12 de novembre,
Cal Ganxo. AGC
“Uns camins vull
per l’amor
sota la branca
resclosa.
Pel dolor,
encimbellats
entre els estels i
gatoses”.
Rosa Leveroni ,
“Els camins, IV”
Pel Nadal, em vaig
regalar Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys
(Viena Edicions, Barcelona novembre del 2012), tria de Pere Ballart i Jordi
Julià, d’on he extret aquest fragment.
Vaig fer la foto el 12 de novembre
al Parc Natural del Garraf a Cal Ganxo. Cap a 2/4 d’una, fèiem una passeig pel voltant d’aquesta casa de colònies que mira al mar. Caminava entre la brolla de
llentiscle, amb fruits vermells i negres, i margalló, ben silvestre,
també hi havia
figueres de moro disperses, el cactus mexicà tan naturalitzat, sobretot, a la franja costanera catalana.
El garric
tenia glans i, en canvi, tres mates ben florides feien el paisatge primaverenc:
el bruc d’hivern o bruguerola —cap al cim del Turó del gall—, amb campanetes blanques de fora i violàcies de dins.
el romaní i la gatosa,
ben groga (a la foto que encapçala l’entrada).
La botànica és un món de descoberta,
per a mi. Hi té a veure la poesia. Per què la poesia té com a matèria primera
la natura? És el primer referent més comú per a tothom i per a tots els temps.
I el que vol aquest gènere literari és comunicar sentiments i idees al
col·lectiu. Arribar a la gent. És clar, però, sobretot, la natura dóna
referències d’allò perdurable i, a la vegada, mudable i, això, és al moll de
l’os de la reflexió de la vida que ens fa la poesia.
Un altre regal que m’he fet aquest dies és la monografia Herbari.
Viure amb les plantes, de la revista de la Universitat de València, Mètode. Són
setze entrades d’etnobotànica: el baladre, el llentiscle —a la xarxa hi ha
aquests dos capítols de regal—, l’esbarzer, el margalló, l’arç blanc, l’aranyoner,
la figuera de moro; com a plantes silvestres i la garrofera, l’olivera, el
magraner, la figuera, el codonyer, el caqui, el nespra (micaco al meu poble),
el lledoner i la taperera. Estan escrites per Daniel Climent i Ferran Zurriaga.
