Quan els pijos es tornaven hippies

"Anava a la gran mola de l’insti. Graduava set-cents xavals i l’últim curs era la classe més petita, això us dona una idea de la seva enormitat. Aquest districte inclou la part més cutre de la ciutat —la nostra— i la part més pija. Això pot portar problemes. Els portava, quan els Socs apallissaven els Greasers, però aquells dies amb tot allò de pau, amor i bon rotllo, les baralles havien afluixat. A més, ara era difícil explicar-li a un Soc què era un Greaser. Ara els Greasers portaven serrell enlloc de portar els cabells pentinats enrere —així el portàvem en Marc i jo— i els Socs miraven d’anar vestits com pobres. Portaven texans vells i les samarretes senzilles per fora, com els Greasers sempre havien fet perquè no tenien res més. Us explicaré què vaig pensar: amb aquestes armilles de pell amb serrells i Levi’s de botigues de marca, aquests xavals han gastat més pasta a semblar pobres de la que gastaven per aparentar rics. És de boixos.

Hi ha una altra cosa de boixos de la qual em vaig adonar per primer cop el dilluns. Soc un tio llest, per això em van posar a classes amb altres xavals espavilats. Molts d’aquests paios eren dels que en dèiem Socs. Ells sempre es feien els col·legues amb mi, i havia anat a més d’un grapat de festes a les seves cases i havia sortit amb algunes de les ties que hi vivien. Aleshores pensava, bé, els hi agrado. Soc el gran amic xaval-espavilat Bryon, per això els hi agrado. Ara ho veia clar. No els agradava. La veritat és que, probablement, els hi feia por. Però era un “blanc pobre”, i ells eren “progres”, per això em convidaven a les festes on tothom volia veure algú del rotllo, això els encomanava a ells el bon rotllo. Sempre m’havia preguntat per què en aquestes festes la gent que se m’acostava intentava parlar amb mi de polítics i xusma d’aquesta de la qual no n’havia sentit parlar mai. Jo no estava al dia d’aquestes coses. Quan llegia, m’agradaven coses com Hemingway —els diaris m’avorrien. Si giro a l’esquerra, és tot el que sé de l’esquerra, a la dreta, el mateix. Tinc una idea vaga que l’esquerra és de hippies i la dreta és de pagerols, però en realitat no en sé molt més.

Ara ho sabia. Aquell dilluns podia veure a través de la gent i sabia què estava passant. Si jo hagués estat un negre hauria estat doblement popular, però la integració a la nostra escola encara no xutava, i no hi teníem gaires negres. Els tios enrotllats probablement m’haurien ofert les mans de les seves germanes per casar-m’hi, si hagués estat negre. Vaig conèixer alguns negres, uns lluitadors genials dels afores de Brumley. Hauria de recordar-me de portar-me’n un parell amb mi a la pròxima festa. Llavors ells podrien parlar de la Revolució Negra i dels Panteres Negres, de la qual els tios enrotllats coneixen tant poc com jo sé què és la dreta i l’esquerra política."

That was then, this is now, S. E. Hinton, 1971, Penguin Random House 2021 (trad. AGC amb acompanyament de Jack Recasens) 

Si heu llegit Els marginats o heu vist la pel·li de Francis Ford Coppola Rebeldes (The outsiders, en tots dos casos), us sonarà la història d'aquests joves de Tulsa (Oklahoma) que estan separats per bandes que es barallen: rics (Socs) contra pobres (Greaser). En aquest llibre, que existeix traduït al català com a Això és una altra cosa (Alfaguara), els temps han canviat, ens trobem a final dels seixanta i la conjuntura social ha creat noves modes, les baralles entre bandes ja no estan ben vistes, i les diferències socials es volen dissimilar enlloc de fer-ne ostentació entre els joves. Hi ha una pel·li, versió doblada en català com a Ara és difrent, amb guió d'Emilio Estévez i la mateixa Hinton, però situada als vuitanta. 

Bé, tot plegat era per dir que Hinton, amb aquestes dues novel·les i Rumble Fish (El noi de la moto, Estrella Polar), m'han servit d'inspiració per abocar-me a escriure una novel·la juvenil. D'aquí el silenci al blog durant tants mesos. He hagut d'exprémer cada moment de dolça llibertat creativa per un sol fi. A veure si se'n sent parlar.