Nadala 2017

Llúcia Garcia Torras

La carta

Ens fas la carta als Reis amb gran mesura

i amb lletra esforçada demanes màgia: 

la vareta dels joves mags del llibre,

també l'afinador de la guitarra.

Tot ho tindràs en aquests alts desitjos

pel món caminar del teu llarg futur.

Vida i somni són una sola cosa;

les adversitats: dolç enverinat,

prediccions enganyoses, fals dolent.

Tot dependrà de la punta de llum

a les varetes que et vagis construint,

d'harmonitzar pensament i desig:

la música que hi ha en aquesta carta,

d'estel fugaç, de petons sota el vesc.

AGC

Violeta Garcia Torras

El mirall buit

AGC

Publico al bloc El mirall buit, finalista al Premi Miquel Arimany 2017. Es tracta de 20 poemes relacionats amb la malaltia i mort de la meva mare. El cos central, 'El mirall buit', l'integren 12 poemes breus, pautats en decasíl·labs, un per cada mes de l'any. El precedeix 'Pòrtic', quatre poemes que plantegen la malaltia de l'Alzheimer, la percepció del temps present i el futur sense perspectiva. Tanca el poemari 'Coda', quatre poemes més, aborda el sentiment davant la mort de la mare.

            He d'agrair a les Masies de Roda de Ter (Osona) la publicació de El mirall buit en una obra col·lectiva dels sis finalistes. És un llibre que no es troba a les llibreries, s'ha de demanar a l'Ajuntament. Vaig presentar El mirall buit al premi organitzat per aquest municipi petit i endreçat per dos motius. En primer lloc, és un premi per a obres de petit format, com era el cas de la meva, i es fa una edició col·lectiva dels finalistes, cosa que trobava ideal per a uns poemes molt centrats temàticament. En segon lloc, perquè Miquel Arimany és l'autor del diccionari de tapes de color castanya que teníem a casa. El diccionari és matricial per algú com jo a qui sempre han fascinat les paraules i la precisió d'anomenar les coses. Es pot dir, doncs, que el meu català ha nascut de la veu de la mare i de les veus del Diccionari català general Arimany, d'on he pouat moltes paraules.

            No sabia, però, que Miquel Arimany era també poeta. Costa trobar-ne els llibres, només he trobat alguns poemes a escriptors.cat. M'han agradat molt els següents:

M'has donat hores, m'has donat camins

i em vas donar el delit de la paraula.

  

. . .

Home-poeta,

                          monjo dels camins.

. . .

Creix el silenci com alguna ànima

nova o retrobada.

. . .

Ah, misteris perduts

al fons de l'aigua

encesa dels capvespres!

Llibre de versos. Poesia 1938-1983, Arimany, 1985.

            El fet de presentar-me a aquest premi em va donar a conèixer la poesia de Pilar Cabot, perquè formava part del jurat. Em va arribar, per casualitat, el recull Ombres de mots i de silencis, Premi Caterina Albert 1990. En vaig quedar pres, dels poemes existencialistes, íntims, concrets i breus, pautats en decasíl·labs i sense rima, també. Malauradament, la Pilar va morir abans del lliurament de les obres a la convocatòria del premi. Aquí van dos poemes seus:

ÍNTIMA IV

Aprenc aquesta mica d'il·lusió

i la faig meva a còpia d'esperança.

Sol, ben a prop, el vers no gosa dir

l'intens desig que creix com una onada.

Tot és a poc a poc que es configura

als ulls del món. Endins, la flama crema.

FOGAR XXIV

No hi ha pressentiments ni cap neguit

entela aquesta tarda que declina.

M'apropo al vell fogar de la il·lusió

que vam calar fa temps i veig que lluu

inextingible i viu com un miracle.

Quin dolç caliu de les hores madures!

            Ep, si heu arribat fins aquí, llegiu El mirall buit, és a l'enllaç del títol i a la pestanya de dalt.

Carta a Soto del Real

Publicat a Media.cat, el 21 de novembre del 2017

Hola Jordi,

Aquesta setmana passada ha estat la de les candidatures. Però jo et vull parlar de l’anterior, la del Dia de la llibertat, 12 de novembre. Va ser, efectivament, una manifestació lluminosa al carrer de Marina. L’espectre ampli i central de la societat catalana no es fa enrere: gent esperançada, que defensa drets i llibertats, que compta amb un projecte per acostar les decisions a la ciutadania.

     A l’altra banda, hi ha la ley y el orden, els líders de la qual estan disposats a retallar tots els drets i les llibertats fins on faci falta. Fins a justificar, tristament, la violència policial, una justícia, que se salta l'estat de dret, com a instrument repressiu, les mentides per agreujar l’escola catalana, l'amenaça als mitjans públics catalans amb la manca de pluralitat dels seus mitjans públics. Tot això ja ho saps.

     El que jo hem pregunto és: ¿La ciutadania espanyola no es mereix poder caminar amb el cap ben alt per tot el món com ho fa la ciutadania canadenca i la del Regne Unit? Els seus polítics, mira on l’han fotut, per no reconèixer el dret d’autodeterminació, present en la Declaració Universal dels Drets Humans des de mitjan segle XX.

      La seva marca, la imatge espanyola, és tenir homes bons a la presó, atonyinar gent gran, passar per sobre la democràcia. Faig un esforç d’empatia amb la ciutadania de l’altra part, perquè penso que no hem d’amagar-nos de la nostra força moral. Sé que tu la fas servir. És un dels millors instruments que tenim.

     Els insubmisos perseguíem als noranta posar en evidència la injustícia de la llei a partir d’acceptar-ne les mesures punitives. Allò era un joc de nens comparat amb els empresonaments per sedició i rebel·lió. No és el mateix posar en qüestió una llei, que perd legitimitat a tot l’Estat, la del servei militar obligatori, que enfrontar-se a una aplicació irregular i injusta de la llei per escarmentar un moviment polític independentista. Avui no denunciem la llei en si, sinó l’ús impropi que se’n fa.

     En el teu cas, tal com deies en la carta publicada al diari ARA, entre altres irregularitats, crida l’atenció que la jutge Lamela prengui la decisió extrema de la presó incondicional per supòsits de risc que la fiscalia no havia demanat i dels quals no t’has pogut defensar. Cal concretar, com dius, aquests termes irregulars.

     No n’hem de deixar passar una. Per això, també, Unió de Pagesos ha denunciat el Senat i el Govern d’Espanya davant la Comissió Europea per infringir la legislació europea amb les mesures aprovades de l’article 155. Han vulnerat, entre altres aspectes concrets, el dret fonamental de la ciutadania de Catalunya a participar en els afers públics. No hem de donar res per perdut. Hem de perseverar en posar de manifest l’autoritarisme de l’Estat espanyol.

     Esteu a la presó per no oposar resistència al mal. A ¿Quina és la meva fe?, Tolstoi parla de la doctrina de la no resistència al mal. Ho he llegit a l’entrevista que li fa George Kennan, a Así era Lev Tolstoi 1 (Acantilado, gener del 2017). L’estratègia dels presos de consciència dels noranta i la dels presos polítics catalans d’avui és igual i potent. Crear empatia per remoure consciències. Sou persones honorables que heu defensat la democràcia i la no-violència com a únic mitjà del moviment polític.

     Sí, nosaltres hem de ser lluminosos, mentre molts dels polítics espanyols i catalans continuen teixint la història de l’Espanya més obscura.

Salut i República

P.S. Faré una versió d’aquesta carta per a en Jordi Cuixart, el vaig entrevistar a l’agost. Després vam està parlant del fet que ell també va ser insubmís.

La veritat és darrere mateix de la llibertat

Publicat a Media.cat el 12 de setembre

El País és l’únic diari que publica una xifra pròpia de participació en la manifestació d’ahir a la capital catalana. Quan érem universitaris el dúiem sota el braç. Era un bon referent, tant per la secció internacional com per disposar d’una redacció a Catalunya que donava una visió catalana que arribava a la resta de l’Estat, i comptava amb col·laboradors que eren escriptors de l’esquerra més transformadora. Doncs bé: per a aquest diari, la majoria de catalans són uns fanàtics alienats. Majoria? El 10 de setembre publicava l’enquesta a 1.000 persones que deixa clar que l’independentisme n’està per sota.

El 27 d’agost El País titulava: “L’independentisme boicoteja la manifestació contra el terrorisme”. De fet, aquest escenari de rebuig al Partit Popular té un precedent molt clar: la manifestació que va tenir lloc a Barcelona el 12 de març del 2004 contra els atemptats terroristes de l’11M. Les imatges de l’aleshores ministre d’Indústria, Josep Piqué, i d’Alícia Sánchez Camacho fugint de la Plaça Catalunya pel pàrquing davant la cridòria general, van actuar de detonant a tot l’Estat.

Aquella nit i l’endemà, jornada de reflexió de les eleccions generals, multitud de persones van protestar davant les seus del PP a Madrid i Barcelona perquè el govern espanyol mantenia insidiosament la tesi que era ETA l’autora dels atemptats. Aquella reacció espontània del 12 març, l’havien precedit grans manifestacions contra la guerra, i cassolades. Molts periodistes havien sigut crítics contra els seus mateixos mitjans –recordareu el Diari La Pau–, tant durant la primera Guerra del Golf Pèrsic com durant la segona.

Reduir l’adversari a un segment fanàtic, personificar-lo en un líder messiànic i despersonalitzar la població són procediments del periodisme de guerra. El cas és que el dret a la informació erosionat obra contra la mateixa audiència. Aquest periodisme tracta amb condescendència els seus lectors: perden el dret de conèixer els fets sense interpretacions esbiaixades i els arguments que puguin contrastar amb els seus. El debat democràtic queda substituït per la construcció de l’enemic.

Llegia aquests dies el poeta barceloní Carles Miralles i m’he trobat això: “La veritat, que és darrere mateix de la llibertat, quan la trobis seràs vell”. Ho diu el ciclop a Ulisses. I he pensat que ciclops mediàtics barren el pas a la llibertat a Catalunya, però, sobretot, a qui perjudiquen és al ciutadà de més enllà de la Franja de Ponent.

Qui no té recursos per contrastar la informació pot quedar confinat a la caverna del ciclop. Com respondrà la ciutadania espanyola a la repressió de l’1 d’octubre? Durant la Primavera de Praga del 1968, un dels actes de la resistència civil txeca, que tenia per estratègia confraternitzar amb els invasors, va ser plantar-se davant els tancs russos amb la següent pancarta: “Un poble que oprimeix un altre no és lliure, Karl Marx”.

"La veritat, que és darrere mateix de la llibertat"

Enmig d'aquests dies crus d'agost que han passat i la densitat d'il·lusions i d'indignacions amb què ve prenyat el setembre, m'he trobat això en un poema del Carles Miralles. Tenim al davant un combat amb ciclops mediàtics.

En homenatge a Giuseppe Ungaretti

Vaig sortir a cercar

                                      la veritat, un dia

de març. No sabia on anava. De nit

m'aturava i llegia en llibre antics

camins i històries de camins.

                                                         Vaig

aprendre noves llengües i em guiava

a l'albir d'astres cada nit renovats

per a fer-me errabund. Arribat

a l'illa dels ciclops, vaig aprendre'n

camins i dreceres. El carro del sol

ascendia o declinava, l'amagaven

els núvols o lluïa: heroi perdut

a la tornada de l'oracle confús,

els sàtirs somreien fins que em revelaren

el tèrbol secret dels ciclops, un secret

amb cara d'Orson Wells convertit

en Kafka en imatges, amb sec posat d'Espriu

predicant Ariadnes al capdavall

del nostre laberint.

                                       Vaig

recórrer el passadís, insensible a les lliçons

de Midas, a la devaluació

del franc, als crits de les alemanyes

de Lloret, a la mentida.

                                               <<Anche

la fonte del rimorso è secca?>>, va preguntar

un ciclop maliciosament.

Perquè al final hi ha la llibertat,

aparentment sense preguntes, <<però el camí

que hauràs hagut de recórrer és massa llarg

i la vida que els déus —merda!— t'atogaren

massa breu, i això sense comptar

les temptacions de la riquesa i de la carn

i sobretot les tan nombroses i dolces

del comprendre i l'aprendre. La veritat

que és darrere mateix de la llibertat,

quan la trobis seràs vell, no tindràs força,

i el teu crit, seràs lluny i ningú

no podrà sentir-lo, i el camí de retorn,

quasi déu d'insòlits paranys, menarà

inexorablement els teus passos

cap a la mort certa. El nen que hi ha en tu

potser cregui que podrà salvar

de la pols dels teus ossos la saviesa,

però tot és vanitat>>, van dir els ciclops,

i afegiren: <<La veritat, mai

no la diràs, ni si la trobes, i mai

no podràs viure en pau>>.

Carn meva melangiosa on pul·lula

la joia, gosaràs?

Manual de cosmologia. Dins No me n'he anat, antologia d'Edicions 62, desembre del 2007.

Carles Miralles va néixer a Barcelona el 1944 i va morir el 2015