diumenge, 12 de febrer de 2017

Les Tres Xemeneies de Sant Adrià del Besòs

S'escriuen en majúscula ara les Tres Xemeneies, les restes de la central tèrmica de Sant Adrià, tal com diem el Pedraforca, com un topònim. Van ser construïdes el 1970 per la Fecsa, tenen la meva edat.  En poc temps s'han fet un nom propi. Formen part de la vista que tanca l'horitzó a la banda de mar del nord de l'Àrea Metropolitana.
      Endesa va tancar la central tèrmica el 2011. Assabentats que l'empresa elèctrica la volia enderrocar el 2008, 2.135 adrianencs van votar a favor de conservar l'estructura de la central en una consulta organitzada per l'Ajuntament. 
     La silueta de les Tres Xemeneies de 200 metres d'alçada amb el temps evocarà un passat industrial, fins pot semblar un monument com la Torre Eiffel.  Ara bé, de petits no ens feia pas gràcia veure les Tres Xemeneies de la platja de Badalona estant. Ens parlaven de contaminació. Ja joves, quan passàvem pel davant de la central tèrmica amb el tren anant o tornant de Barcelona, la imposant construcció de turbines gegants esparverava. I un pensava que viure-hi a prop era signe dels temps, com esperar que Ronald Reagan premés el botó vermell, i signe de classe social: ser un no ningú de l'extraradi de la gran metròpoli. Els veïns de l'entorn més pròxim havien patit pluges negres de resultes del fum per la combustió de fuel. Molts hi treballaven, havia tingut uns 900 obrers [Wiquipèdia].  
     El temps, aquesta filosa que tot ho transforma, ha fet que li agafem afecció. Els mateixos veïns que han viscut amb la inquietant presència de la central tèrmica al costat i que els hi ha barrat el pas al mar tota la vida defensen la preservació de la seva carcanada. Ja diuen que l'amor és un malentès, que ens delim per un gest de consol de qui ens fa patir.
            Jo mateix vaig experimentar aquesta transformació del cor quan un vespre d'estiu de principi de segle vaig anar a una rave (una festa amb música en un espai obert), a la platja sota les xemeneies. I el dia que la meva parella, pels meus trenta dos o trenta tres anys, em va regalar un ex-libris propi creat per en Pau Laball, artista amic meu. Hi apareixen les Tres Xemeneies entre el mar i un espigó, la punta de les quals es transforma en plomes estilogràfiques, en un fons de sol i lluna en eclipsi. En Pau diu que hi va pensar perquè les Tres Xemeneies eren el nostre paisatge comú, ell les veia des del barri de la Verneda de Barcelona i jo des de Badalona.
   
Obra de Pau Laball


            Acabo amb un poema de Màrius Sampere, de Santa Coloma de Gramanet. El Déu que baixa en un crescuda del Besòs fins al mar acaba trobant tres raons, per a mi, està molt clar qui les inspira.

Balada del Déu, el riu i la mar

He vist Déu baixar pel Besós,
l'única vegada que l'he vist, mai més.
Va ser un matí molt clar, brutalment clar,
ho havia de ser. De sobte, el cel retrocedí
fins a l'espai de la pietat, el color blau tancava
el cicle de pluges espesses i fosques, un vent fi,
sempre frontal, maldava per endur-se
tots els danys de la nit. Però les veus del soterrani
lloaven la crescuda del riu,
l'aigua, escumosa, pervinguda
del mal del fang, s'havia alçat dotze pams
per damunt de la seva pròpia respiració,
arrossegava soques i bidons, el turó negre
d'un ventre fart de mort, palmons i rates, tot allò concernent
a la primera pregunta del món. Vaig dir-me
que devia ser Ell, surant en l'oli i la bromera
dels àcids expulsats pels furtius onanistes
amants de tanques i canals: Déu anava a mar,
vaig refer la vella història: de primer
s'hauria esgarriat dalt la muntanya
del Sanatori de l'Esperit Sant; per això, per fugir-ne,
hauria davallat als carrers tristos de Sant Adrià,
on la gana i la humitat l'haurien emmalaltit; després,
més blanc i magre que la puresa,
efectivament tísic,
hauria escopit sang als dos marges del riu i esperaria
que florissin, agraïdes, la runa i la mala herba,
però vingué la tempesta. Així devia haver estat
i ara anava a mar. Ho va fer per tres raons
de pes: per no tornar a caure en l'error d'ésser vist,
per guarir-se amb el iode i la sal, per recobrar
la immensitat perduda. Allà,
al capdavall del riu,
entrarà en el circuit de les taronges d'or,
el complaurà que el peix i la lluna siguin u,
coneixerà el vell Ulisses, que mai no tornà a casa:
amb ell repetirà el periple
de l'ànima nostra, també feta aigua.

divendres, 3 de febrer de 2017

Els murs interessats que ens protegeixen

Em ve aquest poema quan penso que ens deixem governar per tota aquesta merda d'interessats, que fan que els interessos de les seves finances, dels seus bancs i les seves indústries siguin els nostres aixecant murs per fer veure que ens protegeixen. I són ells (els que més tenen), els que ens xuclaran la sang. No pas els desposseïts de fora.

L'aparador

Posem que és un home qualsevol
davant l'aparador
—ple tant de comestibles com de joies—
de la vida.
Trencar-lo és fer-se mal.
                                                 Li cal esdevenir
poeta i posseir-ho
imaginant-'ho, evangelista
lloant-se ell mateix
per abstenir-se'n?
                                     I si no és cridat?
Jo hi portaria els fabricants.
I que vegin els ulls que miren cap a dins,
que els embruti la sang dels lladres de botigues.
I que provin de viure amb la dieta
del poeta, el sou
del capellà
                      Veig com a Europa es tanquen les persianes.
Més enllà, queda el món sencer:
els rics amb tot per vendre,
els pobres amb ni cinc per comprar-ho.

Experimentant amb un amén (1986). R. S. Thomas, traduït per Anna Crowe i Joan Margarit a l'antologia No hi ha treva per a les fúries, Edicions Proa, 2013.

Ronald Stuart Thomas (Cardiff, 1913). Poeta gal·lès, ordenat capellà de l'església anglicana del País de Gal·les el 1936. Va casar-se el 1940. Diu Anna Crowe: "Thomas, que va morir als vuitanta-set anys, era partidari de la Campanya per al Desarmament Nuclear i es considerava un pacifista, però suportava els incendis deliberats, per part del grup Meibion Glyndwr, de les cases de vacances dels anglesos al País de Gal·les. El 1998 va comentar: "Què val una mort contra la mort de la nació gal·lesa sencera?". També col·laborava activament en la preservació de la natura, sobretot dels ocells."


Dissabte 18 de febrer es fa una gran manifestació a Barcelona dins la campanya #CasaNostraCasaVostra, llegiu-ne elmanifest. Aquí sota un dels vídeos de Vides aturades:

dissabte, 14 de gener de 2017

Johnny va agafar el fusell

Pintada al carrer del Temple de Badalona. Foto: Joan Morales

"Va pensar aquí tenim el Joe Bonham estès com un costellam de bou la resta de la teva vida i per què? Algú et va tocar l'espatlla i et va dir vine fill ens n'anem a la guerra. I te n'hi vas anar. Però per què? En qualsevol altre afer com ara comprar un cotxe o anar fer un encàrrec tens el dret de demanar què m'hi espera allà? Altrament pagaries molt per cotxes dolents i faries encàrrecs per a sonats i et moriries de gana. És una mena de deute que tens amb tu mateix quan algú et diu vine fill fes això o allò altre t'hauries d'aixecar i dir miri senyor perquè hauria de fer això per qui ho haig de fer i què n'acabaré traient? Però quan ve un tipus i et diu corre vine amb mi arrisca la teva vida pot ser que moris o que quedis tolit quan això passa ja no hi ha drets que valguin.
     (...) Quan els exèrcits es posen en marxa i les banderes onegen i es difonen eslògans aneu amb compte nois perquè són les castanyes d'algú altre que estan al foc i no les vostres. El que fas és lluitar per paraules i no estàs fent un intercanvi honest no és la teva vida per alguna cosa millor".
Johnny va agafar el fusell, Dalton Trumbo. Traducció d'Albert Pijuan. Angle Editorial, primera edició octubre del 2016.

Acabat de traduir al català, l'he llegit quan l'he descobert a la llibreria. A final dels vuitanta i principi dels noranta, en les jornades antimilitaristes se'n passava la pel·lícula. Era una referència. També en aquell època en Pep Munné n'havia fet una obra de teatre. No vaig veure ni l'una ni l'altra.  
     Dalton Trumbo va escriure Johnny va agafar el fusell el 1939. El seu personatge és un soldat nord-americà víctima de la Primera Guerra Mundial, absolutament mutilat: sense cap extremitat, ha perdut el nas i la boca també, no hi sent, no hi veu, i no pot parlar. La narració és el seu flux de pensament, record, i present des del qual lluita per comunicar-se amb el món.
            No té pèrdua el pròleg de Trumbo, escrit 1959 i l'addenda del 1970. En el primer explica que es va publicar just abans de la Segona Guerra Mundial i que no se'n va deixar fer una segona reimpressió ja enmig de la contesa. Però no en fa escarafalls. Als setanta, sí, en canvi, troba molt pertinent la seva narració davant la guerra del Vietnam i per això ell mateix en dirigeix la pel·lícula el 1971.
            Justament al novembre passava per davant dels cinemes Texas de Barcelona i veia l'anunci del film Trumbo. Santa Ignorància! No vaig associar-la a l'autor del Johnny va agafar el fusell fins que vaig descobrir la traducció d'Angle Editorial. Trumbo guionista multipremiat (Vacances a Roma, Èxode, Espartac...) i perseguit per McCarthy. Després m'he comprat la peli i està molt bé. Però no se'n parla gens del Johnny. Això que és de les poques novel·les que va escriure Trumbo i a partir de la qual va dirigir la seva probablement única pel·lícula. És més, a l'epíleg, el famós excombatent del Vietnam (crec que el que va inspirar el personatge de Tom Cruise de Nascut el 4 de juliol d'Oliver Stone), Rob Kovic cita el llibre i diu:
"<<Vosaltres planegeu les guerres vosaltres senyors dels homes planegeu les guerres i apunteu on són que nosaltres apuntarem el fusell.>> Probablement, aquest fragment explica per què Trumbo va ser citat davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes, per què va ser atacat i perseguit durant anys i per què es va veure obligat a exiliar-se amb els altres Deu de Hollywood i amb centenars més com ells; inscrits a la llista negra".




dissabte, 24 de desembre de 2016

Nadala dos mil setze

El temps és fang

Fa un any, la Llúcia va fer un tió d’un còdol blanc.
Li va donar vida amb ulls, nas i barretina de plastilina.
La Violeta va fer el mateix amb una pinya rosegada.
Tots dos van arraulir-se a casa, cadascun
amb manta nova de trinca, perquè se sap que,
fets de pedra i fusta a la intempèrie,
aixoplugats s'enfredoreixen. El fred dels tions
ens abriga l'ànima i estimar-los multiplica el regal.
Sa mare va posar la corona de llana a l'entrada,
la va comprar l'any anterior i va ser una tria
d'aquelles que es fan per a tota la vida: serà la fita
que guiarà els de casa pel camí de desembre a gener.
La peixatera em va recordar que érem pobres
—no es pot ser pas incrèdul per Nadal—,
però no vaig deixar pas de comprar un turbot
com una ombra d'avet sobre el llit de neu.
L'àvia va fer llufes del diari, van ser icones dins
de casa tot el dia i llavors, per la finestra, vèiem
els vianants esllanguits, com homes de paper.
Tres dies més tard, vam esbrinar que l’home dels nassos
és qualsevol senyor, no sabem per què, que passeja sol:
qui va de bracet no pot caure al sac foradat dels dies.
Per Sant Manel vam replantar el marfull del jardí de l'avi.
L'arbust antic s'havia recremat i el nou lluïa la flor blanca
inconfusible de l'hivern, com el símbol de la neu.
Els Reis d'Orient ens van portar bicicletes per
perllongar la fantasia de tenir-nos drets sobre dues rodes.
¿No és el tirar endavant cada nou dia equilibri
de somnis i alhora tocar de peus a terra?
De tot plegat fa un any, i és veritat que tot torna,
però, també, que torna diferent. El temps és fang
i la saviesa, posar motllos als dies.


Albert Garcia Catalan
Turbot, Llúcia Garcia Torras

dijous, 17 de novembre de 2016

Lluna del matí

AGC


Dilluns vam intentar encabir la contemplació en el nostre horari. Però no va poder ser. No vam poder mirar l'anunciada lluna més grossa i brillant; com no n'hi hagut des de fa setanta anys! Per esguardar-la a pler, a la tarda, hauríem d'haver baixat a la platja, estendre una estora a la sorra, escarxofar-nos-hi, cobrir-nos amb una manta, treure el termo i unes pastes de te, per deixar-nos endur per la música de les conjuncions que lliguen les persones a la natura astral.
     Però, per això, no s'han de tenir horaris. Per exemple, els compromisos extraescolars dels nens, que s'han de complir, justament per aprendre a descobrir el món dels compromisos.
    Llavors, de nit, vam intentar veure la lluna, ja alta, entre els intersticis d'aquesta roca gegant que és la ciutat —i de la qual nosaltres en som els insectes ocults—, però vam fer tard, perquè no la veiem ni des del balcó ni des de la galeria ni des del terrat. I tocava sopar i anar adormir, que l'endemà ja ens pesava pel cansament d'un dilluns com cal.
     Hi va haver plors de disgust.
    Amb tot, sóc pare i company de recursos excepcionals. Recordava aquesta època de l'any haver recollit la persiana mallorquina cap a les vuit del matí, com qui aixeca el teló, i descobrir una escena de somni: la lluna, com una moneda gegant i resplendent, al cel blau intens contrari a l'alba, ficant-se, com dins la guardiola, rere el Tibidabo.
     Però, sobretot, recordava el poema d'en Pere Rovira.
     Vaig emprar els meus recursos i, així, vaig reparar els danys causats el dia abans. 

Novembre

Quan obrim la finestra, el sol ja asseca
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.

La mar de dins, Pere Rovira, Proa, 2003. Premi Carles Riba, 2002.

dilluns, 19 de setembre de 2016

Essencialismes

Article publicat a Media.cat, el 19 de setembre


Som el que sembrem,  som el que mengem, som el que escoltem, som el que fem, som el que pensem ... Aquesta fórmula retòrica ha tingut èxit i aquí i allà ens la trobem. La frase, en les diverses variants, triomfa sigui per fer prendre consciència sobre una causa, sigui com a titular periodístic, sigui com a crida publicitària per activar ressorts psicològics.
            El 2008 naixia a Bellpuig (Urgell) el moviment Som lo que sembrem amb l'objectiu d'aturar el cultiu de transgènics a Catalunya. Va ser qui va fer aquesta troballa a casa nostra. Té sentit que nasqués de l'ecologisme, ideologia que es nodreix de textos filosòfics. D'aquí va passar al món de la nutrició: Som el que mengem. Consigna per cridar l'atenció sobre el consum alimentari i posar en qüestió els productes industrialitzats. Va servir de títol de reportatges sobre la qüestió, capçaleres de blogs i de revistes digitals, com etselquemenges.cat, aquesta centrada en els consells de dietes saludables.   
            Radio 3, l'emissora cultural pública espanyola —veritable estructura d'estat, projecte que brilla per la seva absència en les aspiracions catalanes— té la falca: Eres lo que escuchas. RAC-1, "tots som u". Enguany TV3 i Catalunya Ràdio han estrenat Som el que fem, espai a cavall del reportatge de novetats i la docusèrie social. "Som el que pensem" serveix per a teràpies d'autojud anunciades a Internet. Som el que... a la publicitat, com deia, quan no te n'adones ja te l'han col·locada.
            <<Les paraules no són més que símbols que expressen les relacions de les coses entre si i en relació a nosaltres i deixen intacta la veritat absoluta; i la paraula "ser" indica tant sols la relació més general>>*, Nietzsche. El filòsof alemany esdevé una fita en la història del pensament per haver-lo desprès de tot ens superior, sigui religiós o racional. Es tracta d'un humanisme que ens descarrega dels absoluts. 
            Ens convé recordar, doncs, que les generalitzacions que ens interpel·len són recursos retòrics. Evidentment, no som el que sembrem, ni el que mengem, ni el que escoltem, ni el que fem, ni el que pensem...; per sort. Allò que ens determina és el canvi, el moviment del pas del temps, cosa que fa inviable tots aquests reduccionismes. A la segona meitat del segle XX, en una altra fita de l'humanisme, Jean Paul Sartre va dir: <<L'existència precedeix l'essència>>**.  

*La filosofia en l'època tràgica dels grecs, 1873, Friedrich Nietzsche
** L'existencialisme és un humanisme, 1968, Jean Paul Sartre