Temple circular Tholo, Delfos, el 4 d’agost del 1991. AGC
“La imagen de Grecia, por descolorida que esté, continúa siendo un
arquetipo del milagro forjado por el espíritu humano. Todo un pueblo, como
testimonian los vestigios de sus realizaciones, se elevó a un grado tal que no
ha sido igualado ni en el pasado ni en el presente. Fue milagroso. Lo sigue
siendo”
El coloso de Marusi, Henry Miller, Seix
Barral, Barcelona, 1969
Establert a París des del
1929, Miller en sentir el soroll dels tambors de guerra el 1940 decideix
regalar-se unes vacances a Grècia, abans d’abandonar Europa. Visita el seu amic
escriptor Lawrence Durrell a Corfú, el germà gran de Gerarld Durrell, l’autor
de la tetralogia iniciada per La meva família i altres animals (per cert,
Miller escriu sobre persones que després serien també personatges de les
narracions del petit dels Durrell).
Miller es fa amic sobretot
dels grecs. I es fa amb el poeta Seferis i un tal Katsimbalis, personatge
colossal que dóna peu al títol. Durant la seva estada a Grècia es declara la
Segona Guerra Mundial. Mentre Europa cau en la més abominable depravació humana
de la seva història, Miller experimenta l’epifania en visitar els escenaris de
la Grècia clàssica. El colós de Marusi (també en català però encara més
difícil de trobar-lo a les llibreries) és un cant humanista. Miller s’admira
del poble grec, tant del que va ser el melic del món, com del contemporani,
exemple de saviesa existencial, el qual és contraposat per l’escriptor
novaiorquès a les barbaritats de la
societat industrialitzada.
Un s’esfereeix quan l’Europa
de la cancellera alemanya Angela Merkel i de la troica (Comissió Europea, Banc
Central Europeu i Fons Monetari Internacional) perdonen la vida als grecs. La
cultura precedeix l’economia. No hi ha economia sense cultura, i si n’hi ha,
deu ser una forma de barbàrie. De cara a les eleccions europees cal
plantejar-se quin sentit té la construcció d’una Europa sense ànima.
Maria Àngels Anglada va conèixer
aquesta obra de Miller perquè seguia el poeta Seferis. El 1993 va escriure “La
meva Esmirna”. Anglada s’emmiralla en el
Nobel grec i fa un paral·lelisme entre la molt disputada ciutat d’Esmirna, perduda pels grecs en mans dels turcs, i les
terres de parla catalana, també esbocinades:
La meva Esmirna
Penso en el meu germà, el poeta grec
sempre enyorós de les ribes de Jònia.
La nostra Esmirna té antics noms bellíssim:
el Rosselló, Marcèvol, Vallespir...
El temps muda els colors en el seu rostre
i al seu cos tendre i aspre, amb roses blanques
al Canigó blavís.
Els
vencedors
no el pogueren abatre, ni bastiren
alts minarets. Va calmar el seu orgull
enterrar les paraules dels infants
amb capes de menyspreu i de calç viva
i enfosquir els noms antics de cada cim.
Té límits fluctuants, la nostra Jònia,
transparents tanques de mal destriar,
penetrants, de ponent i de migdia.
Ara mateix que enraono amb vosaltres
tinc por d’entrar, sense voler, a Esmirna.
Poesia completa, Maria Àngels Anglada, primera edició: novembre de 2009; Edicions Vitel·la, Bellcaire d'Empordà
