Els lladres van entrar a la casa antiga del poble. Van regirar els armaris i van buidar els calaixos. No van trobar el que buscaven. Joies? Diners? Res. Van marxar amb les butxaques buides. On eren els objectes de valor?
Quan ho van saber, la Laia i l’Albert van plantar-s’hi per endreçar el desgavell que havien deixat.
En aquesta casa no hi viuen. La casa de poble és per als ponts i les vacances. I és on porten els pots i les olles gastats i roba, molta roba, que s’ha fet servir molt però ja no se la posen i encara no la tirarien. Així, els armaris acullen les modes dels noranta fins a les dels primers lustres del segle vint-i-u. La Laia i l’Albert es troben samarretes, camises, jerseis, pantalons escampats davant els armaris, com si aquests haguessin vomitat. Però, en canvi, el prestatge de llibres de la vella col·lecció dels Grumets de la Galera roman intacte. Els lladres no han buscat ni un bitllet verd de mil pessetes perdut entre les pàgines de la novel·la De qui és el bosc? de Mercè Canela. I les piles i piles de revistes de Cavall Fort dels anys vuitanta i noranta es mantenen dretes, impertèrrites a l’assalt.
Sobre la tauleta de nit —amb el calaix sortit com qui treu la llengua—, al costat del llum, reposen els exemplars triats per l’Albert. Estan com els havia deixat: doblegats per les pàgines de contes. L’Albert sospira. Aquestes eren les joies, les joies de les revistes que la Laia havia guardat tants anys. L’Albert n’havia llegit els contes en veu alta a les filles de tots dos, la Llúcia i la Violeta.
Els lladres només han airejat la casa, pensa indignat. No han fullejat cap revista, ni les han tocades!
 |
| Chus Díaz. Cavall Fort |
Què no hauria donat! Què no hauria fet! Per aconseguir unes revistes com aquestes de petit. I molt més endavant imagineu-vos encara el valor del Cavall Fort: quan la Laia i l’Albert van anar a viure junts a principi del segle vint-i-u, ell la va subscriure a la revista. Fins avui dia, a casa, la subscriptora és ella, per davant de la Llúcia i la Violeta, de disset i quinze anys. Les seves filles, això sí, han escoltat el tresor rescatat per l’Albert a la casa del poble. Allò que reposa sobre la tauleta, principalment, són les “Històries en blanc i negre”, versions i adaptacions de clàssics apareguts a Cavall Fort fa més de vint i trenta anys. Sis pàgines dedicades a contes il·lustrats a llapis. Entre altres, la gent de Cavall Fort va adaptar històries de l’antigor, com el Poema de Gilgames, obra cabdal de la cultura mesopotàmica; Simbad, el mariner, extret de Les mil i una nits; La història de Rama, clàssic indi amb text d’Albert Jané, qui també va adaptar la Ilíada amb La guerra de Troia. Hi ha els Viatges de Gulliver, de Swift; L’exàmen de grec, d’Arthur Conan Doyle; El collaret, de Maupassant, Oliver Twist, de Dickens; Un capità de quinze anys, de Verne; Moby Dick, de Melville; L’home invisible, de Wells; i Tom Sawyer, de Twain.
L’Albert també té separats set contes que l’enamoren. Un d’original de Montserrat Roig, on es posa a la pell d’un noi indi nord-americà; que ben escrit, dels millors que ha llegit mai! Hi ha un parell d’adaptacions de William Saroyan, versionats per Joaquim Carbó: Clarence, missatger i Locomotora 38. Un altre és El capot, de Gogol, amb text de Lluís Bosch. El sagristà, d’Isak Dinesen, pseudònim de la prodigiosa escriptora Karen Dinesen. El conte Déu coneix la veritat, però espera, del gran Tolstoi. I, per acabar, Els lladres, d’Arkadi Avértxenko, adaptació de Josep Ferrer i Costa; uns lladres que, per cert, es prenen la molèstia de trucar de casa el propietari estant a l’oficina on treballa per preguntar-li què li va bé que li robin.
L’Albert pensava en aquestes joies quan escrivia els tres contes que va presentar al Premi Cavall Fort 2023. Volia comunicar el mateix humanisme, i indulgència, que destil·la aquesta gran literatura. Almenys acostar-s’hi.
Per això, de tornada a Barcelona, l’Albert, no sap per què, se sent decebut davant uns lladres tan despitats que els hi ha passat per alt el més evident: les revistes Cavall Fort.
Al pis de Barcelona, en un salt en el temps, hi ha les piles de revistes del segle vint-i-u, les que han llegit la Llúcia i la Violeta. Aquí, triats, també, hi han molts bons contes, que l’han inspirat, per exemple els de Joan de Déu Prats i David Nel·lo, i encara de Josep Vallverdú i Joaquim Carbó, que no han deixat de publicar-ne.
Mentre repassa la pila de revistes del 2023, recorda que els falta el número de la segona quinzena de novembre. Els ha arribat el de desembre, per mitjà del qual l’Albert ha sabut que ha guanyat el premi, però el darrer de novembre no va aparèixer a la bústia. L’Albert sospita, amb una certa il·lusió, no sap per què, que l’han manllevat. Sovint la revista no entra del tot a la bústia i sobresurt. Voldria pensar que han estat els germans xinesos de l’escala, encara que sigui lleig pensar-ho. Acull aquest pensament amb satisfacció. Els veu sovint al vestíbul esperant la mare que arriba més tard. El saluden en un perfecte català; la mare en canvi en prou feines sap saludar en castellà. Està il·lusionat per aquest furt, no sap per què.
Ara bé, i si al número de la segona quinzena de novembre hi havia un altre article sobre intel·ligència artificial i, a casa, se l’han perdut? Al número de la segona quinzena d’octubre n’apareixia un. (Ho recorda bé perquè també s’anunciava la tornada dels barrufets a la revista). L’Albert vol parlar d’intel·ligència artificial al seu discurs el 17 de gener al Museu Etnològic i de les Cultures del Món. Té una teoria. Ras i curt fa així: la intel·ligència artificial és una enganyifa. Els periodistes en parlen molt i ens li fan agafar respecte. Però serveix per escriure un conte? Heu provat d’escriure un conte amb intel·ligència artificial? Surt un bunyol. No, la intel·ligència artificial no impressiona als qui s’han presentat al Premi Cavall Fort. La matèria dels contes és d’una mena d’intel·ligència inimitable i inabastable per cap processador de dades. Està feta de les connexions de l’insondable món interior del contista amb el món exterior aquí i ara. Unes connexions úniques, com les relacions que les persones establim entre nosaltres al llarg de la vida. La intel·ligència que fa servir el contista és la capacitat de posar-se a la pell dels altres. Davant d’això, la intel·ligència artificial és pura faramalla sense vida. L’Albert voldria explicar això al discurs, però pensa que no gosarà fer-ho.
En comptes d’això, escriurà un conte-discurs amb un final rodó. On d’alguna manera donarà gràcies a Cavall Fort per l’honor de publicar-li contes. El sol fet de publicar-los ja és un premi: veure les imatges i les escenes que ha imaginat recreades per il·lustradors és meravellós i només pensar que el conte prendrà cos a la ment de nois i noies no té preu. Per això, s’ha presentat al premi tantes vegades.
Però encara dirà més. Donarà les gràcies a Cavall Fort perquè quan era un noi aquesta revista li va obrir un món i la porta a una comunitat. La revista el va fer sortir del barri només per saber que tants nois i noies com ell la llegien.
L’Albert, al discurs, donarà les gràcies a la Laia per, entre altres coses, guardar els números antics a la casa del poble. Donarà les gràcies a la Llúcia i la Violeta per escoltar els primers esborranys dels contes que han guanyat el Premi 2023. Per cert que, a la Violeta, li toca un percentatge d’aquest premi, perquè ha documentat l’Albert en cartomàgia, n’és una aficionada.
El discurs-conte pren cos a poc a poc, a cocció lenta, com els contes que va escriure per al premi. Passen els dies i està a mig fer. Una tarda tornant de la feina, a l’escala, es creua els germans xinesos. La germana gran més serena i el germà petit que salta els graons de dos en dos. El saluden com sempre. L’Albert els somriu i els diu hola i adéu. No gosaria interpel·lar-los sobre la seva secreta sospita que han agafat aquell Cavall Fort de novembre. Mentre puja l’escala pensa que és injust. Per què carregar-los el mort. Ell també era un belluguet i tenia unes germanes grans més assenyades. A més, qui no ha robat mai un llibre o una revista?
De sobte s’atura a mitja escala. Es posa vermell. Fins agafa una suor freda. Ara li ve al cap un record. Els barrufets! Estava fascinat pels barrufets! Volia que les seves històries l’acompanyessin a casa. I... quan era petit, s’havia emportat el Cavall Fort de l’escola. L’havia pispat! Les seves germanes ho van detectar i ho van explicar als pares. I arran d’aquest incident, els pares es van veure obligats a subscriure’l! D’aquesta manera Cavall Fort va entrar a casa als anys vuitanta. El lladre de revistes és ell! Quina vergonya. No gosarà explicar-ho mai. No fos cas que li retiressin el premi Cavall Fort que acaba de guanyar.
 |
| Foto: Montse Garcia Catalan |
