dilluns, 18 de març de 2019

Insubmissió

Pràcticament, ha coincidit la celebració dels 30 anys d'insubmissió amb la publicació de Contra la guerra i la violència, de Lev Tolstoi, Angle Editorial, desembre del 2018, dins la col·lecció dels Clàssics de la Pau i la Noviolència, promugda per l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Probablement, el primer d'encunyar el terme insubmissió va ser Tolstoi al final del s.XIX. El Moviment  d'Objecció de Consciència a l'Estat espanyol el va agafar per engegar la campanya a partir del 1989, com he explicat a Per molts anys, insubmissió!  Directa. El cas és que, a l'època, aquests escrits de Tolstoi traduïts els havia llegit en La insumisión y otros textos, Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, Madrid, 1993. Avui tenim la traducció del rus al català d'Arnau Barios i amb una referència clara dels escrits traduïts, ja que l'edició castellana d'aleshores amagava que els fragments eren extrets de l'assaig: El regne de Déu és dins vostre. 
     Aquí faig la cita on surt per primera vegada el terme insubmissió: 
"Si la majoria de la gent prefereix sotmetre's abans que insubordinar-se, no és perquè hagi sospesat sòbriament tots els avantatges i inconvenients, sinó perquè està exposada a un hipnotisme que l'atreu cap a la submissió. Sotmetent-se, la gent només obeeix aquelles exigències concretes que li fan, sense pensar i sense cap esforç de la voluntat; per a la insubmissió calen un pensament propi i un esforç que no estan a l'abast de tothom. Si, excloent el sentit moral de la submissió i la insubmissió, ens conforméssim només amb els avantatges, la insubmissió també seria sempre més avantatjosa que la submissió"

A més de l'escrit Directa, vaig publicar el 20 de febrer el següent article a Media.cat 


Els insubmisos somien societats insubmises?

Avui fa 30 anys vuit joves van declarar-se insubmisos al jutjat militar de Barcelona. Es tractava d’una presentació simultània de 57 insubmisos arreu de l’Estat. A principi de març, el jutge militar va enviar tres d’ells a la Model en presó preventiva; considerava que eren un perill públic, a pesar que s’havien lliurat i feien públic i notori el seu delicte. Justament, eren un perill públic per iniciar una campanya de desobediència civil. Yon Sànchez, Josep Maria Moragriega i Carlos Hinojosa van publicar a El País el 8 de març del 1989 l’article “Desde de la cárcel: insumisión”: “Saben, igual que nosotros, que el servicio militar obligatorio está en crisis, que la gran mayoría de jóvenes y la población en general tiene una opinión contraria al mismo. A pesar de ello siguen empeñados en que se mantenga el servicio militar obligatorio y se respete la Ley de Objeción. Pero para conseguirlo sólo les queda el recurso represivo. No obstante, la represión no es signo de fortaleza sino de debilidad. La practican los que no pueden convencer de otra forma“.
            La campanya de desobediència civil que van engegar amb l’empenta del moviment antimilitarista, anticapitalista i llibertari va ser reeixida. Al llarg de deu anys s’estima que 50.000 joves es van fer insubmisos a l’Estat, 15.000 a Catalunya. Al llarg de deu anys, l’Estat va canviar les lleis fins a quatre vegades per tombar l’estratègia de la insubmissió. Els jutges civils van rebre la patata calenta i responien de manera diversa. Al final, només vuit insubmisos catalans van complir condemna a la presó. Entre ells, Pere Comellas, que va complir-la a la Model el 1995.
            Avui, en Pere, en Yon, en Josep Maria, en Carlos i molts altres insubmisos tornarem a la Model. Però, lliurement. Commemorarem la insubmissió amb un acte polític i musical. Ens preguntarem en què va consistir l’èxit de la campanya d’insubmissió? El desembre del 2001, l’Estat espanyol suspenia el servei militar obligatori. Però sobretot el triomf va ser sobre la percepció social majoritària, que és l’objectiu de tota desobediència civil, produir un canvi de mentalitat en la societat i propiciar un canvi legislatiu.
             L’Estat va fracassar en voler fer passar els insubmisos per joves passotes.  Era indubtable el seu compromís: assumien el risc personal que suposa la desobediència civil per transgredir la llei. La seva actitud i la presó deslegitimaven el servei militar obligatori i la llei d’objecció de consciència. La mili posava els joves en un entorn d’una ètica molt qüestionable, on imperava l’abús —sovint casos de novatades acabaven amb greus i fatals conseqüències. L’exèrcit és antieducatiu, l’obediència cega xoca amb una societat que s’obre a la democràcia, i en l’espanyol preexisteixen ideals feixistes.
             El PSOE va intentar rentar la cara a l’exèrcit i no se’n va sortir. La insubmissió va provocar un problema gros. El 1993, l’Estat tenia entre 3.500 i 4.500 insubmisos. Com a afirmava la revista Ajoblanco: “Si s’engarjolessin tots els insubmisos, aquests formarien el 10 % de la població reclusa espanyola.” La imatge de l’insubmís va anar guanyant  terreny a l’opinió pública, més amb la participació d’Espanya el 1991 a la Guerra del Golf. A partir d’aquí, el sistema de poder, polític, judicial i mediàtic intenta disminuir el seu impacte (mereix un capítol a part el paper galdós de la premsa durant la Guerra del Golf, queda reflectit a Las mentiras de una guerra. Desinformación y censura en el conflicto del Golfo). Fins i tot, partits polítics d’esquerra, com IC, adopten un distanciament estratègic. La repressió és molt selectiva, s’acaba amb la presó preventiva i la majoria de condemnes no impliquen presó.
        Al final d’aquests recorregut hi ha la suspensió del servei militar. I l’emergència d’un sentiment antimilitarista generalitzat que respon amb grans manifestacions contra la segona guerra d’invasió de l’Iraq el 2003. La insubmissió ha reeixit sobretot perquè la majoria de la societat ha perdut la por. Els insubmisos somniàvem amb societats insubmises. La realitat és que el raonament lliure del poder hipnòtic de la raó d’Estat ha guanyat terreny. La capacitat d’insubordinació de la gent l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya n’és un bon exemple. Al cap i a la fi, milers de persones van desobeir el manament del Tribunal Superior de Justícia de desocupar els centres de votació. Allò va ser una expressió massiva de desobediència civil. No era ciència ficció somiar una societat insubmisa. 

AGC

 
 Marc Barrovés, Yon Sànchez, Xavier Artal, Jordi Clotet i Eduard Díaz, companys insubmisos, el 20 de febrer a la Model al matí abans de l'acte commemoratiu del vespre



 

dissabte, 2 de febrer de 2019

30 anys d'insubmissió


Insubmissió:
2 f. [LC] [SO] Moviment social que proposa la desobediència dels joves cridats a fer el servei militar o el civil.
DIEC2 

Aquesta segona accepció fa 30 anys no es trobava a cap diccionari!

Per a més informació: https://insubmissio.org/

Post Scritpum: Volia citar també l’entrada del Diccionario de la Lengua Española, de la Real Academia de la Lengua, però m’he quedat amb un pam de nas. No han fet el pas d’acceptar el terme. Un terme totalment normalitzat i popularitzat, com aquí, arreu d’Espanya. Encara no me’n sé avenir.

dissabte, 22 de desembre de 2018

Nadala dos mil divuit

Violeta Garcia Torras
Les Flandes, Piera

Un lloc és bona cosa per fer-nos el temps nostre
al llibre esgavellat que serà la memòria.
Aquí, barranc boscós: pollancres pelats, ara,
retallen el cel plata. El picot garser surt
dels brucs i tria els troncs eriçats i s'hi arrapa.
Avui, l'ocell tacat vermell posa la cirera
i ens fa més feréstec aquest marc de Nadal.
Els nens juguen al rei entre els escorrancs.
Els plors de la fadrina van fer-los ben profunds.
Sense consol voltava per aquest indret ple.
Casada la volien, amb un vell. I desfeta,
ella va ser el lloc. Cada any el trepitgem,
un lloc de faula on, entre festes, ens esbargim,
on no ens reca el passat i el futur no el pensem,
per més que, en el present, no som més que paisatge
per l'aigua treballat i del temps som camins.

AGC

Llúcia Garcia Torras



dissabte, 8 de desembre de 2018

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Exili d'Ovidi

aquest temps que hem sofert serà molt recordat.
brillarà a la tenebra el record d'un nom: el teu.
el teu nom, recordat, enyorat, serà com un gerani
saganant, ningú no necessitava tant la llibertat com tu.
ningú no va patir, com tu, la fam de llibertat,
l'exili, hi ha un moment, minúscul, al llarg del
dia, mentre fem el que hem de fer, dins de la llibertat
guanyada, que recordem i diem el teu nom en veu
baixa, i és com si tinguéssim a les mans un gra de
blat, un pètal d'aigua. tu, clar, ovidi, refusat,
abandonat al més cruel destí per l'arbitrarietat d'un 
césar falsament moralitzant, et recordem, encara
ens encens les pupil·les, ens cremes com una pòlvora
les mans plenes de propòsits, oh ovidi, fill nostre
i pare nostre, pare d'aquesta llibertat que gaudim i que
és teua i dels qui han patit, com tu, dins la feroç
dictadura.

"V", Exili d'Ovidi, Vicent Andrés Estellés

dilluns, 15 d’octubre de 2018

#EstimatsJordis

Un any de presó injusta per un delicte inexistent. #EstimatsJordis #LlibertatPresosPolítics #Autoinculpat = autoinculpeu-vos


 I article publicat a Media.cat el 26 de setembre:


Desig de ser civilitzat

Matinada 1 d'octubre, 6 h: posem que una vintena de persones salvaguarden cadascun dels 2.229 col·legis electorals. A fora, desenes o centenars de persones, per cadascun d'ells, fan de cordó per impedir el manament judicial del Tribunal Superior de Justícia de desallotjar els centres. A les nou del matí, s'obren els centres. L'acció policial, la civilitzada i la incivilitzada, en tanca 112. Tot i així 2, 286.217 milions de persones voten. 

     Sabem que el Govern, a l'últim, va lliurar l'organització del referèndum a la ciutadania. No van ser els funcionaris qui van obrir els col·legis i muntar les meses. Tampoc van treballar els funcionaris del centre de recollida de dades de les jornades electorals. En primer lloc, prop de 45.000 persones haurien desobeït el manament del Tribunal Superior de Justícia. Després, centenars de milers s'haurien arremolinat a les portes dels centres per garantir que moltes més votessin. 
     Sembla fàcil entendre que va ser un acte de desobediència civil massiu si ens cenyim a l'1 d'octubre. Podríem discutir si aquest moviment perseguia el reconeixement del dret d'autodeterminació o una insurrecció, un alçament contra el govern establert, per fer efectiva la secessió, extrem que, com es va veure, era impossible de realitzar sense un control efectiu del territori. En tot cas, seria un judici d'intencions. L'economista Anton Costas, en l'article 'La desobediència civil', publicat a La Vanguardia el 5 de setembre, es decanta pel "cop revolucionari", després de descartar la desobediència civil, en base al fet que el Parlament aprova el 6 de setembre la Llei del referèndum. 
     Costas adopta un punt de vista erudit a l'hora d'analitzar els Fets d'Octubre. Cita la teoria de la desobediència civil del filòsof nord-americà John Rawls. Nega el pa i la sal, a les desenes de milers de persones que, espontàniament, van acudir en suport de la idea del referèndum jugant-se-la. ¿El sobiranisme no pot estar inspirat en Gandhi i Luther King en el fet que, davant l'autisme de l'Estat, organitzi actes de desobediència i resistència? Rawls sosté que una de les funcions de la desobediència civil és la millora del sistema democràtic allí on l'Estat té dèficits. ¿Dèficit que, en la democràcia espanyola, no es posa en evidència davant les democràcies del Canada i el Regne Unit?     
      Penso que Costas pertany a un sector benpensant, civilitzat, de l'establishment, que aspira al diàleg entre les parts. Però està atrapat en l'Espanya del a por ellos si no reconeix la part aclaparadora de la societat catalana, representada en l'arc Parlamentari en un 80%, com s'ha dit, que reclama un dret que posa les bases per al diàleg, mentre que; l'altra part en nom de l'Estat no n'accepta cap. Al meu entendre, l'1 d'octubre s'esdevé que una minoria social apel·la al sentit de justícia de la majoria (l'Estat) i dona constància que s'estan violant les condicions de lliure cooperació, tal com fa la desobediència civil, segons Rawls.







dimecres, 19 de setembre de 2018

Essent lliure ets a la presó

L'acusen de rebel·lió impròpiament perquè no va protagonitzar cap "aixecament violent". La mentida judicial serveix per a una persecució política que viola llibertats fonamentals, com el dret de manifestació.  
     Cuixart, fa poc més d'un any, per a La Terra de setembre del 2017, ens explicava de manera impecable que l'1 d'octubre era un pas per abordar els greus problemes, d'0rdre econòmic i social, que tenallen Catalunya. Aquí l'extracte audiovisual: 



Cuixart exercint la seva llibertat no menteix, i essent lliure és a la presó. La Fundació Josep Irla ha publicat el llibret Cent cites per la llibertat. En trio tres: 

"El símptoma més clar de l'exercici de la llibertat és no haver de mentir"
Maria Aurèlia Capmany (1918-1991)


"La llibertat absoluta burla la justícia. La justícia absoluta nega la llibertat. Per a ser fructífers, ambdós ideals han de trobar els seus límits en l'altre."
Albert Camus (1913-1960)

"Si no creiem en la llibertat d'expressió de la gent  a la que detestem, aleshores no creiem en absolut en la llibertat d'expressió"
Noam Chomsky (1928)

dimarts, 11 de setembre de 2018

Camina com un poble entre els pobles

POBLE

I

Poble, retroba, 
entre totes les fulles, 
la teua fulla.

II

Poble, retroba, 
entre totes les pedres, 
la teua pedra. 

III

Poble, camina
com un poble entre els pobles. 
Camina i canta.

Vida secreta (1975), Vicent Andrés Estellés

dilluns, 3 de setembre de 2018

Tanka la festa

TANKA LA FESTA

Pugen els coets 
i en la fosca s'apaguen
dies que el cel toquen.
Brins de cendra ens cauran
als cabells i a la pell.

AGC












HAIKÚ D'ANAR FENT

Alimenta't
amb el pa dels records
i fes camí. 

AGC

dimecres, 29 d’agost de 2018

Josep Fontana mai no serà absent

"Les obres de Josep Fontana ens han ensenyat com les situacions socials injustes no són resultat d'unes circumstàncies inevitables, sinó que sempre han estat el fruit d'unes decisions interessades i de les prioritats imposades pels grups socials dirigents".

Borja de Riquer i Permanyer, a La Vanguardia 

La darrera entrevista que li vaig fer a La Terra el 2015 i extracte audiovisual aquí sota. Per saber-ne més vegeu l'etiqueta Josep Fontana


dimarts, 28 d’agost de 2018

Estrella de mar

La vida és plena a la platja,
el sol salvatge fem pacífic
i l'ànim d'infant dardaire
renovem a l'aigua. Soc pare
i em deixo portar per la filla
amb les ulleres i el tub,
el cap dins el món submergit:
silenci frisós, peixos i algues
dansen a les roques amb crancs.
Cull una estrella i un núvol
de mica s'alça de la sorra.
Després, el premi se'ns despunta
i a la galleda fa patir
mentre ens eixuguem la sal.
Ho tenim tot: salut, pau i amor,
però no-res ens recorda què som:
éssers mancats al món ingràvid.
La retornem al mar com l'astre
caigut al fons de la nostra ànima
perquè es refaci dels nostres dols.

AGC

Es Grau, Menorca. AGC

diumenge, 19 d’agost de 2018

Camí de guilla



AGC, 27 de juliol, Montseny
El sol mig alçat desperta colors,
la fronda encara degota i no cruix
com al migdia amb la premsa de llum.
Coneix tots els cants, fresses i silencis.
Sap que el talp medita sota el rostoll.
La llebre, no sap per què, ha saltat avall
prop dels corrals i el mas abandonats,
temples del passat aquí a muntanya.
Llavors, a l'última ronda d'avui,
l'home d'ulls com móres ha aparegut.
Se'l mira com un intrús dins de casa
parat a l'estúpid camí de pedres,
que creua el seu camí entre la bardissa.
S'asseu rere els brucs, ja passarà, badalla.
Però l'home, quiet, sense pell ni instint,
li clava els ulls, malejant el temps.


AGC

dissabte, 14 de juliol de 2018

L'aniversari dels deu anys de la crisi econòmica

Publicat a Media.cat el 3 de juliol

Els primers anys de la crisi econòmica vaig entrevistar economistes i sociòlegs que publicaven llibres que l'explicaven. Ho vam fer a la premsa de tots els nivells i les ràdios i les televisions. La caiguda de Lehman Brothers el 2008, per les subprime, van posar en evidència que s'havia viscut en una histèria neoliberal que abraçava l'especulació del mercat internacional de fluxos financers. Aquest fer també havia arribat al costat de casa: les nostres caixes venien hipoteques d'alt risc i preferents. La bombolla immobiliària va tenir una dinàmica pròpia a l'Estat espanyol, ni tant sols li va caldre ser greixada pel mercat internacional de finances, s'havia generat els seus propis actius tòxics. Proporcionalment, va ser més monstruosa que l'americana.
     Al 2011 parlàvem de recessió. Van arribar les retallades. Vam constatar que les pèrdues es socialitzaven i els beneficis es privatitzaven. La festa d'uns pocs la pagàvem tots. El deute privat havia contaminat el deute públic. Ens van endossar la pirueta conceptual del deute sobirà, que ajuntava els dos anteriors, així oblidàvem l'origen privat de tot plegat i els governs salvaven els bancs haguessin fet les malvestat que haguessin fet. O perquè en poguessin fer més: Rato amb Bankia i les targetes black; vaja pijar-se a la cara dels contribuents.
     En les entrevistes que vaig fer vam intentar desentranyar les causes, diguem-ne culturals, que havien portat a la crisi. Eren les escoles de negocis que legitimaven el poder econòmic des de la teoria econòmica, la idea que les lleis del mercat són inexorables, que el mercat és lliure, racional i està per sobre de la política. Dins d'aquest ambient, els especuladors s'havien endeutat fins al coll i no eren capaços de tornar el deute. Amb tot, el neoliberalisme no feia autocrítica i els seus valors persistien.
     En aquest context, Catalunya va viure un episodi digne de menció, que a les pàgines de La Terra vam abordar a bastament. El 2012 el Govern d'Artur Mas apostava pel projecte Eurovegas al Baix Llobregat: una gran ciutat de casinos que depredava una zona agrària única al costat de Barcelona. La Generalitat avalava valors contraris a la superació de la crisi: el joc i el diner fàcil. El model econòmic per fer front a la crisi era tornar al totxo i als serveis de baixíssim valor afegit. Si estàs borratxo torna a beure per sortir de la ressaca!
     Recentment hem entrevistat a la revista La Terra el conseller d'Economia d'aleshores, Andreu Mas-Colell, perquè a Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, (Edicions 62, març del 2018) ens explica, amb perspectiva, els anys de la crisi. Ens ho temíem, no deixar caure els bancs era un dogma! Eurovegas, una martingala! Mas-Colell que somia una economia de gran valor afegit i per això va crear la conselleria d'Economia i Coneixement, va haver de fer la gara-gara al magnat Sheldon Adelson tot i sabent que el projecte no arribaria a bon port. Per esperit esportiu, per competir amb Madrid.
     Deu anys de la crisi econòmica del segle, celebrem l'aniversari, a veure si ens fem grans.