dijous, 7 de desembre de 2017

El mirall buit

AGC
Publico al bloc El mirall buit, finalista al Premi Miquel Arimany 2017. Es tracta de 20 poemes relacionats amb la malaltia i mort de la meva mare. El cos central, 'El mirall buit', l'integren 12 poemes breus, pautats en decasíl·labs, un per cada mes de l'any. El precedeix 'Pòrtic', quatre poemes que plantegen la malaltia de l'Alzheimer, la percepció del temps present i el futur sense perspectiva. Tanca el poemari 'Coda', quatre poemes més, aborda el sentiment davant la mort de la mare.
            He d'agrair a les Masies de Roda de Ter (Osona) la publicació de El mirall buit en una obra col·lectiva dels sis finalistes. És un llibre que no es troba a les llibreries, s'ha de demanar a l'Ajuntament. Vaig presentar El mirall buit al premi organitzat per aquest municipi petit i endreçat per dos motius. En primer lloc, és un premi per a obres de petit format, com era el cas de la meva, i es fa una edició col·lectiva dels finalistes, cosa que trobava ideal per a uns poemes molt centrats temàticament. En segon lloc, perquè Miquel Arimany és l'autor del diccionari de tapes de color castanya que teníem a casa. El diccionari és matricial per algú com jo a qui sempre han fascinat les paraules i la precisió d'anomenar les coses. Es pot dir, doncs, que el meu català ha nascut de la veu de la mare i de les veus del Diccionari català general Arimany, d'on he pouat moltes paraules.
            No sabia, però, que Miquel Arimany era també poeta. Costa trobar-ne els llibres, només he trobat alguns poemes a escriptors.cat. M'han agradat molt els següents:

M'has donat hores, m'has donat camins
i em vas donar el delit de la paraula.
  
. . .

Home-poeta,
                          monjo dels camins.

. . .

Creix el silenci com alguna ànima
nova o retrobada.

. . .

Ah, misteris perduts
al fons de l'aigua
encesa dels capvespres!

Llibre de versos. Poesia 1938-1983, Arimany, 1985.

            El fet de presentar-me a aquest premi em va donar a conèixer la poesia de Pilar Cabot, perquè formava part del jurat. Em va arribar, per casualitat, el recull Ombres de mots i de silencis, Premi Caterina Albert 1990. En vaig quedar pres, dels poemes existencialistes, íntims, concrets i breus, pautats en decasíl·labs i sense rima, també. Malauradament, la Pilar va morir abans del lliurament de les obres a la convocatòria del premi. Aquí van dos poemes seus:

ÍNTIMA IV

Aprenc aquesta mica d'il·lusió
i la faig meva a còpia d'esperança.
Sol, ben a prop, el vers no gosa dir
l'intens desig que creix com una onada.
Tot és a poc a poc que es configura
als ulls del món. Endins, la flama crema.

FOGAR XXIV

No hi ha pressentiments ni cap neguit
entela aquesta tarda que declina.
M'apropo al vell fogar de la il·lusió
que vam calar fa temps i veig que lluu
inextingible i viu com un miracle.
Quin dolç caliu de les hores madures!



            Ep, si heu arribat fins aquí, llegiu El mirall buit, és a l'enllaç del títol i a la pestanya de dalt.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Carta a Soto del Real

Publicat a Media.cat, el 21 de novembre del 2017

Hola Jordi,

Aquesta setmana passada ha estat la de les candidatures. Però jo et vull parlar de l’anterior, la del Dia de la llibertat, 12 de novembre. Va ser, efectivament, una manifestació lluminosa al carrer de Marina. L’espectre ampli i central de la societat catalana no es fa enrere: gent esperançada, que defensa drets i llibertats, que compta amb un projecte per acostar les decisions a la ciutadania.
     A l’altra banda, hi ha la ley y el orden, els líders de la qual estan disposats a retallar tots els drets i les llibertats fins on faci falta. Fins a justificar, tristament, la violència policial, una justícia, que se salta l'estat de dret, com a instrument repressiu, les mentides per agreujar l’escola catalana, l'amenaça als mitjans públics catalans amb la manca de pluralitat dels seus mitjans públics. Tot això ja ho saps.
     El que jo hem pregunto és: ¿La ciutadania espanyola no es mereix poder caminar amb el cap ben alt per tot el món com ho fa la ciutadania canadenca i la del Regne Unit? Els seus polítics, mira on l’han fotut, per no reconèixer el dret d’autodeterminació, present en la Declaració Universal dels Drets Humans des de mitjan segle XX.
      La seva marca, la imatge espanyola, és tenir homes bons a la presó, atonyinar gent gran, passar per sobre la democràcia. Faig un esforç d’empatia amb la ciutadania de l’altra part, perquè penso que no hem d’amagar-nos de la nostra força moral. Sé que tu la fas servir. És un dels millors instruments que tenim.
     Els insubmisos perseguíem als noranta posar en evidència la injustícia de la llei a partir d’acceptar-ne les mesures punitives. Allò era un joc de nens comparat amb els empresonaments per sedició i rebel·lió. No és el mateix posar en qüestió una llei, que perd legitimitat a tot l’Estat, la del servei militar obligatori, que enfrontar-se a una aplicació irregular i injusta de la llei per escarmentar un moviment polític independentista. Avui no denunciem la llei en si, sinó l’ús impropi que se’n fa.
     En el teu cas, tal com deies en la carta publicada al diari ARA, entre altres irregularitats, crida l’atenció que la jutge Lamela prengui la decisió extrema de la presó incondicional per supòsits de risc que la fiscalia no havia demanat i dels quals no t’has pogut defensar. Cal concretar, com dius, aquests termes irregulars.
     No n’hem de deixar passar una. Per això, també, Unió de Pagesos ha denunciat el Senat i el Govern d’Espanya davant la Comissió Europea per infringir la legislació europea amb les mesures aprovades de l’article 155. Han vulnerat, entre altres aspectes concrets, el dret fonamental de la ciutadania de Catalunya a participar en els afers públics. No hem de donar res per perdut. Hem de perseverar en posar de manifest l’autoritarisme de l’Estat espanyol.
     Esteu a la presó per no oposar resistència al mal. A ¿Quina és la meva fe?, Tolstoi parla de la doctrina de la no resistència al mal. Ho he llegit a l’entrevista que li fa George Kennan, a Así era Lev Tolstoi 1 (Acantilado, gener del 2017). L’estratègia dels presos de consciència dels noranta i la dels presos polítics catalans d’avui és igual i potent. Crear empatia per remoure consciències. Sou persones honorables que heu defensat la democràcia i la no-violència com a únic mitjà del moviment polític.
     Sí, nosaltres hem de ser lluminosos, mentre molts dels polítics espanyols i catalans continuen teixint la història de l’Espanya més obscura.
Salut i República


P.S. Faré una versió d’aquesta carta per a en Jordi Cuixart, el vaig entrevistar a l’agost. Després vam està parlant del fet que ell també va ser insubmís.

dissabte, 16 de setembre de 2017

La veritat és darrere mateix de la llibertat


Publicat a Media.cat el 12 de setembre

El País és l’únic diari que publica una xifra pròpia de participació en la manifestació d’ahir a la capital catalana. Quan érem universitaris el dúiem sota el braç. Era un bon referent, tant per la secció internacional com per disposar d’una redacció a Catalunya que donava una visió catalana que arribava a la resta de l’Estat, i comptava amb col·laboradors que eren escriptors de l’esquerra més transformadora. Doncs bé: per a aquest diari, la majoria de catalans són uns fanàtics alienats. Majoria? El 10 de setembre publicava l’enquesta a 1.000 persones que deixa clar que l’independentisme n’està per sota.

El 27 d’agost El País titulava: “L’independentisme boicoteja la manifestació contra el terrorisme”. De fet, aquest escenari de rebuig al Partit Popular té un precedent molt clar: la manifestació que va tenir lloc a Barcelona el 12 de març del 2004 contra els atemptats terroristes de l’11M. Les imatges de l’aleshores ministre d’Indústria, Josep Piqué, i d’Alícia Sánchez Camacho fugint de la Plaça Catalunya pel pàrquing davant la cridòria general, van actuar de detonant a tot l’Estat.

Aquella nit i l’endemà, jornada de reflexió de les eleccions generals, multitud de persones van protestar davant les seus del PP a Madrid i Barcelona perquè el govern espanyol mantenia insidiosament la tesi que era ETA l’autora dels atemptats. Aquella reacció espontània del 12 març, l’havien precedit grans manifestacions contra la guerra, i cassolades. Molts periodistes havien sigut crítics contra els seus mateixos mitjans –recordareu el Diari La Pau–, tant durant la primera Guerra del Golf Pèrsic com durant la segona.

Reduir l’adversari a un segment fanàtic, personificar-lo en un líder messiànic i despersonalitzar la població són procediments del periodisme de guerra. El cas és que el dret a la informació erosionat obra contra la mateixa audiència. Aquest periodisme tracta amb condescendència els seus lectors: perden el dret de conèixer els fets sense interpretacions esbiaixades i els arguments que puguin contrastar amb els seus. El debat democràtic queda substituït per la construcció de l’enemic.

Llegia aquests dies el poeta barceloní Carles Miralles i m’he trobat això: “La veritat, que és darrere mateix de la llibertat, quan la trobis seràs vell”. Ho diu el ciclop a Ulisses. I he pensat que ciclops mediàtics barren el pas a la llibertat a Catalunya, però, sobretot, a qui perjudiquen és al ciutadà de més enllà de la Franja de Ponent.

Qui no té recursos per contrastar la informació pot quedar confinat a la caverna del ciclop. Com respondrà la ciutadania espanyola a la repressió de l’1 d’octubre? Durant la Primavera de Praga del 1968, un dels actes de la resistència civil txeca, que tenia per estratègia confraternitzar amb els invasors, va ser plantar-se davant els tancs russos amb la següent pancarta: “Un poble que oprimeix un altre no és lliure, Karl Marx”.

dijous, 7 de setembre de 2017

"La veritat, que és darrere mateix de la llibertat"

Enmig d'aquests dies crus d'agost que han passat i la densitat d'il·lusions i d'indignacions amb què ve prenyat el setembre, m'he trobat això en un poema del Carles Miralles. Tenim al davant un combat amb ciclops mediàtics.

En homenatge a Giuseppe Ungaretti

Vaig sortir a cercar
                                      la veritat, un dia
de març. No sabia on anava. De nit
m'aturava i llegia en llibre antics
camins i històries de camins.
                                                         Vaig
aprendre noves llengües i em guiava
a l'albir d'astres cada nit renovats
per a fer-me errabund. Arribat
a l'illa dels ciclops, vaig aprendre'n
camins i dreceres. El carro del sol
ascendia o declinava, l'amagaven
els núvols o lluïa: heroi perdut
a la tornada de l'oracle confús,
els sàtirs somreien fins que em revelaren
el tèrbol secret dels ciclops, un secret
amb cara d'Orson Wells convertit
en Kafka en imatges, amb sec posat d'Espriu
predicant Ariadnes al capdavall
del nostre laberint.
                                       Vaig
recórrer el passadís, insensible a les lliçons
de Midas, a la devaluació
del franc, als crits de les alemanyes
de Lloret, a la mentida.
                                               <<Anche
la fonte del rimorso è secca?>>, va preguntar
un ciclop maliciosament.
Perquè al final hi ha la llibertat,
aparentment sense preguntes, <<però el camí
que hauràs hagut de recórrer és massa llarg
i la vida que els déus —merda!— t'atogaren
massa breu, i això sense comptar
les temptacions de la riquesa i de la carn
i sobretot les tan nombroses i dolces
del comprendre i l'aprendre. La veritat
que és darrere mateix de la llibertat,
quan la trobis seràs vell, no tindràs força,
i el teu crit, seràs lluny i ningú
no podrà sentir-lo, i el camí de retorn,
quasi déu d'insòlits paranys, menarà
inexorablement els teus passos
cap a la mort certa. El nen que hi ha en tu
potser cregui que podrà salvar
de la pols dels teus ossos la saviesa,
però tot és vanitat>>, van dir els ciclops,
i afegiren: <<La veritat, mai
no la diràs, ni si la trobes, i mai
no podràs viure en pau>>.
Carn meva melangiosa on pul·lula
la joia, gosaràs?

Manual de cosmologia. Dins No me n'he anat, antologia d'Edicions 62, desembre del 2007.


Carles Miralles va néixer a Barcelona el 1944 i va morir el 2015

dissabte, 12 d’agost de 2017

Carpe diem de vacances

Favàritx, 4 d'agost 2017 /AGC

El dia ha estat tan ple que encara il·lumina,
i dic mai més oblidaré la joia
d'haver vist els meus passar-ho tan bé.
El misteri del món rau, a l'estiu,
en teranyines de llum a la platja,
sentir-nos les roques als peus nus,
l'aigua de mar sempre antiga i nova,
la dolça pruna d'un mateix deixar-se
madurar al sol. Qui barreja les coses,
fer i ser, s'enquimera baldament,
records i futurs són petxina buida.
Com fan els nens amb tot deseiximent,
només cal passar d'una cosa a l'altra
sense cap consideració, el do
just de l'oblit: petjades a la sorra.

AGC

dissabte, 22 de juliol de 2017

La síndrome de Neville St. Clair

Article publicat a Media.cat l'1 de juny
Neville St. Clair és el personatge del cas de Sherlock Holmes a L’home del llavi tort. Aquest senyor havia estat periodista i ha desaparegut. Tot fa pensar que l’ha assassinat el captaire de la City que té el llavi tort. Finalment —perdoneu que us espatlli el conte, us atraparà igualment pel retrat dels fumadors d’opi de final del segle XIX—, l’antic periodista i el captaire són la mateixa persona.
St. Claire treballava per un diari vespertí de Londres. Un dia, l’editor li encarrega una sèrie d’articles sobre la mendicitat. Per obtenir els fets en què basar els articles es disfressa i pidola com a amateur. La suma de diners al cap del dia sobrepassa allò esperat, això posa el cuquet al nostre protagonista i acaba fent-se captaire professional, perquè “li costa tornar a emprendre el penós treball” de periodista sabent que com a captaire pot guanyar en un sol dia el que guanyava en una setmana.
El passat tres de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, el Sindicat de Periodistes de Catalunya denunciava que la precarietat laboral i la indefensió professional “no sols no disminueixen, sinó que augmenten”. Un veu latent la síndrome de Neville St. Clair en la precarietat a què es veu abocada la professió i l’afebliment del periodisme per la pressió de les xarxes socials. És simptomàtic, sobretot, en els que comencen: quants companys de carrera no hem vist abandonar? Sovint cal picar molta pedra, perdre temps i diners, per poder ser periodista. Cal valor i convicció per no sucumbir a una feina més ben remunerada, en cas que aparegui.
Més greu que això és el cas del periodista argentí Santiago Pinetta que va passar de periodista d’investigació a captaire. Pinetta va destapar la trama de corrupció entre el govern de Carlos Menem i l’empresa IBM. Arran d’això van deixar de donar-li feina i va ser víctima d’atemptats: li van trencar les cames i fins li van gravar les sigles IBM al pit amb talls d’una fulla d’afaitar. Per fer bé la seva feina, ha acabat desvalgut i malalt demanant almoina al metro de Buenos Aires. En aquest cas, la mendicitat no és una alternativa al periodisme, com al conte de Sir Arthur Conan Doyle, sinó una conseqüència!

diumenge, 23 d’abril de 2017

L'Índia, Kosovo, Catalunya

Article publicat el 18 d'abril a Media.cat

Dues lectures m'han fet prendre certa perspectiva històrica sobre el procés. Esta noche la libertad , dels periodistes Dominique Lapierre i Larri Collins, (Editorial Plaza Janés, 1975), narra l'epopeia de la independència de l'Índia la primera meitat del segle XX. I Días cortos y largas noches (Valparaíso Ediciones, gener del 2017), recull d'articles del Premi Pulitzer Charles Simic publicats al The New York Review of Books Daily del 2009 al 2015. En tres dels articles, el poeta d'origen serbi posa de relleu el canvi de posició del govern serbi respecte la negociació de la independència de  Kosovo.
            La repressió, l'insult i el menyspreu van acompanyar el procés d'independència de l'Índia. El 1931 Gandhi sortit de les presons britàniques era rebut per primer cop pel virrei Lord Irwin per negociar el futur del subcontinent. El primer ministre Whinston Churchil, conscient del punt d'inflexió que representava aquella reunió va dir que era "nausebund i humiliant l'espectacle d'aquest antic advocat del Fòrum londinenc, ara faquir sediciós, pujant mig despullat les escales del palau del virrei per discutir i negociar d'igual a igual amb el representant del rei-emperador". Aleshores, per a qui havia derrotat Hitler,"la pèrdua de l'Índia donaria a Anglaterra un cop fatal i definitiu. En faria un país insignificant". Però el 1947, Churchil, a l'oposició del govern laborista del primer ministre Clement Atlee, va acceptar el Projecte de llei d'independència de l'Índia com "una bona llei" al Parlament britànic.
            Des que Kosovo va declarar la independència el 2008, els representants del govern serbi havien mantingut que "mai" reconeixerien el dret de la seva antiga província a separar-se i que lluitarien per la via diplomàtica i per  mitjà de les Nacions Unides per recuperar-la. "Com han apuntat sempre els observadors, una de les peculiaritats dels polítics serbis és que rarament són convençuts apel·lant a la raó", recull Simic. Però el setembre del 2010 el govern serbi va acceptar mantenir converses amb Pristina. Mesos abans el Tribunal de la Haya havia exclòs qualsevol possibilitat que la declaració unilateral d'independència fos il·legal. 
            Novembre del 2014, Rajoy: "No hi ha referèndum perquè l'estat espanyol és una democràcia avançada". La legalitat nega el principi democràtic en nom de la democràcia! Aquesta retòrica neofranquista, l'ha posada aquest abril de manifest en l'esfera internacional Enric Millo responent al congressista dels Estats Units que el va visitar a Barcelona: "La posició del govern espanyol no té res a veure amb un resultat potencial del referèndum sinó amb la legalitat democràtica vigent". I quina legitimitat té aquest text de prop de 40 anys sorgit de la Transició a la democràcia?

         Salvant les distàncies, allò comparable amb l'Índia i Kosovo és que la desraó surt pels porus, en un procés d'aquestes característiques, fins que deixa de fer-ho. Per a Simic, el govern serbi havia arribat al punt, en el pla argumental, a fingir que allò negre era blanc. D'altra banda, el referèndum que va poder celebrar Escòcia el 2014 amb el consentiment de Westminster va ser possible perquè els britànics van viure abans el procés de l'Índia. De tot se n'aprèn.