diumenge, 28 de juliol de 2019

El mite animalista

Lierre Keith/ Captain Swin

Article publicat a Mèdia.cat el 25 de juliol del 2019

Lierre Keith és una escriptora feminista i ecologista nord-americana, editora i fundadora de campanyes de protesta contra la violència contra les dones i contra el militarisme. Corrien els vuitanta, als 16 anys, en una edat influenciable per l’entorn, segons diu ella mateixa, quan va fer-se vegana. Va adoptar una dieta vegetariana extrema obeint a raons nobles: justícia, compassió i sostenibilitat. “Per a mi, tot aquell que menjava carn negava la realitat, jo era la única que m’enfrontava als fets”. Els vegetarians per raons polítiques li oferien raons molt convincents per lluitar contra les relacions de poder des de l’arrel.
         Keith, activista i amb voluntat d’anàlisi, al llarg dels anys, va anar acumulant informació que obria dubtes al seu posicionament. Amb tot, la deixava de banda, perquè en aquell moment qüestionava el seu estil de vida. També va acumular un seguit de xacres: en aquella edat tendre va perdre la regla, diu que patia una sequedat a la pell insuportable, li queia el cabell, va desenvolupar una malaltia degenerativa de les articulacions i, entre altres, tenia depressions. Tot i així, se sorprenia quan, de visita a comunitats de vegetarians que vivien al camp, veia persones que, a primer cop d’ull, semblava que patien càncer pel seu aspecte demacrat.
Finalment, el patiment físic va fer que abordés la revisió dels seus plantejaments. Vegana durant vint anys, va posar en crisi les raons morals, polítiques i nutricionals del vegetarianisme. Va concloure que no acceptar la depredació és una moral de nul·la harmonia amb la natura; com a projecte pel medi ambient és insostenible, fa necessària l’agricultura més industrialitzada i la petjada de carboni; i que una dieta vegana no aporta els nutrients necessaris per mantenir el cos a llarg termini.  
         Avui no està d’acord amb els vegetarians que ataquen la ramaderia per si mateixa i barregen tot tipus de ramaderia amb la ramaderia industrial. “Aquests vegetarians no busquen la veritat sobre la sostenibilitat ni la justícia”, diu. Keith continua essent una ecologista radical però amb un projecte que li dona coherència: el policultiu amb ramaderia des del moviment sostenible local. Ha explicat l’experiència i ha exposat els arguments a partir d’un estudi pluridisciplinar ben referenciat a El mito vegetariano. Alimentos, justicia i sostenibilidad (Captain Swing, 2018).
         Escrit al 2009, fins fa un any no es va publicar en castellà. Però, als mitjans d’aquí, va passar sense pena ni glòria. Els darrers anys, els nostres diaris, per omplir de novetat les seccions de tendències, ens han cosit a articles de cultura vegana, i els magazins de ràdio i programes de televisió no han deixat de fer-se’n ressò. El llibre de Keith ens va agafar en un moment de popularitat d’allò que a la cultura anglosaxona ja porta algun tomb més.  
I avui tenim accions animalistes a Catalunya, d’activistes que diuen que les verres i les vaques són noies, i que s’han de deixar anar. Activistes que no entenen de benestar animal entren a les granges, esglaien els animals, els toquen i posen en risc la seva salut, donen aigua a vedells que han de mamar només. Es pensen que els drets dels animals han d’acabar amb el cicle de vida productiu del bestiar. Formen part d’una internacional de papanates, amb la qual, sense saber-ho, molts periodistes han combregat. 

AGC