dilluns, 6 de març de 2017

Militarisme a les estovalles

Article publicat a Media.cat el 6 de març del 2017

El 2014 una periodista de l'Ara ens va reunir a un grup d'insubmisos davant el Govern Militar de Barcelona per elaborar una informació sobre els 25 anys de la insubmissió. Hi eren en Carlos Hinojosa i en Ion Sánchez, dos dels vuit que van ser a la primera presentació, els pioners. La informació hauria servit per recordar el potencial de la desobediència civil. Ens va entrevistar conjuntament i un fotògraf ens va fer fotos. Però no sabem per què tot va quedar al calaix. Cap explicació dels nostres col·legues (periodista i fotògraf) a les fonts.
            Hi penso aquests dies a les envistes del Saló de l'Ensenyament, que se celebrarà a Barcelona del 22 al 26 de març, edició en la qual l'Exèrcit Espanyol haurà triplicat la dimensió de l'estand. Aquesta presència contravé una moció del Parlament i un acord del Consell Municipal, totes dues del 2016. Militars que treballen en territori hostil! Això portarà titulars, qui sap si entrevistes.
            La que a mi m'agrada és la de Setembre a Jordi Muñoz, carismàtic antimilitarista, d'una clara exposició d'idees. Recordo el debat del programa La Clave, cap allà el 1989, on Muñoz va noquejar amb total elegància argumentativa tot un cap de l'exèrcit i un senyor del PSOE director general del Ministeri de Defensa.
            Tot el que sabem de la conversa telefònica de deu minuts entre Trump i Rajoy és que l'amic americà reclama més despesa militar. Arguments? Suposem una mínima articulació d'idees: "El món occidental està amenaçat!". Sempre hi ha un menú d'amenaces a disposició si un vol greixar la indústria militar.
            El militarisme crea addicció. A Catalunya, uns autoanomenats experts volen un exèrcit propi i donaran la cara en un llibre. Passen per la dreta d'Artur Mas, que des de l'inici del procés va plantejar una Catalunya independent sense. Sobre el paper és fàcil deixar-se arrossegar pel militarisme. Pensar en un estat sense exèrcit fa mandra, i fa mandra pensar en el cost social: els compromisos comercials de l'Estat Espanyol amb empreses militars d'aquí al 2025 puja a 40.000 milions d'euros! Davant els lobbys de veritat que hi ha darrere d'aquest pastís, és risible que els esmentats experts anomenin lobby pacifista els que han escrit Construir un estat segur i en pau.
            Els que estan fins al capdamunt de l'exèrcit són els veïns de Girona i Celrà. Se l'han trobat davant de casa aquest febrer. Estàs parant la taula i veus per la finestra els soldats fent maniobres. Celrà va aprovar al novembre una moció contra la presència de l'exèrcit al municipi. L'alcalde, Dani Cornellà, ho va comunicar al Ministeri de Defensa. Aquest David contra Goliat no mereixeria 'La Contra' de La Vanguardia?
            "La mare sempre va considerar la guerra un joc d'homes immadurs", diu Charles Simic a les seves memòries (Una mosca en la sopa, Vaso Roto Ediciones, 2010). El poeta d'origen servi va patir de petit a Belgrad el bombardeig dels Nazis el 1941 i el dels nord-americans el 1944. Recorda el darrer: el van trobar entre vidres a la seva habitació, a l'edifici de davant de casa una família amb un nen de la seva edat va morir sota les bombes. Als quinze anys arriba com a refugiat als EUA, on acabarà essent Premi Pulitzer. El 1972, de tornada de vacances de la seva ciutat natal, en una reunió literària en un restaurant de San Francisco coneix el poeta Richard Hugo. "Ah! jo conec aquesta ciutat", i dibuixa sobre les estovalles el mapa de Belgrad. "No hi he estat mai, només l'he bombardejat unes quantes vegades". I Simic: "Em vas bombardejar a mi!". Hugo queda molt afectat i li explica que de tornada de la missió als camps petroliers a Romania cap a Itàlia s'havien de desfer de les bombes restants sobre Belgrad. Tots dos van convenir que eren víctimes. La guerra, un joc d'innocents.


Afageixo la traducció de Jaime Blasco de la carta poema que Richard Hugo va escriure a Simic després d'aquella trobada:

Carta a Simic des de Boulder

Querido Charles,
Una vez nos encontramos en San Francisco y me enteré
de que te había bombardeado hace mucho tiempo en Belgrado cuando tenías cinco años.
Lo recuerdo. Nuestro objetivo era un puente en el Danubio,
queríamos dividir el ejército alemán en su huida hacia el norte
desde Grecia. Fallamos. Algo normal, teniendo en cuenta que yo
pilotaba uno de los bombarderos. Era negado con la mira Norden e incapaz
de lanzar una bomba y cantar a la vez el himno nacional. Recuerdo que Belgrado se nos entregó
como una rosa abierta cunado llegamos. Apenas había fuego antiaéreo. No sabía que
ahorcaban a gente a diario, que los alemanes habían colgado
a 80.000 eslavos en aquella ciudad para dar una lección a los demás.
Cuando el avión se liberó de su carga de bombas y volvimos a casa
mi interés primordial era seguir vivo.
¿Qué lengua hablabas entonces? Serbio, supongo. ¿Y que pensabas
del terrible aullido de las bombas? ¿Cómo se dice <<miedo>> en serbio?
Seguro que igual que en inglés, un lamento largo y primitivo
de niños agonizantes, un niño rígido para siempre con la mirada muerta.
No voy a disculparme por la guerra ni por lo que fui. Estava
voluntariamente confundido por la época. Puede que hasta creyera
en los actos heroicos (en los de los demás, no en los mios). Creía que era necesario
el sufrimiento en el mundo para que las cosas no se volvieran
a repetir. Pero era joven. El mundo nunca aprende. La historia
se encarga de transformar el pasado en algo aceptable, los muertos
en sueños. Querido Charles, me alegro de que escaparas de las bombas, de que ahora vivas
con nosotros y escribas poemas. Sin embargo, debo confesarte que
me sentí muy mal cuando nos vimos en San Francisco. Era incapaz de quitarme de la cabeza
que estabas en tierra aquel día, mientras el cielo tomaba
un inquietante color mostaza i el estruendo de los motores
despejaba el camino. Y en momentos como ése el mundo se limpia
para los supervivientes. El mundo queda limpio como las nubes
de verano, blancas e hinchadas, de las que surgen delicados pájaros
que se vuelven a ocultar, y se nos ofrece la oportunidad de vagar lentamente
sobre la Tierra, con las panzas de los aviones vacías, sin objetivos que atacar,
ignorando a los enemigos. Me alegro mucho de haberme encontrado contigo ahora
que todo ese odio sin sentido ha desaparecido. La próxima vez, si quieres
sobrevivir, siéntate en el puente que voy a atacar y saluda.
Llegaré bien encaminado, pero estaré nervioso y se me moverá el punto de mira.
Estés donde estés, estarás seguro. Te apuntaré,
però llevo caramelos en lugar de bombas y he perdido el resto del escuadrón. Tu amgio,

DICK