dissabte, 11 de maig del 2024

Kipling

 KIPLING

Les paraules tenen pes i aroma. 

Les escrivies sobre la balança, 

al platet en combinaves els colors

i les olors, com espècies als mercats 

de Bombai.

                        El text és una pintura, 

com la Roda de la Vida, elaborada tot el dia;

i et queixaries del lector que no sap fer

les pauses i desconeix que sucaves la tinta

després d'aturar-te per l'ocell

—en sabies el nom de cadascun d'ells—

que s'havia aturat arran de la finestra;

un cop desenfocat, veies l'Himàlaia, 

crestes blanques de cedres de Simla on havies fet repòs.

—Abans de tornar a la pàgina —li diries— pren-te 

el temps de les flors per descloure les olors.


AGC


Becs de corall al neteja ampolles




dissabte, 20 de gener del 2024

On és el lladre de revistes Cavall Fort?


Els lladres van entrar a la casa antiga del poble. Van regirar els armaris i van buidar els calaixos. No van trobar el que buscaven. Joies? Diners? Res. Van marxar amb les butxaques buides. On eren els objectes de valor?
    Quan ho van saber, la Laia i l’Albert van plantar-s’hi per endreçar el desgavell que havien deixat.
    En aquesta casa no hi viuen. La casa de poble és per als ponts i les vacances. I és on porten els pots i les olles gastats i roba, molta roba, que s’ha fet servir molt però ja no se la posen i encara no la tirarien. Així, els armaris acullen les modes dels noranta fins a les dels primers lustres del segle vint-i-u. La Laia i l’Albert es troben samarretes, camises, jerseis, pantalons escampats davant els armaris, com si aquests haguessin vomitat. Però, en canvi, el prestatge de llibres de la vella col·lecció dels Grumets de la Galera roman intacte. Els lladres no han buscat ni un bitllet verd de mil pessetes perdut entre les pàgines de la novel·la De qui és el bosc? de Mercè Canela. I les piles i piles de revistes de Cavall Fort dels anys vuitanta i noranta es mantenen dretes, impertèrrites a l’assalt.
    Sobre la tauleta de nit —amb el calaix sortit com qui treu la llengua—, al costat del llum, reposen els exemplars triats per l’Albert. Estan com els havia deixat: doblegats per les pàgines de contes. L’Albert sospira. Aquestes eren les joies, les joies de les revistes que la Laia havia guardat tants anys. L’Albert n’havia llegit els contes en veu alta a les filles de tots dos, la Llúcia i la Violeta.
    Els lladres només han airejat la casa, pensa indignat. No han fullejat cap revista, ni les han tocades!

Chus Díaz. Cavall Fort

    Què no hauria donat! Què no hauria fet! Per aconseguir unes revistes com aquestes de petit. I molt més endavant imagineu-vos encara el valor del Cavall Fort: quan la Laia i l’Albert van anar a viure junts a principi del segle vint-i-u, ell la va subscriure a la revista. Fins avui dia, a casa, la subscriptora és ella, per davant de la Llúcia i la Violeta, de disset i quinze anys. Les seves filles, això sí, han escoltat el tresor rescatat per l’Albert a la casa del poble. Allò que reposa sobre la tauleta, principalment, són les “Històries en blanc i negre”, versions i adaptacions de clàssics apareguts a Cavall Fort fa més de vint i trenta anys. Sis pàgines dedicades a contes il·lustrats a llapis. Entre altres, la gent de Cavall Fort va adaptar històries de l’antigor, com el Poema de Gilgames, obra cabdal de la cultura mesopotàmica; Simbad, el mariner, extret de Les mil i una nits; La història de Rama, clàssic indi amb text d’Albert Jané, qui també va adaptar la Ilíada amb La guerra de Troia. Hi ha els Viatges de Gulliver, de Swift; L’exàmen de grec, d’Arthur Conan Doyle; El collaret, de Maupassant, Oliver Twist, de Dickens; Un capità de quinze anys, de Verne; Moby Dick, de Melville; L’home invisible, de Wells; i Tom Sawyer, de Twain.
    L’Albert també té separats set contes que l’enamoren. Un d’original de Montserrat Roig, on es posa a la pell d’un noi indi nord-americà; que ben escrit, dels millors que ha llegit mai! Hi ha un parell d’adaptacions de William Saroyan, versionats per Joaquim Carbó: Clarence, missatger i Locomotora 38. Un altre és El capot, de Gogol, amb text de Lluís Bosch. El sagristà, d’Isak Dinesen, pseudònim de la prodigiosa escriptora Karen Dinesen. El conte Déu coneix la veritat, però espera, del gran Tolstoi. I, per acabar, Els lladres, d’Arkadi Avértxenko, adaptació de Josep Ferrer i Costa; uns lladres que, per cert, es prenen la molèstia de trucar de casa el propietari estant a l’oficina on treballa per preguntar-li què li va bé que li robin.
    L’Albert pensava en aquestes joies quan escrivia els tres contes que va presentar al Premi Cavall Fort 2023. Volia comunicar el mateix humanisme, i indulgència, que destil·la aquesta gran literatura. Almenys acostar-s’hi.
    Per això, de tornada a Barcelona, l’Albert, no sap per què, se sent decebut davant uns lladres tan despitats que els hi ha passat per alt el més evident: les revistes Cavall Fort.
    Al pis de Barcelona, en un salt en el temps, hi ha les piles de revistes del segle vint-i-u, les que han llegit la Llúcia i la Violeta. Aquí, triats, també, hi han molts bons contes, que l’han inspirat, per exemple els de Joan de Déu Prats i David Nel·lo, i encara de Josep Vallverdú i Joaquim Carbó, que no han deixat de publicar-ne.
    Mentre repassa la pila de revistes del 2023, recorda que els falta el número de la segona quinzena de novembre. Els ha arribat el de desembre, per mitjà del qual l’Albert ha sabut que ha guanyat el premi, però el darrer de novembre no va aparèixer a la bústia. L’Albert sospita, amb una certa il·lusió, no sap per què, que l’han manllevat. Sovint la revista no entra del tot a la bústia i sobresurt. Voldria pensar que han estat els germans xinesos de l’escala, encara que sigui lleig pensar-ho. Acull aquest pensament amb satisfacció. Els veu sovint al vestíbul esperant la mare que arriba més tard. El saluden en un perfecte català; la mare en canvi en prou feines sap saludar en castellà. Està il·lusionat per aquest furt, no sap per què.
    Ara bé, i si al número de la segona quinzena de novembre hi havia un altre article sobre intel·ligència artificial i, a casa, se l’han perdut? Al número de la segona quinzena d’octubre n’apareixia un. (Ho recorda bé perquè també s’anunciava la tornada dels barrufets a la revista). L’Albert vol parlar d’intel·ligència artificial al seu discurs el 17 de gener al Museu Etnològic i de les Cultures del Món. Té una teoria. Ras i curt fa així: la intel·ligència artificial és una enganyifa. Els periodistes en parlen molt i ens li fan agafar respecte. Però serveix per escriure un conte? Heu provat d’escriure un conte amb intel·ligència artificial? Surt un bunyol. No, la intel·ligència artificial no impressiona als qui s’han presentat al Premi Cavall Fort. La matèria dels contes és d’una mena d’intel·ligència inimitable i inabastable per cap processador de dades. Està feta de les connexions de l’insondable món interior del contista amb el món exterior aquí i ara. Unes connexions úniques, com les relacions que les persones establim entre nosaltres al llarg de la vida. La intel·ligència que fa servir el contista és la capacitat de posar-se a la pell dels altres. Davant d’això, la intel·ligència artificial és pura faramalla sense vida. L’Albert voldria explicar això al discurs, però pensa que no gosarà fer-ho.
    En comptes d’això, escriurà un conte-discurs amb un final rodó. On d’alguna manera donarà gràcies a Cavall Fort per l’honor de publicar-li contes. El sol fet de publicar-los ja és un premi: veure les imatges i les escenes que ha imaginat recreades per il·lustradors és meravellós i només pensar que el conte prendrà cos a la ment de nois i noies no té preu. Per això, s’ha presentat al premi tantes vegades.
    Però encara dirà més. Donarà les gràcies a Cavall Fort perquè quan era un noi aquesta revista li va obrir un món i la porta a una comunitat. La revista el va fer sortir del barri només per saber que tants nois i noies com ell la llegien.
    L’Albert, al discurs, donarà les gràcies a la Laia per, entre altres coses, guardar els números antics a la casa del poble. Donarà les gràcies a la Llúcia i la Violeta per escoltar els primers esborranys dels contes que han guanyat el Premi 2023. Per cert que, a la Violeta, li toca un percentatge d’aquest premi, perquè ha documentat l’Albert en cartomàgia, n’és una aficionada.
    El discurs-conte pren cos a poc a poc, a cocció lenta, com els contes que va escriure per al premi. Passen els dies i està a mig fer. Una tarda tornant de la feina, a l’escala, es creua els germans xinesos. La germana gran més serena i el germà petit que salta els graons de dos en dos. El saluden com sempre. L’Albert els somriu i els diu hola i adéu. No gosaria interpel·lar-los sobre la seva secreta sospita que han agafat aquell Cavall Fort de novembre. Mentre puja l’escala pensa que és injust. Per què carregar-los el mort. Ell també era un belluguet i tenia unes germanes grans més assenyades. A més, qui no ha robat mai
 un llibre o una revista?
    De sobte s’atura a mitja escala. Es posa vermell. Fins agafa una suor freda. Ara li ve al cap un record. Els barrufets! Estava fascinat pels barrufets! Volia que les seves històries l’acompanyessin a casa. I... quan era petit, s’havia emportat el Cavall Fort de l’escola. L’havia pispat! Les seves germanes ho van detectar i ho van explicar als pares. I arran d’aquest incident, els pares es van veure obligats a subscriure’l! D’aquesta manera Cavall Fort va entrar a casa als anys vuitanta. El lladre de revistes és ell! Quina vergonya. No gosarà explicar-ho mai. No fos cas que li retiressin el premi Cavall Fort que acaba de guanyar.

Foto: Montse Garcia Catalan









dijous, 4 de gener del 2024

William Saroyan

Recordo que la vella senyoreta Ogilvie s'adreçà al senyor Rickenbacker, Superinspector de les Escoles Públiques, i li xiuxiuejà, tota esparverada:

    —Aquest és Aram Garoghlanian: un dels nostres futurs poetes, compreneu?

    El senyor Rickenbacker em llançà una ràpida mirada i va dir:

    —Ja comprenc. Contra qui està ressentit?

    —Contra la societat —digué la vella senyoreta Ogilvie.

    —Comprenc —digué el senyor Rickenbacker—. Jo també, però que em pengin si puc fer un salt d'un sol impuls com aquest [per salvar els graons fins a l'escenari on feien les revisions mèdiques a l'escola]. No em parlem més. 

    Em vaig treure la camisa d'una esgarrapada, i vaig quedar nu fins a la cintura, amb força pèl al pit. 

    —Ho veieu? —digué la senyoreta Ogilvie—. Un escriptor.




"Un dels nostres futurs poetes, evidentment". Em dic Aram, Wlliam Saroyan. Trad. Ramon Folch i Camarasa (Ed. 62, Tercera Edició: maig de 1979)



    

divendres, 29 de desembre del 2023

El millor llibre del vostre 2023

 


L'arpa d'herba (Anagrama, 2017). Per mi, ha sigut l'any del redescobriment de Capote. Aquesta novel·la és una preciositat, des de la mirada adolescent que es meravella de la vida i es mira amb tendresa les ties i la minyona negra que han criat en Collin, noi a imatge i semblança de l'autor. A l'estil del Tres contes (Un record de Nadal, Un Nadal i El convidat del dia d'Acció de Gràcies, traduïts per Monzó), amb una trama que és un retrat social d'un poble a Alabama. La traducció és d'en Baulenes. A Anagrama també he llegit Els primers contes, amb la mateixa mirada tendra, que no perdrà d'adult al conte  "La feina d'un dia" de Música per camaleons , on acompanya una professional de la neteja per pisos de Nova York.

Afegeixo Creuer d'estiu, una novel·la curta boníssima i rodona com el millor Salinger. Un retrat brutal de la joventut. 

I per últim, emparentat amb L'arpa d'herba i Tres contes, vaig llegir tres quarts de Altres veus, altres àmbits, (Edicions 62, 1989). El tenia a casa des de principi dels noranta i aquest estiu el vaig prendre per llegir-lo per fi, gràcies a la dèria Capote que em va agafar. Me'l vaig emportar de viatge. I me'l vaig deixar a l'avió i no l'he pogut recuperar. Al google em sortia que aquesta versió catalana esgotada es ven per 190 euros!

diumenge, 24 de desembre del 2023

Nadala dos mil vint-i-tres

La mala fama del pastor d'oques

Tothom sap qui és el raro del pessebre.
El no ningú que s’amaga entre mates.
Fa el que fa tothom, un entre tants,
i a ell l’assenyalen. La veritat
no la sap la gent dos mil anys després.
La història del jove pastor d’oques.
Tot va passar per accident. La lloca
la va matar la llança del romà.
Els soldats abusaven de Betlem.
Treien la mel de la boca dels súbdits.
El noi que em cova els ous orfes de mare
entre el gra i la palla del seu llit.
Trenquen la closca dotze pollets grocs.
Tot d’ullets veuen primer aquell ganàpia
de cabells esborrifats al seu jaç.
Vinga a clacar quan s’allunya i s’apropa
amb aigua i farinetes de segó.
Ja no perdran de petja el seu pas;
la tribu: les oques i el seu pastor,
mal pentinat amb un gall al cap i elles
un monyo, ara blanques i bec carbassa.
Van en fila entre camps, per camins
passen pel riu i la bugadera fa
befa amb el pescador: quin penjat!
El pastor de bens: llana, no en trauràs!
L’àngel anunciador se’n fot i diu:
Jesús i els dotze apòstols que vindran?
Per on passava deixava un rastre:
merda verdosa, espessa merda d’oca.
D’aquí la mala fama del pastor
d’oques: anava de ventre per tretze.
No era caca, no, era merda d’oca.
El temps i mala fe el van partir en dos.
El pastor d’oques és el caganer;
negoci a la Fira de Santa Llúcia,
on veiem les dues peces, l’establia i els Reis.
I al claustre de la catedral passegen
les oques blanques amb el monyo al cap.





AGC
Oca empordanesa, Llúcia Garcia Torras

dissabte, 18 de novembre del 2023

Culdellàntia

 

culdellàntia


m. [AF] Ornament tipogràfic col·locat a la fi d’un capítol. DIEC




Rondalles de Hans Andersen, il·lustració, Arthur Rackham, EDITORIAL JOVENTUT, primera edició abril del 1969. Traduïdes per Josep Carner.

Del primer llibre que em van regalar a la vida. Va ser la veïna del costat. A casa no n'hi havia, de llibres. S'ha convertit en un tresor.



dilluns, 3 de juliol del 2023

Kiruna a Cavall Fort

El número de Sant Joan, de la segona quinzena de juny, Cavall Fort publica Kiruna (el podeu llegir al blog, enllaçat al títol).

És de fet un conte que passa al maig. Amb neu. A la ciutat més al nord de Suècia. 

El podeu escoltar dramatitzat. 


Luciano Lozano


dimarts, 9 de maig del 2023

Kivu a Cavall Fort

Podeu llegir Kivu, publicat a Cavall Fort, la primera quinzena de març. És el desè conte que hi publico.

I també el podeu escoltar en Audiotext (versió dramatitzada amb diverses veus i amb ambientació. Que ben fet!) 

Ha comptat amb unes excel·lents il·lustracions de Mercè López




diumenge, 5 de març del 2023

La vida no té cap sentit. Visca la vida!

 "La vida no tenia cap significat i, vivint, l'home no servia cap propòsit determinat. No tenia cap mena d'importància si naixia o no naixia, si vivia o deixava de viure. La vida no tenia cap sentit, i la mort, cap consqüència. Phillip exultava, tal com havia exultat en la seva adolescència, quan s'havia tret de les espatlles el pes de la fe en Déu; li semblava que es treia de sobre l'última càrrega de responsabilitat i, per primer cop a la vida, experimentà una autèntica sensació de llibertat. La seva insignificancia es convertia en poder, i de sobte se sentí reconciliat amb el cruel destí que havia semblat encalçar-lo, car, si la vida no tenia cap significat, el món era mancat de crueltat. El que feia o deixava de fer, no tenia cap importància. No importava el fracàs, i l'èxit no valia res. Ell era una de les més insignificants criatures d'aquella massa humana que pul·lulava durant un breu espai de temps sobre la superfície de la terra i era totpoderós perquè havia assolit d'arrencar del caos el secret del no-res. Els pensaments s'encavalcaven a tropells en l'anhelosa imaginació de Phillip, i ell respirava profundament amb alegre satisfacció. S'hauria posat a cantar i a saltar. Feia molts mesos que no era tan feliç...


... i aleshores comprengué plenament per què Cronshaw li havia regalat el tapís persa. Talment com el teixidor elabora el dibuix de la seva obra sense cap finalitat determinada, llevat del seu plaer estètic, així l'home podia viure la seva vida, o bé si hom el veia obligat a creure que els seus actes estaven sotmesos a una voluntat aliena, així podia observar la seva vida com un subtil dibuix. Hi havia tan tan poca obligació com utilitat a fer això o allò altre. Era merament quelcom que feia per al seu propi plaer. Amb els diversos esdeveniments de la vida, els actes realitzats, els seus sentiments, les seves idees, podrien compondre un dibuis ordenat, elaborat, complicat o bell, i per bé que el seu poder d'elecció no fos més que una il·lusió, malgrat que no fos més que una al·lucinació en què les aparences estaven teixides amb raigs de lluna, no importava: semblava i, per tant, era. En la vasta trama de la vida (riu que brolla de cap deu i que no flueix eternament de cap mar), sense més base per a les seves fantasies que el fet que res no tenia significat ni importància, l'home podia obtenir una satisfacció en la selecció dels diversos fils que constituïen un dibuix".

De la servitud humana, W. Somerset Maugham, Traducció de Jordi Arbonès, Ed. Proa, 1985

Novel·la de formació, on les vivències del protagonista des que neix fins a la trentena, al tombant del XIX, culminen amb aquesta reflexió. Per cert, que l'entrada catalana a  W. Somerset Maugham, no cita aquesta traducció catalana, obra llarga i més que rellevant de la seva carrera, per ser la més propera a una narració autobiogràfica.