dissabte, 14 de juliol de 2018

L'aniversari dels deu anys de la crisi econòmica

Publicat a Media.cat el 3 de juliol

Els primers anys de la crisi econòmica vaig entrevistar economistes i sociòlegs que publicaven llibres que l'explicaven. Ho vam fer a la premsa de tots els nivells i les ràdios i les televisions. La caiguda de Lehman Brothers el 2008, per les subprime, van posar en evidència que s'havia viscut en una histèria neoliberal que abraçava l'especulació del mercat internacional de fluxos financers. Aquest fer també havia arribat al costat de casa: les nostres caixes venien hipoteques d'alt risc i preferents. La bombolla immobiliària va tenir una dinàmica pròpia a l'Estat espanyol, ni tant sols li va caldre ser greixada pel mercat internacional de finances, s'havia generat els seus propis actius tòxics. Proporcionalment, va ser més monstruosa que l'americana.
     Al 2011 parlàvem de recessió. Van arribar les retallades. Vam constatar que les pèrdues es socialitzaven i els beneficis es privatitzaven. La festa d'uns pocs la pagàvem tots. El deute privat havia contaminat el deute públic. Ens van endossar la pirueta conceptual del deute sobirà, que ajuntava els dos anteriors, així oblidàvem l'origen privat de tot plegat i els governs salvaven els bancs haguessin fet les malvestat que haguessin fet. O perquè en poguessin fer més: Rato amb Bankia i les targetes black; vaja pijar-se a la cara dels contribuents.
     En les entrevistes que vaig fer vam intentar desentranyar les causes, diguem-ne culturals, que havien portat a la crisi. Eren les escoles de negocis que legitimaven el poder econòmic des de la teoria econòmica, la idea que les lleis del mercat són inexorables, que el mercat és lliure, racional i està per sobre de la política. Dins d'aquest ambient, els especuladors s'havien endeutat fins al coll i no eren capaços de tornar el deute. Amb tot, el neoliberalisme no feia autocrítica i els seus valors persistien.
     En aquest context, Catalunya va viure un episodi digne de menció, que a les pàgines de La Terra vam abordar a bastament. El 2012 el Govern d'Artur Mas apostava pel projecte Eurovegas al Baix Llobregat: una gran ciutat de casinos que depredava una zona agrària única al costat de Barcelona. La Generalitat avalava valors contraris a la superació de la crisi: el joc i el diner fàcil. El model econòmic per fer front a la crisi era tornar al totxo i als serveis de baixíssim valor afegit. Si estàs borratxo torna a beure per sortir de la ressaca!
     Recentment hem entrevistat a la revista La Terra el conseller d'Economia d'aleshores, Andreu Mas-Colell, perquè a Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, (Edicions 62, març del 2018) ens explica, amb perspectiva, els anys de la crisi. Ens ho temíem, no deixar caure els bancs era un dogma! Eurovegas, una martingala! Mas-Colell que somia una economia de gran valor afegit i per això va crear la conselleria d'Economia i Coneixement, va haver de fer la gara-gara al magnat Sheldon Adelson tot i sabent que el projecte no arribaria a bon port. Per esperit esportiu, per competir amb Madrid.
     Deu anys de la crisi econòmica del segle, celebrem l'aniversari, a veure si ens fem grans.




divendres, 15 de juny de 2018

L'U d'Octubre vam construir un temple

molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles

que vaig veure un dia a mallorca.
les pedres, sàviament organitzades, 
amb una organització ben sòlida, 
contribueixen a salvar de l'erosió
la terra batuda pels vents marins

m'agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida, 
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom sap el nom de l'autor d'una marjada. 

"LXX" Horacianes, Vicent Andrés Estellés

En l'acte final commemoratiu del mig any de L'1 d'Octubre a la plaça de la Revolució de Gràcia, un actor va tancar-lo recitant aquest poema. En vaig quedar fascinat. No el vaig trobar a l'antologia que tenia del poeta de Burjassot (Horta Nord). Em vaig jurar que em llegiria l'obra completa fins trobar-lo, la de l'Editorial 3i4 en deu volums que m'estic comprant. I avui, al segon volum, m' ha sortit! 

Temple prehistòric a Menorca. AGC2017

diumenge, 27 de maig de 2018

Autobús matiner, de Màrius Sampere

Autobús matiner

Vosaltres no coneixeu Nietzsche
ni ell no es referia a vosaltres
quan organitzà el superhome
dins la màgica esfera d'un perill
que eternament haurà de repetir-se
com esdevenidor sense fatiga, 
sense satisfacció 
ni ensopiment.

L'autobús, cap a la tendra fosca, 
descabdella el que heu somiat de dolces
mentides, i el món, tot el món, és
anar emoblicant la primera cigarreta
del dia, la de gust més fort,
damunt la carmanyola i la taronja. 

És cert, demà mateix, com ara, 
espolsareu els brins de l'"extra fino", 
i el conductor farà el mateix badall, 
i pujarà aquell home amb sabatilles, 
aquell que baixa a Triomf i sembla tísic. 

Però Nietzsche
no es referia a vosaltres. 

El seu protagonista no sentí
mai a les cuixes la fredor d'una taronja
de Califòrnia, pesant, feta de grills i subgrills, 
ni li arribava al nas aquest efluvi
de truita i gasolina a parts iguals.
El seu heroi
no coneixia 
satisfacció
ni ensopiment
ni cansament, 
i vosaltres
no coneixeu Nietzsche. 


L'home i el límit, Màrius Sampere (1968)

Aquet llibre li va merèixer el premi Carles Riba. Explicava Sampere que el jurat pensava, m'imagino que portava pseudònim, que L'home i el límit era de Manuel de Pedrolo. Certament, el títol és ben pedrolià, i els poemes de caràcter civil i de vers lliure ho deurien fer pensar. Deia que també va tenir la sorpresa que li atorguessin.

Per saber-ne més, del poeta que ens va deixar ahir, teniu bones referències a l'entrada del blog de Jaume Subirana

I aquí, un altra poema seu que jo citava, súper : Les Tres Xemeneies de Sant Adrià del Besós.
Perquè amb Sampere, ell des de Santa Coloma i jo des de Badalona, compartíem el mateix retall del cel, sky line

Lletra UOC

dissabte, 12 de maig de 2018

La insuportable lleugeresa

Article publicat a Media.cat el 9 de maig

Jair Domínguez és l'heroi de la ferrenya Sant Esteve de les Roures (sic), jove triomfador, honor de tota la localitat. Va marxar del poble i ha arribat a l'Olimp, a la TV3. Gràcies al seu bec d'or, aquest guionista en té prou amb dues frases per trobar el desllorigador nacional. "Hi haurà morts... i ara per fi hem descobert que la república no es construeix amb llacets i manifestos, sinó amb sang i foc", va etzibar el 23 de març a l'Instagram. Ironia a banda, no calien veus com la seva. Era un dia de consternació, la segona detenció de membres del Govern de l'1 d'octubre i de la presidenta del Parlament.
     Sant Esteve de les Roures i els seus personatges —vegeu la paròdica sèrie al Polònia— ens brinden l'oportunitat de destapar-nos l'independentisme kitsch. Per a Milan Kundera, a La insuportable lleugeresa de l' ésser*, el kitsch, aplicat als moviments polítics, és aquell que exclou del camp de visió tot el que té d'inacceptable: la merda. Posa d'exemple la gran marxa general de l'esquerra, que ens conduirà a la societat justa sense suar la camisa, ni esquinçar-se-la perquè no hi hauran contradiccions al si d'una causa ideal.
     L'independentisme kitsch, després del xoc de trens, és el del república o república, és a dir, o tot o nul. Som al poble de Sant Esteve..., tots independentistes a les portes de l'albada nacional. Frivolitats a part, seguim en què això va de democràcia. Som demòcrates abans que res? A l'altra banda, el bloc del 155 difícilment resisteix la pregunta després d'assumir la violència policial contra ciutadans pacífics, la presó fonamentada amb la mentida, la insídia contra l'adversari i, a falta de no aguantar el debat polític, la distorsió de la realitat de Catalunya —que la Guàrdia Civil s'inventi el poble de Sant Esteve... és el símbol de la seva infàmia. 
     El 1968, Moscou va segrestar durant sis dies el president reformista txec Alexandre Dubcek per forçar-lo a signar un compromís que l'obligava a fer enrere les reformes. La resistència civil de la Primavera de Praga va humiliar els russos, aquests s'hi van tornar amb l'abús de poder. I va venir la repressió i l'exili. És el context de la novel·la de Kundera. Me la vaig llegir l'octubre passat, buscava un obra literària que m'expliqués un context semblant al que vivíem.
     Reixes a través, Raül Romeva recordava el 18 d'abril a l'Ara en Pepe Beunza, el primer objector de consciència de l'Estat de caràcter polític. Va entrar a la presó el 1971 i s'hi va estar més de dos anys. Una lluita en solitari de presó, que es va fer eco, anys més tard, entre els insubmisos, els quals van deslegitimar el servei militar obligatori, suspès per llei el 1999. La presó, una eina política, diu Romeva, que vol dir fer evident la injustícia de qui la pateix. Allò que ens fa mal és la nostra força. Els exiliats ajuden a fer-ho veure, des del trist desterro. I, aquí, que difícil!, penses en el pes dels dies sense horitzó a la presó i, a fora, sents la insuportable lleugeresa. Més tard o més d'hora, però, els demòcrates i pacifistes faran caure el mur.

AGC

La insuportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera, Tusquets, Barcelona, 1a edició: abril de 2014. Traducció de Xavier Lloveras

diumenge, 15 d’abril de 2018

Dos poemes civils a sis mesos de L'U d'Octubre

Cartell

El rostre serigrafiat del polític
penja a la plaça les hores mortes,
com papallona al panel descrita:
persona determinada i convençuda,
incorruptible i generosa.

Fa molts anys vaig conèixer una noia,
s'enamorava per dos camins excloents: 
pel físic i per l'intel·lecte. Érem a la vintena;
li vaig dir que no em digués per quin
se m'havia acostat; ara sé perquè:
m'hauria sentit tant insecte garfit,
com polític tancat o a l'exili.


Manifestació

Avancem cap a un cau de llops.
Hem aturat el trànsit i l'asfalt ara
és el camí de bosc cap a on ens sembla
que la llopada s'està disputant les nostres
entranyes. S'ensenyen les dents, es repten
els uns als altres amb la mirada fosca i vermella
per uns trossos de vísceres que tenen en terra.
Nosaltres ho sabem perquè tenim un buit
que es regira a la panxa, sabem què ens han pres
i volem recuperar-ho: és com un bolic ja sense
forma, però que un cop posat a lloc s'amoroseix.

S'ha fet fosc. Com el foc en una cova,
al cap del carrer neix un blau encès de sirenes.
Ha estat el silenci somort de la gentada,
uns instants, i llavors l'hem recuperada:
—La Dignitat, que no ens pesa i ens fa lleugers.


AGC

Cornèlia O'Callaghan

dijous, 29 de març de 2018

El pit-roig, la Dickinson i jo

Abans que acabi el març —i per celebrar el meu aniversari­­— aquesta cita:

501 El pit-roig és l'únic

El Pit-roig és l'Únic
que interromp el Matí
amb pocs, urgents i esverats Informes
quan Març amb prou feines és aquí.

El Pit-roig és l'únic
que inunda el Migdia
amb la seva quantitat querubínica,
un abril que tot just naixia.

El Pit-roig és l'únic
que des del seu Niu, sense parlar,
proclama que Llar i Certesa
i Santedat són el millor que hi ha.

Emily Dickinson, Aquesta és la meva carta al món, traducció de Marcel Riera, Proa, novembre del 2017

     Les majúscules arbitràries, aquí i allà, són marca de la Dickinson, que les utilitzava com una manera d'expressar-se més.
     Una matinada d'hivern a Barcelona, abans de descobrir aquesta poeta nord-americana del segle XIX i de llegir-ne aquest poema, vaig veure per primer cop i últim —fins ara— un pit-roig posar-se a l'estenedor de casa. I em va sortir aquest poema dickinsonià:


PIT-ROIG

Apareix al pentagrama de l'estenedor.
No me l'esperava entre el brancatge
de cables i antenes. Canta agraït
a l'alba d'hivern. Ciutadà involuntari,
no enyora temps millors entre fulles
els dies llargs, verds i grogs de primavera.
Aixeca el vol, se n'hi ha estat uns segons.
Per què tan lleu presència deixa petja?
A diferència d'ell, argent viu, l'ànima
meva és morosa i plena d'escrúpols.


AGC

ARMANDKAT

dissabte, 17 de març de 2018

Pedrolo antimilitarista

Una contribució més a l'Any Pedrolo [vegeu entrada anterior]. Al capítol 25 de Cròniques d'una ocupació, articles del 1988 :


"A la meva Catalunya independent no hi hauria cap central [nuclear]  en les condicions que hi són ara, si en necessitàvem alguna; la fabricació d'armament seria proscrita i no comptaríem amb cap exèrcit. En aquesta Catalunya podria començar un moviment internacional de desnuclearització i desmilitarització."

També hi explica que l'independentisme no és una ideologia i que és ben possible que no tots combreguem amb el mateix model de societat. Però, si per això, rebutgem la independència, Pedrolo diu que acceptem viure en una societat que ens contraria i, a més, ens despersonalitza.



Any Pedrolo, any pedrolià

Publicat a Media.cat el 14 de març



El catalans no tenen Estat, l'Estat ens té a nosaltres. Si no ho haguéssim llegit a Pedrolo, podríem dir que ens ha caigut la bena dels ulls. La intervenció de la Generalitat i l'aplicació de les mesures del 155 fan evidents la subjugació institucional i econòmica. L'impediment d'investir el president, el sotmetiment del poble català. Mai com ara se'ns fa evident la condició de poble ocupat, que l'escriptor denunciava fa trenta anys. 
     Cròniques d'una ocupació (La Llar del Llibre, març del 1989), recull vint-i-set articles que foren publicats al diari Avui el 1988. És l'any del Mil·lenari i el dels Jocs Olímpics de Barcelona a l'horitzó, celebracions per les quals la Generalitat havia de demanar perdó: Catalunya havia agafat massa protagonisme dins del Regne d'Espanya. El combat de Pedrolo —"el combat sempre és ara, o no n'hi ha"— és sobretot contra la subjugació ideològica, per desemboirar-nos de la fàbrica ideològica espanyolista. 
     Per exemple: els que volen emancipar-se d'un Estat, que no concep la plurinacionalitat, són nacionalistes i, en canvi, els que donen cobertura a la indivisibilitat de l'Estat nació, no ho són. Aquests darrers creuen que només l'Estat potser nació, però no es consideren nacionalistes i, en canvi, diuen que els que defensen, per al seu poble, justament els que ells tenen, sí que ho són. 
     Si l'Any Pedrolo ens fa apropiat acostar-nos al vessant periodístic de l'escriptor, el 2018 també ho fa a la resta de la seva obra, perquè la vida dels catalans se'ns ha tornat pedroliana, novel·lescament parlant. Com molts personatges de l'escriptor de l'Aranyó (Segarra), vivim en una societat on el poder fa por. La persecució per convocar manifestacions, per escriure cançons, per fer ostentació de crespons grogs, per exemple, ens situen en la condició de societat oprimida. La limitació de les llibertats ens pot afectar en l'expressió d'allò que pensem i, per tant, condiciona allò que podem pensar. 
     A l'obra de teatre més destacada de l'escriptor segarrenc, Homes i No, la revolta contra No pot ser contra un opressor tangible, però també és la revolta contra tota mena de límits, començant pels del coneixement. Sobre el desenllaç, l'editor, Guillem Jordi-Graells, ens diu que Pedrolo: "No fa altra cosa que exposar honestament la creença que la superació d'un límit sempre en revela una altre de successiu, un nou repte. Però l'adquisició que s'ha fet és irreversible, patrimoni comú". Així mateix, l'octubre passat res va ser en va i ara continua la lluita contra els límits.



Ràfols Casamada, 1996

dimecres, 28 de febrer de 2018

Principis republicans



Publicat a Media.cat el 8 de febrer del 2018

Estimar la justícia sobre totes les coses, retre culte a la dignitat, viure amb honestedat, intervenir rectament en la vida pública, conrear la intel·ligència —per assolir homes cultes i lliures—, propagar la instrucció i el coneixement, treballar, estalviar, protegir el dèbil i no procurar-se el benefici propi a costa del perjudici d'altres persones humils.
     A casa l'hi van ensenyar enlloc dels deu manaments. Ho explica Montserrat Tura a República pagesa. Vindicació del catalanisme rabassaire (Pòrtic, gener del 2008). L'avi, Feliu Tura, va ser l'alcalde republicà de Mollet del Vallès i impulsor d'Unió de Rabassaires, sindicat que, sota la dictadura de Primo de Rivera, va teixir xarxa social poble a poble i va propiciar la victòria democràtica republicana del 1931.
     "La responsabilitat ja no recau en uns quants privilegiats, recau en tots nosaltres, en el poble", va escriure el besavi, Joan Tura, abans de fundar el 1909 el Sindicat Agrícola de Mollet. El corrent venia, doncs, de fons. Van organitzar els pagesos sense terra i els petits propietaris, van dotar-los d'estructura productiva i comercial per fer-se valer. I no només això, van fer que la culturització fos una cosa sindicada, explica Montserrat Tura, a l'entrevista que li fem a La Terra.
     Avui, Ciutadans, a la martingala del Tabàrnia, hi oposa Tractoria, per caricaturitzar el moviment sobiranista. A Félix de Azúa, un dels autors intel·lectuals d'aquest partit, li hem llegit reiterades vegades que el nacionalisme català té unes arrels rurals, per remarcar-ne, suposadament, el provincianisme i l'endarreriment. És una forma de xenofòbia. Sabem, de bona font, que De Azúa es queixava a l'Ajuntament perquè a bon matí el tractor passava per davant de la seva caseta a l'Empordà.
     Això sí, els nacionalistes són els altres. La senyora Arrimadas ens deia que se li partia el cor a la primera frase de la carta electoral que ens va fer arribar el desembre a casa. No ha fet altra cosa que apel·lar als sentiments i a la identitat per sobre de qualsevol altra proposta. Quin ha estat el partit més nacionalista a les darreres eleccions? Quines arrels té aquest nacionalisme?
     Quan va morir Feliu Tura el 1956, el règim va fer avançar el funeral per evitar l'homenatge. Però de matinada, quan el fèretre avançava cap a l'església, homes i dones omplien els carrers i formaven una manifestació silenciosa com no s'havia vist mai a Mollet. Quin moment! A mi, em fa pensar en un altre: l'1 d'octubre. Els que ens vam tancar a l'escola per garantir les urnes vam veure com, cap a les sis de la matinada, els carrers s'omplien d'homes i dones en una manifestació silenciosa per salvaguardar el dret a la participació política. Principis republicans.