dilluns, 13 de gener de 2020

Dues lectures sobre el passat roent

Publicat a Media.cat, el 8 de gener

La primera és del nostre col·lega Joan Canela, que ha estat editor de Mèdia.cat: Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit (Sembra Edicions, octubre de 2019). Traça la història del moviment de desobediència civil més nombrós fins al canvi de mil·leni a l’Estat. Un bon treball periodístic a partir, sobretot, d’entrevistes a molts dels protagonistes. Explica dotze anys de lluita, des que el 1989 l’objecció de consciència va passar a dir-se insubmissió fins que es va suspendre el servei militar obligatori el 2001. Els costos personals formaven part de l’estratègia: 1.670 presos de consciència, presos polítics, al cap i a la fi, en democràcia —s’hi inclouen la presó preventiva, compliment de condemna, tercer grau i també les presons militars de desertors.
     Els insubmisos van desbordar l’Estat. Canela estima que van participar-hi entre 20.000 i 50.000 joves. El llibre és un compendi de les vicissituds de la desobediència civil, que s’ha d’entendre com un procés obert, que inclou moltes etapes, on hi ha protagonistes que representen una lluita col·lectiva, on s’estableixen vasos comunicants amb altres moviments, on se succeeixen diferents estratègies segons el moment, on s’atien les contradiccions al si de la judicatura i es guanya l’opinió de la societat amb accions originals i fermes en la noviolència.
     Fa 30 anys cap diccionari tenia l’entrada “insubmissió”. Avui, sí, el DIEC 2 diu que és el “moviment social que proposa la desobediència dels joves cridats a fer el servei militar o el civil”. Igual que a Catalunya, el terme “insubmissió” va ser més que normalitzat i popularitzat arreu de l’Estat. Però una simple recerca al Diccionario de lengua española us farà caure d’esquena: encara no n’ha admès l’accepció. És rellevant. Demostra que la crisi de la democràcia espanyola d’avui ve de lluny causada per un sistema de poder obsolet que es resisteix a acceptar la realitat.
      La segona recomanació fa un salt al 2017: Música i pols (Proa, setembre de 2019), un dietari de Pere Rovira. El dia a dia de l’escriptor als setanta anys és una radiografia del país l’any que se’ns farà més present el passat. La seva mirada reuneix totes les capes de la vida: l’íntima i familiar, la domèstica i la social. Totes, com en qualsevol vida, interrelacionant-se.
      En la primera capa, Rovira lluita amb les armes de la lectura i l’escriptura contra les xacres de l’edat i la tristesa davant les ombres de la mort. Rovira passa comptes amb la poesia i, entre altres, contraposa l’amor empíric, sòlid, llarg i ple amb la seva parella, a l’amor romàntic teòric, incert i inconsistent de molts poetes. Serà una any ple d’emocions: veurà créixer artísticament la seva filla i un altre fill el farà avi. La vida domèstica passa, bàsicament, en dos escenaris, al Segrià i al Delta de l’Ebre, on les seves relacions ens donen a conèixer la gent i el país.
      La dimensió social del poeta i doctor en filologia, que ha estat professor a la Universitat de Lleida, és especialment interessant el 2017. Consigna que, majoritàriament, les coneixences que ha conreat durant temps amb la intel·lectualitat espanyola progressista adopten les tesis de la dreta davant el conflicte català. N’esprem les contradiccions. El dietari té l’afegit de fer-nos viure l’enjòlit d’una novel·la a mesura que s’acosta l’1 d’octubre. Al final, el conjunt del dietari ens deixa una obra literària que, a més, retrata l’any que el partits espanyols de govern i els seus ajudants fan de botxins de la democràcia i inicien el que Rovira en diu “la degradació moral d’un país que començava a ser digne i que torna a enfonsar-se en la vilesa dels seus pitjors anys”.




dimarts, 24 de desembre de 2019

Nadala dos mil dinou


Llúcia Garcia Torras
Lapònia

Viatjàvem al Pol Nord
amb la furgo de l’avi.
Ho teníem tot parlat
feia dies, mesos, anys.
Carregàvem vitualles,
portàvem salconduit
per saltar el Pirineu.
Tot fosc i clandestí,
els fars, un feix boirós.
Eren uns temps estranys
per segons quines coses.
No escoltàvem cap no,
com mariners al mar,
com tuàregs al desert,
brivalls dins de les coves.
Vam passar llacs, muntanyes,
la tundra i d’avets boscos,
on un país sense límits
definits és Lapònia.
Com el foc de guineu,
fet de fusta podrida,
fa una resplendor tènue,
verda, lila, magenta,
l’aurora boreal.
L’avi va obrir el garatge.
Vam sortir ben inflats.
Ho havíem planificat
a les hores del pati
dins el barco banyera
plantat sota palmeres.
—Com aquest país remot,
no tindrem mai més límits—,
ens vam dir, més que amics.
AGC


Violeta Garcia Torras

diumenge, 1 de desembre de 2019

Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit

D'esquerra a dreta: AGC, Joan Canela, Joan Oliveras, Dolors Sabater, José Santiago, Francesc Arnau, Igansi Niubó, Albert de la Cruz, Eduard Díaz, parella de De la Cruz i Joan Carles Isal


Albert Garcia, empresonat el setembre, recorda com el seu advocat, en un recés de l’entrevista amb el Jutge militar Izquierdo, li aconsella que arrenqui a córrer. <<Em va tocar a mi tranquil·litzar-lo i explicar-li que m’havia preparat per aquell moment, i que a més, en el pitjor dels casos, no m’estaria a la presó més de quinze dies>>.
Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit, Joan Canela, Sembra Edicions, València, octubre del 2019

Dijous passat vam presentar el llibre de Joan Canela a la llibreria Saltamartí de Badalona. Vam fer memòria de la participació de Badalona al moviment d’insubmissió. Dotze anys de lluita, des que 1989 l’objecció de consciència va passar a dir-se insubmissió fins que es va suspendre el servei militar obligatori el 2001. 1.670 presos de consciència, polítics al cap i a la fi, en una democràcia —s’hi inclouen la presó preventiva, compliment de condemna, tercer grau i també les presons militars de desertors. D’aquests, tres badalonins: Marià Sans, José Santiago – insubmís sobrevingut a la caserna— i qui signa. Més de 600 joves passarien a la clandestinitat. D’aquests, els badalonins Roberto Soria —potser cas arxivat—, Jaume Costa i Àlex Graupera. Un altre miler van ser jutjats i condemnats sense entrar a la presó. D’aquests, els badalonins Ignasi Niubó, Joan Oliveras i Joan Carles Isal. També hi ha els casos d’Albert de la Cruz i Miguel Garcia, dels quals en desconec el desenllaç. Milers més, entre 20.000 i 50.000, van seguir la mateixa via sabent el risc que corrien, estima Canela.

Per què estàvem preparats? Per què estàvem disposats a assumir la repressió? Perquè segons la nostra escala de valors sortia més a compte anar a la presó que no pas fer el servei militar. Perquè com deia dijous la Dolors Sabater el símbol del fusell trencat era molt potent (el Moviment d’Objecció de Consciència el 1989 el va adoptar de la War Resisters Internacional). Perquè com diu Pau Pérez, al llibre, la repressió et destrossa, però en el cas de la desobediència civil t’enforteix. Perquè com deia l’advocat Francesc Arnau als judicis: aprendre a matar és execrable. Perquè com deia el manifest d’insubmissió: “No permetrem que l’Estat ens segresti la vida ni que els militars ens robin la joventut.” Perquè com deia la mare del poeta Charles Simic, la guerra és una cosa d’homes immadurs. Perquè Pepe Beúnza va fer el primer pas el 1971. Perquè Henry David Thoreau va encunyar el terme desobediència civil i Lev Tolstoi, el d’insubmissió. Perquè Gandhi va vèncer sempre. Perquè Albert Einstein era tan bon científic com humanista i, per això, era antimilitarista. Perquè...

Què en podem aprendre? La desobediència civil és un procés: van caldre 12 anys per produir un canvi legislatiu. S’inicia amb la no col·laboració, un gest de compromís personal dins una estratègia col·lectiva. Però aquí no s'acaba. Calen un seguit d’actes de suport, d’amplificació. Mètode: acció passiva no violenta. Com remarca Gabriela Serra, la cosa no anava de ser valents davant els militars, policia, polítics; anava de decidir què era més útil i correcte en cada acció. Així, vam fer nombroses manifestacions, encadenaments, ocupacions de casernes i centres d’organitzacions que oferien places a la Prestació Social Substitutòria, pintar corbetes de rosa, ocupar el Castell de Montjuic... imaginació al poder. 

     Els judicis. La lluita judicial va ser clau, va obligar l’Estat ha fer lleis diverses. Fins a la despenalització, els insubmisos podien ser perseguits per quatre codis penals diferents. Va posar en contradicció la Constitució Espanyola. El conflicte entre el deure a servir a l'Estat i el dret a la llibertat ideològica, Article 30 i Article 16, respectivament. Va obrir moltes bretxes en l’aparell judicial. El fiscal general de l’estat demanava aplicar les penes de presó i els fiscals territorials el contradeien. El jutges buscaven diverses maneres per absoldre. I vam aprendre, des dels primers consells de guerra, que la diversitat estratègica no resta si hi ha un finalitat comuna. Pot enriquir-la. Així, vam fer judicis espectaculars, altres pur tràmit, insubmissió total –no aparèixer al judici i ser declarat en rebel·lia—, o bé presentar-se i no col·laborar en el judici. 
     Les autoinculpacions. Una campanya on ens podíem declarar inductors a infringir la llei. Molta gent de la cultura va donar suport als insubmisos. “Al meu pis tinc un insubmís”, emmarcat en aquesta campanya. 
     Aliances i complicitats amb altres lluites: el feminisme, el moviment per l’alliberament gai, l’anticapitalisme, la defensa del territori (ecologisme), el moviment veïnal, l’independentisme o la solidaritat i la cooperació internacional. Com recorda Jordi Muñoz (MOC), la insubmissió estableix vasos comunicants en l’acció i el discurs a l’hora de denunciar un poder masclista, homòfob, que trepitja, malmet i contamina el territori, que oprimeix les nacions a Espanya, que participa del comerç d’armament que oprimeixen altres pobles del món. 

Què n’ha quedat? Són molts els fruits, entre els quals el de mantenir la brasa de la cultura de la desobediència, a Catalunya ve de lluny, des de la Revolta de les Quintes del 6 de juliol del 1845. El 2003 aporta una estructura i un estat d’opinió a les grans manifestacions contra la invasió d’Iraq. Avui continua la campanya desmilitaritzem l’educació. I continua la campanya d’objecció fiscal. El 2016 el Parlament aprova la moció per la desmilitarització de Catalunya! 
     Vam començar l’aniversari dels 30 anys el 20 de setembre amb un acte a la Model. Amb l’objectiu de fer memòria de la insubmissió, com una experiència reeixida de desobediència civil. I només fa uns mesos dèiem que era difícil trobar un relat del moviment, per la seva mateixa naturalesa —horitzontal, assembleari i apartidista— i el fet de contradir el discurs de l’esquerra oficial. Joan Canela n’ha fet un.
      Jordi Cuixart, que també va ser insubmís, fa l'epíleg. Així, establim un vincle amb l’1 d’octubre. Els insubmisos somiàvem societats insubmises?

 

dilluns, 19 d’agost de 2019

Els pits de Catalunya (sic)

Arribant al port de Barcelona per mar, el 14 d'agost. AGC


Al sortir de Barcelona, la muntanya de Montjuïc sembla una proa immensa que talla les onades cap a llevant, com ha dit un gran poeta; mes, com ses companyes, Sant Pere Màrtir, Tibidabo, i Montalegre, se va apetitant a cada rodada d’hèlice, deixant veure les veres muntanyes. Montjuïc sembla tot seguit abaixar-se, abaixar-se i pendre forma d’una barca de pescadors anclada per una nit en eixa costa, niu d’àligues de nostra marina, una llanxa penjada en los vaixells del gran port d’eixes serres; i les que a Barcelona rodegen semblen petits rebolls al costat del roure, petites arrels de nostres cordilleres que van a perdre’s en la mar.

            Montseny se deixa veure cada punt mes i més coronat, com lo vell patriarca, de sa cabellera d’argent, que li baixa espatlles avall; i son company Montserrat aixeca amb sos cent braços de tità lo trono de nostra reina i patrona perquè beneesca eixes terres i eixes mars, eixes muntanyes i eixes valls d’on lo català trau la força i los esplets, eixes boscos on es tallen los arbres mestres de nostres naus i les jàsseres de nostres fàbriques; i eixos pobles que blanquegen a la darrera llum del sol, com vols de tudons que van a jóc.



5 de març de 1883, Jacint Verdaguer a Viatges, Edicions 62, primera edició de 1986.



La foto no fa justícia, però de debò que arribant al port, fa cinc dies, vaig veure Montserrat a banda esquerra i el Montseny a la dreta. A l'"Oda a Barcelona" (o "A Barcelona), Verdaguer diu que són els pits de Catalunya. I jo, com cada estiu, passo uns dies en un dels mugronets!

"Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,/ esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,i ser de tos reductes troneres avançades/los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat."

 

Monserrat des del Montseny. AGC

21 d'agost del 2019. AGC

dijous, 15 d’agost de 2019

Si el món fos sempre així, com el veig ara

Binimel·là, Menorca, 5 d'agost a les 9 i 17 minuts del vespre. AGC

Posta d'estiu
amb infants i mar. Què en 
diran de grans?

AGC


"Si el món fos sempre
així, com el veig ara: 
a la maresma, 
les barquetes de pesca
arrossegant les xarxes" 

     
De Minamoto No Sanetomo (1192-1219). Una de les cent tankes del Cent de cent, Hyakunin isshu, traduïdes per Jordi Mas López (Ediciona Vitel·la, Bellcaire d'Empordà, novembre del 2011). La tanka és d'origen mediaval. Totes aquestes són vitals i amb sentiment, res a veure amb el zen. Quina tradició més brutal la japonesa: el govern imperial disposava l'Oficina de Poesia dins de la seva estructura!

diumenge, 28 de juliol de 2019

El mite animalista

Lierre Keith/ Captain Swin

Article publicat a Mèdia.cat el 25 de juliol del 2019

Lierre Keith és una escriptora feminista i ecologista nord-americana, editora i fundadora de campanyes de protesta contra la violència contra les dones i contra el militarisme. Corrien els vuitanta, als 16 anys, en una edat influenciable per l’entorn, segons diu ella mateixa, quan va fer-se vegana. Va adoptar una dieta vegetariana extrema obeint a raons nobles: justícia, compassió i sostenibilitat. “Per a mi, tot aquell que menjava carn negava la realitat, jo era la única que m’enfrontava als fets”. Els vegetarians per raons polítiques li oferien raons molt convincents per lluitar contra les relacions de poder des de l’arrel.
         Keith, activista i amb voluntat d’anàlisi, al llarg dels anys, va anar acumulant informació que obria dubtes al seu posicionament. Amb tot, la deixava de banda, perquè en aquell moment qüestionava el seu estil de vida. També va acumular un seguit de xacres: en aquella edat tendre va perdre la regla, diu que patia una sequedat a la pell insuportable, li queia el cabell, va desenvolupar una malaltia degenerativa de les articulacions i, entre altres, tenia depressions. Tot i així, se sorprenia quan, de visita a comunitats de vegetarians que vivien al camp, veia persones que, a primer cop d’ull, semblava que patien càncer pel seu aspecte demacrat.
Finalment, el patiment físic va fer que abordés la revisió dels seus plantejaments. Vegana durant vint anys, va posar en crisi les raons morals, polítiques i nutricionals del vegetarianisme. Va concloure que no acceptar la depredació és una moral de nul·la harmonia amb la natura; com a projecte pel medi ambient és insostenible, fa necessària l’agricultura més industrialitzada i la petjada de carboni; i que una dieta vegana no aporta els nutrients necessaris per mantenir el cos a llarg termini.  
         Avui no està d’acord amb els vegetarians que ataquen la ramaderia per si mateixa i barregen tot tipus de ramaderia amb la ramaderia industrial. “Aquests vegetarians no busquen la veritat sobre la sostenibilitat ni la justícia”, diu. Keith continua essent una ecologista radical però amb un projecte que li dona coherència: el policultiu amb ramaderia des del moviment sostenible local. Ha explicat l’experiència i ha exposat els arguments a partir d’un estudi pluridisciplinar ben referenciat a El mito vegetariano. Alimentos, justicia i sostenibilidad (Captain Swing, 2018).
         Escrit al 2009, fins fa un any no es va publicar en castellà. Però, als mitjans d’aquí, va passar sense pena ni glòria. Els darrers anys, els nostres diaris, per omplir de novetat les seccions de tendències, ens han cosit a articles de cultura vegana, i els magazins de ràdio i programes de televisió no han deixat de fer-se’n ressò. El llibre de Keith ens va agafar en un moment de popularitat d’allò que a la cultura anglosaxona ja porta algun tomb més.  
I avui tenim accions animalistes a Catalunya, d’activistes que diuen que les verres i les vaques són noies, i que s’han de deixar anar. Activistes que no entenen de benestar animal entren a les granges, esglaien els animals, els toquen i posen en risc la seva salut, donen aigua a vedells que han de mamar només. Es pensen que els drets dels animals han d’acabar amb el cicle de vida productiu del bestiar. Formen part d’una internacional de papanates, amb la qual, sense saber-ho, molts periodistes han combregat. 

AGC


dissabte, 27 de juliol de 2019

Vall d'Eina

—Dona'm camí—
deies a la vall més verda, 
del riu brogent. 

Del pla torrat
pels blats, al coll blau pedra, 
l'aigua em pujava.

AGC

Nerets. Vall d'Eina. AGC
Pastura de cavalls. Vall d'Eina. AGC

 

divendres, 19 de juliol de 2019

Terra oblidada


Una mudança, la feina que s'allarga uns dies durant dos mesos... i aquetsa terra queda oblidada. Les notes a peu de pàgina al text del dia. Tornem-la a cultivar:

"Sense imaginació, no hi ha voluntat. Sense somnis impossibles, no hi ha possibles solucions".

Ray Bradbury, Zen en l'art d'escriure, traducció de Marta Pera a Viena Edicions, gener del 2019. 

Recull d'articles on Bradbury despulla el seu procés creatiu. La intuïció, el deixar-se anar són el camí. Les observacions personals, les fantasies estrafolàries, les idees estranyes fan l'escriptor. Els records, especialment els d'infantesa, no tocats pel monstre del racionalisme, són el pou de l'aigua creativa

Platja del Cavaió, Arenys de Mar, 18 de juliol



L'estel atrapa
el vent, records, per péixer
l'avui a la platja.

AGC

diumenge, 12 de maig de 2019

El vent sempre bufa a favor

Cavall Fort publica El vent sempre bufa a favor al número de la primera quinzena de maig. Està basat en un fet real a les Terres de l'Ebre. El vent fa volar el feix de bitllets que duu un home per pagar els treballadors. Tot i l'escampada, el poble l'ajuda a trobar-los tots. Tots!
     Aquest fet em va inspirar el conte basat en la confiança. I vaig fabular una segona part: l'home, que mena una cooperativa agrícola, com a retorn, munta un quiosc de venda de fruites i verdures self-service, on el comprador se serveix i paga, sense contrapart. Pura confiança.
     El cas és que, després d'escriure'l, aquesta fabulació es va fer realitat. El bo de l'Eduard Solà, company d'Unió de Pagesos de Gurb (Osona), va posar un quiosc self-service de calçots. Confiar sempre ens fa mes forts que no pas desconfiar.
     Teniu el conte publicat aquí també, a la pàgina del blog. Amb les tres il·lustracions d'Albert Asensio, al qual li agraeixo la confiança de cedir-me-les. Per tancar el cercle, descobreixo que Asensio és d'Horta de Sant Joan (Terra Alta).

Albert Asensio. Cavall Fort, maig 2019


divendres, 29 de març de 2019

Quaranta-nou anys

Quaranta-nou anys
—sota estels i flors— de
rodar infructuós.

AGC [Versió d'Issa Kovayashi

Tsuki  hana ya shijuu ku nen no  muda hokoo

Bajo la luna y las flores, 
Cuarenta y nueve años
De infructuoso vagabundeo.

Versió d'Alberto Manzano, Haiku de las estaciones, Hiperión, Madrid, 2016, segunda edición revisada


Perfectrhyme
 


"La simple menció del nom d'Issa em convenç que el poeta autèntic no té llibertat d'escollir el seu material. És prou clar que el material l'escull a ell i no a l'inrevés. Una peònia galtaplena no es mostrarà a ningú que no sigui Issa —no pas a Buson, ni a Shiki, ni tan sols a Basho.

Seymour: una introducció, J.D. Salinger, traducció de Manuel de Pedrolo, Barcelona, Edicions 62, 1971 

"La peonía, así de grande, 
Dice la niña
Abriendo los brazos."

Versió d'Alberto Manzano, ibídem.

diumenge, 24 de març de 2019

La pionera

Sola, oreneta, 
sense abrigall, t'he vist, 
la pionera.

AGC
 
Ahir la vaig veure al  Turó del Carmel. Foto de Marcel Xic Favet



dilluns, 18 de març de 2019

Insubmissió

Pràcticament, ha coincidit la celebració dels 30 anys d'insubmissió amb la publicació de Contra la guerra i la violència, de Lev Tolstoi, Angle Editorial, desembre del 2018, dins la col·lecció dels Clàssics de la Pau i la Noviolència, promugda per l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Probablement, el primer d'encunyar el terme insubmissió va ser Tolstoi al final del s.XIX. El Moviment  d'Objecció de Consciència a l'Estat espanyol el va agafar per engegar la campanya a partir del 1989, com he explicat a Per molts anys, insubmissió!  Directa. El cas és que, a l'època, aquests escrits de Tolstoi traduïts els havia llegit en La insumisión y otros textos, Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, Madrid, 1993. Avui tenim la traducció del rus al català d'Arnau Barios i amb una referència clara dels escrits traduïts, ja que l'edició castellana d'aleshores amagava que els fragments eren extrets de l'assaig: El regne de Déu és dins vostre. 
     Aquí faig la cita on surt per primera vegada el terme insubmissió: 
"Si la majoria de la gent prefereix sotmetre's abans que insubordinar-se, no és perquè hagi sospesat sòbriament tots els avantatges i inconvenients, sinó perquè està exposada a un hipnotisme que l'atreu cap a la submissió. Sotmetent-se, la gent només obeeix aquelles exigències concretes que li fan, sense pensar i sense cap esforç de la voluntat; per a la insubmissió calen un pensament propi i un esforç que no estan a l'abast de tothom. Si, excloent el sentit moral de la submissió i la insubmissió, ens conforméssim només amb els avantatges, la insubmissió també seria sempre més avantatjosa que la submissió"

A més de l'escrit Directa, vaig publicar el 20 de febrer el següent article a Media.cat 


Els insubmisos somien societats insubmises?

Avui fa 30 anys vuit joves van declarar-se insubmisos al jutjat militar de Barcelona. Es tractava d’una presentació simultània de 57 insubmisos arreu de l’Estat. A principi de març, el jutge militar va enviar tres d’ells a la Model en presó preventiva; considerava que eren un perill públic, a pesar que s’havien lliurat i feien públic i notori el seu delicte. Justament, eren un perill públic per iniciar una campanya de desobediència civil. Yon Sànchez, Josep Maria Moragriega i Carlos Hinojosa van publicar a El País el 8 de març del 1989 l’article “Desde de la cárcel: insumisión”: “Saben, igual que nosotros, que el servicio militar obligatorio está en crisis, que la gran mayoría de jóvenes y la población en general tiene una opinión contraria al mismo. A pesar de ello siguen empeñados en que se mantenga el servicio militar obligatorio y se respete la Ley de Objeción. Pero para conseguirlo sólo les queda el recurso represivo. No obstante, la represión no es signo de fortaleza sino de debilidad. La practican los que no pueden convencer de otra forma“.
            La campanya de desobediència civil que van engegar amb l’empenta del moviment antimilitarista, anticapitalista i llibertari va ser reeixida. Al llarg de deu anys s’estima que 50.000 joves es van fer insubmisos a l’Estat, 15.000 a Catalunya. Al llarg de deu anys, l’Estat va canviar les lleis fins a quatre vegades per tombar l’estratègia de la insubmissió. Els jutges civils van rebre la patata calenta i responien de manera diversa. Al final, només vuit insubmisos catalans van complir condemna a la presó. Entre ells, Pere Comellas, que va complir-la a la Model el 1995.
            Avui, en Pere, en Yon, en Josep Maria, en Carlos i molts altres insubmisos tornarem a la Model. Però, lliurement. Commemorarem la insubmissió amb un acte polític i musical. Ens preguntarem en què va consistir l’èxit de la campanya d’insubmissió? El desembre del 2001, l’Estat espanyol suspenia el servei militar obligatori. Però sobretot el triomf va ser sobre la percepció social majoritària, que és l’objectiu de tota desobediència civil, produir un canvi de mentalitat en la societat i propiciar un canvi legislatiu.
             L’Estat va fracassar en voler fer passar els insubmisos per joves passotes.  Era indubtable el seu compromís: assumien el risc personal que suposa la desobediència civil per transgredir la llei. La seva actitud i la presó deslegitimaven el servei militar obligatori i la llei d’objecció de consciència. La mili posava els joves en un entorn d’una ètica molt qüestionable, on imperava l’abús —sovint casos de novatades acabaven amb greus i fatals conseqüències. L’exèrcit és antieducatiu, l’obediència cega xoca amb una societat que s’obre a la democràcia, i en l’espanyol preexisteixen ideals feixistes.
             El PSOE va intentar rentar la cara a l’exèrcit i no se’n va sortir. La insubmissió va provocar un problema gros. El 1993, l’Estat tenia entre 3.500 i 4.500 insubmisos. Com a afirmava la revista Ajoblanco: “Si s’engarjolessin tots els insubmisos, aquests formarien el 10 % de la població reclusa espanyola.” La imatge de l’insubmís va anar guanyant  terreny a l’opinió pública, més amb la participació d’Espanya el 1991 a la Guerra del Golf. A partir d’aquí, el sistema de poder, polític, judicial i mediàtic intenta disminuir el seu impacte (mereix un capítol a part el paper galdós de la premsa durant la Guerra del Golf, queda reflectit a Las mentiras de una guerra. Desinformación y censura en el conflicto del Golfo). Fins i tot, partits polítics d’esquerra, com IC, adopten un distanciament estratègic. La repressió és molt selectiva, s’acaba amb la presó preventiva i la majoria de condemnes no impliquen presó.
        Al final d’aquests recorregut hi ha la suspensió del servei militar. I l’emergència d’un sentiment antimilitarista generalitzat que respon amb grans manifestacions contra la segona guerra d’invasió de l’Iraq el 2003. La insubmissió ha reeixit sobretot perquè la majoria de la societat ha perdut la por. Els insubmisos somniàvem amb societats insubmises. La realitat és que el raonament lliure del poder hipnòtic de la raó d’Estat ha guanyat terreny. La capacitat d’insubordinació de la gent l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya n’és un bon exemple. Al cap i a la fi, milers de persones van desobeir el manament del Tribunal Superior de Justícia de desocupar els centres de votació. Allò va ser una expressió massiva de desobediència civil. No era ciència ficció somiar una societat insubmisa. 

AGC

 
 Marc Barrovés, Yon Sànchez, Xavier Artal, Jordi Clotet i Eduard Díaz, companys insubmisos, el 20 de febrer a la Model al matí abans de l'acte commemoratiu del vespre



 

dissabte, 2 de febrer de 2019

30 anys d'insubmissió


Insubmissió:
2 f. [LC] [SO] Moviment social que proposa la desobediència dels joves cridats a fer el servei militar o el civil.
DIEC2 

Aquesta segona accepció fa 30 anys no es trobava a cap diccionari!

Per a més informació: https://insubmissio.org/

Post Scritpum: Volia citar també l’entrada del Diccionario de la Lengua Española, de la Real Academia de la Lengua, però m’he quedat amb un pam de nas. No han fet el pas d’acceptar el terme. Un terme totalment normalitzat i popularitzat, com aquí, arreu d’Espanya. Encara no me’n sé avenir.

dissabte, 22 de desembre de 2018

Nadala dos mil divuit

Violeta Garcia Torras
Les Flandes, Piera

Un lloc és bona cosa per fer-nos el temps nostre
al llibre esgavellat que serà la memòria.
Aquí, barranc boscós: pollancres pelats, ara,
retallen el cel plata. El picot garser surt
dels brucs i tria els troncs eriçats i s'hi arrapa.
Avui, l'ocell tacat vermell posa la cirera
i ens fa més feréstec aquest marc de Nadal.
Els nens juguen al rei entre els escorrancs.
Els plors de la fadrina van fer-los ben profunds.
Sense consol voltava per aquest indret ple.
Casada la volien, amb un vell. I desfeta,
ella va ser el lloc. Cada any el trepitgem,
un lloc de faula on, entre festes, ens esbargim,
on no ens reca el passat i el futur no el pensem,
per més que, en el present, no som més que paisatge
per l'aigua treballat i del temps som camins.

AGC

Llúcia Garcia Torras