El Gran Amic Dahl

"Darrera la cortina, la finestra era oberta de bat a bat, però ni caminava ningú per la vorera ni passava cap auto pel carrer. No se sentia ni la més mínima fressa. Sophie mai no havia experimentat un silenci com aquell.

            Va rumiar que potser aquella era la que en diuen l'hora màgica.

            L'hora màgica, algú li havia xiuxiuejat una vegada que era un moment especial a plena nit quan tots els nens i els grans són en el més pregon dels son i totes les coses misterioses sortien dels seus amagatalls i s'apoderaven del món".

El Gran Amic Gegant, Roald Dahl

La il·lustració és de Quentin Blake, els dibuixos del qual són inseparables de l'obra de Dahl. L'acabem de rellegir perquè és un llibre que ha atrapat les meves filles de set i nou anys. Totes les novel·les de Dahl han triomfat a casa, i aquesta la que més. La història, com totes les de l'escriptor anglès, té molt de ganxo. I els protagonistes, com amb la majoria dels seus llibres, són personatges sensibles enmig d'un món de cafres. Aquí la protagonista és una nena òrfena que viu a Londres i el Gag és l'únic membre del país dels gegants que es nega a menjar nens mentre dormen durant aquesta hora màgica.

     A les meves filles els fa molta gràcia la parla imprecisa del Gag, pronuncia paraules malament (fangstigós), en diu unes per altres (és la cosa més honorosa que jo sent de fa anys) i senzillament se les inventa (No siguis empipadoiosa i cataplasmàtica. Jo no hi veu cap fificultat). 
     La traducció es va fer el 1987, una traducció que reclamava ser creativa i valenta. Per exemple, els gegants mengen ceballots humans en català, que es correspon a l'anglès human beans (mongetes humanes), de resultes de l'error lèxic de la parla dels gegants human being (éssers humans). Proclamo l'èxit dels seus traductors. Es tracta del tàndem Carme Geronès i Carles Urritz. Atenció, justament, la Carme és la nostra correctora, la de La Terra, la revista de política agrària que dirigeixo des de fa 14 anys. Bé, la Carme i el Carles, també van ser els traductors de Els Culdolla, una altra novel·la de Dahl que ja des del títol calia força criteri i ofici en literatura per traduir-lo.

       Encara hi ha un altre traductor eminent de Dahl: el periodista Ramon Barnils va traduir Matilda, obra que, després de Charlie i la fàbrica de xocolata, deu ser la més famosa d'aquest renovador de la literatura infantil. El vessant traductor de Barnils és força desconegut.

            P.S. Escrivint aquest post descobreixo que la Disney portarà a les pantalles aquest estiu El Gran Amic Gegant, dirigida per Steven Spilberg. És fantàstic, segur que rellançarà la novel·la i, a casa nostra, es veurà la vàlua de la nostra traducció. Ens haurem de lamentar, un cop més —i per tot això que explico, ens n'haurem de doldre més!—,  que no es dobli al català?

Hi ha una versió anterior, aquí completa en anglès: 

Joana Raspall per a petits i per a grans

El nét de la poeta Joana Raspall, Ernest Cahué, ha fet una aplicació amb jocs a partir de la poesia de l'àvia: unmondepoesia.cat. Aquí la Joana Raspall continua fent l'escaleta als infants, joves i no tan joves perquè s'agafin a la poesia. Ho explica a Vilawebtv.
     La poeta, que va morir l'any del seu centenari, el 2013, se la coneix sobretot per la poesia per a infants, i per ser autora de diccionaris; jo en tinc un de sinònims. Però hi ha una poeta per a adults. 
     Els darrers mesos, cada matí, en llevar-me, he anat llegint un, dos, tres o un grapat de poemes de la seva poesia lírica completa a Batec de paraules, (El Cep i la Nans Edicions, Vilanova i la Geltrú, octubre del 2013), editada en motiu del centenari. 
     Aquesta altra Joana Raspall és la de la veu interior, tan clara i directa com la poeta per als infants, però amb els dubtes, el qüestionament d'un mateix, el compromís social, l'amor i l'erotisme, i tot el que inclou el trànsit del temps sobre la pell que ja es clivella. És una poeta que no va abandonar mai l'afany d'escriure i, per tant, són els poemes de tota una vida; el conjunt és una obra diversa, profunda i a la vegada propera.
     En trio un de l'apartat "Vivències":

El recer

M'he construït un recer de silenci

i el vull convertir en la nua bellesa

d'allò subtil que s'esmuny del contacte

d'un barroer grapejar de l'intrús.

Marbres eteris són zelosos guardes

de les imatges encara increades;

les mans profanes no els desbastaran.

No hi ha cap marbre més dur que el silenci.

No hi ha cap vel més espès que l'intern.

No hi ha cap món més real que el del somni".

     Si la voleu escoltar en una conversa, és impagable l'entrevista telefònica que li va fer Pius Morera el 27 de febrer del 2013, als 99 anys, al programa de Ràdio Sant Vicenç de Montalt, Aparador de poesia


Aparador de poesia. Homenatge a Joana Raspall per la seva trajectòria literària, patriòtica i humana. from Carme Llobera Balasch on Vimeo.

Jaume Fuster i La guardia del rei

Article publicat a Media.cat, el 2 de febrer

Fa divuit anys de la mort d'en Jaume Fuster. L'aleshores escriptor més llegit de la generació dels setanta moria el 31 de gener del 1998 a causa d'un càncer de pulmó. Tres anys abans l'havia entrevistat, el 3 de febrer del 1995, a la seva casa de Barcelona, crec que al carrer de Nàpols, en motiu de la publicació, feia cosa d'un mes, de la novel·la La guàrdia del rei (Edicions 62, 1994). Ve a tomb parlar-ne a Media.cat perquè és una novel·la crítica amb els mitjans de comunicació de masses.

     Veníem de la primera Guerra del Golf Pèrsic del 1990, una guerra que es va oferir com un espectable televisiu; es va esperar a què hi hagués prime time per fer el primer atac de l'operació nord-americana Tempesta del Desert. Els periodistes incrustats en l'exèrcit mentien, els d'aquí es veien obligats a parlar positivament de la guerra i els diaris feien infografies excel·lents de l'estratègia com si fos un joc. Fuster se serveix del tema com un dels leitmotiv de la novel·la per mostrar la banalització de la informació en pro de l'espectacle. 

     La novel·la deixa retratats els comunicadors vedets, els productors i les forces manipuladores que hi ha darrera el mitjà estrella. "A la televisió les coses no són com són. Són com sembla que són. A la vida, sovint també", cita de Josep M. Puyal, la primera de les cites que obren el llibre. Fuster va buidar el pap sobre el que pensava del món de la televisió, després d'haver-hi treballat com a guionista, tant a Televisió Espanyola com a TV3. El mestre de la literatura de gènere va construir la novel·la, en aquest cas, utilitzant els gèneres de la televisió: el discurs del locutor, el dels guions, les tècniques de la sit-com o del reality-show, de les retransmissions esportives o dels noticiaris. Bé, és una novel·la recomanable en general i, en particular, per a la gent del ram.
     L'entrevista la vaig publicar a la revista Zitzània de la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. Només es tractava d'un exercici per a l'assignatura d'en Lluís Bonada —Premi Trajectoria 2015—, el qual ens havia apuntat un llistat de persones entrevistables de diferents àmbits. D'aleshores ençà, n'he fet moltes, d'entrevistes, i cap ha estat tan entranyable com aquella. Potser perquè era l'únic escriptor del qual m'ho havia llegit tot, i perquè m'orientava cap al periodisme cultural que era on jo hauria volgut anar a raure. El cas és que em vaig trobar que la meva primera entrevista la feia al meu millor referent. Penso que vaig tenir molta sort, però alhora m'ha costat patir d'un mal elegíac de la meva primera vegada!

Nadala dos mil quinze

Llúcia Garcia Torras, 9 anys

El ric captaire

Se m'han fet de vidre els peus gelats.

Rondo pels carrers, fred i empobrit.

Les finestres vessen llum de diorama,

però, a fora, desig i il·lusió són fràgils.

Temo si se'm trencarà el caminar,

si d'un clot s'elevarà Satanàs,

si em temptarà amb l'entrepà de la raó,

si ha arribat l'edat de la veritat.

Em sento amb el nas enganxat al vidre

de la casa amb la corona verda,

l'estrella a l'arbre de braços oberts,

l'escena de molsa, suro i paper,

on la vida és somni de bell nou.

Que tocar de peus a terra glaça

l'ànima i pitjor que no tenir aigua

és no tenir set, diu el meu plateret.

AGC 

El Mecanoscrit... i Segon origen

"No hem traït en absolut el llibre. L'esperit i les sensacions, pel que hem diu la gent, són les que han tingut llegint-lo", m'explicava Carles Porta, director de Segon origen, a l'Entrevista a La Terra. Jo també vaig tenir les mateixes sensacions. Crec que la força de la història rau en la identificació amb una parella fundacional. No és com si nasqués un nou món quan formem parella? Partim de zero i aspirem a l'absolut. Llavors hi ha la necessitat de l'autosuficiència —l'hort n'és una bona expressió—i la consegüent relació amb l'entorn natural: surten les arrels atàviques del caçador, del conreador.

      El Mecanoscrit... és una obra existencialista: els protagonistes estan condemnats a ser lliures. Condemnats per una situació que no han triat, en el seu cas és d'absoluta carència. Però lliures, perquè la seva vida depèn de les seves decisions, en són absolutament responsables. Viure una llibertat total, expressada amb la felicitat que comporta per als joves, és una altra clau de l'èxit de l'obra de Pedrolo. No és casual que sigui la més llegida en català de tots els temps, és una obra pedra de toc de joventut, moment en què es desvetllen les preguntes existencials.

       Més coses, la cadena de prioritats en inaugurar una nova civilització permet a Pedrolo remarcar la importància de la cultura i la necessitat d'aprofitar el coneixement acumulat. Salvar els llibres és un dels objectius de l'Alba i el Dídac —l'escena a la Biblioteca Nacional de Catalunya és commovedora—, salvar l'art i crear nous continguts, a través de la fotografia i la gravació audiovisual, per donar comptes de la continuïtat de la humanitat.   

       La força de la història també creix per a nosaltres perquè passa en el nostre paisatge, descrit per Pedrolo i que Porta ens posa en imatges eficientment: Lleida, Barcelona, el Baix Llobregat i el film afegeix Menorca.

     El pare de l'Alba de Pedrolo havia estat a la presó perquè ella "pogués decidir com decidia". El de l'Alba del Carles Porta també és crític amb la societat, en aquest cas una societat que ha portat la Terra al col·lapse. Aquí l'encert de Porta és substituir l'atac alienígena per un cataclisme causat pel canvi climàtic. Tenim doncs un missatge social i compromès amb la humanitat. I tal com ens explica Porta a l'entrevista (resumit aquí en aquests dos minutets audiovisuals), a Segon origen es pot llegir un missatge global i local emancipador, del tot pedrolià.

Tardors

A hora foscant

És tard, els camins ja no em tempten. —

I us sé, del verger dins el clos,

caiguts, trepitjats en la boira,

oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives

com d'un indecís estranger.

Sospiren espectres de dàlies

enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes

que uneix els vivents als caiguts.

S'escampa la nit invencible,

mar d'illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula

i algun voleiant pensament,

la vella cadira malmesa

i un full de paper malcontent.

És de Josep Carner (1884-1970) i em sembla molt escaient per aquest vespre, vigília de Tots Sants. L'he tret d'una antologia de Joaquim Molas  sobre el Príncep dels poetes.

     D'altra banda, aquests dies llegia Opus posthumous/Poemas tardíos del nordamericà Wallace Stevens (1879-1955), i hi he trobat coincidències amb el poema "Farewell without a guitar/Adiós sin guitarra". En versió de Daniel Aguirre a Lumen, primera edició del gener del 2010:

Adiós sin guitarra

El paraíso brillante de la primavera ha llegada a esto

Ahora el verde milhojas cae al suelo.

Adiós, días míos.

El rojo milhojas

llega a este trueno de luz

en su otoñal terminal...:

una tormenta española,

una extensa, todavia aragonesa,

en que el caballo camina hasta casa sin jinete,

con la cabeza baja. Las reflexiones y repeticiones,

los vuelcos y vaivenes de los sentidos frescos

del jinete que era,

son una construcción final,
como cristal y sol, de la realidad masculina

y de aquella otra y su deseo.

    Tots dos són poemes de tardor, una tartor associada també a l'avançada edat dels autors. El de Carner és molt més de l'estat d'ànim del poeta en relació amb l'espai i el temps. El del nord-americà fa una reflexió més enllà, sobre la vellesa, i als versos finals posa en contrast la imaginació i la realitat, motiu general de la seva obra, cosa que, segons he llegit a Sam Abrams en una altra antologia, el fa un poeta difícil.