dilluns, 6 de març de 2017

Militarisme a les estovalles

Article publicat a Media.cat el 6 de març del 2017

El 2014 una periodista de l'Ara ens va reunir a un grup d'insubmisos davant el Govern Militar de Barcelona per elaborar una informació sobre els 25 anys de la insubmissió. Hi eren en Carlos Hinojosa i en Ion Sánchez, dos dels vuit que van ser a la primera presentació, els pioners. La informació hauria servit per recordar el potencial de la desobediència civil. Ens va entrevistar conjuntament i un fotògraf ens va fer fotos. Però no sabem per què tot va quedar al calaix. Cap explicació dels nostres col·legues (periodista i fotògraf) a les fonts.
            Hi penso aquests dies a les envistes del Saló de l'Ensenyament, que se celebrarà a Barcelona del 22 al 26 de març, edició en la qual l'Exèrcit Espanyol haurà triplicat la dimensió de l'estand. Aquesta presència contravé una moció del Parlament i un acord del Consell Municipal, totes dues del 2016. Militars que treballen en territori hostil! Això portarà titulars, qui sap si entrevistes.
            La que a mi m'agrada és la de Setembre a Jordi Muñoz, carismàtic antimilitarista, d'una clara exposició d'idees. Recordo el debat del programa La Clave, cap allà el 1989, on Muñoz va noquejar amb total elegància argumentativa tot un cap de l'exèrcit i un senyor del PSOE director general del Ministeri de Defensa.
            Tot el que sabem de la conversa telefònica de deu minuts entre Trump i Rajoy és que l'amic americà reclama més despesa militar. Arguments? Suposem una mínima articulació d'idees: "El món occidental està amenaçat!". Sempre hi ha un menú d'amenaces a disposició si un vol greixar la indústria militar.
            El militarisme crea addicció. A Catalunya, uns autoanomenats experts volen un exèrcit propi i donaran la cara en un llibre. Passen per la dreta d'Artur Mas, que des de l'inici del procés va plantejar una Catalunya independent sense. Sobre el paper és fàcil deixar-se arrossegar pel militarisme. Pensar en un estat sense exèrcit fa mandra, i fa mandra pensar en el cost social: els compromisos comercials de l'Estat Espanyol amb empreses militars d'aquí al 2025 puja a 40.000 milions d'euros! Davant els lobbys de veritat que hi ha darrere d'aquest pastís, és risible que els esmentats experts anomenin lobby pacifista els que han escrit Construir un estat segur i en pau.
            Els que estan fins al capdamunt de l'exèrcit són els veïns de Girona i Celrà. Se l'han trobat davant de casa aquest febrer. Estàs parant la taula i veus per la finestra els soldats fent maniobres. Celrà va aprovar al novembre una moció contra la presència de l'exèrcit al municipi. L'alcalde, Dani Cornellà, ho va comunicar al Ministeri de Defensa. Aquest David contra Goliat no mereixeria 'La Contra' de La Vanguardia?
            "La mare sempre va considerar la guerra un joc d'homes immadurs", diu Charles Simic a les seves memòries (Una mosca en la sopa, Vaso Roto Ediciones, 2010). El poeta d'origen servi va patir de petit a Belgrad el bombardeig dels Nazis el 1941 i el dels nord-americans el 1944. Recorda el darrer: el van trobar entre vidres a la seva habitació, a l'edifici de davant de casa una família amb un nen de la seva edat va morir sota les bombes. Als quinze anys arriba com a refugiat als EUA, on acabarà essent Premi Pulitzer. El 1972, de tornada de vacances de la seva ciutat natal, en una reunió literària en un restaurant de San Francisco coneix el poeta Richard Hugo. "Ah! jo conec aquesta ciutat", i dibuixa sobre les estovalles el mapa de Belgrad. "No hi he estat mai, només l'he bombardejat unes quantes vegades". I Simic: "Em vas bombardejar a mi!". Hugo queda molt afectat i li explica que de tornada de la missió als camps petroliers a Romania cap a Itàlia s'havien de desfer de les bombes restants sobre Belgrad. Tots dos van convenir que eren víctimes. La guerra, un joc d'innocents.


Afageixo la traducció de Jaime Blasco de la carta poema que Richard Hugo va escriure a Simic després d'aquella trobada:

Carta a Simic des de Boulder

Querido Charles,
Una vez nos encontramos en San Francisco y me enteré
de que te había bombardeado hace mucho tiempo en Belgrado cuando tenías cinco años.
Lo recuerdo. Nuestro objetivo era un puente en el Danubio,
queríamos dividir el ejército alemán en su huida hacia el norte
desde Grecia. Fallamos. Algo normal, teniendo en cuenta que yo
pilotaba uno de los bombarderos. Era negado con la mira Norden e incapaz
de lanzar una bomba y cantar a la vez el himno nacional. Recuerdo que Belgrado se nos entregó
como una rosa abierta cunado llegamos. Apenas había fuego antiaéreo. No sabía que
ahorcaban a gente a diario, que los alemanes habían colgado
a 80.000 eslavos en aquella ciudad para dar una lección a los demás.
Cuando el avión se liberó de su carga de bombas y volvimos a casa
mi interés primordial era seguir vivo.
¿Qué lengua hablabas entonces? Serbio, supongo. ¿Y que pensabas
del terrible aullido de las bombas? ¿Cómo se dice <<miedo>> en serbio?
Seguro que igual que en inglés, un lamento largo y primitivo
de niños agonizantes, un niño rígido para siempre con la mirada muerta.
No voy a disculparme por la guerra ni por lo que fui. Estava
voluntariamente confundido por la época. Puede que hasta creyera
en los actos heroicos (en los de los demás, no en los mios). Creía que era necesario
el sufrimiento en el mundo para que las cosas no se volvieran
a repetir. Pero era joven. El mundo nunca aprende. La historia
se encarga de transformar el pasado en algo aceptable, los muertos
en sueños. Querido Charles, me alegro de que escaparas de las bombas, de que ahora vivas
con nosotros y escribas poemas. Sin embargo, debo confesarte que
me sentí muy mal cuando nos vimos en San Francisco. Era incapaz de quitarme de la cabeza
que estabas en tierra aquel día, mientras el cielo tomaba
un inquietante color mostaza i el estruendo de los motores
despejaba el camino. Y en momentos como ése el mundo se limpia
para los supervivientes. El mundo queda limpio como las nubes
de verano, blancas e hinchadas, de las que surgen delicados pájaros
que se vuelven a ocultar, y se nos ofrece la oportunidad de vagar lentamente
sobre la Tierra, con las panzas de los aviones vacías, sin objetivos que atacar,
ignorando a los enemigos. Me alegro mucho de haberme encontrado contigo ahora
que todo ese odio sin sentido ha desaparecido. La próxima vez, si quieres
sobrevivir, siéntate en el puente que voy a atacar y saluda.
Llegaré bien encaminado, pero estaré nervioso y se me moverá el punto de mira.
Estés donde estés, estarás seguro. Te apuntaré,
però llevo caramelos en lugar de bombas y he perdido el resto del escuadrón. Tu amgio,

DICK

diumenge, 12 de febrer de 2017

Les Tres Xemeneies de Sant Adrià del Besòs

S'escriuen en majúscula ara les Tres Xemeneies, les restes de la central tèrmica de Sant Adrià, tal com diem el Pedraforca, com un topònim. Van ser construïdes el 1970 per la Fecsa, tenen la meva edat.  En poc temps s'han fet un nom propi. Formen part de la vista que tanca l'horitzó a la banda de mar del nord de l'Àrea Metropolitana.
      Endesa va tancar la central tèrmica el 2011. Assabentats que l'empresa elèctrica la volia enderrocar el 2008, 2.135 adrianencs van votar a favor de conservar l'estructura de la central en una consulta organitzada per l'Ajuntament. 
     La silueta de les Tres Xemeneies de 200 metres d'alçada amb el temps evocarà un passat industrial, fins pot semblar un monument com la Torre Eiffel.  Ara bé, de petits no ens feia pas gràcia veure les Tres Xemeneies de la platja de Badalona estant. Ens parlaven de contaminació. Ja joves, quan passàvem pel davant de la central tèrmica amb el tren anant o tornant de Barcelona, la imposant construcció de turbines gegants esparverava. I un pensava que viure-hi a prop era signe dels temps, com esperar que Ronald Reagan premés el botó vermell, i signe de classe social: ser un no ningú de l'extraradi de la gran metròpoli. Els veïns de l'entorn més pròxim havien patit pluges negres de resultes del fum per la combustió de fuel. Molts hi treballaven, havia tingut uns 900 obrers [Wiquipèdia].  
     El temps, aquesta filosa que tot ho transforma, ha fet que li agafem afecció. Els mateixos veïns que han viscut amb la inquietant presència de la central tèrmica al costat i que els hi ha barrat el pas al mar tota la vida defensen la preservació de la seva carcanada. Ja diuen que l'amor és un malentès, que ens delim per un gest de consol de qui ens fa patir.
            Jo mateix vaig experimentar aquesta transformació del cor quan un vespre d'estiu de principi de segle vaig anar a una rave (una festa amb música en un espai obert), a la platja sota les xemeneies. I el dia que la meva parella, pels meus trenta dos o trenta tres anys, em va regalar un ex-libris propi creat per en Pau Laball, artista amic meu. Hi apareixen les Tres Xemeneies entre el mar i un espigó, la punta de les quals es transforma en plomes estilogràfiques, en un fons de sol i lluna en eclipsi. En Pau diu que hi va pensar perquè les Tres Xemeneies eren el nostre paisatge comú, ell les veia des del barri de la Verneda de Barcelona i jo des de Badalona.
   
Obra de Pau Laball


            Acabo amb un poema de Màrius Sampere, de Santa Coloma de Gramanet. El Déu que baixa en un crescuda del Besòs fins al mar acaba trobant tres raons, per a mi, està molt clar qui les inspira.

Balada del Déu, el riu i la mar

He vist Déu baixar pel Besós,
l'única vegada que l'he vist, mai més.
Va ser un matí molt clar, brutalment clar,
ho havia de ser. De sobte, el cel retrocedí
fins a l'espai de la pietat, el color blau tancava
el cicle de pluges espesses i fosques, un vent fi,
sempre frontal, maldava per endur-se
tots els danys de la nit. Però les veus del soterrani
lloaven la crescuda del riu,
l'aigua, escumosa, pervinguda
del mal del fang, s'havia alçat dotze pams
per damunt de la seva pròpia respiració,
arrossegava soques i bidons, el turó negre
d'un ventre fart de mort, palmons i rates, tot allò concernent
a la primera pregunta del món. Vaig dir-me
que devia ser Ell, surant en l'oli i la bromera
dels àcids expulsats pels furtius onanistes
amants de tanques i canals: Déu anava a mar,
vaig refer la vella història: de primer
s'hauria esgarriat dalt la muntanya
del Sanatori de l'Esperit Sant; per això, per fugir-ne,
hauria davallat als carrers tristos de Sant Adrià,
on la gana i la humitat l'haurien emmalaltit; després,
més blanc i magre que la puresa,
efectivament tísic,
hauria escopit sang als dos marges del riu i esperaria
que florissin, agraïdes, la runa i la mala herba,
però vingué la tempesta. Així devia haver estat
i ara anava a mar. Ho va fer per tres raons
de pes: per no tornar a caure en l'error d'ésser vist,
per guarir-se amb el iode i la sal, per recobrar
la immensitat perduda. Allà,
al capdavall del riu,
entrarà en el circuit de les taronges d'or,
el complaurà que el peix i la lluna siguin u,
coneixerà el vell Ulisses, que mai no tornà a casa:
amb ell repetirà el periple
de l'ànima nostra, també feta aigua.

divendres, 3 de febrer de 2017

Els murs interessats que ens protegeixen

Em ve aquest poema quan penso que ens deixem governar per tota aquesta merda d'interessats, que fan que els interessos de les seves finances, dels seus bancs i les seves indústries siguin els nostres aixecant murs per fer veure que ens protegeixen. I són ells (els que més tenen), els que ens xuclaran la sang. No pas els desposseïts de fora.

L'aparador

Posem que és un home qualsevol
davant l'aparador
—ple tant de comestibles com de joies—
de la vida.
Trencar-lo és fer-se mal.
                                                 Li cal esdevenir
poeta i posseir-ho
imaginant-'ho, evangelista
lloant-se ell mateix
per abstenir-se'n?
                                     I si no és cridat?
Jo hi portaria els fabricants.
I que vegin els ulls que miren cap a dins,
que els embruti la sang dels lladres de botigues.
I que provin de viure amb la dieta
del poeta, el sou
del capellà
                      Veig com a Europa es tanquen les persianes.
Més enllà, queda el món sencer:
els rics amb tot per vendre,
els pobres amb ni cinc per comprar-ho.

Experimentant amb un amén (1986). R. S. Thomas, traduït per Anna Crowe i Joan Margarit a l'antologia No hi ha treva per a les fúries, Edicions Proa, 2013.

Ronald Stuart Thomas (Cardiff, 1913). Poeta gal·lès, ordenat capellà de l'església anglicana del País de Gal·les el 1936. Va casar-se el 1940. Diu Anna Crowe: "Thomas, que va morir als vuitanta-set anys, era partidari de la Campanya per al Desarmament Nuclear i es considerava un pacifista, però suportava els incendis deliberats, per part del grup Meibion Glyndwr, de les cases de vacances dels anglesos al País de Gal·les. El 1998 va comentar: "Què val una mort contra la mort de la nació gal·lesa sencera?". També col·laborava activament en la preservació de la natura, sobretot dels ocells."


Dissabte 18 de febrer es fa una gran manifestació a Barcelona dins la campanya #CasaNostraCasaVostra, llegiu-ne elmanifest. Aquí sota un dels vídeos de Vides aturades:

dissabte, 14 de gener de 2017

Johnny va agafar el fusell

Pintada al carrer del Temple de Badalona. Foto: Joan Morales

"Va pensar aquí tenim el Joe Bonham estès com un costellam de bou la resta de la teva vida i per què? Algú et va tocar l'espatlla i et va dir vine fill ens n'anem a la guerra. I te n'hi vas anar. Però per què? En qualsevol altre afer com ara comprar un cotxe o anar fer un encàrrec tens el dret de demanar què m'hi espera allà? Altrament pagaries molt per cotxes dolents i faries encàrrecs per a sonats i et moriries de gana. És una mena de deute que tens amb tu mateix quan algú et diu vine fill fes això o allò altre t'hauries d'aixecar i dir miri senyor perquè hauria de fer això per qui ho haig de fer i què n'acabaré traient? Però quan ve un tipus i et diu corre vine amb mi arrisca la teva vida pot ser que moris o que quedis tolit quan això passa ja no hi ha drets que valguin.
     (...) Quan els exèrcits es posen en marxa i les banderes onegen i es difonen eslògans aneu amb compte nois perquè són les castanyes d'algú altre que estan al foc i no les vostres. El que fas és lluitar per paraules i no estàs fent un intercanvi honest no és la teva vida per alguna cosa millor".
Johnny va agafar el fusell, Dalton Trumbo. Traducció d'Albert Pijuan. Angle Editorial, primera edició octubre del 2016.

Acabat de traduir al català, l'he llegit quan l'he descobert a la llibreria. A final dels vuitanta i principi dels noranta, en les jornades antimilitaristes se'n passava la pel·lícula. Era una referència. També en aquell època en Pep Munné n'havia fet una obra de teatre. No vaig veure ni l'una ni l'altra.  
     Dalton Trumbo va escriure Johnny va agafar el fusell el 1939. El seu personatge és un soldat nord-americà víctima de la Primera Guerra Mundial, absolutament mutilat: sense cap extremitat, ha perdut el nas i la boca també, no hi sent, no hi veu, i no pot parlar. La narració és el seu flux de pensament, record, i present des del qual lluita per comunicar-se amb el món.
            No té pèrdua el pròleg de Trumbo, escrit 1959 i l'addenda del 1970. En el primer explica que es va publicar just abans de la Segona Guerra Mundial i que no se'n va deixar fer una segona reimpressió ja enmig de la contesa. Però no en fa escarafalls. Als setanta, sí, en canvi, troba molt pertinent la seva narració davant la guerra del Vietnam i per això ell mateix en dirigeix la pel·lícula el 1971.
            Justament al novembre passava per davant dels cinemes Texas de Barcelona i veia l'anunci del film Trumbo. Santa Ignorància! No vaig associar-la a l'autor del Johnny va agafar el fusell fins que vaig descobrir la traducció d'Angle Editorial. Trumbo guionista multipremiat (Vacances a Roma, Èxode, Espartac...) i perseguit per McCarthy. Després m'he comprat la peli i està molt bé. Però no se'n parla gens del Johnny. Això que és de les poques novel·les que va escriure Trumbo i a partir de la qual va dirigir la seva probablement única pel·lícula. És més, a l'epíleg, el famós excombatent del Vietnam (crec que el que va inspirar el personatge de Tom Cruise de Nascut el 4 de juliol d'Oliver Stone), Rob Kovic cita el llibre i diu:
"<<Vosaltres planegeu les guerres vosaltres senyors dels homes planegeu les guerres i apunteu on són que nosaltres apuntarem el fusell.>> Probablement, aquest fragment explica per què Trumbo va ser citat davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes, per què va ser atacat i perseguit durant anys i per què es va veure obligat a exiliar-se amb els altres Deu de Hollywood i amb centenars més com ells; inscrits a la llista negra".