dissabte, 15 de març del 2014

Europa és Grècia


  Temple circular Tholo, Delfos, el 4 d’agost del 1991. AGC

La imagen de Grecia, por descolorida que esté, continúa siendo un arquetipo del milagro forjado por el espíritu humano. Todo un pueblo, como testimonian los vestigios de sus realizaciones, se elevó a un grado tal que no ha sido igualado ni en el pasado ni en el presente. Fue milagroso. Lo sigue siendo

El coloso de Marusi, Henry Miller, Seix Barral, Barcelona, 1969


Establert a París des del 1929, Miller en sentir el soroll dels tambors de guerra el 1940 decideix regalar-se unes vacances a Grècia, abans d’abandonar Europa. Visita el seu amic escriptor Lawrence Durrell a Corfú, el germà gran de Gerarld Durrell, l’autor de la tetralogia iniciada per La meva família i altres animals (per cert, Miller escriu sobre persones que després serien també personatges de les narracions del petit dels Durrell).
            Miller es fa amic sobretot dels grecs. I es fa amb el poeta Seferis i un tal Katsimbalis, personatge colossal que dóna peu al títol. Durant la seva estada a Grècia es declara la Segona Guerra Mundial. Mentre Europa cau en la més abominable depravació humana de la seva història, Miller experimenta l’epifania en visitar els escenaris de la Grècia clàssica. El colós de Marusi (també en català però encara més difícil de trobar-lo a les llibreries) és un cant humanista. Miller s’admira del poble grec, tant del que va ser el melic del món, com del contemporani, exemple de saviesa existencial, el qual és contraposat per l’escriptor novaiorquès  a les barbaritats de la societat industrialitzada.
            Un s’esfereeix quan l’Europa de la cancellera alemanya Angela Merkel i de la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) perdonen la vida als grecs. La cultura precedeix l’economia. No hi ha economia sense cultura, i si n’hi ha, deu ser una forma de barbàrie. De cara a les eleccions europees cal plantejar-se quin sentit té la construcció d’una Europa sense ànima.
            Maria Àngels Anglada va conèixer aquesta obra de Miller perquè seguia el poeta Seferis. El 1993 va escriure “La meva Esmirna”.  Anglada s’emmiralla en el Nobel grec i fa un paral·lelisme entre la molt disputada ciutat d’Esmirna, perduda pels grecs en mans dels turcs, i les terres de parla catalana, també esbocinades:

La meva Esmirna

Penso en el meu germà, el poeta grec
sempre enyorós de les ribes de Jònia.

La nostra Esmirna té antics noms bellíssim:
el Rosselló, Marcèvol, Vallespir...
El temps muda els colors en el seu rostre
i al seu cos tendre i aspre, amb roses blanques
al Canigó blavís.
                                 Els vencedors
no el pogueren abatre, ni bastiren
alts minarets. Va calmar el seu orgull
enterrar les paraules dels infants
amb capes de menyspreu i de calç viva
i enfosquir els noms antics de cada cim.

Té límits fluctuants, la nostra Jònia,
transparents tanques de mal destriar,
penetrants, de ponent i de migdia.
Ara mateix que enraono amb vosaltres
tinc por d’entrar, sense voler, a Esmirna.

Poesia completa, Maria Àngels Anglada, primera edició: novembre de 2009; Edicions Vitel·la, Bellcaire d'Empordà