divendres, 12 de juny del 2015

"Ni França ni Espanya, visca la terra i mori mal govern"

Per aquest crit és inculpat el jornaler Jaume Pey. El significat d’aquesta proclama té un origen, podríem dir antimilitarista: dos exèrcits regulars, l’espanyol i el francès, causen un patiment extrem a la població, d’ençà que el comte duc d’Olivares ha traslladat intencionament les guerres europees de Castella a Catalunya. Això desembocarà en la revolta catalana de la guerra dels Segadors el 1640. Unió de Pagesos encara fa servir aquesta proclama com a pancarta de manifestació “Visca la terra i mori el mal govern”, la darrera vegada que la vam veure passejar va ser el 26 de març passat a Madrid, de la Puerta de Alcalà al Ministeri d’Agricultura. Era una manifestació contra la política agrària del PP.
     Però el crit de Jaume Pey té, sobretot, un significat d’afirmació nacional. Parlem d’això i d’altres coses amb l’historiador Josep Fontana (1931), autor de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo Editorial, Cinquena Edició, desembre del 2014). Vegeu l’entrevista sencera i l’extracte audiovisual aquí sota.
     La història la fan les lluites pels instruments de producció. Per això, la història de Catalunya és la de la pagesia des del seu origen, lligat al desenvolupament agrari i la repobalció de la Catalunya Nova, fins a la Llei de contractes de conreu del 1934, darrer episodi agrari que té un relleu polític en el conflicte que conduirà a la Guerra Civil. Fontana actualitza la història general del país, on la identitat catalana es va construïnt perquè, des de molt aviat, va establint models de representativitat i parlamentarisme; clau que explica el dinamisme polític que aquesta terra irradia, fins als nostres dies, cap a les terres de Castella.
     Identitat i democràcia van agafats de bracet, no només perquè, a partir de la recerca del consens entre els estaments de poder econòmic i reialesa es construeixen institucions fonamentals com el Consell de Cent de Barcelona i la Diptuació del General, també per l’organització de la participació des de baix. Martí L’Humà el 1397 permet que grups organitzats de pagesos elegeixin síndics —d’aquí neix la paraula sindicat—, així comença fins a la fundació a Barcelona dels tres grans sindicats de classe que són exportats a Espanya, el 1888, la UGT, el 1910 la CNT i el 1964 les Comissions Obreres.