dilluns, 19 d’agost de 2019

Els pits de Catalunya (sic)

Arribant al port de Barcelona per mar, el 14 d'agost. AGC


Al sortir de Barcelona, la muntanya de Montjuïc sembla una proa immensa que talla les onades cap a llevant, com ha dit un gran poeta; mes, com ses companyes, Sant Pere Màrtir, Tibidabo, i Montalegre, se va apetitant a cada rodada d’hèlice, deixant veure les veres muntanyes. Montjuïc sembla tot seguit abaixar-se, abaixar-se i pendre forma d’una barca de pescadors anclada per una nit en eixa costa, niu d’àligues de nostra marina, una llanxa penjada en los vaixells del gran port d’eixes serres; i les que a Barcelona rodegen semblen petits rebolls al costat del roure, petites arrels de nostres cordilleres que van a perdre’s en la mar.

            Montseny se deixa veure cada punt mes i més coronat, com lo vell patriarca, de sa cabellera d’argent, que li baixa espatlles avall; i son company Montserrat aixeca amb sos cent braços de tità lo trono de nostra reina i patrona perquè beneesca eixes terres i eixes mars, eixes muntanyes i eixes valls d’on lo català trau la força i los esplets, eixes boscos on es tallen los arbres mestres de nostres naus i les jàsseres de nostres fàbriques; i eixos pobles que blanquegen a la darrera llum del sol, com vols de tudons que van a jóc.



5 de març de 1883, Jacint Verdaguer a Viatges, Edicions 62, primera edició de 1986.



La foto no fa justícia, però de debò que arribant al port, fa cinc dies, vaig veure Montserrat a banda esquerra i el Montseny a la dreta. A l'"Oda a Barcelona" (o "A Barcelona), Verdaguer diu que són els pits de Catalunya. I jo, com cada estiu, passo uns dies en un dels mugronets!

"Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,/ esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,i ser de tos reductes troneres avançades/los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat."

 

Monserrat des del Montseny. AGC

21 d'agost del 2019. AGC

dijous, 15 d’agost de 2019

Si el món fos sempre així, com el veig ara

Binimel·là, Menorca, 5 d'agost a les 9 i 17 minuts del vespre. AGC

Posta d'estiu
amb infants i mar. Què en 
diran de grans?

AGC


"Si el món fos sempre
així, com el veig ara: 
a la maresma, 
les barquetes de pesca
arrossegant les xarxes" 

     
De Minamoto No Sanetomo (1192-1219). Una de les cent tankes del Cent de cent, Hyakunin isshu, traduïdes per Jordi Mas López (Ediciona Vitel·la, Bellcaire d'Empordà, novembre del 2011). La tanka és d'origen mediaval. Totes aquestes són vitals i amb sentiment, res a veure amb el zen. Quina tradició més brutal la japonesa: el govern imperial disposava l'Oficina de Poesia dins de la seva estructura!

diumenge, 28 de juliol de 2019

El mite animalista

Lierre Keith/ Captain Swin

Article publicat a Mèdia.cat el 25 de juliol del 2019

Lierre Keith és una escriptora feminista i ecologista nord-americana, editora i fundadora de campanyes de protesta contra la violència contra les dones i contra el militarisme. Corrien els vuitanta, als 16 anys, en una edat influenciable per l’entorn, segons diu ella mateixa, quan va fer-se vegana. Va adoptar una dieta vegetariana extrema obeint a raons nobles: justícia, compassió i sostenibilitat. “Per a mi, tot aquell que menjava carn negava la realitat, jo era la única que m’enfrontava als fets”. Els vegetarians per raons polítiques li oferien raons molt convincents per lluitar contra les relacions de poder des de l’arrel.
         Keith, activista i amb voluntat d’anàlisi, al llarg dels anys, va anar acumulant informació que obria dubtes al seu posicionament. Amb tot, la deixava de banda, perquè en aquell moment qüestionava el seu estil de vida. També va acumular un seguit de xacres: en aquella edat tendre va perdre la regla, diu que patia una sequedat a la pell insuportable, li queia el cabell, va desenvolupar una malaltia degenerativa de les articulacions i, entre altres, tenia depressions. Tot i així, se sorprenia quan, de visita a comunitats de vegetarians que vivien al camp, veia persones que, a primer cop d’ull, semblava que patien càncer pel seu aspecte demacrat.
Finalment, el patiment físic va fer que abordés la revisió dels seus plantejaments. Vegana durant vint anys, va posar en crisi les raons morals, polítiques i nutricionals del vegetarianisme. Va concloure que no acceptar la depredació és una moral de nul·la harmonia amb la natura; com a projecte pel medi ambient és insostenible, fa necessària l’agricultura més industrialitzada i la petjada de carboni; i que una dieta vegana no aporta els nutrients necessaris per mantenir el cos a llarg termini.  
         Avui no està d’acord amb els vegetarians que ataquen la ramaderia per si mateixa i barregen tot tipus de ramaderia amb la ramaderia industrial. “Aquests vegetarians no busquen la veritat sobre la sostenibilitat ni la justícia”, diu. Keith continua essent una ecologista radical però amb un projecte que li dona coherència: el policultiu amb ramaderia des del moviment sostenible local. Ha explicat l’experiència i ha exposat els arguments a partir d’un estudi pluridisciplinar ben referenciat a El mito vegetariano. Alimentos, justicia i sostenibilidad (Captain Swing, 2018).
         Escrit al 2009, fins fa un any no es va publicar en castellà. Però, als mitjans d’aquí, va passar sense pena ni glòria. Els darrers anys, els nostres diaris, per omplir de novetat les seccions de tendències, ens han cosit a articles de cultura vegana, i els magazins de ràdio i programes de televisió no han deixat de fer-se’n ressò. El llibre de Keith ens va agafar en un moment de popularitat d’allò que a la cultura anglosaxona ja porta algun tomb més.  
I avui tenim accions animalistes a Catalunya, d’activistes que diuen que les verres i les vaques són noies, i que s’han de deixar anar. Activistes que no entenen de benestar animal entren a les granges, esglaien els animals, els toquen i posen en risc la seva salut, donen aigua a vedells que han de mamar només. Es pensen que els drets dels animals han d’acabar amb el cicle de vida productiu del bestiar. Formen part d’una internacional de papanates, amb la qual, sense saber-ho, molts periodistes han combregat. 

AGC


dissabte, 27 de juliol de 2019

Vall d'Eina

—Dona'm camí—
deies a la vall més verda, 
del riu brogent. 

Del pla torrat
pels blats, al coll blau pedra, 
l'aigua em pujava.

AGC

Nerets. Vall d'Eina. AGC
Pastura de cavalls. Vall d'Eina. AGC

 

divendres, 19 de juliol de 2019

Terra oblidada


Una mudança, la feina que s'allarga uns dies durant dos mesos... i aquetsa terra queda oblidada. Les notes a peu de pàgina al text del dia. Tornem-la a cultivar:

"Sense imaginació, no hi ha voluntat. Sense somnis impossibles, no hi ha possibles solucions".

Ray Bradbury, Zen en l'art d'escriure, traducció de Marta Pera a Viena Edicions, gener del 2019. 

Recull d'articles on Bradbury despulla el seu procés creatiu. La intuïció, el deixar-se anar són el camí. Les observacions personals, les fantasies estrafolàries, les idees estranyes fan l'escriptor. Els records, especialment els d'infantesa, no tocats pel monstre del racionalisme, són el pou de l'aigua creativa

Platja del Cavaió, Arenys de Mar, 18 de juliol



L'estel atrapa
el vent, records, per péixer
l'avui a la platja.

AGC

diumenge, 12 de maig de 2019

El vent sempre bufa a favor

Cavall Fort publica El vent sempre bufa a favor al número de la primera quinzena de maig. Està basat en un fet real a les Terres de l'Ebre. El vent fa volar el feix de bitllets que duu un home per pagar els treballadors. Tot i l'escampada, el poble l'ajuda a trobar-los tots. Tots!
     Aquest fet em va inspirar el conte basat en la confiança. I vaig fabular una segona part: l'home, que mena una cooperativa agrícola, com a retorn, munta un quiosc de venda de fruites i verdures self-service, on el comprador se serveix i paga, sense contrapart. Pura confiança.
     El cas és que, després d'escriure'l, aquesta fabulació es va fer realitat. El bo de l'Eduard Solà, company d'Unió de Pagesos de Gurb (Osona), va posar un quiosc self-service de calçots. Confiar sempre ens fa mes forts que no pas desconfiar.
     Teniu el conte publicat aquí també, a la pàgina del blog. Amb les tres il·lustracions d'Albert Asensio, al qual li agraeixo la confiança de cedir-me-les. Per tancar el cercle, descobreixo que Asensio és d'Horta de Sant Joan (Terra Alta).

Albert Asensio. Cavall Fort, maig 2019


divendres, 29 de març de 2019

Quaranta-nou anys

Quaranta-nou anys
—sota estels i flors— de
rodar infructuós.

AGC [Versió d'Issa Kovayashi

Tsuki  hana ya shijuu ku nen no  muda hokoo

Bajo la luna y las flores, 
Cuarenta y nueve años
De infructuoso vagabundeo.

Versió d'Alberto Manzano, Haiku de las estaciones, Hiperión, Madrid, 2016, segunda edición revisada


Perfectrhyme
 


"La simple menció del nom d'Issa em convenç que el poeta autèntic no té llibertat d'escollir el seu material. És prou clar que el material l'escull a ell i no a l'inrevés. Una peònia galtaplena no es mostrarà a ningú que no sigui Issa —no pas a Buson, ni a Shiki, ni tan sols a Basho.

Seymour: una introducció, J.D. Salinger, traducció de Manuel de Pedrolo, Barcelona, Edicions 62, 1971 

"La peonía, así de grande, 
Dice la niña
Abriendo los brazos."

Versió d'Alberto Manzano, ibídem.

diumenge, 24 de març de 2019

La pionera

Sola, oreneta, 
sense abrigall, t'he vist, 
la pionera.

AGC
 
Ahir la vaig veure al  Turó del Carmel. Foto de Marcel Xic Favet



dilluns, 18 de març de 2019

Insubmissió

Pràcticament, ha coincidit la celebració dels 30 anys d'insubmissió amb la publicació de Contra la guerra i la violència, de Lev Tolstoi, Angle Editorial, desembre del 2018, dins la col·lecció dels Clàssics de la Pau i la Noviolència, promugda per l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Probablement, el primer d'encunyar el terme insubmissió va ser Tolstoi al final del s.XIX. El Moviment  d'Objecció de Consciència a l'Estat espanyol el va agafar per engegar la campanya a partir del 1989, com he explicat a Per molts anys, insubmissió!  Directa. El cas és que, a l'època, aquests escrits de Tolstoi traduïts els havia llegit en La insumisión y otros textos, Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, Madrid, 1993. Avui tenim la traducció del rus al català d'Arnau Barios i amb una referència clara dels escrits traduïts, ja que l'edició castellana d'aleshores amagava que els fragments eren extrets de l'assaig: El regne de Déu és dins vostre. 
     Aquí faig la cita on surt per primera vegada el terme insubmissió: 
"Si la majoria de la gent prefereix sotmetre's abans que insubordinar-se, no és perquè hagi sospesat sòbriament tots els avantatges i inconvenients, sinó perquè està exposada a un hipnotisme que l'atreu cap a la submissió. Sotmetent-se, la gent només obeeix aquelles exigències concretes que li fan, sense pensar i sense cap esforç de la voluntat; per a la insubmissió calen un pensament propi i un esforç que no estan a l'abast de tothom. Si, excloent el sentit moral de la submissió i la insubmissió, ens conforméssim només amb els avantatges, la insubmissió també seria sempre més avantatjosa que la submissió"

A més de l'escrit Directa, vaig publicar el 20 de febrer el següent article a Media.cat 


Els insubmisos somien societats insubmises?

Avui fa 30 anys vuit joves van declarar-se insubmisos al jutjat militar de Barcelona. Es tractava d’una presentació simultània de 57 insubmisos arreu de l’Estat. A principi de març, el jutge militar va enviar tres d’ells a la Model en presó preventiva; considerava que eren un perill públic, a pesar que s’havien lliurat i feien públic i notori el seu delicte. Justament, eren un perill públic per iniciar una campanya de desobediència civil. Yon Sànchez, Josep Maria Moragriega i Carlos Hinojosa van publicar a El País el 8 de març del 1989 l’article “Desde de la cárcel: insumisión”: “Saben, igual que nosotros, que el servicio militar obligatorio está en crisis, que la gran mayoría de jóvenes y la población en general tiene una opinión contraria al mismo. A pesar de ello siguen empeñados en que se mantenga el servicio militar obligatorio y se respete la Ley de Objeción. Pero para conseguirlo sólo les queda el recurso represivo. No obstante, la represión no es signo de fortaleza sino de debilidad. La practican los que no pueden convencer de otra forma“.
            La campanya de desobediència civil que van engegar amb l’empenta del moviment antimilitarista, anticapitalista i llibertari va ser reeixida. Al llarg de deu anys s’estima que 50.000 joves es van fer insubmisos a l’Estat, 15.000 a Catalunya. Al llarg de deu anys, l’Estat va canviar les lleis fins a quatre vegades per tombar l’estratègia de la insubmissió. Els jutges civils van rebre la patata calenta i responien de manera diversa. Al final, només vuit insubmisos catalans van complir condemna a la presó. Entre ells, Pere Comellas, que va complir-la a la Model el 1995.
            Avui, en Pere, en Yon, en Josep Maria, en Carlos i molts altres insubmisos tornarem a la Model. Però, lliurement. Commemorarem la insubmissió amb un acte polític i musical. Ens preguntarem en què va consistir l’èxit de la campanya d’insubmissió? El desembre del 2001, l’Estat espanyol suspenia el servei militar obligatori. Però sobretot el triomf va ser sobre la percepció social majoritària, que és l’objectiu de tota desobediència civil, produir un canvi de mentalitat en la societat i propiciar un canvi legislatiu.
             L’Estat va fracassar en voler fer passar els insubmisos per joves passotes.  Era indubtable el seu compromís: assumien el risc personal que suposa la desobediència civil per transgredir la llei. La seva actitud i la presó deslegitimaven el servei militar obligatori i la llei d’objecció de consciència. La mili posava els joves en un entorn d’una ètica molt qüestionable, on imperava l’abús —sovint casos de novatades acabaven amb greus i fatals conseqüències. L’exèrcit és antieducatiu, l’obediència cega xoca amb una societat que s’obre a la democràcia, i en l’espanyol preexisteixen ideals feixistes.
             El PSOE va intentar rentar la cara a l’exèrcit i no se’n va sortir. La insubmissió va provocar un problema gros. El 1993, l’Estat tenia entre 3.500 i 4.500 insubmisos. Com a afirmava la revista Ajoblanco: “Si s’engarjolessin tots els insubmisos, aquests formarien el 10 % de la població reclusa espanyola.” La imatge de l’insubmís va anar guanyant  terreny a l’opinió pública, més amb la participació d’Espanya el 1991 a la Guerra del Golf. A partir d’aquí, el sistema de poder, polític, judicial i mediàtic intenta disminuir el seu impacte (mereix un capítol a part el paper galdós de la premsa durant la Guerra del Golf, queda reflectit a Las mentiras de una guerra. Desinformación y censura en el conflicto del Golfo). Fins i tot, partits polítics d’esquerra, com IC, adopten un distanciament estratègic. La repressió és molt selectiva, s’acaba amb la presó preventiva i la majoria de condemnes no impliquen presó.
        Al final d’aquests recorregut hi ha la suspensió del servei militar. I l’emergència d’un sentiment antimilitarista generalitzat que respon amb grans manifestacions contra la segona guerra d’invasió de l’Iraq el 2003. La insubmissió ha reeixit sobretot perquè la majoria de la societat ha perdut la por. Els insubmisos somniàvem amb societats insubmises. La realitat és que el raonament lliure del poder hipnòtic de la raó d’Estat ha guanyat terreny. La capacitat d’insubordinació de la gent l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya n’és un bon exemple. Al cap i a la fi, milers de persones van desobeir el manament del Tribunal Superior de Justícia de desocupar els centres de votació. Allò va ser una expressió massiva de desobediència civil. No era ciència ficció somiar una societat insubmisa. 

AGC

 
 Marc Barrovés, Yon Sànchez, Xavier Artal, Jordi Clotet i Eduard Díaz, companys insubmisos, el 20 de febrer a la Model al matí abans de l'acte commemoratiu del vespre



 

dissabte, 2 de febrer de 2019

30 anys d'insubmissió


Insubmissió:
2 f. [LC] [SO] Moviment social que proposa la desobediència dels joves cridats a fer el servei militar o el civil.
DIEC2 

Aquesta segona accepció fa 30 anys no es trobava a cap diccionari!

Per a més informació: https://insubmissio.org/

Post Scritpum: Volia citar també l’entrada del Diccionario de la Lengua Española, de la Real Academia de la Lengua, però m’he quedat amb un pam de nas. No han fet el pas d’acceptar el terme. Un terme totalment normalitzat i popularitzat, com aquí, arreu d’Espanya. Encara no me’n sé avenir.

dissabte, 22 de desembre de 2018

Nadala dos mil divuit

Violeta Garcia Torras
Les Flandes, Piera

Un lloc és bona cosa per fer-nos el temps nostre
al llibre esgavellat que serà la memòria.
Aquí, barranc boscós: pollancres pelats, ara,
retallen el cel plata. El picot garser surt
dels brucs i tria els troncs eriçats i s'hi arrapa.
Avui, l'ocell tacat vermell posa la cirera
i ens fa més feréstec aquest marc de Nadal.
Els nens juguen al rei entre els escorrancs.
Els plors de la fadrina van fer-los ben profunds.
Sense consol voltava per aquest indret ple.
Casada la volien, amb un vell. I desfeta,
ella va ser el lloc. Cada any el trepitgem,
un lloc de faula on, entre festes, ens esbargim,
on no ens reca el passat i el futur no el pensem,
per més que, en el present, no som més que paisatge
per l'aigua treballat i del temps som camins.

AGC

Llúcia Garcia Torras



dissabte, 8 de desembre de 2018

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Exili d'Ovidi

aquest temps que hem sofert serà molt recordat.
brillarà a la tenebra el record d'un nom: el teu.
el teu nom, recordat, enyorat, serà com un gerani
saganant, ningú no necessitava tant la llibertat com tu.
ningú no va patir, com tu, la fam de llibertat,
l'exili, hi ha un moment, minúscul, al llarg del
dia, mentre fem el que hem de fer, dins de la llibertat
guanyada, que recordem i diem el teu nom en veu
baixa, i és com si tinguéssim a les mans un gra de
blat, un pètal d'aigua. tu, clar, ovidi, refusat,
abandonat al més cruel destí per l'arbitrarietat d'un 
césar falsament moralitzant, et recordem, encara
ens encens les pupil·les, ens cremes com una pòlvora
les mans plenes de propòsits, oh ovidi, fill nostre
i pare nostre, pare d'aquesta llibertat que gaudim i que
és teua i dels qui han patit, com tu, dins la feroç
dictadura.

"V", Exili d'Ovidi, Vicent Andrés Estellés

dilluns, 15 d’octubre de 2018

#EstimatsJordis

Un any de presó injusta per un delicte inexistent. #EstimatsJordis #LlibertatPresosPolítics #Autoinculpat = autoinculpeu-vos


 I article publicat a Media.cat el 26 de setembre:


Desig de ser civilitzat

Matinada 1 d'octubre, 6 h: posem que una vintena de persones salvaguarden cadascun dels 2.229 col·legis electorals. A fora, desenes o centenars de persones, per cadascun d'ells, fan de cordó per impedir el manament judicial del Tribunal Superior de Justícia de desallotjar els centres. A les nou del matí, s'obren els centres. L'acció policial, la civilitzada i la incivilitzada, en tanca 112. Tot i així 2, 286.217 milions de persones voten. 

     Sabem que el Govern, a l'últim, va lliurar l'organització del referèndum a la ciutadania. No van ser els funcionaris qui van obrir els col·legis i muntar les meses. Tampoc van treballar els funcionaris del centre de recollida de dades de les jornades electorals. En primer lloc, prop de 45.000 persones haurien desobeït el manament del Tribunal Superior de Justícia. Després, centenars de milers s'haurien arremolinat a les portes dels centres per garantir que moltes més votessin. 
     Sembla fàcil entendre que va ser un acte de desobediència civil massiu si ens cenyim a l'1 d'octubre. Podríem discutir si aquest moviment perseguia el reconeixement del dret d'autodeterminació o una insurrecció, un alçament contra el govern establert, per fer efectiva la secessió, extrem que, com es va veure, era impossible de realitzar sense un control efectiu del territori. En tot cas, seria un judici d'intencions. L'economista Anton Costas, en l'article 'La desobediència civil', publicat a La Vanguardia el 5 de setembre, es decanta pel "cop revolucionari", després de descartar la desobediència civil, en base al fet que el Parlament aprova el 6 de setembre la Llei del referèndum. 
     Costas adopta un punt de vista erudit a l'hora d'analitzar els Fets d'Octubre. Cita la teoria de la desobediència civil del filòsof nord-americà John Rawls. Nega el pa i la sal, a les desenes de milers de persones que, espontàniament, van acudir en suport de la idea del referèndum jugant-se-la. ¿El sobiranisme no pot estar inspirat en Gandhi i Luther King en el fet que, davant l'autisme de l'Estat, organitzi actes de desobediència i resistència? Rawls sosté que una de les funcions de la desobediència civil és la millora del sistema democràtic allí on l'Estat té dèficits. ¿Dèficit que, en la democràcia espanyola, no es posa en evidència davant les democràcies del Canada i el Regne Unit?     
      Penso que Costas pertany a un sector benpensant, civilitzat, de l'establishment, que aspira al diàleg entre les parts. Però està atrapat en l'Espanya del a por ellos si no reconeix la part aclaparadora de la societat catalana, representada en l'arc Parlamentari en un 80%, com s'ha dit, que reclama un dret que posa les bases per al diàleg, mentre que; l'altra part en nom de l'Estat no n'accepta cap. Al meu entendre, l'1 d'octubre s'esdevé que una minoria social apel·la al sentit de justícia de la majoria (l'Estat) i dona constància que s'estan violant les condicions de lliure cooperació, tal com fa la desobediència civil, segons Rawls.







dimecres, 19 de setembre de 2018

Essent lliure ets a la presó

L'acusen de rebel·lió impròpiament perquè no va protagonitzar cap "aixecament violent". La mentida judicial serveix per a una persecució política que viola llibertats fonamentals, com el dret de manifestació.  
     Cuixart, fa poc més d'un any, per a La Terra de setembre del 2017, ens explicava de manera impecable que l'1 d'octubre era un pas per abordar els greus problemes, d'0rdre econòmic i social, que tenallen Catalunya. Aquí l'extracte audiovisual: 



Cuixart exercint la seva llibertat no menteix, i essent lliure és a la presó. La Fundació Josep Irla ha publicat el llibret Cent cites per la llibertat. En trio tres: 

"El símptoma més clar de l'exercici de la llibertat és no haver de mentir"
Maria Aurèlia Capmany (1918-1991)


"La llibertat absoluta burla la justícia. La justícia absoluta nega la llibertat. Per a ser fructífers, ambdós ideals han de trobar els seus límits en l'altre."
Albert Camus (1913-1960)

"Si no creiem en la llibertat d'expressió de la gent  a la que detestem, aleshores no creiem en absolut en la llibertat d'expressió"
Noam Chomsky (1928)