dissabte, 16 d’abril de 2011

Literatura naturalista


No parlo del naturalisme, del corrent literari del XIX. No. Parlo de la literatura que té la història natural com a doll de l’experiència per nodrir la novel·la. I que pot atrapar els joves. Encara tenen la curiositat tendre per la natura. Com els nens, el seu ull veu les coses més arran; conserven aquella mirada primigènia. I viuen una etapa de descobriment molt aguda.
El naturalista Gerald Durrell en seria el màxim exponent. Amb la trilogia on explica la seva peculiar infantesa a l’illa grega de Corfú: La meva família i altres animals; Ocells, bèsties i parents; i El jardí dels déus. Les dues primeres traduïdes per Pep Julià i la tercera per Jordi Arbonès.
L’evolució de la Calpurnia Tate, de Jacqueline Kelly (La Galera, Barcelona 2010), és una novetat que no té pèrdua. Narra la història d’una nena d’onze anys, l’única de cinc germans, que viu un any ple de novetats, a Texas, el 1899. Per un cantó, el món adult ja la crida –i l’engavanya— i, per l’altre, troba en l’estudi de la natura la drecera per fer-se seu el destí. En això i en allò, l'avi li fa de torsimany. És un naturalista que descobreix la seva vocació al front, durant la guerra de secessió, quan adopta, accidentalment, una cria de ratpenat. El ratpenat l’espera, penjat d’un cordill cap per avall, a la tenda individual després de la batalla. Commou el contrast entre la violència al front, la misèria moral que comporta tota guerra, i el sentiment de protegir l’animaló.
És una novel·la d’iniciació per a joves. Tot i que també és just el que diu la contraportada del llibre: “Una novel·la per a totes les edats”.
Un fragment petit revelador:
"Em semblava estrany que els meus pares no entenguessin com l’avi havia pogut girar l’esquena a la seva antiga vida. D’ençà que m’havia parlat del seu ratpenat, jo ho trobava ben lògic.
—Tampoc no em queden gaires dies –em va dir mentre estàvem asseguts a la biblioteca—. Per què hauria d’esmerçar-los en assumptes de drenatge i factures endarrerides? He d’anar amb cura i invertir cada hora amb saviesa. Em sap greu no haver-me adonat d’això fins que vaig arribar als cinquanta anys. Calpurnia, faries bé d’adoptar aquesta actitud a una edat més primerenca. Passa amb cura cadascuna de les hores que et toquin. "