Publicat a Media.cat el 12 de setembre
El País és l’únic diari que publica una xifra pròpia de participació en la manifestació d’ahir a la capital catalana. Quan érem universitaris el dúiem sota el braç. Era un bon referent, tant per la secció internacional com per disposar d’una redacció a Catalunya que donava una visió catalana que arribava a la resta de l’Estat, i comptava amb col·laboradors que eren escriptors de l’esquerra més transformadora. Doncs bé: per a aquest diari, la majoria de catalans són uns fanàtics alienats. Majoria? El 10 de setembre publicava l’enquesta a 1.000 persones que deixa clar que l’independentisme n’està per sota.
El 27 d’agost El País titulava: “L’independentisme boicoteja la manifestació contra el terrorisme”. De fet, aquest escenari de rebuig al Partit Popular té un precedent molt clar: la manifestació que va tenir lloc a Barcelona el 12 de març del 2004 contra els atemptats terroristes de l’11M. Les imatges de l’aleshores ministre d’Indústria, Josep Piqué, i d’Alícia Sánchez Camacho fugint de la Plaça Catalunya pel pàrquing davant la cridòria general, van actuar de detonant a tot l’Estat.
Aquella nit i l’endemà, jornada de reflexió de les eleccions generals, multitud de persones van protestar davant les seus del PP a Madrid i Barcelona perquè el govern espanyol mantenia insidiosament la tesi que era ETA l’autora dels atemptats. Aquella reacció espontània del 12 març, l’havien precedit grans manifestacions contra la guerra, i cassolades. Molts periodistes havien sigut crítics contra els seus mateixos mitjans –recordareu el Diari La Pau–, tant durant la primera Guerra del Golf Pèrsic com durant la segona.
Reduir l’adversari a un segment fanàtic, personificar-lo en un líder messiànic i despersonalitzar la població són procediments del periodisme de guerra. El cas és que el dret a la informació erosionat obra contra la mateixa audiència. Aquest periodisme tracta amb condescendència els seus lectors: perden el dret de conèixer els fets sense interpretacions esbiaixades i els arguments que puguin contrastar amb els seus. El debat democràtic queda substituït per la construcció de l’enemic.
Llegia aquests dies el poeta barceloní Carles Miralles i m’he trobat això: “La veritat, que és darrere mateix de la llibertat, quan la trobis seràs vell”. Ho diu el ciclop a Ulisses. I he pensat que ciclops mediàtics barren el pas a la llibertat a Catalunya, però, sobretot, a qui perjudiquen és al ciutadà de més enllà de la Franja de Ponent.
Qui no té recursos per contrastar la informació pot quedar confinat a la caverna del ciclop. Com respondrà la ciutadania espanyola a la repressió de l’1 d’octubre? Durant la Primavera de Praga del 1968, un dels actes de la resistència civil txeca, que tenia per estratègia confraternitzar amb els invasors, va ser plantar-se davant els tancs russos amb la següent pancarta: “Un poble que oprimeix un altre no és lliure, Karl Marx”.
