AGC
Abans que se me
l’endugui en el record, la fixo aquí. La muntanya del massís del Montseny, dels
dies d’estiu passats a la seva falda. La seva memòria és circular, a cada
estació sap el que li toca, així sigui el meu afany.
Diuen que el Montseny havia tingut
ametista dins les seves entranyes. Guerau de Liost ho recull i sembla que no s'ho inventa, que se n'ha trobat a Sant Marçal:
A la muntanya d’ametistes
Apoteòsic, d’enroscades trompes
soni l’esclat imperial. Un jorn
set lapidaris, traficants de pompes,
la cuita violaren de ton forn.
I prodigares —camperola festa—
no pas de ginebrons d’òpal espars
ni el topazi florit de la ginesta,
sinó violes en cristall de quars.
Avui, sorruda, ta dolor consagra
d’exhausta mina l’oblidat renom.
I encara sotges amb la testa magra
el responsori de les boires tristes
que sots avall s’agemoleixen com
un enderroc de noves ametistes.
La muntanya d’ametistes, Edicions 62, Poetes del XX, abril del 2013
no pas de ginebrons d’òpal espars
ni el topazi florit de la ginesta,
sinó violes en cristall de quars.
Avui, sorruda, ta dolor consagra
d’exhausta mina l’oblidat renom.
I encara sotges amb la testa magra
el responsori de les boires tristes
que sots avall s’agemoleixen com
un enderroc de noves ametistes.
La muntanya d’ametistes, Edicions 62, Poetes del XX, abril del 2013
