Caldrà llegir demà les cròniques dels periodistes del ram de
la cultura sobre l'hora que ha aturat els rellotges de set a vuit a la Pedrera.
Com ha anat a parar la
mítica actriu anglesa al Festival de Poesia de Barcelona? Pot
semblar pura demagògia, apel·lar a l'emotivitat, dir que hem retrobat la Lara
Antipova que el Doctor Givago ha perdut i veu des del tramvia en l'escena fatal
del final de la pel·lícula —sobretot perquè molts l'hem vista manta nadals del
anys setanta, vuitanta i noranta i, per força, s'ha clavat al nostre cor.
Christie val per molts altres films, segurament, però resulta que Al Pacino la
va definir com la més poètica de totes les actrius i un vol pensar que aquesta
flaca alguna cosa té a veure amb el personatge que va interpretar de ben jove,
al costat d'Omar Sharif. Perquè el protagonista de Boris Pasternak és un metge
que és poeta i li dedica un poemari.
Doncs ha aparegut cinquanta anys
més tard a la Pedrera, feta un figurí, menuda i gràcil, amb uns texans arrapats
i diria que molt ben envellida de cara —no pas una mòmia encerada per la
cirurgia. S'ha adreçat al públic que omplia l'auditori amb valencià: "Bona
vesprada" i ha improvisat una introducció amb un barrija-barreja de
valencià i castellà (el cas és que s'està temporades en un poble del País
València, l'Àngels Gregori, que és l'artífex d'aquesta hora màgica ho explicava
a Núvol).
Ha llegit vuit poemes molt i molt
ben recitats que alternanaven amb la versió catalana de Marta Pessarrodona,
allà mateix també vestida i calçada. Han estat Threnody/Cançó funebre de
Dorothy Parker, Last Words to Dumb Friend/Mots pòstums d'un amic mut de Thomas
Hardy, Morning Song,/Cançó d'albada de Sylvia Plath —el darrer vers: "les
vocals clares s'enlairen com globus"—, High Windows/Finestrals (escrit el 1967)
de Philip Larkin, The Journey of de Magi/El viatge dels Reis d'Orient (escrit
el 1927) de T.S. Eliot i han acabat amb dos poemes de W.H. Auden.
Aquí Christie ha explicat que Auden
havia passat per Barcelona. Pessarodona ha afegit que va venir a lluitar durant
la Guerra Civil, té un poema que es diu "Spain 1937" que no va voler
editar mai més en vida, que l'experiència el va fer emigrar als EUA abans
d'esclatar la Segona Guerra Mundial amb la seva parella Christopher Isherwood
—aquest darrer, autor d'Adéu a Berlín, novel·la a partir de la qual es va fer
la pel·lícula Cabaret i d'una novel·la meravellosa que es diu El món cap al
tard, editada per columna el 1990. D'Auden, doncs, han llegit In Memory of
W.B.Yeats/Homenatge a Yeats: "La mort del poeta es mantenia lluny dels
seus poemes... fent una vinya de la maledicció... [la poesia] ensenya l'home
lliure de regraciar". I Funeral Blues, escrit l'abril del 1936, que
comença: "Stop all de clocks, cut of the telephone".
Stop all de clocks,
així es presentava l'espectacle d'avui, una hora en què els rellotges s'han
aturat, i cal dir que les busques han anat màgicament cap enrere: a la
infantesa d'un, a la joventut de l'actriu, a la primera meitat del segle XX a
través de poetes anglesos i americans... Vaja hem sortit de la Pedrera
enlairant-nos com un globus.
Finestrals
Quan veig una parella jove
i m'afiguro que ell la carda i que ella
pren la píndola o du un diafragma,
sé que això és el paradís
que els grans hem somiat tota la vida:
bandejar la beateria i qualsevol prejudici
com una màquina de segar passada de moda,
i lliscar tots els joves pel llarg precipici
cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si
algú em va mirar, quaranta anys enrere,
i va pensar: Això sí que és vida!
Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal·lera
de l'infern i tot això, res d'haver d'amagar
tot el que penses del mossèn. Seran ells,
maleït sia, els que no pararan de baixar
pel llarg tobogan, lliures com ocells.
I a l'instant, més que paraules m'afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l'aire blau i fondo que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.
Traducció de Marcel Riera, Finestrals, Philip Larkin,
Alabatre Edicions, 2009