries, cita Josep Carner, cita J.V. Foix amb qui comparteix anècdotes, també en passa al costat d’en Joan Brossa.