“Los campesinos no representan papeles como lo hacen los personajes
urbanos. Esto no se debe a que sean <<sencillos>> o más sinceros o
menos astutos; simplemente el espacio entre lo que se desconoce de una persona
y lo que todo el mundo sabe de ella —y éste es el espacio de toda
representación— es demasiado pequeño”.
John Berger a Puerca Tierra (Alfaguara, segona edició del 2008) remarca
aquest tret en el preàmbul als seus contes que retraten la vida a pagès a la
França dels setanta. Sobretot pel que fa al pagès més rural, que viu en un món
social més reduït. Berger també diu que el pagès no pot triar la seva
residència —només al preu de deixar de ser-ho—, i que, per això, sembla lògic tracti
el seu lloc com el centre del món. (No ho fem tothom, això?)
Això ve a tomb perquè l’entrevistada d’aquest mes a La Terra (pàgina, 10), la
directora de cinema Neus Ballús, ens fa una bona reflexió sobre el fet que
l’entorn i el context social ens condiciona la manera de ser i la vida. La Plaga,
premi Gaudí a la millor pel·lícula del 2013, parteix d’aquesta premissa. Ballús
ens ho explica en l’audiovisual de l’entrevista.
Ep, prèviament ens parla de la singularitat de l’espai agrícola de Gallecs,
al Vallès, dels pagesos que s’interpreten a ells mateixos com a personatges del film i
el canvi generacional que està comportant un canvi de model productiu. La plaga (a l’enllaç es pot visionar) ha tingut
un fort impacte perquè retrata una Catalunya heterogènia i supervivent.
