Josep-Maria Terricabras

El 1990 apareixia l’article "Insubmissió" a l’Avui. El primer aval intel·lectual a aquesta causa que vaig llegir a la premsa. El signava el filòsof Josep-Maria Terricabras. Va acompanyar la decisió de fer-me insubmís. Sé de la rellevància de tenir referents que baixin al carrer: jo era un noi de la perifèria de Badalona amb pocs contactes més que la informació generalista.

Un any més tard entrava a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Educat a l’escola activa catalana, em va sorprendre que només un 10% de les classes es fessin en català. Però hi havia la col·lecció de textos filosòfics de l’Editorial Laia que normalitzava els conceptes de la ciència de les ciències. Ludvig Wittgenstein, el filòsof que inaugura la filosofia contemporània era traduït per Terricabras.

A la premsa, als llibres i també recordo el nostre filòsof una tarda plujosa de diumenge del 1992 en un casal de Torelló donant la cara pels independentistes empresonats durant la neteja preventiva dels jocs olímpics. Aquella època la gent políticament transformadora encara se la jugava i no abundava el suport d’intel·lectuals amb tribunes i reputació.

El 1999 vam fer un número especial de la revista Mocadador per commemorar els 10 anys del moviment d’insubmissió. Vaig cridar en Terricabras a participar-hi. “El servei militar obligatori ha estat un exemple magnífic de gegant amb peus de fang. Les nostres institucions democràtiques són plenes de figures semblants. Només cal identificar-les, desemmascarar-les i substituir-les. Ens hi va la dignitat que tenim com a ciutadans i, doncs, com a insubmisos”. Va dedicar l'article al seu fill Francesc de 10 anys.  

L’any 2000 vaig participar en la redacció d’un llibre de reportatges sobre el teixit associatiu d’arreu dels Països Catalans, fet per periodistes i gent vinculada a moviments de base. Vaig contactar amb en Terricabras. No ens va fallar. Ens va fer un pròleg magnífic i el 9 de maig ens va presentar el llibre a l’antic Via Fora del Raval de Barcelona. “No n’hi ha prou de ser ciutadà-client. El primer pas moral que s’ha de fer és el d’optar a favor d’una comunitat democràtica. I el segon pas és el que ens obliga a participar en la vida democràtica de les nostres comunitats. Una manera ben concreta de fer-ho és associant-se amb altres que —a l’interior de la mateixa comunitat o a l’interior de comunitats semblants— han fet una opció democràtica semblant”, Josep-Maria Terricabras, pròleg a Terra i Llibertat. 100 entitats dels Països Catalans, Barcelona, Edicions 62, maig del 2000.

9 de maig del 2000, Foto: Jordi Play

Si es vol es pot

Fa dos mesos el Col·legi d’Economistes de Catalunya [CEC] va tancar el debat sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya Estat amb el llibre Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència (CEC – Profit Editorial), un estudi de 18 expertes, entre els quals l’exconseller d’Economia, Antoni Castells. Per capítols avaluen, entre altres, l’endeutament i el repartiment d’actius entre els dos estats fruit de la divisió o bé com aniria si Catalunya quedés fora de la Unió Europea. Conclouen que la viabilitat econòmica de la l’Estat Catalunya és òbvia i que la societat del benestar estaria garantida.

A La Terra, entrevistem l’economista Modest Guinjoan, que ha coordinat l’estudi. A més d’això, s’ha encarregat del capítol sobre la repercussió d’un possible boicot espanyol als productes catalans. Si el consumidor espanyol deixés de comprar el 80% dels productes catalans i les empreses el 40 %, la repercussió sobre el PIB català i l’haver superat el dèficit fiscal donarien encara un balanç positiu per a Catalunya.

Els economistes certifiquen que la independència de Catalunya milloraria la capacitat econòmica del país. Però també ve de gust sentir de la veu d’un economista que, en qualsevol cas, és més important la llibertat que els diners.  

En la primera part de l’audiovisual, Guinjoan parla de la necessitat de l’autoestima com a valor dels productes agraris catalans i de corregir la posició de domini de la gran distribució.

La plaga

“Los campesinos no representan papeles como lo hacen los personajes urbanos. Esto no se debe a que sean <<sencillos>> o más sinceros o menos astutos; simplemente el espacio entre lo que se desconoce de una persona y lo que todo el mundo sabe de ella —y éste es el espacio de toda representación— es demasiado pequeño”.  John Berger a Puerca Tierra (Alfaguara, segona edició del 2008) remarca aquest tret en el preàmbul als seus contes que retraten la vida a pagès a la França dels setanta. Sobretot pel que fa al pagès més rural, que viu en un món social més reduït. Berger també diu que el pagès no pot triar la seva residència —només al preu de deixar de ser-ho—, i que, per això, sembla lògic tracti el seu lloc com el centre del món. (No ho fem tothom, això?)

Això ve a tomb perquè l’entrevistada d’aquest mes a La Terra (pàgina, 10), la directora de cinema Neus Ballús, ens fa una bona reflexió sobre el fet que l’entorn i el context social ens condiciona la manera de ser i la vida. La Plaga, premi Gaudí a la millor pel·lícula del 2013, parteix d’aquesta premissa. Ballús ens ho explica en l’audiovisual de l’entrevista.

Ep, prèviament ens parla de la singularitat de l’espai agrícola de Gallecs, al Vallès, dels pagesos que s’interpreten a ells mateixos com a personatges del film i el canvi generacional que està comportant un canvi de model productiu.  La plaga (a l’enllaç es pot visionar) ha tingut un fort impacte perquè retrata una Catalunya heterogènia i supervivent. 

Europa és Grècia

  Temple circular Tholo, Delfos, el 4 d’agost del 1991. AGC

“La imagen de Grecia, por descolorida que esté, continúa siendo un arquetipo del milagro forjado por el espíritu humano. Todo un pueblo, como testimonian los vestigios de sus realizaciones, se elevó a un grado tal que no ha sido igualado ni en el pasado ni en el presente. Fue milagroso. Lo sigue siendo”

El coloso de Marusi, Henry Miller, Seix Barral, Barcelona, 1969

Establert a París des del 1929, Miller en sentir el soroll dels tambors de guerra el 1940 decideix regalar-se unes vacances a Grècia, abans d’abandonar Europa. Visita el seu amic escriptor Lawrence Durrell a Corfú, el germà gran de Gerarld Durrell, l’autor de la tetralogia iniciada per La meva família i altres animals (per cert, Miller escriu sobre persones que després serien també personatges de les narracions del petit dels Durrell).

            Miller es fa amic sobretot dels grecs. I es fa amb el poeta Seferis i un tal Katsimbalis, personatge colossal que dóna peu al títol. Durant la seva estada a Grècia es declara la Segona Guerra Mundial. Mentre Europa cau en la més abominable depravació humana de la seva història, Miller experimenta l’epifania en visitar els escenaris de la Grècia clàssica. El colós de Marusi (també en català però encara més difícil de trobar-lo a les llibreries) és un cant humanista. Miller s’admira del poble grec, tant del que va ser el melic del món, com del contemporani, exemple de saviesa existencial, el qual és contraposat per l’escriptor novaiorquès  a les barbaritats de la societat industrialitzada.

            Un s’esfereeix quan l’Europa de la cancellera alemanya Angela Merkel i de la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) perdonen la vida als grecs. La cultura precedeix l’economia. No hi ha economia sense cultura, i si n’hi ha, deu ser una forma de barbàrie. De cara a les eleccions europees cal plantejar-se quin sentit té la construcció d’una Europa sense ànima.

            Maria Àngels Anglada va conèixer aquesta obra de Miller perquè seguia el poeta Seferis. El 1993 va escriure “La meva Esmirna”.  Anglada s’emmiralla en el Nobel grec i fa un paral·lelisme entre la molt disputada ciutat d’Esmirna, perduda pels grecs en mans dels turcs, i les terres de parla catalana, també esbocinades:

La meva Esmirna

Penso en el meu germà, el poeta grec

sempre enyorós de les ribes de Jònia.

La nostra Esmirna té antics noms bellíssim:

el Rosselló, Marcèvol, Vallespir...

El temps muda els colors en el seu rostre

i al seu cos tendre i aspre, amb roses blanques

al Canigó blavís.

                                 Els vencedors

no el pogueren abatre, ni bastiren

alts minarets. Va calmar el seu orgull

enterrar les paraules dels infants

amb capes de menyspreu i de calç viva

i enfosquir els noms antics de cada cim.

Té límits fluctuants, la nostra Jònia,

transparents tanques de mal destriar,

penetrants, de ponent i de migdia.

Ara mateix que enraono amb vosaltres

tinc por d’entrar, sense voler, a Esmirna.

Poesia completa, Maria Àngels Anglada, primera edició: novembre de 2009; Edicions Vitel·la, Bellcaire d'Empordà

Un diable al paradís

Detall del diable. Frontal de Sant Martí de Gia. Segona meitat del segle XIII. MNAC

“S’oblidava d’afegir  allò que sap tot europeu intel·ligent, allò que ell mateix sabia perfectament bé i que havia admès moltes vegades, o sigui que a Europa, especialment a la seva Europa, les criatures es converteixen en adults abans d’hora, que se’ls sotmet a una disciplina excessiva, que se’ls dóna una instrucció no solament bàrbara, sinó cruel, estúpida, embrutidora; que unes mesures disciplinàries i severes poden fer nois ben educats, però rarament adults emancipats”.

 Un diable al paradís, Henry Miller, Edicions 62, primera edició dins el Cangur, 1986, traducció de Manuel de Pedrolo.

            

Miller fa aquesta reflexió el 1947. Viu a Califòrnia i acull a casa un conegut, Moricand, dels dies bojos de París. Se li ha instal·lat com una sangonera i no se’l pot treure de sobre. És un astròleg i, predestinat pels astres, no fa res per ell mateix i millorar la seva situació.

Miller està casat amb una noia trenta anys més jove que ell. Però en aquest llibre ja no hi ha el lirisme eròtic de Tròpic de càncer, Tròpic de Capricorn i Sexus. A canvi, algun apunt de la vida domèstica: "Com feia molt de temps que m’havia resignat a la impossibilitat d’entendre’m amb la meva dona per mitjà d’una discussió —igualment hauria pogut parlar a una paret—, limitava la meva participació a rectificar les falsedats i els capgiraments de la veritat". 

Tenen una filla, la Val. “Era la part de la meva pròpia sang, la nineta dels meus ulls” I: “Que ella era la meva única felicitat”. Moricand acusa Miller de malcriar-la. I és llavors que Miller fa la reflexió del principi. És segur que els nostres avis i alguns pares van tenir una infantesa més curta i una joventut molt diferent a la nostra, potser inexistent.