dissabte, 14 de gener de 2017

Johnny va agafar el fusell

Pintada al carrer del Temple de Badalona. Foto: Joan Morales

"Va pensar aquí tenim el Joe Bonham estès com un costellam de bou la resta de la teva vida i per què? Algú et va tocar l'espatlla i et va dir vine fill ens n'anem a la guerra. I te n'hi vas anar. Però per què? En qualsevol altre afer com ara comprar un cotxe o anar fer un encàrrec tens el dret de demanar què m'hi espera allà? Altrament pagaries molt per cotxes dolents i faries encàrrecs per a sonats i et moriries de gana. És una mena de deute que tens amb tu mateix quan algú et diu vine fill fes això o allò altre t'hauries d'aixecar i dir miri senyor perquè hauria de fer això per qui ho haig de fer i què n'acabaré traient? Però quan ve un tipus i et diu corre vine amb mi arrisca la teva vida pot ser que moris o que quedis tolit quan això passa ja no hi ha drets que valguin.
     (...) Quan els exèrcits es posen en marxa i les banderes onegen i es difonen eslògans aneu amb compte nois perquè són les castanyes d'algú altre que estan al foc i no les vostres. El que fas és lluitar per paraules i no estàs fent un intercanvi honest no és la teva vida per alguna cosa millor".
Johnny va agafar el fusell, Dalton Trumbo. Traducció d'Albert Pijuan. Angle Editorial, primera edició octubre del 2016.

Acabat de traduir al català, l'he llegit quan l'he descobert a la llibreria. A final dels vuitanta i principi dels noranta, en les jornades antimilitaristes se'n passava la pel·lícula. Era una referència. També en aquell època en Pep Munné n'havia fet una obra de teatre. No vaig veure ni l'una ni l'altra.  
     Dalton Trumbo va escriure Johnny va agafar el fusell el 1939. El seu personatge és un soldat nord-americà víctima de la Primera Guerra Mundial, absolutament mutilat: sense cap extremitat, ha perdut el nas i la boca també, no hi sent, no hi veu, i no pot parlar. La narració és el seu flux de pensament, record, i present des del qual lluita per comunicar-se amb el món.
            No té pèrdua el pròleg de Trumbo, escrit 1959 i l'addenda del 1970. En el primer explica que es va publicar just abans de la Segona Guerra Mundial i que no se'n va deixar fer una segona reimpressió ja enmig de la contesa. Però no en fa escarafalls. Als setanta, sí, en canvi, troba molt pertinent la seva narració davant la guerra del Vietnam i per això ell mateix en dirigeix la pel·lícula el 1971.
            Justament al novembre passava per davant dels cinemes Texas de Barcelona i veia l'anunci del film Trumbo. Santa Ignorància! No vaig associar-la a l'autor del Johnny va agafar el fusell fins que vaig descobrir la traducció d'Angle Editorial. Trumbo guionista multipremiat (Vacances a Roma, Èxode, Espartac...) i perseguit per McCarthy. Després m'he comprat la peli i està molt bé. Però no se'n parla gens del Johnny. Això que és de les poques novel·les que va escriure Trumbo i a partir de la qual va dirigir la seva probablement única pel·lícula. És més, a l'epíleg, el famós excombatent del Vietnam (crec que el que va inspirar el personatge de Tom Cruise de Nascut el 4 de juliol d'Oliver Stone), Rob Kovic cita el llibre i diu:
"<<Vosaltres planegeu les guerres vosaltres senyors dels homes planegeu les guerres i apunteu on són que nosaltres apuntarem el fusell.>> Probablement, aquest fragment explica per què Trumbo va ser citat davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes, per què va ser atacat i perseguit durant anys i per què es va veure obligat a exiliar-se amb els altres Deu de Hollywood i amb centenars més com ells; inscrits a la llista negra".




dissabte, 24 de desembre de 2016

Nadala dos mil setze

El temps és fang

Fa un any, la Llúcia va fer un tió d’un còdol blanc.
Li va donar vida amb ulls, nas i barretina de plastilina.
La Violeta va fer el mateix amb una pinya rosegada.
Tots dos van arraulir-se a casa, cadascun
amb manta nova de trinca, perquè se sap que,
fets de pedra i fusta a la intempèrie,
aixoplugats s'enfredoreixen. El fred dels tions
ens abriga l'ànima i estimar-los multiplica el regal.
Sa mare va posar la corona de llana a l'entrada,
la va comprar l'any anterior i va ser una tria
d'aquelles que es fan per a tota la vida: serà la fita
que guiarà els de casa pel camí de desembre a gener.
La peixatera em va recordar que érem pobres
—no es pot ser pas incrèdul per Nadal—,
però no vaig deixar pas de comprar un turbot
com una ombra d'avet sobre el llit de neu.
L'àvia va fer llufes del diari, van ser icones dins
de casa tot el dia i llavors, per la finestra, vèiem
els vianants esllanguits, com homes de paper.
Tres dies més tard, vam esbrinar que l’home dels nassos
és qualsevol senyor, no sabem per què, que passeja sol:
qui va de bracet no pot caure al sac foradat dels dies.
Per Sant Manel vam replantar el marfull del jardí de l'avi.
L'arbust antic s'havia recremat i el nou lluïa la flor blanca
inconfusible de l'hivern, com el símbol de la neu.
Els Reis d'Orient ens van portar bicicletes per
perllongar la fantasia de tenir-nos drets sobre dues rodes.
¿No és el tirar endavant cada nou dia equilibri
de somnis i alhora tocar de peus a terra?
De tot plegat fa un any, i és veritat que tot torna,
però, també, que torna diferent. El temps és fang
i la saviesa, posar motllos als dies.


Albert Garcia Catalan
Turbot, Llúcia Garcia Torras

dijous, 17 de novembre de 2016

Lluna del matí

AGC


Dilluns vam intentar encabir la contemplació en el nostre horari. Però no va poder ser. No vam poder mirar l'anunciada lluna més grossa i brillant; com no n'hi hagut des de fa setanta anys! Per esguardar-la a pler, a la tarda, hauríem d'haver baixat a la platja, estendre una estora a la sorra, escarxofar-nos-hi, cobrir-nos amb una manta, treure el termo i unes pastes de te, per deixar-nos endur per la música de les conjuncions que lliguen les persones a la natura astral.
     Però, per això, no s'han de tenir horaris. Per exemple, els compromisos extraescolars dels nens, que s'han de complir, justament per aprendre a descobrir el món dels compromisos.
    Llavors, de nit, vam intentar veure la lluna, ja alta, entre els intersticis d'aquesta roca gegant que és la ciutat —i de la qual nosaltres en som els insectes ocults—, però vam fer tard, perquè no la veiem ni des del balcó ni des de la galeria ni des del terrat. I tocava sopar i anar adormir, que l'endemà ja ens pesava pel cansament d'un dilluns com cal.
     Hi va haver plors de disgust.
    Amb tot, sóc pare i company de recursos excepcionals. Recordava aquesta època de l'any haver recollit la persiana mallorquina cap a les vuit del matí, com qui aixeca el teló, i descobrir una escena de somni: la lluna, com una moneda gegant i resplendent, al cel blau intens contrari a l'alba, ficant-se, com dins la guardiola, rere el Tibidabo.
     Però, sobretot, recordava el poema d'en Pere Rovira.
     Vaig emprar els meus recursos i, així, vaig reparar els danys causats el dia abans. 

Novembre

Quan obrim la finestra, el sol ja asseca
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.

La mar de dins, Pere Rovira, Proa, 2003. Premi Carles Riba, 2002.

dilluns, 19 de setembre de 2016

Essencialismes

Article publicat a Media.cat, el 19 de setembre


Som el que sembrem,  som el que mengem, som el que escoltem, som el que fem, som el que pensem ... Aquesta fórmula retòrica ha tingut èxit i aquí i allà ens la trobem. La frase, en les diverses variants, triomfa sigui per fer prendre consciència sobre una causa, sigui com a titular periodístic, sigui com a crida publicitària per activar ressorts psicològics.
            El 2008 naixia a Bellpuig (Urgell) el moviment Som lo que sembrem amb l'objectiu d'aturar el cultiu de transgènics a Catalunya. Va ser qui va fer aquesta troballa a casa nostra. Té sentit que nasqués de l'ecologisme, ideologia que es nodreix de textos filosòfics. D'aquí va passar al món de la nutrició: Som el que mengem. Consigna per cridar l'atenció sobre el consum alimentari i posar en qüestió els productes industrialitzats. Va servir de títol de reportatges sobre la qüestió, capçaleres de blogs i de revistes digitals, com etselquemenges.cat, aquesta centrada en els consells de dietes saludables.   
            Radio 3, l'emissora cultural pública espanyola —veritable estructura d'estat, projecte que brilla per la seva absència en les aspiracions catalanes— té la falca: Eres lo que escuchas. RAC-1, "tots som u". Enguany TV3 i Catalunya Ràdio han estrenat Som el que fem, espai a cavall del reportatge de novetats i la docusèrie social. "Som el que pensem" serveix per a teràpies d'autojud anunciades a Internet. Som el que... a la publicitat, com deia, quan no te n'adones ja te l'han col·locada.
            <<Les paraules no són més que símbols que expressen les relacions de les coses entre si i en relació a nosaltres i deixen intacta la veritat absoluta; i la paraula "ser" indica tant sols la relació més general>>*, Nietzsche. El filòsof alemany esdevé una fita en la història del pensament per haver-lo desprès de tot ens superior, sigui religiós o racional. Es tracta d'un humanisme que ens descarrega dels absoluts. 
            Ens convé recordar, doncs, que les generalitzacions que ens interpel·len són recursos retòrics. Evidentment, no som el que sembrem, ni el que mengem, ni el que escoltem, ni el que fem, ni el que pensem...; per sort. Allò que ens determina és el canvi, el moviment del pas del temps, cosa que fa inviable tots aquests reduccionismes. A la segona meitat del segle XX, en una altra fita de l'humanisme, Jean Paul Sartre va dir: <<L'existència precedeix l'essència>>**.  

*La filosofia en l'època tràgica dels grecs, 1873, Friedrich Nietzsche
** L'existencialisme és un humanisme, 1968, Jean Paul Sartre


diumenge, 4 de setembre de 2016

En la mort de la mare


Aquesta entrada té la breu nota biogràfica que vam elaborar la família i que vaig llegir el 29 d'agost al funeral celebrat al cementiri de Montgat (Maresme) i la cita de Tahar Ben Jelloun que hi va llegir la meva germana Marta. A continuació afegeixo cites de Henry Miller i de Virgili.

Montserrat Catalan Mor (Montgat, 24 de gener del 1934 - Santa Maria de Palautordera, 28 d'agost del 2016)


<<La Montserrat va néixer el 24 de gener del 1934 a les anomenades cases mallorquines de Montgat,  a tocar de la Riera de Sant Jordi. Als divuit anys va anar a viure a l'aleshores calle de la Huerta, número 14, on s'hi estaria fins als primers anys de casada. Es va criar i es va fer adulta, doncs, al Montgat del fum.
            Era filla de Manuel Catalan Fortea i Primitiva Mor Peña, tots dos vinguts de Fuentes de Rubielos (Terol) als anys vint. El seu pare va morir el 24 de febrer del 1989, la seva mare, el 16 de setembre del 2000. El germà gran de la mare, Manuel Catalan Mor, va morir fa vuit anys. Per tant, ella ha estat l'últim membre d'aquest nucli familiar establert en aquest poble del Maresme. Cal recordar la vinya que l'avi conreava per a benefici domèstic en un turó d'aquí a prop on ara hi ha una antena que fa de repetidor de ràdio. Va ser un lloc important per a ells, la verema reunia familiars immigrants aragonesos i amics.

L'àvia i l'avi
            La Montserrat parlava un català popular de dites i frases fetes après al carrer, que ens ha deixat als fills. Guardava com un dels primers records, del 1938 o el 1939, tenia quatre o cinc anys, l'anar al refugi de la Calera durant els bombardejos de la Guerra Civil.
            Va començar a treballar ben aviat, primer, en una fàbrica de caramels a Montgat i, després, de modista cosint en una fàbrica de Badalona. Allí va conèixer en Manel Garcia, passava per davant del taller on ell treballava. "El 1959 la vaig ensopegar al ball Miramar", diu en Manel. Es van casar el dia de Sant Miquel, el 29 de setembre del 1962.
            La Montserrat va dedicar la vida completament a la família. Quan els seus fills ens vam anar fent joves, sovint ens deia que ella havia nascut massa aviat, veient les oportunitats i els recursos que hem tingut en comparació a una nena que va viure la Guerra Civil i va créixer amb l'educació i els valors de la postguerra.
            Li agradaven molt les plantes i les bèsties. Expressava sovint, d'una manera o altre, compassió pels animals i també per la gent amb dificultats. Posar-se a la pell dels altres era una intel·ligència que tenia.  Era creient, cosa que li hem volgut respectar al funeral, però el capellà no ha estat disponible a mig matí. La cerimònia es tancarà, això sí, amb el Virolai.
            La mare era de molt bona pasta, d'un tracte agradable. Fa nou anys li van diagnosticar Alzheimer, però la malaltia no li va canviar el seu caràcter afable i dolç.  En Manel, la Montse, la Marta i l'Albert, han estat al seu costat amb tot l'afecte que necessitava durant aquest temps de malaltia, en el dia a dia, sobretot, el pare i la germana gran.>>


            "Torno a pensar en Roland, que no comprèn aquest estret lligam amb la mare. Em diu: <<Els lligams interessants són els de ruptura i oposició. I tu t'enganxes a ta mare com un desesperat s'aferra a la santedat>>. És veritat. I què? Estimo la mare pel que és, pel que m'ha donat i perquè aquest amor és gairebé religiós. Sovint em dic: <<Què seria de mi sense la benedicció dels pares? La benedicció no té res a veure amb la religió. Però devem respecte, assistència i amor als que ens han fet>>. No em fa vergonya de reivindicar aquesta benedicció. És una passió, un fil de seda tensat entre dos éssers, és un amor gratuït, simple i evident"

La meva mare, Tahar Ben Jelloun (Editorial Empúries)

De Violeta Garcia Torras

            "I quina és la naturalesa d'aquest secret? Només puc dir que té a veure amb les mares. Pressento que aquest era el cas de D.H. Lawrence i Rimbaud. Tota la rebel·lia que comparteixo amb ells deriva d'aquest problema que, segons la descripció més acurada que puc formular, representa la percaça del veritable vincle amb la humanitat. Quan hom pertany a aquesta mena d'individus, no el troba ni en la vida individual ni en la vida col·lectiva. La inadaptació arriba al límit de la follia. (...) ¿Per què, dic jo, els és tan difícil d'acceptar el món? El fet que, tal com ho veig ara, quan eren petits tota la part obscura de la vida, i del seu ésser també, és clar, fou suprimida, tan absolutament suprimida que no és possible de reconèixer-la." 

El temps dels assassins, Henry Miller, Traducció de Jordi Arbonès, Edicions Proa, primera edició, maig de 1975.

            Aquí, Miller, amb el pretext de fer una biografia de Rimbaud, se psicoanalitza ell mateix, i jo a través d'ell vaig trobar una manera d'explicar-me. La relació bondadosa amb la mare serveix de punt de vista del món, i això comporta certa inadaptació perquè, dut a la radicalitat, un rebutja qualsevol artifici social: condescendència, hipocresia, altres gestos arterosos de relació que són formes de la intel·ligència contra la innocència.
            Un diumenge al mercat de Sant Antoni de llibres de vell de Barcelona, cap a l'any 97, vaig trobar El temps dels assassins. De tornada vaig anar caminant fins a un bar terrassa que hi havia rere al Mercat de la Boqueria, aleshores en plena reforma. El vaig començar a llegir i no vaig parpellejar fins a la pàgina 70, o així.  Era un discurs redactat en exclusiva per a mi. Havia passat els 25 anys i no enfilava el camí. L'humanisme millerià em deia: No renunciïs a ser tu mateix; que és la manera de no tirar la tovallola en la lluita per trobar un lloc al món.
             
 
De Llúcia Garcia Torras
            Els dies que feia companyia a la mare a l'hospital jo, en els moments de serenor, llegia L'Eneida, de Virgili (traducció de Joan Bellés, Empúries, Butxaca, gener del 2002.)
            "<<Troia et confia els objectes sagrats i els seus déus Penats; pren-los com a companys del teu destí, i cerca'ls unes muralles, que fundaràs imponents, a la fi, després de recórrer el mar>>" Així parlà, i amb les seves mans treu del fons del santuari la poderosa Vesta, les seves cintes sagrades i el seu foc perenne."
            Són paraules de l'aparició de l'espectre d'Hèctor (l'heroi troià mort per Aquil·les davant les muralles de Troia) a Eneas perquè porti amb ell els refugiats troians de la guerra a una altra terra i allí trobi una nova llar, cosa per la qual necessita l'empara de la Vesta: "Deessa de la llar, de les feines domèstiques i de la pàtria. Era simbolitzada pel foc sagrat que l'Estat mantenia sempre encès, alimentat per vestals. Era representada amb cabells blancs, canosa".

            La mare serà aquest foc perenne de la llar els dies que vindran.