dijous, 17 de novembre del 2016

Lluna del matí

AGC


Dilluns vam intentar encabir la contemplació en el nostre horari. Però no va poder ser. No vam poder mirar l'anunciada lluna més grossa i brillant; com no n'hi hagut des de fa setanta anys! Per esguardar-la a pler, a la tarda, hauríem d'haver baixat a la platja, estendre una estora a la sorra, escarxofar-nos-hi, cobrir-nos amb una manta, treure el termo i unes pastes de te, per deixar-nos endur per la música de les conjuncions que lliguen les persones a la natura astral.
     Però, per això, no s'han de tenir horaris. Per exemple, els compromisos extraescolars dels nens, que s'han de complir, justament per aprendre a descobrir el món dels compromisos.
    Llavors, de nit, vam intentar veure la lluna, ja alta, entre els intersticis d'aquesta roca gegant que és la ciutat —i de la qual nosaltres en som els insectes ocults—, però vam fer tard, perquè no la veiem ni des del balcó ni des de la galeria ni des del terrat. I tocava sopar i anar adormir, que l'endemà ja ens pesava pel cansament d'un dilluns com cal.
     Hi va haver plors de disgust.
    Amb tot, sóc pare i company de recursos excepcionals. Recordava aquesta època de l'any haver recollit la persiana mallorquina cap a les vuit del matí, com qui aixeca el teló, i descobrir una escena de somni: la lluna, com una moneda gegant i resplendent, al cel blau intens contrari a l'alba, ficant-se, com dins la guardiola, rere el Tibidabo.
     Però, sobretot, recordava el poema d'en Pere Rovira.
     Vaig emprar els meus recursos i, així, vaig reparar els danys causats el dia abans. 

Novembre

Quan obrim la finestra, el sol ja asseca
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.

La mar de dins, Pere Rovira, Proa, 2003. Premi Carles Riba, 2002.