La màquina del temps

Rod Taylor, mort avui, va ser l'actor de La màquina del temps, pel·lícula que jo tenia present per haver-me fascinat de petit. La idea de viatjar en el temps és pueril, però no per això m'ha deixat de ser fascinant. Per això, fa poc vaig llegir-ne l'obra de H.G.Wells, trobada la tercera edició de l'Editorial Empúries del 1996 en una llibreria de vell. I en vaig quedar meravellat, per ben escrit, no debades és un clàssic, i per suggeridor: "Sempre estem allunyant-nos del moment present. Les nostres existències mentals, que són immaterials i no tenen dimensions, passen per la Dimensió del Temps a una velocitat uniforme des del bressol fins a la tomba".

     I és molt aguda la reflexió que comporta la societat que descobreix el personatge en el futur 802.701: "És una llei de la naturalesa que passem per alt que la versatilitat intel·lectual és la compensació pel canvi, el perill i la inquietud. Un animal perfectament en harmonia amb el seu entorn és un mecanisme perfecte. La naturalesa mai no apel·la a la intel·ligència fins que l'habitud i l'instint ja no són útils. No hi ha intel·ligència allà on no hi ha canvis ni necessitat de canvis. Només participen d'intel·ligència aquells animals que s'han de trobar amb un enormea varietat de perills i necessitat. 

      Així, doncs, pel que veia, l'home del món superior havia derivat cap a una feble boniquesa, i el món subterrani cap a una mera indústria mecànica". Els uns, fructívors, acaben sent el bestiar manso dels altres, els caníbals.
     Amb tot, en aquest futur remot i estrany, l'home de la màquina del temps hi troba un signe de familiaritat: "Fins i tot quan la ment i la força havien desaparegut, la gratitud i la tendresa mútua encara vivien en el cor de l'home". Amb aquesta frase final acaba la novel·la de Wells.