Tres llibres aquest estiu perquè no et facin la política

Davant l’onada reaccionària aquí i al món, tres llibres per saber què ens està passant i reforçar el llenguatge des de l’esquerra. Joseph Stigliz, Xavier Godàs i Albert Botran.

Camino de la libertad. La economia y la buena Sociedad, Joseph E. Stiglitz (Taurus, gener del 2025)

Segons el Nobel d’economia més influent, el neoliberalisme imperant dels darrers 50 anys ha conduït a l’oligarquia i al neofeixisme. Empíricament s’ha demostrat que tota la llibertat per a les grans corporacions no ha comportat creixement i benefici col·lectiu, sinó desacceleració i monopolis i oligarquies sense correctiu. La doctrina neoliberal ha conduït a bretxes econòmiques i socials més profundes, un camp fèrtil per a demangogs com Trump. Davant d’això, Stiglitz defensa formes d’acció col·lectiva des de múltiples organitzacions i institucions que reflecteixin les múltiples necessitats socials. 

Fer política en l’imperi del jo. Per què la societat individualista posa en risc la democràcia, Xavier Godàs (Eumo editoria, febrer 2024)

Una anàlisi per entendre els dilemes als quals s’enfronten avui els agents polítics que volen articular comunitats capaces de fer front a la injustícia social. La necessitat de mantenir les organitzacions socials per mantenir el sistema democràtic. Ara fa tot just un any vaig entrevistar Xavier Godàs i aquí me’n parlava.  

Si Lenin aixequés el cap, Albert Botran (Ara Llibres, novembre del 2024)

“Si Lenin aixequés el cap, no faria passar la realitat per cap motllo preconcebut, sinó que ens obligaria a estudiar, a llegir el moment, a fer una anàlisi concreta de la situació concreta i a organitzar-nos i actuar.”

      No és un llibre per a leninistes. És un llibre que, a partir de la figura política que va produir avenços socials que avui considerem drets evidents, ens posa un mirall a les lluites d’avui. Descobrim un polític excepcional, amb capacitat d’estudi i d’escriure i explicar totes les fases teòriques i pràctiques de la lluita col·lectiva amb l’objectiu de la justícia social. Va dedicar no poques pàgines al dret d’autodeterminació dels pobles. Va acabar revolucionàriament amb les discriminacions a les dones i als homosexuals. Va defensar les minories perseguides promovent la defensa antiracista. 

    El Lenin de debò és un humanista que no té per objectiu un estat omnipotent, sinó una societat igualitària que es fonamenta en la cultura i l’aprenentatge i on l’Estat no pot suplantar l’experiència de la societat. 

      "Qui porta avui la falç i el martell?" Especialment interessant és la reflexió sobre les classes socials avui, ja que els últims quaranta anys, la divisió internacional del treball, el desmembrament de les grans factories i l’externalització en empreses petites i autònoms han desdibuixat la consciència de classe. 

      També toca os en la dinàmica d’organització i militància. No podem quedar-nos en ser treballadors passius i consumidors actius, cal implicació amb les organitzacions, però aquestes han de superar la militància adolescent i autoreferencial, i defugir els sectarismes. 

      Botran ens diu que no podem badar perquè viurem acceleracions històriques que poden fer trontollar l’ordre vigent:  “El món va cap una agudització de les contradiccions i s’hauran de resoldre disjuntives entre repartiment i empobriment, guerra o pau, democràcia o autoritarisme, transformació (de la producció, la distribució i el consum) o col·lapse”. 

Weimar. Temps incerts + Contra el feixisme, d'Umberto Eco

L’amic Pau Pedragosa avui signa llibre: Weimar. Temps incerts (Norma Editorial), còmic basat en la Muntanya màgica de Thomas Mann, que serveix per divulgar el que va ser la República de Weimar (1919-1933), un període convuls que va suposar una revolució cultural sense precedents. 

 

L’autoria d’en Pau amb en Txuss Martin és doble perquè han creat l’exposició Temps incerts. Alemanya entre guerres que es pot veure aquests dies al CaixaFòrum de Barcelona després d’haver fet estada a Madrid. Quedes meravellat de l’avenç cultural d’aquest període alemany, i tocat en veure com les arts (cinema inclòs amb Metropolis i El Gabinet del Doctor Caligary) advertien contra l’autoritarisme. El vídeo de l’acte de la crema de llibres del 1933 amb el discurs de Goebbles et deixa glaçat quan saps que és la demagògia que desfermaria al barbàrie nazi.

 

En sortir de l’exposició, a la llibreria del CaixaFòrum compro Contra el fascismo, d’Umberto Eco (Lumen, setena reimpressió, octubre del 2024), segons el qual hi ha un feixisme etern que apareix en diferents formes però que se’l pot reconèixer per 14 trets característics: 

 

1) Tradicionalisme (no necessàriament religiós)

2) Contra la modernitat (“pot apreciar-la però només en allò superficial, com la indústria tecnològica", però l’Edat de Raó sorgida del 1789 es veu com a principi de la depravació)

3) Acció per l’acció. S’ha d’actuar sense reflexió. 

4) No accepta el pensament crític. Per al feixisme, el desacord és traïció. 

5) Racista. La primera crida que fa el feixisme és contra els intrusos

6) Apel·la a les classes mitjanes davant una crisi econòmica

7) Nacionalisme. Hi ha una obsessió pel complot contra el lloc on s’ha nascut. 

8) Els seguidors han de sentir humiliació per la riquesa que ostenten els enemics

9) Vol fer creure que hi ha una guerra permanent i la vida ha de ser per a la lluita. El pacifisme és una debilitat i és l’enemic

10) Elitisme, encara que sigui elitisme popular: "som el millor poble del món"

11) Reclama herois per la causa.

12) Masclisme. 

13) Enarbora el populisme qualitatiu: una voluntat comuna que interpreta, això sí, el líder, a diferència de la democràcia que és quantitativa, decisió de la majoria.

14) Discurs amb lèxic pobre i sintaxi elemental, amb la finalitat de limitar el raonament (“Pero debemos estar preparados para identificar otras formes de neolengua, incluso cuando adoptan la forma inocente de un popular realiy-show”(Eco va escriure aquesta conferència el 1995!)). 

Orfes

 

"He leído que la Primera Guerra Mundial dejó en Alemania un millón de niños huérfanos, y que la Segunda dejó medio millón, que la guerra del Vietnam dejó un millón de huérfanos, y el sida, de quinze a veinte millones en todo el mundo".

La nieta, Bernhard Schlink (Anagrama, setembre de 2023. Traducció de Daniel Najmías), pàgina 98.

    Llegeixo aquest fragment de la novel·la que tinc aquests dies entre les mans, quan anuncien que Romeria ha estat triada per competir a la secció oficial de Canes. 

    Sé que Carla Simón es va veure reflectida en Futuro imperfecto, de Xulia Alonso Díaz (Editorial Galaxia, Vigo 2013). Escrit i publicat en gallec també, testimoni escruixidor d'una supervivent de l'impacte de l'heroïna i la Sida en una generació jove i eufòrica dels vuitanta. Xulia dedica el llibre a la seva filla Lucía, el pare del qual va morir com els pares de Simón a causa de la fascinació de l'època pel cavall. 

Recordem aquí també el film Morir de dia

La Terra i punt

Del número 274 al 510 he treballat La Terra, òrgan d’informació formació i debat d’Unió de Pagesos, com si es tractés de la tasca al camp: donant continuïtat a la feina, allò que fas avui servirà demà, on paris hauràs de seguir l’endemà, fins que l’enllestiràs amb el cicle dels dies, el de la natura en el camp, el mensual d’impressió en el meu cas. Aquesta idea del treball al camp me la va transmetre Unes mans plenes de sol, de Manuel de Pedrolo, la novel·la dedicada al Daniel Bastida pagès, que en les altres onze del cicle és la mateixa persona però amb altres oficis (obrer, detectiu, empresari de la construcció, poeta...) perquè les circumstàncies han fet que la vida li fes agafar altres viaranys. Donar continuïtat a la feina, que les hores no caiguin en sac foradat, i al costat de persones que tenen la qualitat de treballar amb elements vius: els conreus i el bestiar. Així, pedrolonianament, podríem dir, he treballat aquests 23 anys amb els companys d’Unió de Pagesos, una feina que avui deixo per iniciar una nova etapa.
    La revista catalana del camp ha donat moltes collites i ens ha permès acumular, mes a mes, coneixement i vigoritzar el discurs sindical; ho corrobora l’Andreu Peix a Visca la terra! 50 anys d’Unió de Pagesos (Abacus Cooperativa, octubre del 2024) . Com a director de la revista, em satisfà dir que he mantingut el llegat del periodista Humbert Roma, qui va organitzar la redacció periodística i el va fer un mitjà únic i sense comparació entre les revistes d’organització. Com que compta amb tots els gèneres periodístics (notícia, crònica, reportatge, entrevista, opinió...), m’he pogut realitzar amb el que jo havia triat d’estudiar a periodisme. Hem tingut les fonts informatives a casa i hem pogut tocar els temes en profunditat i tractar-los amb qualitat (realçada sempre per Xavier Cáliz, dissenyador, il·lustrador i compaginador; i Carme Geronès, correctora), gràcies a una feina col·lectiva tècnica i sindical. Ha estat un goig.
    Destaco la secció l’entrevista. Ha obert el sindicat als debats del camp i més enllà, de fet ha situat la qüestió pagesa com una qüestió social, política i cultural. M’ha permès accedir a persones de vàlua i fer una immersió en els seus coneixements. Per les pàgines de La Terra han passat molts economistes, especialment durant la crisi del 2008-2009, Arcadi Oliveres, Modest Guinjoan, Francesc Reguant, Andreu Mas-Colell, Francesc Cabana, i Ignasi Aldomà (geògraf i economista, intel·lectual clau en la reflexió sobre el camp a Catalunya) dels que recordo més vivament. Científics com Jaume Terrades (degà de les Ciències Ambientals a Catalunya), Martí Boada, Mariano Marzo (geòleg) Josep Peñuelas (ecòleg, referent internacional de l’estudi del Canvi Climàtic), Ramon Folch i Josepa Bru (socioècoleg i geògrafa), Abel Mariné (nutricionista) i Marta Ramon (cap de servei a l’Hospital Sant Joan de Déu). Sociòlegs i politòlegs com Salvador Giner, Vicenç Navarro, Quim Brugué i Xavier Godàs. El filòsof Josep Ramoneda i els historiadors Josep Fontana (entrevistat dos cops a casa seva, a raó de El futuro es un país estraño, el 2013, i La formació d’una identitat. Una història de Catalunya el 2015), i Andreu Mayayo (la meva darrera entrevista!).                 Representants d’altres organitzacions de la societat civil com Jordi Cuixart el setembre del 2017. Molts polítics, les entrevistes dels quals més interessants eren als que, ja sense càrrecs, feien reflexió amb un llibre: Jordi Pujol (vaig tenir una hora sol amb ell al seu despatx de Passeig de Gràcia!), Raimon Obiols (El mínim que es pot dir, llibre que hauria de ser un manual per a qui tingui dedicació a una organització), Raül Romeva i Montserrat Tura. Aquestes entrevistes les podeu recuperar al web d’Unió de Pagesos (fins i tot amb extractes audiovisuals) i algunes d’aquestes comentades al meu blog.
    També han passat per La Terra cineastes: Neus Ballús, Pere Joan Ventura, Carles Porta i Carla Simón (aquesta la va entrevistar Cristina Segura). Actors, Àlex Casanovas, i músics, Joan Pons El petit de cal Eril (Maria Carreras el va entrevistar i la versió audiovisual és de les més vistes encara al YouTube). Escriptors: jo he entrevistat Pere Rovira, mentre que, entre altres, com Pep Coll i Mercè Ibarz, els ha entrevistat Cristina Segura.
    Durant 23 anys, a La Terra, he compartit redacció amb Dúnia Ramiro, Josep Sucarrats, Mireia Aliart, Jordi Marlet, Maria Carreras, David Muñoz, Cristina Segura i Pep Corral. He tingut de caps de comunicació Gemma Pujol i Pere Alberola; i el 2016 vaig esdevenir jo cap de comunicació, a més de mantenir-me com a director de la revista, quan l’equip es va reduir. A partir d’aleshores, la feina es va engrandir, en diversos sentits, i he escrit discursos i guions d’actes (destacaria l’arribada de la Marxa per la Dignitat de la Pagesia del 2017 a l’Avinguda Maria Cristina i els Premis Nacionals Felip Domènech), guions per a la televisió, i els continguts per a l’exposició dels 50 anys d’Unió de Pagesos al Palau Robert i les converses associades.
    Per mi, el periodisme és compromís social. En aquest aspecte, em sento plenament realitzat. M’ha interessat molt el procés de debat i deliberació d’una organització clau de la societat civil catalana on es treballa amb democràcia participativa i hi ha certa horitzontalitat en la presa de decisions i l’acordar els talents sindicals i tècnics.
    Unió de Pagesos ha començat un nou cicle, i és engrescador, s’ha aconseguit rejovenir la permanent nacional i posar-hi accent femení. Fa 23 anys no ho hauríem dit mai, i és un gran assoliment. Unió de Pagesos és tot allò contrari a bucolisme pairal i conservador. Però bufen vents reaccionaris també al camp català i el sindicat haurà de fer front a això amb les noves eines de la comunicació, molt afins a l’esquematisme populista i menys útils per als qui lluiten amb arguments progressistes davant un capitalisme que no admet correcció i potencia les oligarquies al mercat.
    L’actual equip de comunicació, amb la Maria Carreras al capdavant, si compta amb la complicitat dels caps tècnics i dels sindicalistes, farà la feina que cal, sobretot si Unió de Pagesos sap formar i consolidar nous lideratges a tots els àmbits, especialment els comarcals i territorials. Bona feina i bona sort!

AGC

Celebració del número 500 de La Terra l'1 de febrer del 2024.
Tota aquesta colla i més l'hem fet possible
FOTO: Dani Codina (és tan bo que fins i tot ell mateix surt a la foto)