Sóc lector de poesia. Sovint penso que en els temps que corren de tenir poc temps, de la vida accelerada, de la fragmentarietat dels models comunicatius, etcètera; la poesia hauria de tenir molt d’èxit. Perquè és el gènere literari que ofereix el màxim grau d’intensitat emocional amb el mínim de temps. Un poema el pots acabar entre parada i parada de metro. I t’ha pogut commoure, somoure i tocar os.
Tanmateix, m’equivoco. Pocs lectors ho són de poesia. I hi ha grans devoradors i, sobretot, devoradores de literatura, i de la bona, però que no els arriba la poesia. Sovint es diu que és perquè la poesia requereix més esforç. I un podria pensar que es tracta d’un esforç de la intel·ligència. Però jo penso que no. Allò que requereix la poesia és un esforç del cor. Perquè la poesia és un mirall, per mitjà del qual un interpreta els propis sentiments gràcies a l’experiència del poeta. I deu ser que ens costa enfrontar-nos a nosaltres mateixos.
Però la poesia no és poc accessible. Agafem els poetes catalans vius que tenen més carrera, els sèniors de la poesia catalana: Montserrat Abelló, Màrius Sampere, Joan Margarit, Jordi Pàmies, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Pere Rovira i Àlex Susanna. I, oh! Sorpresa: no fan poesia per a filòlegs. Fan poesia per a la gent (tot i que en Sampere té aquest vessant més especulatiu, d’acord). L’experiència moral en la seva obra, la pot entendre qualsevol persona adulta amb un mínim d’inquietud. I són un referent per saber de l’experiència moral del nostre temps.
Per a mi, és un esdeveniment quan un d’ells treu un nou llibre. Darrerament, hem estat de sort: en Margarit, fa pocs mesos, va publicar No era lluny ni difícil, Proa, Barcelona, novembre de 2010. I ara, en Rovira ha tret Contra la mort, Proa, febrer de 20011. Un pessic d’aquest. A “Els ulls”:
El dia que els ull meus es moriran,
veuran en la foscor aquesta mirada:
Un llamp de joventut enamorada
que estellarà la porta de l’espant.
Per cert, que dilluns va ser el Dia Mundial de la Poesia. Com a mínim, el dia serveix perquè un poeta difongui un poema.
També, i ja posats, recomano la secció de El poeta del mes, a Ciutat Oci. La tria la fa en Biel Barnils. Jo la segueixo.
