dilluns, 3 d’agost de 2015

Poesia anglo-americana i antimilitarisme

Llúcia Garcia Torras

Un any més, a l'hora de fer la Declaració de la Renda, em van sobrar motius per fer objecció fiscal a les despeses militars —el Ministeri de Defensa consumeix el 3,79 % dels pressupostos de l'Estat espanyol el 2015.

            Encara que amb retard, per celebrar-me l'acte de desobediència, he extret noms i poemes —en reprodueixo només cinc per no fer-ho llarg— que recorden la maledicció de les guerres a Poesia anglesa i nord-americana contemporània (Barcelona, Edicions 62, 1994). D'aquesta antologia de Sam Abrams, m'ha cridat l'atenció l'important gruix de poetes anglesos tocats per la Primera i la Segona Guerra Mundial. Resulta que una antologia general de poesia del segle XX és un testimoni colpidor de la barbàrie que va viure Europa. Un, espontàniament, s'adona de la relació entre poesia i antimilitarisme. I, pensant-hi una mica més, és fa fàcil d'entendre aquest vincle. Mentre que la literatura es fonamenta en l'humanisme, el militarisme anorrea l'individu i la guerra, precisament, deshumanitza.  

        Edward Thomas, Ezra Pound, Siegfried Sassoon, Rupert Brooke, Isaac Rosenberg, Wilfred Owen, Edmund Blunden, són els noms dels poetes de la Primera Guerra Mundial.

            Comencem per Edward Thomas, nascut el 1878 a Londres, es va allistar a l'exèrcit a principi del 1915 i el 1917 el van destacar al front, on va morir durant la primera hora de combat a la Batalla d'Arras.



El mussol

Vaig baixar del turó, no afamat, si bé amb gana;

enfredorat, si bé l'escalfor de dins meu

frenava el vent del nord; cansat, si bé semblant-me

que no hi hauria res com un descans domèstic.



Un cop a l'hostal em donaren menjar, foc, repòs

perquè em veien amb gana, fredor i fatiga.

La nit sencera quedà portes enfora

tret del crit d'un mussol i d'una immensa tristesa.



Sonava llarg i nítid, trèmol, per aquell turó,

no pas amb nota alegre ni causant-me alegria,

sinó contant-me clar de què, aquella nit, en entrar,

jo m'havia salvat i els altres no pogueren.



I amarg fou el menjar, i el meu repòs

també amarg i tens, pel crit del mussol,

veu dels qui jeien sota els estels,

pobres i soldats, buits de joia per sempre.

(Traducció de de Dídac Pujol). 


     A la  poesia d'Ezra Pound (1885-1972) escrita durant la Primera Guerra Mundial, Homage to Sextus Propertius i Hugh Selwyn Mauberley , s'aprecia un progressiu desencís amb la civilització occidental, diu l'antòleg. 

     I sobre el següent: Siegfried Sassoon (1886-1967), neix a Brenchley, Kent, fill d'una família jueva adinerada. La bestialitat de la guerra va contrastar d'una manera brutal amb la seva vida acomodada de Kent i va desvetllar el gran poeta que portava a dins. Va escriure una llarga sèrie de poemes cruels, durs, irònics, austers i crítics sobre la insensatesa de la guerra, que estan recollits en diversos volums: The Old Huntsman (1917), Counter-Attack (1918) i War Poems (1919). Després de la guerra, a Satirical Poems (1926), encara culpava els dirigents militars, eclesiàstics i governamentals del despietat assassinat de milers de joves i de la misèria espiritual i econòmica de Gran Bretanya.



Ells

El bisbe ens diu: <<Quan els nois tornin

no seran els mateixos, car hauran lluitat

per una causa justa: el darrer assalt

a l'Anticrist; la sang dels seus companys

compra el dret a criar una raça honorable.

Han reptat la Mort, li han plantat cara.>>



<<Cap de nosaltres no és ja el mateix>>, els nois responen.

<<En George ha perdut les cames i en Bill ha quedat cec;

el pobre Jim té un tret al pit i és a punt de morir

i en Bert està sifilític: no trobareu

ni un sol vailet que hagi lluitat sense canviar "una mica">>

I digué el bisbe: <<Els camins del Senyor són inescrutables.>>



    Continuem amb dos més, el text és de l'antòleg: Rupert Brooke, nascut a Rugby, el 1887, va estudiar al King's College, Cambridge. En esclatar la guerra va entrar a la marina i, de permís el 1914, va escriure els cinc sonets de guerra que el van fer famós arreu del món. El 1915 va morir de septicèmia a bord d'un vaixell anglès i va ser enterrat a l'illa grega de Skyros. Després de la seva mort, Brooke es va convertir ràpidament en un mite: per un costat va ser el símbol de la gran època daurada de la cultura liberal que va quedar truncada per la guerra i, per l'altre costat, va ser el símbol dels soldats sacrificats en la flor de la joventut.

            Isaac Rosenberg va néixer a Bristol el 1890, de pares lituans. A la tardor del 1915 s'allista a l'exèrcit, no per raons patriòtiques sinó per ajudar econòmicament la seva família. El 1916 va al front i escriu els seus millors poemes sobre les experiències a la guerra. El 1918 mor al front d'un tret mentre feia la guàrdia.



Sortida del dia a les trinxeres

La foscor s'esmicola.

És el mateix Temps druídic de sempre;

sols una cosa viva em salta a la mà,

una estranya, sardònica rata,

mentre arrenco una rosella del mur

per posar-me-la darrera l'orella.

Rata estrafeta, et dispararien si sabessin

les teves simpaties cosmopolites.

Ara has tocat aquesta anglesa mà

i aviat, sens dubte, faràs el mateix

amb una d'alemanya, si és que et ve de gust

de creuar el prat adormit entremig.

Sembles somriure per dins mentre passes

ulls durs, braços i cames bells, altius atletes

amb menys sort a la vida que tu,

penyores dels capricis del crim,

estesos sobre el ventre de la terra,

els camps esqueixats de França.

¿Què veus als nostres ulls,

a la flama i el ferro xiscladors

llançats sobre els cels tranquils?

Quins tremolors, quins cors esgarrifats?

Roselles arrelades a les venes

cauen i cauen sempre,

però la meva, a l'orella, esta segura...

sols una mica blanca, de pols.

(Trad. de Josep M. Jaumà.)



     Wilfred Owen, neix a Oswertry, Shropstshire, fill d'un cap d'estació de línies ferroviàries. El 1913 marxa a França a fer de professor d'anglès. El 1915 torna a Anglaterra i s'allista a l'exèrcit. Va morir el 1918 ajudant els seus homes a creuar el Canal Sambre, just una setmana abans de l'armistici. Segons Abrams: Sense cap mena de dubte, Owen és el gran poeta anglès de la Primera Guerra Mundial i, segurament, el més gran poeta de guerra de tota la tradició anglo-americana.

            D'Edmund Blunden (1896-1974), l'antòleg diu: El registre temàtic era més aviat restringit: el paisatge de Kent i Sussex, les tràgiques experiències de la Primera Guerra mundial (que el van torturar tota la vida)...

Llúcia Garcia Torras
 
Citem cinc poetes amb poemes antibel·lcistes de la Segona Guerra Mundial a l'antologia esmentada: Henry Reed, William Stafford, Alun Lewis, Charles Causley, Keith Douglas.

            Henry Reed va néixer justament el 1914, a Birgmingham, i va morir el 1986. Passa a la història de la poesia gràcies a un sol poemari: Lliçons de la guerra. "D'una ironia fina i elegant sobre les experiències de la seva època d'entrenament abans d'anar al front".

            William Stafford (1914-1993), de Hutchinson, Kansas, va ser objector de consciència i durant la Segona Guerra Mundial va treballar en equips de conservació dels boscos.



AL MONUMENT NO-NACIONAL AL LLARG

DE LA FRONTERA CANADENCA



Aquest és el camp on no hi va haver batalla,

on el soldat desconegut no va morir.

Aquest és el camp on l'herba va unir mans,

on no hi ha hagut cap monument

i l'únic fet heroic és el firmament.



Els ocells volen sense fer soroll,

despleguen llurs ales a l'aire lliure.

Ningú va matar —ni morir— en aquest indret

santificat pel descuit i per un aire mansuet

que la gent l'exalça oblidant-ne el nom.



            Alun Lewis va néixer a Aberdare, un petit poble miner a Gal·les, el 1915, i va morir d'una ferida de bala a Birmània el 1944.  Alun Lewis, citarà Edward Thomas, el primer poeta citat al capdamunt, al poema "Ha plogut tot el dia".

            Charles Causley nascut el 1917 a Lauceton, Cornualla, va iniciar la seva carrera com a poeta el 1940 mentre estava a bord de destructors i portaavions.

             I per acabar: Keith Douglas nascut a Tunbridge Wells el 1920 va ser un poeta molt precoç que va morir el 1944 en el desembarcament de Normandia.

           

Vergissmeninnicht

Han passat tres setmanes i els combatents han marxat,

hem tornat pel camp del malson

on hem tornat a trobar l'indret, on hem trobat

el soldat estenallat al sol.



El canó amenaçador del seu fusell

sobresortia. Aquell dia, mentre avançàvem

una bala seva va colpir el meu tanc

amb la força d'un diable.



Mireu. Aquí, entre el botí de la trinxera,

el retrat profanat de la seva noia

que hi ha escrit: Steffi Vergissmeinnicht

amb cal·ligrafia gòtica.



El veiem gairebé amb satisfacció,

humiliat, com si hagués pagat,

com si la seva pròpia gent se n'hagués rigut

i és dur i és bo ara que ell ha caigut.



Però ella ploraria en veure

les negres mosques que volen damunt seu,

la pols sobre els seus ulls erts

i el cau rebentat de les seves entranyes.



Perquè aquí l'amant i l'assassí es barregen

en un sol cos i en un sol cor.

I la mort, en escollir aquest soldat,

ha ferit l'amant de mort.



            Altres poetes de l'antologia de Sam Abrams tenen poemes sonats contra la guerra, però no són els escollits. En trobem per exemple de l'anglès Auden, el nord- americà, Robert Graves, el gal·lès R.S. Thomas a l'antologia que Jordi Cornudella va fer el 2003 en motiu de la invasió de l'Iraq: Maleïdes les guerres. Poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra (Edicions 62 - Empúries).