dimecres, 7 d’agost de 2013

París i Rayuela

AGC


Sis dies a París. M’he ambientat amb Rayuela de Julio Cortázar, 50 edició commemorativa d’Alfaguara, Madrid, 2013. Un aplica els seus prejudicis i pensa si els argentins són tots uns verborreics pedants gràcies a aquest llibre, publicat el 1963, o bé el llibre és una mena de cristal·lització de l’ànima argentina porteña. Bromes a part, Cortázar va aconseguir independitzar la literatura llatinoamericana de l’espanyola i descolonitzar-la de l’americana amb aquesta novel·la que situa els criolls al nivell cultural europeu. 

    El protagonista, Horacio, mena una vida bohèmia i errant a París. Però està a la quarantena, la seva hiperintel·lectualitat és irònica i el seu amor, la Maga, reté la innocència perduda. Hi ha la tensió entre la recerca de l’absolut d’ell i la relativitat d’ella. 
     “París, una tarjeta postal con un dibujo de Klee al lado de un espejo sucio”. M’encanten aquest estil de metàfores. Segueixo l’exercici: París, el verd del Sena i el pissarra de les teulades amb ulls de mansarda; París, l’orangutan arraulit del Jardin des Plantes i el caminar dreçat de les noies; París, metro enrajolat de brie i capçades quadrades al Champs du Mars; París, cocodril africà i drac xinès; París, el Tròpic de Càncer de Henry Miller i Els Moderns de l’Alan Rudolph; París és ara, també, per a mi, el de l'Horacio Oliveira, la màxima llibertat creativa de Cortázar.