Foto: AGC
A les classes de poesia que vaig fer amb en Francesc Parcerisas, a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ens comentava que un animaló, al poema, el dotava de moviment i vida. I, a mi, les bèsties, a la literatura, en general, sempre m'han seduït. Ens porten imatges inscrites a l'ull del nen que vam ser: de la curiositat i la descoberta primigènia.
Per això que rellegint Joan Vinyoli, he trobat prodigiós el poema que enceta el seu darrer llibre, i l'havia d'endreçar aquí al bloc. Quin mèrit fer-se venir bé el teixó i els tucans i l'hipopòtam sense que el poema se'ns faci estrambòtic. Quin poema més punyent en l'ocàs de la vida del poeta.
Per cert, Parcerisas va fer el pròleg d'aquest darrer llibre de Vinyoli.
És un malson tenir sempre al calaix,
tocant a mà, desada, l'empolleta
de cianur per si m'urgís usar-lo,
davant l'absurditat de l'univers
o bé de l'home, inútil preguntaire
dins l'ordre imaginat pel demiürg.
Aturada la sang, ja no caldria
tancar i obrir cap altre cop la porta
corcada ni tampoc encendre foc,
que l'estofat de vida té mal gust,
ni fer-me el llit, ni res.
Quiti de fam,
de plers i de dolors, què sóc a l'últim?
No hi valen conjectures. Metafòric
amb tot menys amb la mort, ja respondran els cucs
en la tenebra.
Ara sols sé que tinc
dins meu esclats, umbracles de records,
incendis metal·lúrgics i tucans de vol
silenciós i tou que em parlen d'una selva
remota. Però l'au del paradís,
engabiada? I què, nosaltres tots?
Engabiats també.
Quina punyent recança
d'un sol perpetu i d'un gran lloc obert
on viure sempre!
Que el teixó ens abrigui
quan és hivern i l'hipopòtam gras
ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.
Joan Vinyoli, I, "Vespre a la cafeteria", Passeig d'aniversari, Editorial Empúries, Barcelona, Quarta edició, setembre de 1990
Aquí un enllaç a l'intinerari poètic, per fitar més animals que van apareixent a l'obra de Vinyoli.
