Etiquetes

Poesia (43) La Terra (29) Narrativa (29) Cinema (16) Albert Garcia (13) Periodisme (10) Natura (9) Henry Miller (7) Literatura juvenil (7) Nadala (6) Cavall Fort (5) Manuel de Pedrolo (5) Educació (4) Música (4) Conte infantil (3) Julio Córtazar (3) Lev Tolstoi (3) Salvador Espriu (3) Toni Sala (3) Art (2) Francesc Parcerisas (2) Gerald Durrell (2) Jacint Verdaguer (2) Joan Vinyoli (2) Josep Carner (2) Josep Fontana (2) Manuel Rivas (2) Pere Rovira (2) Pius Morera (2) Ramon Barnils (2) Sam Abrams (2) T.S. Eliot (2) Toni Llobet François (2) Wells (2) Àlex Susanna (2) Alun Lewis (1) Anna Aguilar-Amat (1) Antoni Gomila (1) Arcadi Oliveres (1) Arthur Conan Doyle (1) Auden (1) Beethoven (1) Boris Pasternak (1) Carlo Collodi (1) Charles Causley (1) Dorothy Parker (1) Edmund Blunden (1) Edward Thomas (1) Elizabeth Barret Browning (1) Eloy Sánchez Rosillo (1) Erich From (1) Erich Maria Remarque (1) Erri De Luca (1) Ezra Pound (1) Francesc Cabana (1) Gabriel Ferrater (1) Goethe (1) Guerau de Liost (1) Gustave Flaubert (1) Haruki Murakami (1) Henry Reed (1) Homer (1) Ian McEwan (1) Isaac Rosenberg (1) Jack London (1) Jacqueline Kelly (1) Jaume Fuster (1) Jaume Subirana (1) Jean Giono (1) Joan Argenté (1) Joan Domènech Francesch (1) Joan Ridao (1) Joan Triadú (1) Joan Vergés (1) Joana Raspall (1) Joaquim Ruyra (1) John Berger (1) John Dewey (1) Josep Checa (1) Josep Ramoneda (1) Josep-Maria Terricabras (1) Julian Barnes (1) Keith Douglas (1) Laura López (1) Lawrence Durrell (1) Marcel Riera (1) Maria Àngels Anglada (1) Marianne Moore (1) Marià Villangómez (1) Mark Twain (1) Mercè Rodoreda (1) Miguel Delibes (1) Miquel Martí i Pol (1) Montserrat Abelló (1) Ovidi (1) Philip Larkin (1) Quim Brugué (1) Raymond Briggs (1) Roald Dahl (1) Robert Frost (1) Rosa Leveroni (1) Rupert Brooke (1) Salvador Giner (1) Siegfried Sassoon (1) Silvia Pérez-Vitoria (1) Sylvia Plath (1) Teatre (1) Thomas Hardy (1) Thomas Wolfe (1) Vicenç Navarro (1) Vladimir Nabokov (1) Wallace Stevens (1) Wilfred Owen (1) William Stafford (1) Wordsworth (1) Àngels Gregori (1) Èsquil (1)

divendres, 29 de juliol de 2016

Carpe Diem de Frost

Carpe Diem

El Temps va veure dues
criatures amoroses
anant-se'n, al capvespre,
no sabia si a casa, al camp,
o (sentia repics) a l'església.
Esperà (eren forans)
que, de lluny, no el sentissin
per desitjar-los joia:
<<Sigueu feliços, feliços,
fruïu del goig d'avui.>>
L'etern tema del Temps.
El Temps imposà als poemes
haver de collir roses
i advertir del perill
els amants que, sorpresos
de trobar-se inundats
d'alegria, tenint-la
no sabessin tenir-la.
Però, ¿atrapar el present?
Vivim menys el present
que no pas el futur,
i molt menys tots dos junts
que el passat. El present
és als nostre sentits
massa poblat, confús, present
per poder imaginar-lo.

Robert Frost, de A witness tree (1942), és a dir, Un arbre testimoni, part de l'antologia Gebre i sol, Traducció de Josep Maria Jaumà, Quaderns Crema, primera reimpressió, juliol del 2011.

És un dels meus poemes de capçalera. Frost qüestiona un tema clàssic: el carpe diem, aprofita el dia, el moment, gaudeix-lo, perquè la felicitat d'ara passarà, el temps s'escola inexorablement i tot passa sense remissió. És la idea de present, que qüestiona. Una consciència del moment que no existeix, perquè un no viu pensant que el temps transcórrer, com un no és conscient absolut de totes les parts del cos quan camines, ara poso un peu ara un altre, sinó no avançaríem.  En canvi, sí tenim al cap envers on ens encaminem i, sobretot, sabem d'on venim i què portem a la motxilla.  El punt de partida i l'objectiu és al cap, i això és el que tenim davant el present: la imaginació. Referències i anhels, allò que som en el moment.


            

Em sembla que H.G. Wells, des de la ficció de La màquina del temps, toca  el tema, encara que sigui des de la tangent del que us parlo:
"—I, en el Temps, un no s'hi pot moure gens, no es pot marxar del moment present.
[Llavors respon el seu protagonista, el Viatger del Temps:]
—Estimat senyor meu, aquí és justament on us equivoqueu. Aquí és justament on tothom va errat. Sempre estem allunyant-nos del moment present. Les nostres existències mentals, que són immaterials i no tenen dimensions, passen per la Dimensió del Temps a una velocitat uniforme des del bressol fins a la tomba."
   La ficció ens acosta a la veritat, no només és cosa de la poesia.  

dilluns, 25 de juliol de 2016

Amor romàntic en femení

14

Si m'estimes, que no sigui per res
sinó per pur amor. No diguis mai:
"L'estimo pel somriure, la mirada
o el dolç parlar... per l'opinió que expressa
que s'adiu amb la meva, i em procura
una gran sensació de benestar..."
perquè tot això, estimat, pot canviar,
canviar per tu, i l'amor així forjat
fàcilment pot desfer-se. No m'estimis
tampoc per eixugar les meves llàgrimes...
Estant amb tu podria oblidar els plors
i perdre tanmateix el teu amor!
Estima'm per amor i així podràs
estimar-me sens fi eternament.

Sonets del portugués, Elizabeth Barret Browning, Traducció de Dolors Udina. Edició de Jardins de Samarcanda, Eumo Editoria, febrer del 2006.


Els Sonets del portuguès són tot un descobriment, perquè és l'amor des d'una mirada femenina. L'amor des de l'altra banda, ja que des de la poesia trobadoresca ha predominat la visió de l'amor de l'home per la dona.  I, aquí, 44 sonets, de l'amor d'una dona per un home, en plena època romàntica: Elizabeth Barret Browning, Durham, 1806- Florència, 1861.


diumenge, 3 de juliol de 2016

El valor d'entrevistar Francesc Cabana, un home amb valors

"A Guinea hi vaig retrobar una certa simplicitat de la vida, difícil de veure a casa nostra; una gent que té tots els defectes i totes les virtuts a la vista, en estat quasi pur; més temps per a pensar; menys dependència del rellotge i de l'agenda. Déu n'hi do. Gràcies! "

Cròniques de Guinea Equatorial, Francesc Cabana, Proa, Barcelona, primera edició: juny del 1995.

Fa uns quants anys que em vaig comprar aquest llibret atret per la curiositat que sento per l'antiga colònia espanyola a l'Àfrica negra. L'autor, un català que hi va estar entre el 1988 i el 1992 en qualitat d'assessor del Banc Mundial. La mirada humanista que hi destil·la van aconseguir que el tingués de referència i seguís els seus articles sobre el món econòmic a l'Avui. La integritat de Cabana passa, per proximitat familiar, la prova més dura: va ser molt explícit expressant els seus dubtes envers els seu cunyat, Jordi Pujol, quan va sortir a la llum l'afer d'evasió fiscal. Anys abans, quan el cas Millet, va dir una frase molt fina que em va quedar gravada: "Pot haver-hi cultura sense economia, però no economia sense cultura".

     Doncs bé, l'he pogut entrevistar arran de la publicació de Deu èxits de l'economia catalana (Pòrtic, febrer del 2016), on explica la història personal que hi ha darrere de les grans empreses catalanes del segle XX, i encara XXI. L'entrevista no té pèrdua. Cabana diu que el nivell cultural de l'empresariat català d'ara és baix. Que ja no queden figures com Manuel Raventós i Domènech, qui va fundar Codorniu, un home amb sensibilitat cultural i compromís polític amb el país. Que les empreses familiars catalanes, com Agrolimen i Roca, no són transparents, per motius fiscals! Que els actuals grans empresaris del cava estan carregats de punyetes quan acusen el procés català de perjudicar el seu negoci... La podeu llegir sencera aquí a La Terra, on line.

A la seu d'Enciclopèdia Catalana el 3 de juny. Foto: DANI CODINA

diumenge, 29 de maig de 2016

La finestra de Pere Rovira


"M'agradaria que aquesta paret seca durés una mica. No podrà durar tant, és clar, com els marges de pedra de debò, els que han aguantat durant segles una parada d'olivers, de vegades molt petita, amb només lloc per a mitja dotzena d'arbres. Admiro els homes que van fer els marges i envejo la saviesa de les seves mans. Tant de bo jo fos tan hàbil amb les paraules com ells ho eren fent encaixar les pedres".
La finestra de Vermmer, Pere Rovira (Proa, primera edició: febrer del 20016)
 
Aquest mes, he entrevistat Pere Rovira per a La Terra (aquí podeu llegir l'entrevista completa). El fragment citat és el final d'aquest dietari del 2013, on Rovira dia rere dia construeix una mirada sobre la realitat que l'envolta, atenta als cicles vitals, com un pagès, a l'actualitat política d'una època històrica pel país, al despotisme econòmic que governa el món... Es llegeix molt bé per la diversitat de temes, la mateixa diversitat de qüestions que ens emprenen en la vida quotidiana. Aquesta finestra oberta al món també és una mirada interior, al passat de l'autor, per exemple. El 2013 és l'any que presenta la novel·la Les guerres del pare, ficció que recrea el món rural de la postguerra que va viure de petit a Vila-seca i que es va acabar amb la irrupció del turisme. 
 
Rovira a casa seva, a Alpicat, el 28 d'abril. AGC
També fa una repassada de la seva joventut, en repudia la flaca per la poesia surrealista, per l'art d'avantguarda, així com els posats literaris de la vida literària i la mala literatura. Tot amb cites agudes d'autors clàssics, d'autors francesos sobretot, de bona literatura destriada per un escriptor que s'hi ha dedicat tota la vida. Perquè Rovira ha estat un poeta, consolidat, un mestre, que juntament amb Joan Margarit ha voltat amb l'espectacle "Paraula de jazz".
     Rovira em va regalar un llibre que feia temps que volia llegir Diari sense dies, 1998-2003 (Proa, desembre del 2004), un recull d'articles publicats a l'Avui que va concebre com un llibre des del primer moment. Un manual de vida, contra l'autoengany i on el país també surt retratat, en allò bo i en allò dolent. És el precedent de La mirada de Vermeer i es pot llegir com una mena del rilketià Cartes a un jove poeta, ensenya a trobar-se i a escriure bé.
            Per acabar, el poema de què parlem a l'entrevista, sobre l'avi que cavava avellaners:

Avellaners

Com que l'amor l'havia deixat sol
a prop dels setanta anys, el meu padrí
cavava avellaners de sol a sol
per enterrar les ganes de morir.

De nit, mirava el foc, bevia vi
i fumava el tabac del desconsol;
deia un renec abans d'anar a dormir
i s'ajeia al seu llit amb el seu dol.

Ja només el veig jo, cavant dolor
sota els avellaners de la memòria;
després, no haurà tingut ni infern ni glòria,
el padrí de la terra i la suor.
Era un pagès blasfem, nervut, petit;
gràcies a ell, vivim. Que quedi escrit.

Contra la mort, Pere Rovira (Proa, primera edició, febrer del 2011)

dijous, 19 de maig de 2016

Pot la poesia determinar un programa polític?

Article publicat a Media.cat el 17 de maig del 2015

El maig és el mes de la poesia. Parlem de poesia i política. Els poetes no necessiten els polítics. Però poden els polítics prescindir de la poesia? "El poeta és l'argamassa del poble", diu Lawrence Durrell al Quartet d'Alexandria. La política necessita, a més de raonament, un esperit que relligui el pensament. Els arguments necessiten alguna cosa més, alguna cosa que connecti amb una ànima col·lectiva. Aquest esperit, aquesta ànima, l'avala la veritat que porta la poesia.
            La polèmica sobre el poema "Mare nostra", que Dolors Miquel va recitar al febrer passat durant l'acte dels Premis Ciutat de Barcelona, restarà associada al mandat d'Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona. Aquell poema com una imatge que val més que mil discursos. Conté l'esperit subversiu de la primera alcaldessa de la història de la ciutat, feminista, per se, i  anticlerical, ha estat el primer màxim representant del consistori que no acudeix a la missa de la Mercè. El poema de Miquel pot ser entès com una declaració de principis d'un nou cicle polític.
              Els polítics quan volen vestir de gala els seus discursos citen fragments de poemes. Molts trien versos ja citats per altres col·legues o en assajos, no pas perquè freqüentin la poesia. Per a d'altres sí que la poesia és un valor interioritzat. Crec que és el cas dels dos polítics catalans més rellevants de la represa democràtica. Els vaig entrevistar, per a la revista La Terra, perquè havien publicat les respectives memòries. El 2013, Raimon Obiols en motiu de El mínim que es pot dir i, el 2010, Jordi Pujol, per Temps de construir (1980-1993). Com a bons adversaris, també tenen gustos poètics diferents. El primer cita Josep Carner i J.V. Foix, amb qui comparteix anècdotes, també n'explica de passades al costat de Joan Brossa. El segon cita profusament, al seu llibre, Màrius Torres i Salvador Espriu.

            A l'entrevista amb el President, la poesia va prendre una rellevància que no m'esperava. Li vaig preguntar per la relació amb Espanya —era l'època de les consultes independentistes a Arenys de Munt—, i va dir que el projecte polític que ell havia defensat s'havia acabat. Va agafar La pell de brau —poesia a la biblioteca del despatx d'un polític!—, i em va llegir el conegut: "De vegades és necessari i forçós... Recorda això, Sepharad/ Fes que siguin segurs els ponts de diàleg/i mira de comprendre i estimar/les raons i les parles diverses dels teus fills." Em va dir que el projecte del nacionalisme català dels primers vint anys de democràcia es basava en la idea d'Espriu. Pot la poesia determinar un programa polític?

diumenge, 17 d’abril de 2016

El Gran Amic Dahl


"Darrera la cortina, la finestra era oberta de bat a bat, però ni caminava ningú per la vorera ni passava cap auto pel carrer. No se sentia ni la més mínima fressa. Sophie mai no havia experimentat un silenci com aquell.
            Va rumiar que potser aquella era la que en diuen l'hora màgica.
            L'hora màgica, algú li havia xiuxiuejat una vegada que era un moment especial a plena nit quan tots els nens i els grans són en el més pregon dels son i totes les coses misterioses sortien dels seus amagatalls i s'apoderaven del món".


El Gran Amic Gegant, Roald Dahl

La il·lustració és de Quentin Blake, els dibuixos del qual són inseparables de l'obra de Dahl. L'acabem de rellegir perquè és un llibre que ha atrapat les meves filles de set i nou anys. Totes les novel·les de Dahl han triomfat a casa, i aquesta la que més. La història, com totes les de l'escriptor anglès, té molt de ganxo. I els protagonistes, com amb la majoria dels seus llibres, són personatges sensibles enmig d'un món de cafres. Aquí la protagonista és una nena òrfena que viu a Londres i el Gag és l'únic membre del país dels gegants que es nega a menjar nens mentre dormen durant aquesta hora màgica.
     A les meves filles els fa molta gràcia la parla imprecisa del Gag, pronuncia paraules malament (fangstigós), en diu unes per altres (és la cosa més honorosa que jo sent de fa anys) i senzillament se les inventa (No siguis empipadoiosa i cataplasmàtica. Jo no hi veu cap fificultat). 
     La traducció es va fer el 1987, una traducció que reclamava ser creativa i valenta. Per exemple, els gegants mengen ceballots humans en català, que es correspon a l'anglès human beans (mongetes humanes), de resultes de l'error lèxic de la parla dels gegants human being (éssers humans). Proclamo l'èxit dels seus traductors. Es tracta del tàndem Carme Geronès i Carles Urritz. Atenció, justament, la Carme és la nostra correctora, la de La Terra, la revista de política agrària que dirigeixo des de fa 14 anys. Bé, la Carme i el Carles, també van ser els traductors de Els Culdolla, una altra novel·la de Dahl que ja des del títol calia força criteri i ofici en literatura per traduir-lo.
       Encara hi ha un altre traductor eminent de Dahl: el periodista Ramon Barnils va traduir Matilda, obra que, després de Charlie i la fàbrica de xocolata, deu ser la més famosa d'aquest renovador de la literatura infantil. El vessant traductor de Barnils és força desconegut.

            P.S. Escrivint aquest post descobreixo que la Disney portarà a les pantalles aquest estiu El Gran Amic Gegant, dirigida per Steven Spilberg. És fantàstic, segur que rellançarà la novel·la i, a casa nostra, es veurà la vàlua de la nostra traducció. Ens haurem de lamentar, un cop més —i per tot això que explico, ens n'haurem de doldre més!—,  que no es dobli al català?


Hi ha una versió anterior, aquí completa en anglès: