diumenge, 7 de juny de 2015

Silenci, de Marianne Moore

Home llegint, Llúcia Garcia Torras

Silenci

El meu pare solia dir:
<<Les persones alteroses mai fan visites llargues,
tant si els mostres la tomba de Longfellow
com les flors de vidre de Harward.
Independents com el gat
—que s'enduu la presa a la intimitat,
amb la cua flàccida del ratolí que li penja de la boca com un cordó—,
de vegades gaudeixen de la solitud,
i un discurs que els ha encisat
els pot deixar sense paraules.
El sentiment més profund sempre es mostra en silenci;
no en silenci, sinó amb reserva.>>
També parlava de debò quan deia: <<Fes de casa meva el teu refugi.>>
Un refugi no és pas una residència.

MarianneMoore (St. Louis Missouri, 1887 - Nova York, 1972)

M'agrada aquest poema. També m'intriga perquè, en primer lloc, no sé si aquí ser una persona alterosa és més positiu que no pas negatiu i, en segon lloc, la relació d'aquesta llarga primera part amb el final: l'oferiment de la casa a la filla, expressió de l'amor incondicional de pare, i la puntualització de la filla, que no saps ben bé si el vol matisar, aquest amor paternal, o expressa la naturalitat del deseiximent que toca quan arriba una edat.
     Independentment de tot, la frase: "El sentiment més profund sempre es mostra en silenci" hi toca i té una força que fa que s'hagi aïllat com a cita en alguna ocasió. Quan la vaig llegir, vaig buscar el poema i saber de l'autora, i el vaig trobar a Poesia anglesa i nord-americana contemporània. Antologia, MOLU, febrer del 1994. La tasca que van fer Joaquim Molas, Josep Maria Castellet i Pere Gimferrer amb aquestes antologies de poesia contemporània de literatures diverses a la col·lecció "Les millors obres de al literatura universal del segle XX" hauria hagut de tenir continuïtat i servir de base per, després, traduir al català obres completes dels autors antologats, per exemple, algun dels llibres de Moore.