divendres, 29 de desembre del 2023

El millor llibre del vostre 2023

 


L'arpa d'herba (Anagrama, 2017). Per mi, ha sigut l'any del redescobriment de Capote. Aquesta novel·la és una preciositat, des de la mirada adolescent que es meravella de la vida i es mira amb tendresa les ties i la minyona negra que han criat en Collin, noi a imatge i semblança de l'autor. A l'estil del Tres contes (Un record de Nadal, Un Nadal i El convidat del dia d'Acció de Gràcies, traduïts per Monzó), amb una trama que és un retrat social d'un poble a Alabama. La traducció és d'en Baulenes. A Anagrama també he llegit Els primers contes, amb la mateixa mirada tendra, que no perdrà d'adult al conte  "La feina d'un dia" de Música per camaleons , on acompanya una professional de la neteja per pisos de Nova York.

Afegeixo Creuer d'estiu, una novel·la curta boníssima i rodona com el millor Salinger. Un retrat brutal de la joventut. 

I per últim, emparentat amb L'arpa d'herba i Tres contes, vaig llegir tres quarts de Altres veus, altres àmbits, (Edicions 62, 1989). El tenia a casa des de principi dels noranta i aquest estiu el vaig prendre per llegir-lo per fi, gràcies a la dèria Capote que em va agafar. Me'l vaig emportar de viatge. I me'l vaig deixar a l'avió i no l'he pogut recuperar. Al google em sortia que aquesta versió catalana esgotada es ven per 190 euros!

diumenge, 24 de desembre del 2023

Nadala dos mil vint-i-tres

La mala fama del pastor d'oques

Tothom sap qui és el raro del pessebre.
El no ningú que s’amaga entre mates.
Fa el que fa tothom, un entre tants,
i a ell l’assenyalen. La veritat
no la sap la gent dos mil anys després.
La història del jove pastor d’oques.
Tot va passar per accident. La lloca
la va matar la llança del romà.
Els soldats abusaven de Betlem.
Treien la mel de la boca dels súbdits.
El noi que em cova els ous orfes de mare
entre el gra i la palla del seu llit.
Trenquen la closca dotze pollets grocs.
Tot d’ullets veuen primer aquell ganàpia
de cabells esborrifats al seu jaç.
Vinga a clacar quan s’allunya i s’apropa
amb aigua i farinetes de segó.
Ja no perdran de petja el seu pas;
la tribu: les oques i el seu pastor,
mal pentinat amb un gall al cap i elles
un monyo, ara blanques i bec carbassa.
Van en fila entre camps, per camins
passen pel riu i la bugadera fa
befa amb el pescador: quin penjat!
El pastor de bens: llana, no en trauràs!
L’àngel anunciador se’n fot i diu:
Jesús i els dotze apòstols que vindran?
Per on passava deixava un rastre:
merda verdosa, espessa merda d’oca.
D’aquí la mala fama del pastor
d’oques: anava de ventre per tretze.
No era caca, no, era merda d’oca.
El temps i mala fe el van partir en dos.
El pastor d’oques és el caganer;
negoci a la Fira de Santa Llúcia,
on veiem les dues peces, l’establia i els Reis.
I al claustre de la catedral passegen
les oques blanques amb el monyo al cap.





AGC
Oca empordanesa, Llúcia Garcia Torras

dissabte, 18 de novembre del 2023

Culdellàntia

 

culdellàntia


m. [AF] Ornament tipogràfic col·locat a la fi d’un capítol. DIEC




Rondalles de Hans Andersen, il·lustració, Arthur Rackham, EDITORIAL JOVENTUT, primera edició abril del 1969. Traduïdes per Josep Carner.

Del primer llibre que em van regalar a la vida. Va ser la veïna del costat. A casa no n'hi havia, de llibres. S'ha convertit en un tresor.



dilluns, 3 de juliol del 2023

Kiruna a Cavall Fort

El número de Sant Joan, de la segona quinzena de juny, Cavall Fort publica Kiruna (el podeu llegir al blog, enllaçat al títol).

És de fet un conte que passa al maig. Amb neu. A la ciutat més al nord de Suècia. 

El podeu escoltar dramatitzat. 


Luciano Lozano


dimarts, 9 de maig del 2023

Kivu a Cavall Fort

Podeu llegir Kivu, publicat a Cavall Fort, la primera quinzena de març. És el desè conte que hi publico.

I també el podeu escoltar en Audiotext (versió dramatitzada amb diverses veus i amb ambientació. Que ben fet!) 

Ha comptat amb unes excel·lents il·lustracions de Mercè López




diumenge, 5 de març del 2023

La vida no té cap sentit. Visca la vida!

 "La vida no tenia cap significat i, vivint, l'home no servia cap propòsit determinat. No tenia cap mena d'importància si naixia o no naixia, si vivia o deixava de viure. La vida no tenia cap sentit, i la mort, cap consqüència. Phillip exultava, tal com havia exultat en la seva adolescència, quan s'havia tret de les espatlles el pes de la fe en Déu; li semblava que es treia de sobre l'última càrrega de responsabilitat i, per primer cop a la vida, experimentà una autèntica sensació de llibertat. La seva insignificancia es convertia en poder, i de sobte se sentí reconciliat amb el cruel destí que havia semblat encalçar-lo, car, si la vida no tenia cap significat, el món era mancat de crueltat. El que feia o deixava de fer, no tenia cap importància. No importava el fracàs, i l'èxit no valia res. Ell era una de les més insignificants criatures d'aquella massa humana que pul·lulava durant un breu espai de temps sobre la superfície de la terra i era totpoderós perquè havia assolit d'arrencar del caos el secret del no-res. Els pensaments s'encavalcaven a tropells en l'anhelosa imaginació de Phillip, i ell respirava profundament amb alegre satisfacció. S'hauria posat a cantar i a saltar. Feia molts mesos que no era tan feliç...


... i aleshores comprengué plenament per què Cronshaw li havia regalat el tapís persa. Talment com el teixidor elabora el dibuix de la seva obra sense cap finalitat determinada, llevat del seu plaer estètic, així l'home podia viure la seva vida, o bé si hom el veia obligat a creure que els seus actes estaven sotmesos a una voluntat aliena, així podia observar la seva vida com un subtil dibuix. Hi havia tan tan poca obligació com utilitat a fer això o allò altre. Era merament quelcom que feia per al seu propi plaer. Amb els diversos esdeveniments de la vida, els actes realitzats, els seus sentiments, les seves idees, podrien compondre un dibuis ordenat, elaborat, complicat o bell, i per bé que el seu poder d'elecció no fos més que una il·lusió, malgrat que no fos més que una al·lucinació en què les aparences estaven teixides amb raigs de lluna, no importava: semblava i, per tant, era. En la vasta trama de la vida (riu que brolla de cap deu i que no flueix eternament de cap mar), sense més base per a les seves fantasies que el fet que res no tenia significat ni importància, l'home podia obtenir una satisfacció en la selecció dels diversos fils que constituïen un dibuix".

De la servitud humana, W. Somerset Maugham, Traducció de Jordi Arbonès, Ed. Proa, 1985

Novel·la de formació, on les vivències del protagonista des que neix fins a la trentena, al tombant del XIX, culminen amb aquesta reflexió. Per cert, que l'entrada catalana a  W. Somerset Maugham, no cita aquesta traducció catalana, obra llarga i més que rellevant de la seva carrera, per ser la més propera a una narració autobiogràfica.