—“La
culpa és dels polítics”.
—“Si hem d’esperar
res de la classe política...”
—“No és cosa ni de
dretes ni d’esquerres, la política no ens ho resoldrà”
Alto! Parem
compte. Fins i tot caure en posar tots els polítics al mateix sac i carregar
tots els neulers a la política no és innocu. De fet, és fer política encara que
sigui una política vençuda per la indiferència o el nihilisme. Com a ciutadans,
vulguis o no vulguis, no estem deslligats de la política i tots som polítics,
fins i tot quan deleguem per acció o omissió en uns professionals que
exerceixin l’ofici. Cal recordar-ho, ara que més casos de corrupció dels càrrecs
públics han emergit de sota les pedres i el descrèdit generalitzat plana com
l’aire que es respira. A qui beneficia el descrèdit de la política?
A La Terra, aquest mes, entrevistem Quim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la UAB. Acaba de publicar És la
política, idiotes! (Papers amb Accent, Girona, octubre 2012). Atenció. Ens diu que el
cinisme envers la política no és només una reacció dels ciutadans, és un
discurs construït: “El descrèdit de la política i la seva debilitat afavoreix
els grans interessos econòmics, els que tenen més poder”.
