dissabte, 22 de febrer de 2014

Un diable al paradís



Detall del diable. Frontal de Sant Martí de Gia. Segona meitat del segle XIII. MNAC

S’oblidava d’afegir  allò que sap tot europeu intel·ligent, allò que ell mateix sabia perfectament bé i que havia admès moltes vegades, o sigui que a Europa, especialment a la seva Europa, les criatures es converteixen en adults abans d’hora, que se’ls sotmet a una disciplina excessiva, que se’ls dóna una instrucció no solament bàrbara, sinó cruel, estúpida, embrutidora; que unes mesures disciplinàries i severes poden fer nois ben educats, però rarament adults emancipats”.
 Un diable al paradís, Henry Miller, Edicions 62, primera edició dins el Cangur, 1986, traducció de Manuel de Pedrolo.
            
Miller fa aquesta reflexió el 1947. Viu a Califòrnia i acull a casa un conegut, Moricand, dels dies bojos de París. Se li ha instal·lat com una sangonera i no se’l pot treure de sobre. És un astròleg i, predestinat pels astres, no fa res per ell mateix i millorar la seva situació.
Miller està casat amb una noia trenta anys més jove que ell. Però en aquest llibre ja no hi ha el lirisme eròtic de Tròpic de càncer, Tròpic de Capricorn i Sexus. A canvi, algun apunt de la vida domèstica: "Com feia molt de temps que m’havia resignat a la impossibilitat d’entendre’m amb la meva dona per mitjà d’una discussió —igualment hauria pogut parlar a una paret—, limitava la meva participació a rectificar les falsedats i els capgiraments de la veritat". 
Tenen una filla, la Val. “Era la part de la meva pròpia sang, la nineta dels meus ulls” I: “Que ella era la meva única felicitat”. Moricand acusa Miller de malcriar-la. I és llavors que Miller fa la reflexió del principi. És segur que els nostres avis i alguns pares van tenir una infantesa més curta i una joventut molt diferent a la nostra, potser inexistent.