dissabte, 21 de març de 2015

Poesia i tristesa




Toni Sala al conte "Aurora Bellmunt" (Bones notícies, Edicions 62, primera edició: febrer del 2001) paròdia el poeta. El protagonista després de recitar uns versos a Girona retroba l'Aurora, un amor de joventut. Han passat quinze anys. Molt segur d'ell mateix intercanvia unes paraules hipòcrites. De tornada a Barcelona, al tren, l'Aurora se li presenta i li explica que l'ha seguit. Llavors s'expliquen la vida. La clau del conte és que el poeta pressuposa que ella té una vida mediocre i se sent atreta de nou per ell que té una  vida més acordada amb als anhels de joventut a la facultat de filologia. Ella diu que ho té tot i que és molt feliç. Ell espera el però llastimós, i pensa que se'n vol anar al llit amb ell. Però l'Aurora l'acomiada a l'andana de Barcelona, només volia dir-li que ha llegit tots els seus llibres i: "Perdona". El poeta puixant s'adona que la dona tenia bitllet d'anada i tornada i que el que l'ha impel·lit a seguir-lo és llàstima envers ell.     Surto d'un recital de poesia i agafo al vol la conversa d'una parella de dones que han sortit d'allà mateix: una li diu a l'altre que se li fa carregosa la poesia perquè els poetes emfasitzen les misèries i tenen aquest to lamentós.

     Per què els poetes es lamenten? És injust dir que la poesia es lamenta i, evidentment, no és gens generalitzable, però podríem dir, en general, que la poesia té tant de lamentació com de celebració. I ni més ni menys que la novel·la o el conte. No és futuda la vida de la Natàlia de La plaça del Diamant o la de la Jane Eyre? I així ens podríem remuntar fins a l'origen de la Tragèdia com a origen de la literatura. És a dir, aquesta com la representació del sentit tràgic de la vida: renúncies i pèrdues. 

     La poesia pot ser bona o dolenta però el que no pot fer és amagar l'experiència vital. Reclama tocar os. Passa que s'ha de fer de manera concisa i directa i la veu poètica és una primera veu, una persona del singular, sobretot. Està enquadrada en la no ficció i, tot i tocar els mateixos temes que la ficció literària, sovint pot semblar queixosa.

     Fins i tot dins al sector. Acabo de comprar Antes del nombre, d'Eloy Sanchez Rosillo,  i trobo aquesta cita a la sobrecoberta: "Por fin disfrutamos con un poeta que no participa en los campeonatos de dolor". És curiós perquè la primera etapa de l'obra de Rosillo arrossegava un dolor existencial abstracta i no és fins als darrers quatre llibres que hi ha acceptació de l'existència i explicació de l'alegria i el dolor com dues cares de la mateixa moneda.

     Encara més, la poesia és una força —segons diu Joan Margarit en l'epíleg al seu darrer llibre Des d'on tornar a estimar— que accedeix "al centre de la tristesa".

            Per acabar, el 15 de gener Laura Lopez, poeta que vaig tenir de mestre a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, en presentar Forat, deia que la seva editora li va remarcar que havia escrit un llibre trist. Ella es va defensar: rere el forat —la ferida i la pèrdua metafòrica—, hi pot haver llum, com n'hi ha rere el trau —literal.
            Un exemple, a la "La fruitera", hi ha la pèrdua del pare, però hi ha la celebració del gest que objectiva l'amor, sobretot dels pares als fills:

Mai no agafaves la darrera mandarina de la plàtera,
sempre esperaves
que tots haguéssim triat ja, per triar tu.
Triaves del sobrer, i ho feies com si res;
de tan content sovint ni ens adonàvem
de la teva petita renúncia diària
que era gran, en un nen que havia passat fam
i ara cedia de grat a la dona i a les filles
—la fruitera assortida de pomes i de plàtans—
la cítrica alegria del caprici.
No és més generós qui més dona (somreies)
sinó qui més es pren.
I el goig de donar amor sense minvar d'amor,
s'aprèn, potser, ensorrant les mans dins la fruitera
o fent esclatar en suc els grills de mandarina
sota els teus ulls feliços de callar.

Forat, Laura López Granell, Godall Edicions, desembre del 2014

AGC


Altres perquès de la poesia: