Etiquetes

Poesia (44) Narrativa (30) La Terra (29) Cinema (16) Albert Garcia (15) Periodisme (11) Natura (10) Henry Miller (8) Literatura juvenil (7) Nadala (6) Cavall Fort (5) Manuel de Pedrolo (5) Educació (4) Música (4) Conte infantil (3) Julio Córtazar (3) Lev Tolstoi (3) Pere Rovira (3) Salvador Espriu (3) Toni Sala (3) Art (2) Francesc Parcerisas (2) Gerald Durrell (2) Jacint Verdaguer (2) Joan Vinyoli (2) Josep Carner (2) Josep Fontana (2) Manuel Rivas (2) Pius Morera (2) Ramon Barnils (2) Sam Abrams (2) T.S. Eliot (2) Toni Llobet François (2) Wells (2) Àlex Susanna (2) Alun Lewis (1) Anna Aguilar-Amat (1) Antoni Gomila (1) Arcadi Oliveres (1) Arthur Conan Doyle (1) Auden (1) Beethoven (1) Boris Pasternak (1) Carlo Collodi (1) Charles Causley (1) Dorothy Parker (1) Edmund Blunden (1) Edward Thomas (1) Elizabeth Barret Browning (1) Eloy Sánchez Rosillo (1) Erich From (1) Erich Maria Remarque (1) Erri De Luca (1) Ezra Pound (1) Filosofia (1) Francesc Cabana (1) Gabriel Ferrater (1) Goethe (1) Guerau de Liost (1) Gustave Flaubert (1) Haruki Murakami (1) Henry Reed (1) Homer (1) Ian McEwan (1) Isaac Rosenberg (1) Jack London (1) Jacqueline Kelly (1) Jaume Fuster (1) Jaume Subirana (1) Jean Giono (1) Joan Argenté (1) Joan Domènech Francesch (1) Joan Ridao (1) Joan Triadú (1) Joan Vergés (1) Joana Raspall (1) Joaquim Ruyra (1) John Berger (1) John Dewey (1) Josep Checa (1) Josep Ramoneda (1) Josep-Maria Terricabras (1) Julian Barnes (1) Keith Douglas (1) Laura López (1) Lawrence Durrell (1) Marcel Riera (1) Maria Àngels Anglada (1) Marianne Moore (1) Marià Villangómez (1) Mark Twain (1) Mercè Rodoreda (1) Miguel Delibes (1) Miquel Martí i Pol (1) Montserrat Abelló (1) Nietzsche (1) Ovidi (1) Philip Larkin (1) Quim Brugué (1) Raymond Briggs (1) Roald Dahl (1) Robert Frost (1) Rosa Leveroni (1) Rupert Brooke (1) Salvador Giner (1) Sartre (1) Siegfried Sassoon (1) Silvia Pérez-Vitoria (1) Sylvia Plath (1) Tahar Ben Jelloun (1) Teatre (1) Thomas Hardy (1) Thomas Wolfe (1) Vicenç Navarro (1) Virgili (1) Vladimir Nabokov (1) Wallace Stevens (1) Wilfred Owen (1) William Stafford (1) Wordsworth (1) Àngels Gregori (1) Èsquil (1)

dijous, 17 de novembre de 2016

Lluna del matí

AGC


Dilluns vam intentar encabir la contemplació en el nostre horari. Però no va poder ser. No vam poder mirar l'anunciada lluna més grossa i brillant; com no n'hi hagut des de fa setanta anys! Per esguardar-la a pler, a la tarda, hauríem d'haver baixat a la platja, estendre una estora a la sorra, escarxofar-nos-hi, cobrir-nos amb una manta, treure el termo i unes pastes de te, per deixar-nos endur per la música de les conjuncions que lliguen les persones a la natura astral.
     Però, per això, no s'han de tenir horaris. Per exemple, els compromisos extraescolars dels nens, que s'han de complir, justament per aprendre a descobrir el món dels compromisos.
    Llavors, de nit, vam intentar veure la lluna, ja alta, entre els intersticis d'aquesta roca gegant que és la ciutat —i de la qual nosaltres en som els insectes ocults—, però vam fer tard, perquè no la veiem ni des del balcó ni des de la galeria ni des del terrat. I tocava sopar i anar adormir, que l'endemà ja ens pesava pel cansament d'un dilluns com cal.
     Hi va haver plors de disgust.
    Amb tot, sóc pare i company de recursos excepcionals. Recordava aquesta època de l'any haver recollit la persiana mallorquina cap a les vuit del matí, com qui aixeca el teló, i descobrir una escena de somni: la lluna, com una moneda gegant i resplendent, al cel blau intens contrari a l'alba, ficant-se, com dins la guardiola, rere el Tibidabo.
     Però, sobretot, recordava el poema d'en Pere Rovira.
     Vaig emprar els meus recursos i, així, vaig reparar els danys causats el dia abans. 

Novembre

Quan obrim la finestra, el sol ja asseca
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.

La mar de dins, Pere Rovira, Proa, 2003. Premi Carles Riba, 2002.

dilluns, 19 de setembre de 2016

Essencialismes

Article publicat a Media.cat, el 19 de setembre


Som el que sembrem,  som el que mengem, som el que escoltem, som el que fem, som el que pensem ... Aquesta fórmula retòrica ha tingut èxit i aquí i allà ens la trobem. La frase, en les diverses variants, triomfa sigui per fer prendre consciència sobre una causa, sigui com a titular periodístic, sigui com a crida publicitària per activar ressorts psicològics.
            El 2008 naixia a Bellpuig (Urgell) el moviment Som lo que sembrem amb l'objectiu d'aturar el cultiu de transgènics a Catalunya. Va ser qui va fer aquesta troballa a casa nostra. Té sentit que nasqués de l'ecologisme, ideologia que es nodreix de textos filosòfics. D'aquí va passar al món de la nutrició: Som el que mengem. Consigna per cridar l'atenció sobre el consum alimentari i posar en qüestió els productes industrialitzats. Va servir de títol de reportatges sobre la qüestió, capçaleres de blogs i de revistes digitals, com etselquemenges.cat, aquesta centrada en els consells de dietes saludables.   
            Radio 3, l'emissora cultural pública espanyola —veritable estructura d'estat, projecte que brilla per la seva absència en les aspiracions catalanes— té la falca: Eres lo que escuchas. RAC-1, "tots som u". Enguany TV3 i Catalunya Ràdio han estrenat Som el que fem, espai a cavall del reportatge de novetats i la docusèrie social. "Som el que pensem" serveix per a teràpies d'autojud anunciades a Internet. Som el que... a la publicitat, com deia, quan no te n'adones ja te l'han col·locada.
            <<Les paraules no són més que símbols que expressen les relacions de les coses entre si i en relació a nosaltres i deixen intacta la veritat absoluta; i la paraula "ser" indica tant sols la relació més general>>*, Nietzsche. El filòsof alemany esdevé una fita en la història del pensament per haver-lo desprès de tot ens superior, sigui religiós o racional. Es tracta d'un humanisme que ens descarrega dels absoluts. 
            Ens convé recordar, doncs, que les generalitzacions que ens interpel·len són recursos retòrics. Evidentment, no som el que sembrem, ni el que mengem, ni el que escoltem, ni el que fem, ni el que pensem...; per sort. Allò que ens determina és el canvi, el moviment del pas del temps, cosa que fa inviable tots aquests reduccionismes. A la segona meitat del segle XX, en una altra fita de l'humanisme, Jean Paul Sartre va dir: <<L'existència precedeix l'essència>>**.  

*La filosofia en l'època tràgica dels grecs, 1873, Friedrich Nietzsche
** L'existencialisme és un humanisme, 1968, Jean Paul Sartre


diumenge, 4 de setembre de 2016

En la mort de la mare


Aquesta entrada té la breu nota biogràfica que vam elaborar la família i que vaig llegir el 29 d'agost al funeral celebrat al cementiri de Montgat (Maresme) i la cita de Tahar Ben Jelloun que hi va llegir la meva germana Marta. A continuació afegeixo cites de Henry Miller i de Virgili.

Montserrat Catalan Mor (Montgat, 24 de gener del 1934 - Santa Maria de Palautordera, 28 d'agost del 2016)


<<La Montserrat va néixer el 24 de gener del 1934 a les anomenades cases mallorquines de Montgat,  a tocar de la Riera de Sant Jordi. Als divuit anys va anar a viure a l'aleshores calle de la Huerta, número 14, on s'hi estaria fins als primers anys de casada. Es va criar i es va fer adulta, doncs, al Montgat del fum.
            Era filla de Manuel Catalan Fortea i Primitiva Mor Peña, tots dos vinguts de Fuentes de Rubielos (Terol) als anys vint. El seu pare va morir el 24 de febrer del 1989, la seva mare, el 16 de setembre del 2000. El germà gran de la mare, Manuel Catalan Mor, va morir fa vuit anys. Per tant, ella ha estat l'últim membre d'aquest nucli familiar establert en aquest poble del Maresme. Cal recordar la vinya que l'avi conreava per a benefici domèstic en un turó d'aquí a prop on ara hi ha una antena que fa de repetidor de ràdio. Va ser un lloc important per a ells, la verema reunia familiars immigrants aragonesos i amics.

L'àvia i l'avi
            La Montserrat parlava un català popular de dites i frases fetes après al carrer, que ens ha deixat als fills. Guardava com un dels primers records, del 1938 o el 1939, tenia quatre o cinc anys, l'anar al refugi de la Calera durant els bombardejos de la Guerra Civil.
            Va començar a treballar ben aviat, primer, en una fàbrica de caramels a Montgat i, després, de modista cosint en una fàbrica de Badalona. Allí va conèixer en Manel Garcia, passava per davant del taller on ell treballava. "El 1959 la vaig ensopegar al ball Miramar", diu en Manel. Es van casar el dia de Sant Miquel, el 29 de setembre del 1962.
            La Montserrat va dedicar la vida completament a la família. Quan els seus fills ens vam anar fent joves, sovint ens deia que ella havia nascut massa aviat, veient les oportunitats i els recursos que hem tingut en comparació a una nena que va viure la Guerra Civil i va créixer amb l'educació i els valors de la postguerra.
            Li agradaven molt les plantes i les bèsties. Expressava sovint, d'una manera o altre, compassió pels animals i també per la gent amb dificultats. Posar-se a la pell dels altres era una intel·ligència que tenia.  Era creient, cosa que li hem volgut respectar al funeral, però el capellà no ha estat disponible a mig matí. La cerimònia es tancarà, això sí, amb el Virolai.
            La mare era de molt bona pasta, d'un tracte agradable. Fa nou anys li van diagnosticar Alzheimer, però la malaltia no li va canviar el seu caràcter afable i dolç.  En Manel, la Montse, la Marta i l'Albert, han estat al seu costat amb tot l'afecte que necessitava durant aquest temps de malaltia, en el dia a dia, sobretot, el pare i la germana gran.>>


            "Torno a pensar en Roland, que no comprèn aquest estret lligam amb la mare. Em diu: <<Els lligams interessants són els de ruptura i oposició. I tu t'enganxes a ta mare com un desesperat s'aferra a la santedat>>. És veritat. I què? Estimo la mare pel que és, pel que m'ha donat i perquè aquest amor és gairebé religiós. Sovint em dic: <<Què seria de mi sense la benedicció dels pares? La benedicció no té res a veure amb la religió. Però devem respecte, assistència i amor als que ens han fet>>. No em fa vergonya de reivindicar aquesta benedicció. És una passió, un fil de seda tensat entre dos éssers, és un amor gratuït, simple i evident"

La meva mare, Tahar Ben Jelloun (Editorial Empúries)

De Violeta Garcia Torras

            "I quina és la naturalesa d'aquest secret? Només puc dir que té a veure amb les mares. Pressento que aquest era el cas de D.H. Lawrence i Rimbaud. Tota la rebel·lia que comparteixo amb ells deriva d'aquest problema que, segons la descripció més acurada que puc formular, representa la percaça del veritable vincle amb la humanitat. Quan hom pertany a aquesta mena d'individus, no el troba ni en la vida individual ni en la vida col·lectiva. La inadaptació arriba al límit de la follia. (...) ¿Per què, dic jo, els és tan difícil d'acceptar el món? El fet que, tal com ho veig ara, quan eren petits tota la part obscura de la vida, i del seu ésser també, és clar, fou suprimida, tan absolutament suprimida que no és possible de reconèixer-la." 

El temps dels assassins, Henry Miller, Traducció de Jordi Arbonès, Edicions Proa, primera edició, maig de 1975.

            Aquí, Miller, amb el pretext de fer una biografia de Rimbaud, se psicoanalitza ell mateix, i jo a través d'ell vaig trobar una manera d'explicar-me. La relació bondadosa amb la mare serveix de punt de vista del món, i això comporta certa inadaptació perquè, dut a la radicalitat, un rebutja qualsevol artifici social: condescendència, hipocresia, altres gestos arterosos de relació que són formes de la intel·ligència contra la innocència.
            Un diumenge al mercat de Sant Antoni de llibres de vell de Barcelona, cap a l'any 97, vaig trobar El temps dels assassins. De tornada vaig anar caminant fins a un bar terrassa que hi havia rere al Mercat de la Boqueria, aleshores en plena reforma. El vaig començar a llegir i no vaig parpellejar fins a la pàgina 70, o així.  Era un discurs redactat en exclusiva per a mi. Havia passat els 25 anys i no enfilava el camí. L'humanisme millerià em deia: No renunciïs a ser tu mateix; que és la manera de no tirar la tovallola en la lluita per trobar un lloc al món.
             
 
De Llúcia Garcia Torras
            Els dies que feia companyia a la mare a l'hospital jo, en els moments de serenor, llegia L'Eneida, de Virgili (traducció de Joan Bellés, Empúries, Butxaca, gener del 2002.)
            "<<Troia et confia els objectes sagrats i els seus déus Penats; pren-los com a companys del teu destí, i cerca'ls unes muralles, que fundaràs imponents, a la fi, després de recórrer el mar>>" Així parlà, i amb les seves mans treu del fons del santuari la poderosa Vesta, les seves cintes sagrades i el seu foc perenne."
            Són paraules de l'aparició de l'espectre d'Hèctor (l'heroi troià mort per Aquil·les davant les muralles de Troia) a Eneas perquè porti amb ell els refugiats troians de la guerra a una altra terra i allí trobi una nova llar, cosa per la qual necessita l'empara de la Vesta: "Deessa de la llar, de les feines domèstiques i de la pàtria. Era simbolitzada pel foc sagrat que l'Estat mantenia sempre encès, alimentat per vestals. Era representada amb cabells blancs, canosa".

            La mare serà aquest foc perenne de la llar els dies que vindran.

divendres, 29 de juliol de 2016

Carpe Diem de Frost

Carpe Diem

El Temps va veure dues
criatures amoroses
anant-se'n, al capvespre,
no sabia si a casa, al camp,
o (sentia repics) a l'església.
Esperà (eren forans)
que, de lluny, no el sentissin
per desitjar-los joia:
<<Sigueu feliços, feliços,
fruïu del goig d'avui.>>
L'etern tema del Temps.
El Temps imposà als poemes
haver de collir roses
i advertir del perill
els amants que, sorpresos
de trobar-se inundats
d'alegria, tenint-la
no sabessin tenir-la.
Però, ¿atrapar el present?
Vivim menys el present
que no pas el futur,
i molt menys tots dos junts
que el passat. El present
és als nostre sentits
massa poblat, confús, present
per poder imaginar-lo.

Robert Frost, de A witness tree (1942), és a dir, Un arbre testimoni, part de l'antologia Gebre i sol, Traducció de Josep Maria Jaumà, Quaderns Crema, primera reimpressió, juliol del 2011.

És un dels meus poemes de capçalera. Frost qüestiona un tema clàssic: el carpe diem, aprofita el dia, el moment, gaudeix-lo, perquè la felicitat d'ara passarà, el temps s'escola inexorablement i tot passa sense remissió. És la idea de present, que qüestiona. Una consciència del moment que no existeix, perquè un no viu pensant que el temps transcórrer, com un no és conscient absolut de totes les parts del cos quan camines, ara poso un peu ara un altre, sinó no avançaríem.  En canvi, sí tenim al cap envers on ens encaminem i, sobretot, sabem d'on venim i què portem a la motxilla.  El punt de partida i l'objectiu és al cap, i això és el que tenim davant el present: la imaginació. Referències i anhels, allò que som en el moment.


            

Em sembla que H.G. Wells, des de la ficció de La màquina del temps, toca  el tema, encara que sigui des de la tangent del que us parlo:
"—I, en el Temps, un no s'hi pot moure gens, no es pot marxar del moment present.
[Llavors respon el seu protagonista, el Viatger del Temps:]
—Estimat senyor meu, aquí és justament on us equivoqueu. Aquí és justament on tothom va errat. Sempre estem allunyant-nos del moment present. Les nostres existències mentals, que són immaterials i no tenen dimensions, passen per la Dimensió del Temps a una velocitat uniforme des del bressol fins a la tomba."
   La ficció ens acosta a la veritat, no només és cosa de la poesia.  

dilluns, 25 de juliol de 2016

Amor romàntic en femení

14

Si m'estimes, que no sigui per res
sinó per pur amor. No diguis mai:
"L'estimo pel somriure, la mirada
o el dolç parlar... per l'opinió que expressa
que s'adiu amb la meva, i em procura
una gran sensació de benestar..."
perquè tot això, estimat, pot canviar,
canviar per tu, i l'amor així forjat
fàcilment pot desfer-se. No m'estimis
tampoc per eixugar les meves llàgrimes...
Estant amb tu podria oblidar els plors
i perdre tanmateix el teu amor!
Estima'm per amor i així podràs
estimar-me sens fi eternament.

Sonets del portugués, Elizabeth Barret Browning, Traducció de Dolors Udina. Edició de Jardins de Samarcanda, Eumo Editoria, febrer del 2006.


Els Sonets del portuguès són tot un descobriment, perquè és l'amor des d'una mirada femenina. L'amor des de l'altra banda, ja que des de la poesia trobadoresca ha predominat la visió de l'amor de l'home per la dona.  I, aquí, 44 sonets, de l'amor d'una dona per un home, en plena època romàntica: Elizabeth Barret Browning, Durham, 1806- Florència, 1861.


diumenge, 3 de juliol de 2016

El valor d'entrevistar Francesc Cabana, un home amb valors

"A Guinea hi vaig retrobar una certa simplicitat de la vida, difícil de veure a casa nostra; una gent que té tots els defectes i totes les virtuts a la vista, en estat quasi pur; més temps per a pensar; menys dependència del rellotge i de l'agenda. Déu n'hi do. Gràcies! "

Cròniques de Guinea Equatorial, Francesc Cabana, Proa, Barcelona, primera edició: juny del 1995.

Fa uns quants anys que em vaig comprar aquest llibret atret per la curiositat que sento per l'antiga colònia espanyola a l'Àfrica negra. L'autor, un català que hi va estar entre el 1988 i el 1992 en qualitat d'assessor del Banc Mundial. La mirada humanista que hi destil·la van aconseguir que el tingués de referència i seguís els seus articles sobre el món econòmic a l'Avui. La integritat de Cabana passa, per proximitat familiar, la prova més dura: va ser molt explícit expressant els seus dubtes envers els seu cunyat, Jordi Pujol, quan va sortir a la llum l'afer d'evasió fiscal. Anys abans, quan el cas Millet, va dir una frase molt fina que em va quedar gravada: "Pot haver-hi cultura sense economia, però no economia sense cultura".

     Doncs bé, l'he pogut entrevistar arran de la publicació de Deu èxits de l'economia catalana (Pòrtic, febrer del 2016), on explica la història personal que hi ha darrere de les grans empreses catalanes del segle XX, i encara XXI. L'entrevista no té pèrdua. Cabana diu que el nivell cultural de l'empresariat català d'ara és baix. Que ja no queden figures com Manuel Raventós i Domènech, qui va fundar Codorniu, un home amb sensibilitat cultural i compromís polític amb el país. Que les empreses familiars catalanes, com Agrolimen i Roca, no són transparents, per motius fiscals! Que els actuals grans empresaris del cava estan carregats de punyetes quan acusen el procés català de perjudicar el seu negoci... La podeu llegir sencera aquí a La Terra, on line.

A la seu d'Enciclopèdia Catalana el 3 de juny. Foto: DANI CODINA