diumenge, 9 d’agost del 2020

Fahrenheit 451


Farenheit 451, Ray Bradbury, trad. de Jaume Subirana (Proa, gener del 2020)

Per fi, al càmping, podem prescindir de la realitat de les pantalles —o una mica més.
    Són moltes les reflexions que ens proporciona aquest clàssic, recentment reeditat, sobre el present. Una d'elles és que llibres i literatura són un reservori d'humanisme, mentre que l'abassegador món audiovisual colonitza la vida quotidiana. Interessant el rol del periodisme en aquesta societat distòpica: l'acumulació de dades manté la ciutadania prostrada al poder. 

dimarts, 4 d’agost del 2020

El jardí secret

"L'heura gruixuda cobria densament la paret, la clau estava enterrada sota els arbustos, cap ésser humà no havia travessat aquell porta des de feia deu anys... i tot i així se sentien sorolls a l'interior del jardí: corredisses de peus que semblaven perseguir-se entre els arbres, i sons estranys que semblaven veus que xiuxiuejaven i intentaven ofegar exclamacions i crits d'alegria."

El jardí secret, Frances Hodgson Burnet (Viena Edicions, tercera edició febrer del 2020)

L'hem llegit en veu alta abans d'anar a dormir. Aquests dos personatges preadolescents consentits i desgraciats a parts iguals han tingut èxit entre les meves filles. Se salven gràcies a cultivar un jardí i a esbrinar les plantes i els animalons durant el despertar de la primavera. Aquest exercici i el contacte amb una família pagesa i humil de Yorkshire que els posa un mirall al davant operen la transformació. Una mica bucòlic tot plegat, però sembla que funciona. L'anglès del nord rural és traduït com un català occidental, també ha funcionat, fa augmentar el contrast entre els dos mons i és un al·licient —sobretot llegit en veu alta.  A mi, la novel·la se m'ha fet una mica llarga amb un argument morós, que costa que avanci. Deu ser que originalment era una sèrie en fulletons. 
    He descobert que just n'estrenen una pel·lícula enguany. 

El nostre jardí secret. AGC

diumenge, 2 d’agost del 2020

Vaig a buscar tabac...

    "— Vaig a buscar tabac— respongué, amb la intenció de no tornar, però Bièletzkii l'engrapà pel braç.
      — Jo tinc diners—féu en francès.
      — No hi haurà manera de partir-se'n, caldrà pagar —pensà Olenin, i la consciència de la seva poca traça l'omplí d'enuig. —I ¿Per què no he de fer com Bièletzkii? Calia no venir, però, ja que no ho he fet, no tinc dret a malmetre l'alegria llur. És qüestió de beure com un cosac..."

Els cosacs, Lev Tolstoi (trad. de Francesc Payarols, Enciclopèdia Catalana, 1992)

Amb tant poc espai dues expressions ben suades i que Tolstoi ja escrivia al segle XIX. "Anar a buscar tabac" és una excusa més vella que l'anar a peu, doncs. I "beure com un cosac" n'és una que també la fem servir, no si des que l'escriptor insubmís rus va escriure la novel·la. El que mai no hauria dit és que allò que beuen els cosacs, almenys a la novel·la, és vi. Els cosacs són viticultors, tenen vinyes a les ribes del Tèrek a la part nord de la serra caucàsica. Per tant, s'embriaguen ben mediterràniament!
    És clar que això és l'anècdota. És una novel·la prodigiosa en la transformació del protagonista Olenin. Un jove aristòcrata que mena una vida superficial i que al Càucas es troba ("l'home és un ésser que es busca"), gràcies a la caça i al contacte amb la natura i la vida rural dels cosacs.