dijous, 7 de setembre de 2017

"La veritat, que és darrere mateix de la llibertat"

Enmig d'aquests dies crus d'agost que han passat i la densitat d'il·lusions i d'indignacions amb què ve prenyat el setembre, m'he trobat això en un poema del Carles Miralles. Tenim al davant un combat amb ciclops mediàtics.

En homenatge a Giuseppe Ungaretti

Vaig sortir a cercar
                                      la veritat, un dia
de març. No sabia on anava. De nit
m'aturava i llegia en llibre antics
camins i històries de camins.
                                                         Vaig
aprendre noves llengües i em guiava
a l'albir d'astres cada nit renovats
per a fer-me errabund. Arribat
a l'illa dels ciclops, vaig aprendre'n
camins i dreceres. El carro del sol
ascendia o declinava, l'amagaven
els núvols o lluïa: heroi perdut
a la tornada de l'oracle confús,
els sàtirs somreien fins que em revelaren
el tèrbol secret dels ciclops, un secret
amb cara d'Orson Wells convertit
en Kafka en imatges, amb sec posat d'Espriu
predicant Ariadnes al capdavall
del nostre laberint.
                                       Vaig
recórrer el passadís, insensible a les lliçons
de Midas, a la devaluació
del franc, als crits de les alemanyes
de Lloret, a la mentida.
                                               <<Anche
la fonte del rimorso è secca?>>, va preguntar
un ciclop maliciosament.
Perquè al final hi ha la llibertat,
aparentment sense preguntes, <<però el camí
que hauràs hagut de recórrer és massa llarg
i la vida que els déus —merda!— t'atogaren
massa breu, i això sense comptar
les temptacions de la riquesa i de la carn
i sobretot les tan nombroses i dolces
del comprendre i l'aprendre. La veritat
que és darrere mateix de la llibertat,
quan la trobis seràs vell, no tindràs força,
i el teu crit, seràs lluny i ningú
no podrà sentir-lo, i el camí de retorn,
quasi déu d'insòlits paranys, menarà
inexorablement els teus passos
cap a la mort certa. El nen que hi ha en tu
potser cregui que podrà salvar
de la pols dels teus ossos la saviesa,
però tot és vanitat>>, van dir els ciclops,
i afegiren: <<La veritat, mai
no la diràs, ni si la trobes, i mai
no podràs viure en pau>>.
Carn meva melangiosa on pul·lula
la joia, gosaràs?

Manual de cosmologia. Dins No me n'he anat, antologia d'Edicions 62, desembre del 2007.


Carles Miralles va néixer a Barcelona el 1944 i va morir el 2015