La primera és del nostre col·lega Joan Canela, que ha estat editor de Mèdia.cat: Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit (Sembra Edicions, octubre de 2019).
Traça la història del moviment de desobediència civil més nombrós fins
al canvi de mil·leni a l’Estat. Un bon treball periodístic a partir,
sobretot, d’entrevistes a molts dels protagonistes. Explica dotze anys
de lluita, des que el 1989 l’objecció de consciència va passar a dir-se
insubmissió fins que es va suspendre el servei militar obligatori el
2001. Els costos personals formaven part de l’estratègia: 1.670 presos
de consciència, presos polítics, al cap i a la fi, en democràcia —s’hi
inclouen la presó preventiva, compliment de condemna, tercer grau i
també les presons militars de desertors.
Els insubmisos van desbordar l’Estat.
Canela estima que van participar-hi entre 20.000 i 50.000 joves. El
llibre és un compendi de les vicissituds de la desobediència civil, que
s’ha d’entendre com un procés obert, que inclou moltes etapes, on hi ha
protagonistes que representen una lluita col·lectiva, on s’estableixen
vasos comunicants amb altres moviments, on se succeeixen diferents
estratègies segons el moment, on s’atien les contradiccions al si de la
judicatura i es guanya l’opinió de la societat amb accions originals i
fermes en la noviolència.
Fa 30 anys cap diccionari tenia l’entrada “insubmissió”. Avui, sí, el DIEC 2 diu
que és el “moviment social que proposa la desobediència dels joves
cridats a fer el servei militar o el civil”. Igual que a Catalunya, el
terme “insubmissió” va ser més que normalitzat i popularitzat arreu de
l’Estat. Però una simple recerca al Diccionario de lengua española
us farà caure d’esquena: encara no n’ha admès l’accepció. És rellevant.
Demostra que la crisi de la democràcia espanyola d’avui ve de lluny
causada per un sistema de poder obsolet que es resisteix a acceptar la
realitat.
La segona recomanació fa un salt al 2017: Música i pols (Proa, setembre de 2019),
un dietari de Pere Rovira. El dia a dia de l’escriptor als setanta anys és una radiografia del país l’any que se’ns farà més present el passat.
La seva mirada reuneix totes les capes de la vida: l’íntima i familiar,
la domèstica i la social. Totes, com en qualsevol vida,
interrelacionant-se.
En la primera capa, Rovira lluita amb
les armes de la lectura i l’escriptura contra les xacres de l’edat i la
tristesa davant les ombres de la mort. Rovira passa comptes amb la
poesia i, entre altres, contraposa l’amor empíric, sòlid, llarg i ple
amb la seva parella, a l’amor romàntic teòric, incert i inconsistent de
molts poetes. Serà una any ple d’emocions: veurà créixer artísticament
la seva filla i un altre fill el farà avi. La vida domèstica passa,
bàsicament, en dos escenaris, al Segrià i al Delta de l’Ebre, on les
seves relacions ens donen a conèixer la gent i el país.
La dimensió social del poeta i doctor en filologia, que ha estat professor a la Universitat de Lleida, és
especialment interessant el 2017. Consigna que, majoritàriament, les
coneixences que ha conreat durant temps amb la intel·lectualitat
espanyola progressista adopten les tesis de la dreta davant el conflicte
català. N’esprem les contradiccions. El dietari té l’afegit de fer-nos
viure l’enjòlit d’una novel·la a mesura que s’acosta l’1 d’octubre. Al
final, el conjunt del dietari ens deixa una obra literària que, a més,
retrata l’any que el partits espanyols de govern i els seus ajudants fan
de botxins de la democràcia i inicien el que Rovira en diu “la
degradació moral d’un país que començava a ser digne i que torna a
enfonsar-se en la vilesa dels seus pitjors anys”.
