divendres, 18 de juliol de 2014

L'home que plantava arbres



Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable”.
L’home que plantava arbres, Jean Giono, Viena Edicions, Barcelona, Tercera edició, desembre del 2010 

Aquest és l’encapçalament del conte de Giono. El 1987 els quebequesos en van fer l’excel·lent pel·lícula que he encastat aquí. Dura mitja horeta i la vius com si et llegissin un conte abans d’anar adormir, d’aquells que toquen fondo i et fan pensar i somiar.
     L’ambientòleg Martí Boada escriu un epíleg al conte de Giono. Ens parla del culte als arbres al món i a Catalunya. Remarca que, inconscientment, en guardem veneració: “De fet, encara ara, sigui quina sigui la nostra ideologia o religió, d’una manera ben natural abaixem la intensitat de la veu, talment com si haguéssim entrat en un temple o en una catedral”.
     Giono va ser a les trinxeres de la Gran Guerra i va ser arrestat per haver fet campanya a favor de l’objecció de consciència amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
     L’obra de Giono commou Henry Miller. El nordamericà li dedica un capítol sencer a Els llibres de la meva vida (Apòstrof, Deriva, primera edició,Barcelona, gener del 2001). Del Giono, qualificat d’anarquista camperol, en remarca: “Si Giono és un anarquista, aleshores també ho foren Emerson i Thoreau. Si Giono és un camperol, aleshores també ho fou Tolstoi. Però no comencem a tocar l’essència d’aquestes grans figures tot considerant-les des d’aquests angles. Giono ennobleix els camperols en les seves narracions; Giono amplia el concepte de l’anarquisme en les seves elucubracions filosòfiques”.