dissabte, 31 d’octubre de 2015

Tardors

A hora foscant

És tard, els camins ja no em tempten. —
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d'un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S'escampa la nit invencible,
mar d'illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

És de Josep Carner (1884-1970) i em sembla molt escaient per aquest vespre, vigília de Tots Sants. L'he tret d'una antologia de Joaquim Molas  sobre el Príncep dels poetes.


     D'altra banda, aquests dies llegia Opus posthumous/Poemas tardíos del nordamericà Wallace Stevens (1879-1955), i hi he trobat coincidències amb el poema "Farewell without a guitar/Adiós sin guitarra". En versió de Daniel Aguirre a Lumen, primera edició del gener del 2010:


Adiós sin guitarra

El paraíso brillante de la primavera ha llegada a esto
Ahora el verde milhojas cae al suelo.
Adiós, días míos.

El rojo milhojas
llega a este trueno de luz
en su otoñal terminal...:

una tormenta española,
una extensa, todavia aragonesa,
en que el caballo camina hasta casa sin jinete,

con la cabeza baja. Las reflexiones y repeticiones,
los vuelcos y vaivenes de los sentidos frescos
del jinete que era,

son una construcción final,
como cristal y sol, de la realidad masculina
y de aquella otra y su deseo.


    Tots dos són poemes de tardor, una tartor associada també a l'avançada edat dels autors. El de Carner és molt més de l'estat d'ànim del poeta en relació amb l'espai i el temps. El del nord-americà fa una reflexió més enllà, sobre la vellesa, i als versos finals posa en contrast la imaginació i la realitat, motiu general de la seva obra, cosa que, segons he llegit a Sam Abrams en una altra antologia, el fa un poeta difícil.