dijous, 13 de juny de 2013

Crisi de partit(s)


No han mancat errors, de les esquerres i de Catalunya, per donar peu a les actituds <<impossibilistes>>, en particular els derivats de les discòrdies i divisions, i també dels qui, en nom de la radicalitat, dels principis, de la puresa, han sostingut que tot plantejament que no fos maximalista era contraproduent i significava claudicar. Però la traïció a la realitat, el refús sistemàtic de qualsevol transacció, tal vegada dóna lloc a consciències satisfetes, però és equivalent, en els seus mals resultats, a la traïció als valors.

El mínim que es pot dir, Raimon Obiols, La Magrana, març de 2013

      En aquest fragment rau més de mig segle d’una experiència política a primera línia del país. Obiols escriu —directament de la seva mà— unes memòries polítiques a cara descoberta. És protagonista del moviment d’amplis sectors professionals, culturals i socials que acaben fundant el PSC el 1978. Fidel a aquest esperit unitari i societari fundacional, lluita al llarg dels anys noranta i dosmil contra un model de partit d’aparell i de capitans territorials. Al llibre, defensa la transformació dels partits, diu que comparteix la crítica al sistema de partits, però explica que no s’ha d’inventar la roda cada vegada, i diu que els moviments socials actuals també han de transformar-se: trobar formes de deliberació pluralistes i capacitat d’acció unitària. Podeu llegir l’entrevista a La Terra, pàgina 10, i aquí sota un fragment audiovisual.
            Nota comparativa sobre els poetes de dos polítics: El segon volum de memòries de Jordi Pujol que vaig llegir per entrevistar-lo, el president citava dos poetes: Màrius Torres i Salvador Espriu. Obiols, el qui va ser el seu rival en dos comicis, en aquestes memòries, cita Josep Carner, cita J.V. Foix amb qui comparteix anècdotes, també en passa al costat d’en Joan Brossa.