Política i ètica

"L'espai que hauria d'estar reservat a una gestió pública professional sovint és usurpat o colonitzat per la política i els partits ". Un apunt, a tenir en compte aquests dies, d'Administració pública i valors, escrit pels politòlegs Adrià Albareda i Francisco Longo (Editorial Barcino, octubre del 2014). Diumenge va començar el cicle electoral del 2015 marcat pel discurs, present a tots els programes, de la regeneració política. Però n'hi ha prou de renovar discursos, partits i governs?
     A La Terra de maig, Adrià Albareda (aquí l'entrevista on-line) reclama dotar l'Administració d'una infraestructura ètica consistent. A banda de sistemes de control i sanció, proposa establir codis de conducta, fer-ne formació, socialitzar-los i promoure lideratges exemplaritzants.  

Vuit poemes recitats per Julie Christie a la Pedrera

Caldrà llegir demà les cròniques dels periodistes del ram de la cultura sobre l'hora que ha aturat els rellotges de set a vuit a la Pedrera. Com ha anat a parar la  mítica actriu anglesa al Festival de Poesia de Barcelona? Pot semblar pura demagògia, apel·lar a l'emotivitat, dir que hem retrobat la Lara Antipova que el Doctor Givago ha perdut i veu des del tramvia en l'escena fatal del final de la pel·lícula —sobretot perquè molts l'hem vista manta nadals del anys setanta, vuitanta i noranta i, per força, s'ha clavat al nostre cor. Christie val per molts altres films, segurament, però resulta que Al Pacino la va definir com la més poètica de totes les actrius i un vol pensar que aquesta flaca alguna cosa té a veure amb el personatge que va interpretar de ben jove, al costat d'Omar Sharif. Perquè el protagonista de Boris Pasternak és un metge que és poeta i li dedica un poemari. 

     Doncs ha aparegut cinquanta anys més tard a la Pedrera, feta un figurí, menuda i gràcil, amb uns texans arrapats i diria que molt ben envellida de cara —no pas una mòmia encerada per la cirurgia. S'ha adreçat al públic que omplia l'auditori amb valencià: "Bona vesprada" i ha improvisat una introducció amb un barrija-barreja de valencià i castellà (el cas és que s'està temporades en un poble del País València, l'Àngels Gregori, que és l'artífex d'aquesta hora màgica ho explicava a Núvol).

     Ha llegit vuit poemes molt i molt ben recitats que alternanaven amb la versió catalana de Marta Pessarrodona, allà mateix també vestida i calçada. Han estat Threnody/Cançó funebre de Dorothy Parker, Last Words to Dumb Friend/Mots pòstums d'un amic mut de Thomas Hardy, Morning Song,/Cançó d'albada de Sylvia Plath —el darrer vers: "les vocals clares s'enlairen com globus"—, High Windows/Finestrals (escrit el 1967) de Philip Larkin, The Journey of de Magi/El viatge dels Reis d'Orient (escrit el 1927) de T.S. Eliot i han acabat amb dos poemes de W.H. Auden.

     Aquí Christie ha explicat que Auden havia passat per Barcelona. Pessarodona ha afegit que va venir a lluitar durant la Guerra Civil, té un poema que es diu "Spain 1937" que no va voler editar mai més en vida, que l'experiència el va fer emigrar als EUA abans d'esclatar la Segona Guerra Mundial amb la seva parella Christopher Isherwood —aquest darrer, autor d'Adéu a Berlín, novel·la a partir de la qual es va fer la pel·lícula Cabaret i d'una novel·la meravellosa que es diu El món cap al tard, editada per columna el 1990. D'Auden, doncs, han llegit In Memory of W.B.Yeats/Homenatge a Yeats: "La mort del poeta es mantenia lluny dels seus poemes... fent una vinya de la maledicció... [la poesia] ensenya l'home lliure de regraciar". I Funeral Blues, escrit l'abril del 1936, que comença: "Stop all de clocks, cut of the telephone".

       Stop all de clocks, així es presentava l'espectacle d'avui, una hora en què els rellotges s'han aturat, i cal dir que les busques han anat màgicament cap enrere: a la infantesa d'un, a la joventut de l'actriu, a la primera meitat del segle XX a través de poetes anglesos i americans... Vaja hem sortit de la Pedrera enlairant-nos com un globus.

Finestrals

Quan veig una parella jove

i m'afiguro que ell la carda i que ella

pren la píndola o du un diafragma,

sé que això és el paradís

que els grans hem somiat tota la vida:

bandejar la beateria i qualsevol prejudici

com una màquina de segar passada de moda,

i lliscar tots els joves pel llarg precipici

cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si

algú em va mirar, quaranta anys enrere,

i va pensar: Això sí que és vida!

Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal·lera

de l'infern i tot això, res d'haver d'amagar

tot el que penses del mossèn. Seran ells,

maleït sia, els que no pararan de baixar

pel llarg tobogan, lliures com ocells.

I a l'instant, més que paraules m'afiguro uns finestrals:

els seus vidres fulgents de la llum al zenit

i, més enllà, l'aire blau i fondo que és fals

i no és enlloc, i que és infinit.

Traducció de Marcel Riera, Finestrals, Philip Larkin, Alabatre Edicions, 2009  

Poesia i animals

Josep Checa, autor de L'enteniment de les bèsties, que va guanyar el Premi de Poesia Vila de Martorell 2014, és un ramader. I un poeta amb ofici, de tirada realista. El títol pot induir a l'error de creure que es tracta d'un urbanita convertit a la causa animalista. Res a veure, ans al contrari, els poemes contenen l’experiència i el sentir que es farà familiar sobretot per a la gent del camp: “Capgirats els rostolls/ per la titànica arada del new holland/ fimbra l’aire calent/ des de l’eixutesa dels terrossos”. No en tinc cap dubte, més d’un sindicalista agrari dirà: És un dels nostres. Si en poesia es busquen recursos metafòrics vinculats a elements vius —el món agrari n’és un graner—, aquí aquests són veritablement viscuts. És veritat, podem parlar molt sobre animals, bèsties i bestiaris, a la poesia —en feia un esment amb un poema de Vinyoli en una altra entrada. Aquí és una altra cosa, com remarca al pròleg Àlex Susanna: "Molts poemes contenen una forma o altra de proximitat, d'intimitat, de promiscuïtat amb les formes de vida més elementals molt difícil de trobar en la poesia contemporània".

     N'he triat un que fa molt per aquests dies que tenim el cel del matí i el capvespre animat pels falciots :

 

Calia que els carrers fossin de terra

per enfangar-se les catiusques.

Les tempestes més fortes d'agost

llauraven reguerons i aterraven algun falciot;

un cop a terra, xops i maldestres

els ocells camacurts a penes es podien moure.

Passaven la nit a casa, sota el llit,

dins una capsa de sabates amb petits forats,

abrigats amb un drap de llana.

A l'endemà el sol bastia un pont fins a la finestra.

Ben eixut entre les mans,

el falciot no pesava més que l'anhel de volar,

només calia alçar els braços,

estirar els dits...

Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears, Lynx

Poesia i sexe

La poesia és un antídot contra la banalitat. Si el sexe és present a la poesia, no és una cosa vana. Perquè la poesia és una representació dels aspectes humans vitals. "El que desitjo és en mi mateix, i la necessitat neix de la meva abundància", diu el Narcís de l'Ovidi. El poeta romà recull les històries de la mitologia clàssica a Les metamorfosis l'any 7 dC, i moltes estan mogudes per la tensió sexual (el Rapte d'Europa, Narcís, Procne i Filomela, en són algunes) i el sexe hi és explícit sovint. També és l'autor de l'Art amatòria.

     Com a referència de la poesia eròtica més reculada en el temps, tenim el Càntic dels càntics, és un llibre de l'Antic Testament, atribuït a Salomó, rei d'Israel de 970 a 931 aC. Verdaguer el va traduir; és una de les obres pòstumes. Publicat a Poesia 2  (Proa, octubre del 2006), a la introducció, Ricard Torrens afirma que, abans de tot, és un poema d'amor ple de passió i que el sentit directe del poema no ofereix cap indici de contingut específicament religiós. A l'onzé poema: "Los teus llavis són/mel·líflua bresca;/la mel i la llet/brollen de ta llengua;/l'odor de tos vestiments/és com l'odor de l'encens."

     Tot això ve a tomb per parlar-vos de Pius Morera, que acaba de publicar Se m'ha acostat per oferir-me els llavis, (Edicions Témenos 2014). És un poeta amb solera, va participar al recital del Gran Price de Barcelona el 25 d'abril del 1970, i un mestre. Morera va presentar l'obra el 10 de març a la llibreria Ona de Barcelona i en va revelar dues claus del procés creatiu: s'inspira en la novel·la negra i ha agafat diferents patrons formals de l'obra de Verdaguer. N'he triat un que pica l'ull, irònicament, al misticisme verdaguerià:

Nocturn místic

La meva branca acaba amb una rosa

que es desclogué per tu inexperta i santa

i esdevingué així molt més flairosa.

Després d'obrir-se es clou subtil, i canta

sobre el ventre de l'ànima amorosa

que esguarda el trill i la calor vibranta.

De tard en tard estén el bes dolcíssim

del plovineig, i el bec de les abelles

xucla l'ardor d'on neix el cant altíssim.

Una almosta de béns i meravelles

convergeixen en tu, cor floridíssim,

que amanes àtoms per a totes elles.

 

     Pius Morera condueix Aparador de poesia de Ràdio Sant Vicenç de Montalt, programa que transcendeix l'àmbit local —és molt seguit a la Xarxa. Entre altres, perquè cap altra mitjà compta amb un programa d'aquesta envergadura: recull de l'efervescència poètica que viu el país. Des del 2010 convida setmanalment un poeta, combinant els referents i les promeses. A la presentació de Se m'ha acostat per oferir-me els llavis, Víctor Obiols va remarcar que Morera està creant un arxiu documental (gairebé tots els programes són, a més, gravats en vídeo) de la poesia catalana que tindrà molt de valor. Em fa gràcia citar com presenta cada setmana l'Aparador de poesia: "Un programa que pretén millorar la intel·ligència emocional de tots vostès". Per a això també serveix la poesia! El que dèiem al començament: la poesia és un antídot contra la banalitat. 

 

Perquès de la poesia: 

Per què els poetes es lamenten?

Per què la natura és la metàfora de les passions?

Per a què serveix la poesia?

 

Poesia i tristesa

Toni Sala al conte "Aurora Bellmunt" (Bones notícies, Edicions 62, primera edició: febrer del 2001) paròdia el poeta. El protagonista després de recitar uns versos a Girona retroba l'Aurora, un amor de joventut. Han passat quinze anys. Molt segur d'ell mateix intercanvia unes paraules hipòcrites. De tornada a Barcelona, al tren, l'Aurora se li presenta i li explica que l'ha seguit. Llavors s'expliquen la vida. La clau del conte és que el poeta pressuposa que ella té una vida mediocre i se sent atreta de nou per ell que té una  vida més acordada amb als anhels de joventut a la facultat de filologia. Ella diu que ho té tot i que és molt feliç. Ell espera el però llastimós, i pensa que se'n vol anar al llit amb ell. Però l'Aurora l'acomiada a l'andana de Barcelona, només volia dir-li que ha llegit tots els seus llibres i: "Perdona". El poeta puixant s'adona que la dona tenia bitllet d'anada i tornada i que el que l'ha impel·lit a seguir-lo és llàstima envers ell.     Surto d'un recital de poesia i agafo al vol la conversa d'una parella de dones que han sortit d'allà mateix: una li diu a l'altre que se li fa carregosa la poesia perquè els poetes emfasitzen les misèries i tenen aquest to lamentós.

     Per què els poetes es lamenten? És injust dir que la poesia es lamenta i, evidentment, no és gens generalitzable, però podríem dir, en general, que la poesia té tant de lamentació com de celebració. I ni més ni menys que la novel·la o el conte. No és futuda la vida de la Natàlia de La plaça del Diamant o la de la Jane Eyre? I així ens podríem remuntar fins a l'origen de la Tragèdia com a origen de la literatura. És a dir, aquesta com la representació del sentit tràgic de la vida: renúncies i pèrdues. 

     La poesia pot ser bona o dolenta però el que no pot fer és amagar l'experiència vital. Reclama tocar os. Passa que s'ha de fer de manera concisa i directa i la veu poètica és una primera veu, una persona del singular, sobretot. Està enquadrada en la no ficció i, tot i tocar els mateixos temes que la ficció literària, sovint pot semblar queixosa.

     Fins i tot dins al sector. Acabo de comprar Antes del nombre, d'Eloy Sanchez Rosillo,  i trobo aquesta cita a la sobrecoberta: "Por fin disfrutamos con un poeta que no participa en los campeonatos de dolor". És curiós perquè la primera etapa de l'obra de Rosillo arrossegava un dolor existencial abstracta i no és fins als darrers quatre llibres que hi ha acceptació de l'existència i explicació de l'alegria i el dolor com dues cares de la mateixa moneda.

     Encara més, la poesia és una força —segons diu Joan Margarit en l'epíleg al seu darrer llibre Des d'on tornar a estimar— que accedeix "al centre de la tristesa".

            Per acabar, el 15 de gener Laura Lopez, poeta que vaig tenir de mestre a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, en presentar Forat, deia que la seva editora li va remarcar que havia escrit un llibre trist. Ella es va defensar: rere el forat —la ferida i la pèrdua metafòrica—, hi pot haver llum, com n'hi ha rere el trau —literal.

            Un exemple, a la "La fruitera", hi ha la pèrdua del pare, però hi ha la celebració del gest que objectiva l'amor, sobretot dels pares als fills:

Mai no agafaves la darrera mandarina de la plàtera,

sempre esperaves

que tots haguéssim triat ja, per triar tu.

Triaves del sobrer, i ho feies com si res;

de tan content sovint ni ens adonàvem

de la teva petita renúncia diària

que era gran, en un nen que havia passat fam

i ara cedia de grat a la dona i a les filles

—la fruitera assortida de pomes i de plàtans—

la cítrica alegria del caprici.

No és més generós qui més dona (somreies)

sinó qui més es pren.

I el goig de donar amor sense minvar d'amor,

s'aprèn, potser, ensorrant les mans dins la fruitera

o fent esclatar en suc els grills de mandarina

sota els teus ulls feliços de callar.

Forat, Laura López Granell, Godall Edicions, desembre del 2014

AGC

Altres perquès de la poesia:

Per què la natura és la metàfora de les passions?

Per a què serveix la poesia?

Llum de la posta

"Cementiri", Modest Urgell, Urgell, col·lecció Grans genis de l'art a Catalunya, Ciro Ediciones, Barcelona, 2008

Pintor al camí del cementiri

Hi ha la guerra a l'horitzó ample,

el xiprer crida entre la terra

i el cel inflamat de la posta.

Sóc aquell que es busca als topants

de les parets d'antics silencis,

on la veu íntima de la mort

em diu que estic més viu amb llenç

blanc i pinzell sucat a mà,

a punt de guardar l'espurna

d'espases de fosca i llum.

 AGC

Aquest hivern ens ha donat albes i postes enrogides i de blaus intensos. Modest Urgell és el pintor dels horitzons amples, la llum crepuscular i la profunditat de camp. L'hivern del 1992, el Centre Cultural de la Fundació "la Caixa" del Passeig de Sant Joan de Barcelona va dedicar-li una exposició. Encara en conservo el tríptic. Amb vint-i-dos anys, vaig fer l'excursió des de Badalona expressament per veure els quadres. Fins aleshores mai havia anat sol a una exposició de pintura, no hi tenia cap hàbit ni ningú que m'hi hagués esperonat. Fins i tot, em semblava que el cercle d'amistats que tenia s'hauria rigut de mi si els ho hagués explicat. Vaig assistir-hi per ves a saber quina crida interna. Ara visc molt a prop del Palau Macaya, propietat del banc en qüestió, i he sabut que Urgell tenia estudi a Gràcia. 

            Modest Urgell és el nostre Turner, el pintor romàntic anglès. Al febrer vaig veure la pel·lícula Mr. Turner. El film posa en moviment les imatges que el pintor va captar als quadres  i és un festival de la llum del sol a la tarda, al capvespre i les albades.

            Inesperadament, el darrer cap de setmana, he tingut l'oportunitat de viatjar amb la família a Londres i visitar el National Gallery. El cercle s'ha completat: he pogut veure cinc originals i apamar-ne les dimensions reals. 

Per què la natura és la metàfora de les passions?

"El món neix en cada besada", obra de Joan Fontcuberta, plaça d'Isidre Nonell de Barcelona. AGC

“No  era pas la primera vegada que veien arbres, cel blau, herba, que sentien l’aigua passant i la brisa bufant entre les fulles; però era com si no ho haguessin admirat mai, com si la natura no hagués existit fins aleshores, o com si no hagués començat a ser bella fins al sadollament dels seus desigs”

Madame Bovary, Gustave Flaubert, Barcelona, labutxaca, segona edició, agost de 2011, Edicions 62, labutxaca, segona edició, agost del 2011

Un es pot preguntar per què en una societat mecanitzada i tecnològicament avançada els elements i les seves fineses continuen sent recurs d’expressió dels sentiments en la literatura. En poesia farien la funció del correlat objectiu: les coses, objecte, que fan d'expressió dels sentiments del subjecte.

Un pintor em va explicar, plantat amb el cavallet i el llenç davant del paisatge, que contemplar el joc dels verds del bosc, els prats, els conreus i els jardins era provat, pels psicòlegs, que ens transmet serenor. Els sentits obtenen la gratificació, bàsicament, a través de les coses vives, allò del qual estem constituïts. Per això, la natura continua essent el recurs metafòric que l’escriptor posa per connectar amb els lectors, busca allò més compartit del ser íntim.

Vaig subratllar aquest fragment de l'obra de Flaubert, emmarcat dins el Realisme de la literatura del XIX, perquè m'agrada i penso que pot explicar aquest per què. I ara vull compartir un trosset del Werther, de l'alemany Goethe, que inaugura el Romanticisme, pel sentiment contraposat a la cita de Madame Bovary:

"Oh! tota aquella magnífica natura la veig al davant meu inanimada, i erta com una estampa vernissada, i de tot aquest espectacle no puc vessar en mi i fer passar del meu cap al meu cor ni la gota més petita d'un sentiment de felicitat".

Les desventures del jove Werther, J. W. Goethe. Traducció de Joan Alavedra. Editorial Selecta, tercera edició: 1967    

Altres perquès: Per a què serveix la poesia?