diumenge, 12 de febrer de 2017

Les Tres Xemeneies de Sant Adrià del Besòs

S'escriuen en majúscula ara les Tres Xemeneies, les restes de la central tèrmica de Sant Adrià, tal com diem el Pedraforca, com un topònim. Van ser construïdes el 1970 per la Fecsa, tenen la meva edat.  En poc temps s'han fet un nom propi. Formen part de la vista que tanca l'horitzó a la banda de mar del nord de l'Àrea Metropolitana.
      Endesa va tancar la central tèrmica el 2011. Assabentats que l'empresa elèctrica la volia enderrocar el 2008, 2.135 adrianencs van votar a favor de conservar l'estructura de la central en una consulta organitzada per l'Ajuntament. 
     La silueta de les Tres Xemeneies de 200 metres d'alçada amb el temps evocarà un passat industrial, fins pot semblar un monument com la Torre Eiffel.  Ara bé, de petits no ens feia pas gràcia veure les Tres Xemeneies de la platja de Badalona estant. Ens parlaven de contaminació. Ja joves, quan passàvem pel davant de la central tèrmica amb el tren anant o tornant de Barcelona, la imposant construcció de turbines gegants esparverava. I un pensava que viure-hi a prop era signe dels temps, com esperar que Ronald Reagan premés el botó vermell, i signe de classe social: ser un no ningú de l'extraradi de la gran metròpoli. Els veïns de l'entorn més pròxim havien patit pluges negres de resultes del fum per la combustió de fuel. Molts hi treballaven, havia tingut uns 900 obrers [Wiquipèdia].  
     El temps, aquesta filosa que tot ho transforma, ha fet que li agafem afecció. Els mateixos veïns que han viscut amb la inquietant presència de la central tèrmica al costat i que els hi ha barrat el pas al mar tota la vida defensen la preservació de la seva carcanada. Ja diuen que l'amor és un malentès, que ens delim per un gest de consol de qui ens fa patir.
            Jo mateix vaig experimentar aquesta transformació del cor quan un vespre d'estiu de principi de segle vaig anar a una rave (una festa amb música en un espai obert), a la platja sota les xemeneies. I el dia que la meva parella, pels meus trenta dos o trenta tres anys, em va regalar un ex-libris propi creat per en Pau Laball, artista amic meu. Hi apareixen les Tres Xemeneies entre el mar i un espigó, la punta de les quals es transforma en plomes estilogràfiques, en un fons de sol i lluna en eclipsi. En Pau diu que hi va pensar perquè les Tres Xemeneies eren el nostre paisatge comú, ell les veia des del barri de la Verneda de Barcelona i jo des de Badalona.
   
Obra de Pau Laball


            Acabo amb un poema de Màrius Sampere, de Santa Coloma de Gramanet. El Déu que baixa en un crescuda del Besòs fins al mar acaba trobant tres raons, per a mi, està molt clar qui les inspira.

Balada del Déu, el riu i la mar

He vist Déu baixar pel Besós,
l'única vegada que l'he vist, mai més.
Va ser un matí molt clar, brutalment clar,
ho havia de ser. De sobte, el cel retrocedí
fins a l'espai de la pietat, el color blau tancava
el cicle de pluges espesses i fosques, un vent fi,
sempre frontal, maldava per endur-se
tots els danys de la nit. Però les veus del soterrani
lloaven la crescuda del riu,
l'aigua, escumosa, pervinguda
del mal del fang, s'havia alçat dotze pams
per damunt de la seva pròpia respiració,
arrossegava soques i bidons, el turó negre
d'un ventre fart de mort, palmons i rates, tot allò concernent
a la primera pregunta del món. Vaig dir-me
que devia ser Ell, surant en l'oli i la bromera
dels àcids expulsats pels furtius onanistes
amants de tanques i canals: Déu anava a mar,
vaig refer la vella història: de primer
s'hauria esgarriat dalt la muntanya
del Sanatori de l'Esperit Sant; per això, per fugir-ne,
hauria davallat als carrers tristos de Sant Adrià,
on la gana i la humitat l'haurien emmalaltit; després,
més blanc i magre que la puresa,
efectivament tísic,
hauria escopit sang als dos marges del riu i esperaria
que florissin, agraïdes, la runa i la mala herba,
però vingué la tempesta. Així devia haver estat
i ara anava a mar. Ho va fer per tres raons
de pes: per no tornar a caure en l'error d'ésser vist,
per guarir-se amb el iode i la sal, per recobrar
la immensitat perduda. Allà,
al capdavall del riu,
entrarà en el circuit de les taronges d'or,
el complaurà que el peix i la lluna siguin u,
coneixerà el vell Ulisses, que mai no tornà a casa:
amb ell repetirà el periple
de l'ànima nostra, també feta aigua.