Gatosa

12 de novembre, Cal Ganxo. AGC

“Uns camins vull per l’amor

sota la branca resclosa.

Pel dolor, encimbellats

entre els estels i gatoses”.

Rosa Leveroni , “Els camins, IV”

Pel Nadal, em vaig regalar Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys (Viena Edicions, Barcelona novembre del 2012), tria de Pere Ballart i Jordi Julià, d’on he extret aquest fragment.

           Vaig fer la foto el 12 de novembre al Parc Natural del Garraf a Cal Ganxo. Cap a 2/4 d’una, fèiem una passeig pel voltant d’aquesta casa de colònies que mira al mar. Caminava entre la brolla de llentiscle, amb fruits vermells i negres, i margalló, ben silvestre,

també hi havia figueres de moro disperses, el cactus mexicà tan naturalitzat, sobretot, a la franja costanera catalana. 

 

El garric tenia glans i, en canvi, tres mates ben florides feien el paisatge primaverenc: el bruc d’hivern o bruguerola —cap al cim del Turó del gall—, amb campanetes blanques de fora i violàcies de dins.

el romaní i la gatosa, ben groga (a la foto que encapçala l’entrada). 

            La botànica és un món de descoberta, per a mi. Hi té a veure la poesia. Per què la poesia té com a matèria primera la natura? És el primer referent més comú per a tothom i per a tots els temps. I el que vol aquest gènere literari és comunicar sentiments i idees al col·lectiu. Arribar a la gent. És clar, però, sobretot, la natura dóna referències d’allò perdurable i, a la vegada, mudable i, això, és al moll de l’os de la reflexió de la vida que ens fa la poesia.

Un altre regal que m’he fet aquest dies és la monografia Herbari. Viure amb les plantes, de la revista de la Universitat de València, Mètode. Són setze entrades d’etnobotànica: el baladre, el llentiscle —a la xarxa hi ha aquests dos capítols de regal—, l’esbarzer, el margalló, l’arç blanc, l’aranyoner, la figuera de moro; com a plantes silvestres i la garrofera, l’olivera, el magraner, la figuera, el codonyer, el caqui, el nespra (micaco al meu poble), el lledoner i la taperera. Estan escrites per Daniel Climent i Ferran Zurriaga.

Nadala 2012

                                             Violeta Garcia  i Torras

Els disbarats de Nadal

El sol guanya la foscor

pas a pas —diuen—, cada any
el mateix nadó se'ns plany, 
caganers no fan pudor, 
creixen avets dins de casa
i cireres a l'arbust, 
cap desig es farà fum
quan s'apagarà la brasa. 
Aviat l'any farà un salt; 
m'he fet gran quatre dits d'alt!

AGC

                                       Llúcia Garcia i Torras


      A l'entrada d'avui, cal fer menció a la selecció bàsica de nadales que en Jaume Subirana ha fet: 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, Ara Edicions, Barcelona, Novembre 2011.

Els cucs, tucans, el teixó i l'hipopòtam

Foto: AGC

A les classes de poesia que vaig fer amb en Francesc Parcerisas, a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ens comentava que un animaló, al poema, el dotava de moviment i vida. I, a mi, les bèsties, a la literatura, en general, sempre m'han seduït. Ens porten imatges inscrites a l'ull del nen que vam ser: de la curiositat i la descoberta primigènia. 
     Per això que rellegint Joan Vinyoli, he trobat prodigiós el poema que enceta el seu darrer llibre, i l'havia d'endreçar aquí al bloc. Quin mèrit fer-se venir bé el teixó i els tucans i l'hipopòtam sense que el poema se'ns faci estrambòtic. Quin poema més punyent en l'ocàs de la vida del poeta. 
    Per cert, Parcerisas va fer el pròleg d'aquest darrer llibre de Vinyoli.

És un malson tenir sempre al calaix, 
tocant a mà, desada, l'empolleta
de cianur per si m'urgís usar-lo, 
davant l'absurditat de l'univers
o bé de l'home, inútil preguntaire
dins l'ordre imaginat pel demiürg.

Aturada la sang, ja no caldria
tancar i obrir cap altre cop la porta
corcada ni tampoc encendre foc, 
que l'estofat de vida té mal gust,
ni fer-me el llit, ni res. 
                                         Quiti de fam, 
de plers i de dolors, què sóc a l'últim?
No hi valen conjectures. Metafòric
amb tot menys amb la mort, ja respondran els cucs
en la tenebra.
                          Ara sols sé que tinc
dins meu esclats, umbracles de records, 
incendis metal·lúrgics i tucans de vol
silenciós i tou que em parlen d'una selva
remota. Però l'au del paradís, 
engabiada? I què, nosaltres tots?
Engabiats també.
                                 Quina punyent recança
d'un sol perpetu i d'un gran lloc obert
on viure sempre!
                               Que el teixó ens abrigui
quan és hivern i l'hipopòtam gras
ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.

Joan Vinyoli, I, "Vespre a la cafeteria", Passeig d'aniversari, Editorial Empúries, Barcelona, Quarta edició, setembre de 1990 

     Aquí un enllaç a l'intinerari poètic, per fitar més animals que van apareixent a l'obra de Vinyoli.

Provisionalitat

Foto: A.G.C.

"Sempre som més joves que no ens pensàvem, i per tant sempre hi ha una reserva de vida inesperada que acaba per complicar-nos l'agonia."

Provisonailitat, Toni Sala, Editorial Empúries, Barcelona, primera edició, octubre de 2012

Prats

Petita i blanca

enyora el mar

la teva casa.

Enyora l’aire

d’una cançó,

d’una besada.

La teva pell

és del color

sense mirall

de terres clares.

Els camps llaurats

beuen de nit

el teu alè,

la teva calma.

Moren els mars.

Petita i blanca,

es va morint

la teva casa.

Creixen els camps

i les campanes,

tot el que és guany,

tot el que emparen

les teves mans,

tot el que estimes

rossa i descalça.

 “Petita i blanca”, de Soledat de paisatges, Joan Vergés, Joaquim Horta Editor, Barcelona 1959.

Reprodueixo el poema d’aquesta primera edició que vaig comprar fa vuit anys en una llibreria de vell. Vaig sortir de l’establiment com si hagués tornat de l’illa del tresor: només n’hi ha 350 exemplars.

Els poemes d'en Joan Vergés existeixen per a mi a casa en la veu i la música del Toti Soler. Vaig descobrir el poema i la faceta com a cantant del nostre gran guitarrista cap al 1997, en una reedició en cd del disc Liebeslied, l’original en vinil és del 1972. El músic refaria el disc a Cançons el 2000,  on tornaria a cantar les mateixes peces amb poemes de Vergés, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre i Marià Manent. Hi ha discos que són d’una època i d’altres que no et canses d’escoltar i t’acompanyen sempre. En aquest segon cas, imagina’t si, a més, al cap d’uns anys el cantat te’l refà de nou. Doncs això és Cançons.

Després, el 2006, presentat pel Joan Elies Adell, vaig veure el Joan Vergés recitant els poemes a la seu de l’Omnium en un cicle de poesia. Un home petit, metge jubilat de setanta-vuit anys, que era redescobert per un públic selecte. Amb aquest motiu li publicaven una antologia on no hi faltava “Petita i Blanca”.

Doncs bé, aquesta història no s’acaba. Ara Prats acaba de publicar el seu primer disc Pla b, i fa una versió roquera extraordinària de la cançó d'en Toti Soler. Prats és Marc Prats, el seu pare, Albert Prats Soler, que ha fet les il·lustriacions de l’àlbum, és cosí de Toti Soler. I en Marc és un company de la meva promoció de periodisme i, no només això, un amic. Per això, estic tant orgullós del seu disc, la seva música a tot el Pla b i que hagi musicat de nou "Petita i blanca".  Aquí al you tube en versió acústica.