dimarts, 8 de març de 2011

Avui fa un any



8 de de març de 2010

La ciutat és trista i relliscosa
quan plou. Si neva, és una altra.
El paisatge acostumat muda com
camp d'ametllers amb les primeres flors.
Tot exòtic, l’asfalt expulsa rodes.
El silenci s’imposarà alegre.
Les volves són ocells de llum, vesteixen
arbres, guarneixen terrats de Nadal.

L’incomptable somriure avança.
Llençol que guarda mobles al carrer,
inspira nens al joc. Tapa el dia
del corrent quotidià; i ells
no saben que el guardaran com
dent de llet a la capsa dels records.

AGC

Com tota entrada d’aquest bloc, mereix fer un apunt bibliogràfic. No vull només autocitar-me. En dir: L’incomptable somriure avança; trasllado, amb més o menys fortuna, el clàssic “El mar, somriure innombrable”, a l’efecte lluminós de la neu. En la literatura, i en la poesia en particular, des que Èsquil va encunyar aquesta imatge per descriure el mar, ha estat incomptables vegades parafrasejada. Josep Pla en parla al Quadern gris, i en diu “innombrable”, com he posat més amunt. Jo tinc la versió catalana d'Èsquil on el mar és més que  innombrable i més que un somriure. Surt a la primera tragèdia de la història: Prometeu encadenat. Prometeu, després de ser engrillonat al penyal de cara al mar i condemnat ha estar exposat a la intempèrie eternament, diu això:

Aire sagrat, ratxes del vent lleugeres,
deus fluvials,
de les ones marines
riure infinit
, oh mare de tot, Terra,
us invoco, i la santa rodona
del Sol! Sóc déu: dels déus, veieu què enduro?


(Les set tragèdies, Èsquil, Edicions 62, juny de 1986, primer edició, versió poètica de Manuel Balasch)