diumenge, 4 de setembre de 2016

En la mort de la mare


Aquesta entrada té la breu nota biogràfica que vam elaborar la família i que vaig llegir el 29 d'agost al funeral celebrat al cementiri de Montgat (Maresme) i la cita de Tahar Ben Jelloun que hi va llegir la meva germana Marta. A continuació afegeixo cites de Henry Miller i de Virgili.

Montserrat Catalan Mor (Montgat, 24 de gener del 1934 - Santa Maria de Palautordera, 28 d'agost del 2016)


<<La Montserrat va néixer el 24 de gener del 1934 a les anomenades cases mallorquines de Montgat,  a tocar de la Riera de Sant Jordi. Als divuit anys va anar a viure a l'aleshores calle de la Huerta, número 14, on s'hi estaria fins als primers anys de casada. Es va criar i es va fer adulta, doncs, al Montgat del fum.
            Era filla de Manuel Catalan Fortea i Primitiva Mor Peña, tots dos vinguts de Fuentes de Rubielos (Terol) als anys vint. El seu pare va morir el 24 de febrer del 1989, la seva mare, el 16 de setembre del 2000. El germà gran de la mare, Manuel Catalan Mor, va morir fa vuit anys. Per tant, ella ha estat l'últim membre d'aquest nucli familiar establert en aquest poble del Maresme. Cal recordar la vinya que l'avi conreava per a benefici domèstic en un turó d'aquí a prop on ara hi ha una antena que fa de repetidor de ràdio. Va ser un lloc important per a ells, la verema reunia familiars immigrants aragonesos i amics.

L'àvia i l'avi
            La Montserrat parlava un català popular de dites i frases fetes après al carrer, que ens ha deixat als fills. Guardava com un dels primers records, del 1938 o el 1939, tenia quatre o cinc anys, l'anar al refugi de la Calera durant els bombardejos de la Guerra Civil.
            Va començar a treballar ben aviat, primer, en una fàbrica de caramels a Montgat i, després, de modista cosint en una fàbrica de Badalona. Allí va conèixer en Manel Garcia, passava per davant del taller on ell treballava. "El 1959 la vaig ensopegar al ball Miramar", diu en Manel. Es van casar el dia de Sant Miquel, el 29 de setembre del 1962.
            La Montserrat va dedicar la vida completament a la família. Quan els seus fills ens vam anar fent joves, sovint ens deia que ella havia nascut massa aviat, veient les oportunitats i els recursos que hem tingut en comparació a una nena que va viure la Guerra Civil i va créixer amb l'educació i els valors de la postguerra.
            Li agradaven molt les plantes i les bèsties. Expressava sovint, d'una manera o altre, compassió pels animals i també per la gent amb dificultats. Posar-se a la pell dels altres era una intel·ligència que tenia.  Era creient, cosa que li hem volgut respectar al funeral, però el capellà no ha estat disponible a mig matí. La cerimònia es tancarà, això sí, amb el Virolai.
            La mare era de molt bona pasta, d'un tracte agradable. Fa nou anys li van diagnosticar Alzheimer, però la malaltia no li va canviar el seu caràcter afable i dolç.  En Manel, la Montse, la Marta i l'Albert, han estat al seu costat amb tot l'afecte que necessitava durant aquest temps de malaltia, en el dia a dia, sobretot, el pare i la germana gran.>>


            "Torno a pensar en Roland, que no comprèn aquest estret lligam amb la mare. Em diu: <<Els lligams interessants són els de ruptura i oposició. I tu t'enganxes a ta mare com un desesperat s'aferra a la santedat>>. És veritat. I què? Estimo la mare pel que és, pel que m'ha donat i perquè aquest amor és gairebé religiós. Sovint em dic: <<Què seria de mi sense la benedicció dels pares? La benedicció no té res a veure amb la religió. Però devem respecte, assistència i amor als que ens han fet>>. No em fa vergonya de reivindicar aquesta benedicció. És una passió, un fil de seda tensat entre dos éssers, és un amor gratuït, simple i evident"

La meva mare, Tahar Ben Jelloun (Editorial Empúries)

De Violeta Garcia Torras

            "I quina és la naturalesa d'aquest secret? Només puc dir que té a veure amb les mares. Pressento que aquest era el cas de D.H. Lawrence i Rimbaud. Tota la rebel·lia que comparteixo amb ells deriva d'aquest problema que, segons la descripció més acurada que puc formular, representa la percaça del veritable vincle amb la humanitat. Quan hom pertany a aquesta mena d'individus, no el troba ni en la vida individual ni en la vida col·lectiva. La inadaptació arriba al límit de la follia. (...) ¿Per què, dic jo, els és tan difícil d'acceptar el món? El fet que, tal com ho veig ara, quan eren petits tota la part obscura de la vida, i del seu ésser també, és clar, fou suprimida, tan absolutament suprimida que no és possible de reconèixer-la." 

El temps dels assassins, Henry Miller, Traducció de Jordi Arbonès, Edicions Proa, primera edició, maig de 1975.

            Aquí, Miller, amb el pretext de fer una biografia de Rimbaud, se psicoanalitza ell mateix, i jo a través d'ell vaig trobar una manera d'explicar-me. La relació bondadosa amb la mare serveix de punt de vista del món, i això comporta certa inadaptació perquè, dut a la radicalitat, un rebutja qualsevol artifici social: condescendència, hipocresia, altres gestos arterosos de relació que són formes de la intel·ligència contra la innocència.
            Un diumenge al mercat de Sant Antoni de llibres de vell de Barcelona, cap a l'any 97, vaig trobar El temps dels assassins. De tornada vaig anar caminant fins a un bar terrassa que hi havia rere al Mercat de la Boqueria, aleshores en plena reforma. El vaig començar a llegir i no vaig parpellejar fins a la pàgina 70, o així.  Era un discurs redactat en exclusiva per a mi. Havia passat els 25 anys i no enfilava el camí. L'humanisme millerià em deia: No renunciïs a ser tu mateix; que és la manera de no tirar la tovallola en la lluita per trobar un lloc al món.
             
 
De Llúcia Garcia Torras
            Els dies que feia companyia a la mare a l'hospital jo, en els moments de serenor, llegia L'Eneida, de Virgili (traducció de Joan Bellés, Empúries, Butxaca, gener del 2002.)
            "<<Troia et confia els objectes sagrats i els seus déus Penats; pren-los com a companys del teu destí, i cerca'ls unes muralles, que fundaràs imponents, a la fi, després de recórrer el mar>>" Així parlà, i amb les seves mans treu del fons del santuari la poderosa Vesta, les seves cintes sagrades i el seu foc perenne."
            Són paraules de l'aparició de l'espectre d'Hèctor (l'heroi troià mort per Aquil·les davant les muralles de Troia) a Eneas perquè porti amb ell els refugiats troians de la guerra a una altra terra i allí trobi una nova llar, cosa per la qual necessita l'empara de la Vesta: "Deessa de la llar, de les feines domèstiques i de la pàtria. Era simbolitzada pel foc sagrat que l'Estat mantenia sempre encès, alimentat per vestals. Era representada amb cabells blancs, canosa".

            La mare serà aquest foc perenne de la llar els dies que vindran.